Beteterus Sense Fronteres

1ª sortida 2012

2012-01-21T20:10:00.001+01:00

Hola Companys,

Avui hem fet la primera sortida del any 2012,al menys jo,que que he estat del tot engripat des de començament d´any.La ruta d´avui era bastant llarga i amb molt de desnivell,però no l´hem pogut acabar ja que el nostre company ( Gencat ) ha tingut problemes tècnics amb el canvi de la seva Ghost.El pobre,està ja, una mica fart de la seva Ghost doncs no es la primera vegada que té problemes amb ella.
Anim Gengat que jo tinc un altre i de moment es una maravella,l´has de mimar com a les dones,ja,ja,ja,
Continuem...
Sortida davan´t la benemèrita,passades les 09,00 hores ( en Toni ja feia tard a la convocatòria ) e iniciem la ruta pel carril bici fins a Quart,girem a la esquerra ,travessem la crta. i ens endinsem a l mig de les Gavarres tot per camins i corriols,passem El Celrè,ens uns trams amb poca aigua i una mica de fang al camins de les ultimes pluges caigudes a Girona.El temps,ens ha acompanyat ,no ha fet gaire fred i un sol esplèndid,xarrem mentres pedalen i faig algunes fotos amb una petita compacta nova demanada als reis ,per evitar portar la Reflex que tenia un cert pes i l´incomoditat de ferles sobre la marxa.
Al arribar al encreuament amb la ctra. dels Àngels,comença en Gencat a tenir problemes amb el seu canvi,parem ho mirem,pero no hi ha res a fer,els plats no canvien i ha d´anr tota l´estona amb el plat mitja.
Total que veien l´hora que és 3 quarts de dotze,iniciem el descens per
carretera fins a passar la Casa de les Figues. Aquí agafem el corriol a la
dreta,tot baixada per camí que ens portara a tocar la fàbrica de Bicentury

Crònica de la sortida d´avui

Sortida al Puigdefrou

2011-12-11T16:56:00.001+01:00

Hola Bona tarda tingueu tots,companys

Aquest matí hem sigut tres els que hem anat fins al Puigdefrou ( ruta de uns 55 km apròx ),es tracta d´un cim que hi ha darrera de la Cellera Del Ter.Un passeig pel carril bici fins arribar-hi a aquesta població i cop aquí enfilar el 843 metres d´alcaça que hi ha.
El camí de pujar es bo i te en moments trossos on es planer i ets pots recuperar un per anar afrontant la resta de la pujada.Es un puja fent xino-xano de tranqui i potser els últims 300 metres són una mica més dificultosos per el ferm en mal estat ( moltes pedres pel camí ).
El susto ens l´ donat avui el nostre company Joan Pere que un cop anaven baixant´t s´li ha travessat una pedra al dava´t que no l´pogut esquivar,li ha desestabilitzat la bike i el pobre a anat per terra,jo que anava darrera una mica més i vaig darrera amb ell.
Per sort,no ha passat res i esta en perfectes condiciones per afrontar el pròxim repte,ja,ja,ja,.
Un cop abaix tornada pel carril bici fins a Girona amb una mitjana bastant alta de velocitat per mi.
Com sempre en aquest cassos per ordre de grup Toni,Joan I lluís ( d´escombraire ) avui anava més carregat del compte doncs m´acompanyava la meva reflex.

Per cert ben aviat tornaré a fer com abans bones fotos de les sortides que fem.

Com sempre els enllaços de les fotos i cròniques.
Bones sensacions ( com diu en Pep Guardiola ) i bona setmana tingueu tots

Lluis

lluisvelazquez.@gmail.com
http://picasaweb.google.com/lluis.btt
http://groups.google.com/group/bttgirona Crònica i fotos d´avui ( Puigdefrou

http://bttrus.blogspot.com/

Sant Climent ´Amer

2011-11-27T16:11:00.005+01:00

Van començar ja amb mala sort .Van ser tots puntuals a dos quarts de nou al pavelló de Fontajau,però vet aquí que quan començo a donar la benvinguda a en Gencat, miro la part inferior de la seva bici ( la roda davantera ) més fluixa que el normal:Vaja que el col.lega la portava rebentada !!!!!

Josep Mª,Hola el dic !!!! Però on vas així company ?

I en Gencat mira la seva roda,Ostres si acabo d'inflar-les totes dues a la benzinera,ara mateix ??

Total gent,a canviar la roda tic ,tac,tic,tac,.

Quan estem infla'n la roda ja muntada,veien no ,no potser NO INFLA !!!! ,Ostres Josep Mª si es una càmara re-utilitzable,amb un par-xe d'aquells que posaven quan eren petis,molt bé noi ,no son moments per malgastar i em d'aprofitar elm que tenim però clar noi i el tross d´esquerda que té la camara no estava planificat .Li feia entrar el dit de lo llarga que era.

Ahiiiiii,li dic.menys mal que portaba una de nova. Les 09,00 hores tocades i començem l´aventura

Passem per baix del pavelló i en creuar aquel petit tunel per on passa el pont de Fontajau i veiem un indigent ( dormint ) amb la seva mantola per protegir-se de la fred,clara evidència actual del panoramana desolador i econòmic que esten visquent.

Continuem la nostra pedalada ,amb un ritme massa tranquil al peu parer per la ruta llara que hem de fer.

Fins arribar a Sant Gregori,tot ok .un cop agafen el camí a la esquerra que hi ha. passa't el pont que travessa el Llemana comencá aquells camins que ens porta pel costat del riu Ter,tots plens de basses d'aigua i molt fang de les pluges d'aquests dies.

Un cop ja arriben a Bonmatí desprès de passar Casademont tornem a enfilar-nos per aquell petit camí,tant maco que ens portara fins a tocar la ctra,abans però, tindre'n una primera dificultat que sol-ventar,un tronc d'arbre caigut a terra ( de les ultimes pluges ) i que ens barrava el pas.Desprès anant seguir fins arribar i veure el pont romànic de St.Julià del Llor.

Pedalada a pedalada arriben en un punt on hem d'enfilar un tall de ctra.asfaltada que ens portaria a St.Climent d´Amer,però epppp !!!! ,hi ha un banc ( d'asseure ) al costat de la crta.fet expressament per fer un petit descans que ens demana les fèmines i aprofitem per reposar forces.

Mengen galetes de xocolata,plàtans,mandarines,ametlles,tot ben compartit com camarades

Vegeu que maco es compartir,ja,ja,ja,

Un cop acabat el àpat,seguim l´asfalt que ens portara fins al moment de baixar per un camí tot enfangat, i basses d´aigüa a terra i tenim els primers ensurts,primer una gran bassa d'aigua que passo jo primer i en Gengat prefereix posar peus a terra en mig de la bassa,tots a riure i un primer que va de mollat,un ensurt amb la cadena de la Mun,( crec que era ella) anava darrera del grup,passen 3 motos i puge'n aquell camí on veiem la màgnifica pradera amb el seu color verdós a la nostra dreta.Es un paisatge que sempre m´agradat molt.

Arribats al punt del encreuament de les busties,comenga aquí la segona part de l'etapa i les primeres veus de sisuasories de seguir o modificar la ruta tornant per ctra.

La idea en principi era mirar d'acabar la ruta si ve del grup teníem a la Mun,Núria i Enric úna mica tocats,però crec que ha valgut la pena continuar per poder dir al menys que l'hem acabada de fer sencera .La questío es que teniem la Mun i jo un petit dilema dels km,crec que vaig dir 40 km i el meu Conta..deia 52 Km. Bueno un petit error de càlcul,aixó passa per NO planificar-me abans,les presses a ultima hora,Mun.

Continuem.....

Busties,al darrera ens enfilen per un camí del tot pla i anem baixant per un corriol,fins a la part baixa de una petita vall,desprès tocarà pujar i vet aquí on es veu ja la desesperació ,doncs el cansanci es ja acumulat i a partir d´aqui es puja peu a terra.Es una pujada amb molt de desnivell.Pero lo promès es promès i un cop a dalt toca baixar,tot baixada fins a tocar un altre cop el encreuament de Sant Grau.

A partir d´aqui carril bici fins a Girona ,passem pel l´unic pont que ens deixa passar el riu Ter,per on passa els camions de sorra i un per aquí,dos cap a aalà a fer el cafè i altres a rentar la bike.

I colorin colorado este cuento se ha acabado.......

Noies us heu de possar més en forma,aixó de sortir un cop cada 3 o 4 setmanes no va bé,ehhh.

Deixeu de fer sant Miquels i veniu més a em Lluís,val ????

Va vinga la propera serà més xula

Petons a les noies i salutacions als nois participants.

Lluís

Un passeig per la Vall Fetgera

2011-01-30T15:38:00.004+01:00

Hola companys,

Finalment avui només eren dos expedicionaris per fer la ruta proposada,jo mateix el que us escriu i en Gencat...

Desprès de quedar a quarts de deu al Cul de la Lleona,rebia la primera trucada del meu amic dient-me que arribaria un pel just doncs venia amb la roda baixa d'aire i parava una estona a inflar-la.

Un cop ja havia arribat,hem iniciat l´ascens per Sant Daniel cap al encreuament de la carretera asfaltada que porta a Sant Miquel,abans però i en mig de la pujada fèiem un parada per canviar la càmara de en Gencat doncs tornava a perdre aire i no era plan anar així.

Un cop arreglat,tornaven a enfilar la pujada fins arribar a la carreter,.hem travessat i baixar per un petit corriol que ens haria agafar el sender que ens portaria fins a passar per La font d´en Lliure.

Primera sorpresa,tot el sender que hi havia fins a la part baixa del recorregut l´han ampliat,es a dir ara mateix hi podria passar un tot terreny per aquella zona en qüestió.

A mi personalment m'agradava com estava abans,però suposo que com diu en Gencat ho fan per facilitar l'accés dels mitjans d'extinció en cas d'incendi.El cas es que han transformat aquell corriol tan maco planer i que ens feia baixar fins a la font en una pista forestal molt ample.

Quan ja ens trobaven a la part baixa ,es a dir a la Vall de la Fetgera,tocava travessar un munt de vegades el Celre,que avui anava ple d'aigua a vessar i ens ha tocat remullar-nos un piló de vegades.

En el punt de les gorges fins i tot m´he tingut que treure les sabates per precaució doncs no parava de patinar a sobre de les pedres i era impossible passar sense perdre l´equilibri.

Jeiem si llegeixes això encara tinc present a comptar les vegades que el hem travessat.

Avui no ho he fet,això si, entre basses plenes de fang i els corriols unes quantes si que han sigut.

Resumint una ruta preciosa de fer ,us la aconsello per disfrutar com un nen passant basses d'aigua i corriols sempre i quant desprès preneu les mesures oportunes per entra-hi a casa no us trobeu que no us deixin entrar,ja,ja,ja,

Fins a la propera companys

Puig D´Arques

2011-01-10T23:08:00.011+01:00

Hola Companys,que tal

Desprès del parèntesis d´aquestes festes de Nadal i Reis que,de ben segur us han portat algú que altre regal a tots ara tocava reactivar el tema de les sortides de cap de setmana del nostre grup.

Fa temps que la cosa va de capa caiguda i nomes fem coses esporàdiques doncs sembla que la gent no acaba de animar-se i desprès es clar costa molt agafar la forma o el físic ,com vulgueu dir vosaltres.

Alguns de nosaltres encara continuem amb el tema doncs ens pot més l´afició a pedalar per la muntanya i veure de pas el entorn de la natura que altres coses a fer.

Així doncs, a mitjans de la setmana passada ja estaven planificant´t el que faríem ahir Diumenge.

Una trucada al Joan Pere i Toni Comalada i de ple per unanimitat tocava fer El Puig d´Arques !!!.

Es una ruta que si no em falla la memòria no la havien realitzat mai.De fet era agafar la mateixa ruta dels Metges amb uns retocs fets a darrera hora per en Joan per fer-la una mica més suau.

Si,si suau,els quasi 65 km no ens ho van treure ningú de fer....

Van quedar tots tres a quarts de nou davant la benèmerita ( punt de trobada habitual quan anem cap les Gavarres ) i rés, a enfilar carril bici fins a Cassà de la Selva,travessar la carretera i agafar mateixa ruta inicial que va cap els metges .

He de dir que durant el recorregut les posicions dels assistents era la següent Toni a 50 metres de distancia del segon Joan i Lluís a pocs metres de en Joan però sempre en tercer lloc i així fins al final o sigui que ja podeu imaginar el ritme que portaven i això que abans de començar l´etapa en Toni no había dormit gaire segons ell i no estava en bones condicions optimes.

Ja, pues si arriba a estar en bones condicions optimes no se que seria de nosaltres....ja,ja,ja,

Continuo....

Faltava poc,bé encara 6 o 7 km i eren els pitjors doncs s´ens presentava davant´t uns puja baixa bestials,crec recordar tres,que nomes de veure-ho que els teníem que enfilar s´n va engolir la saliva

Un cop passat aquest mal glop.ja veien la famosa torre metereològica del Puig.

La tornada va ser més fàcil,més planera i baixada rapida,a tres quarts d´una ja estaban rentan les bicis per la propera sortida.

Dades GPS:

Temps en moviment: 3,42 hores

Detingut: 57,27 ( van fer fotos i una visita al dolmen )

Velocitat; 54,8

Km: 61,8 Km

Dades Sigma:

Velocitat de mitjana . 17,79

velocitat màxima: 58,54 km ( uffff quina baixada )

I les fotos ( poca cosa de moment )

Que vagi be la setmana laboral,companys !!!!!

Lluis
lluisvelazquez.@gmail.com
http://picasaweb.google.com/lluis.btt
http://groups.google.com/group/bttgirona

Novetat doncs si,

Gps MAN !!!

2010-11-15T23:38:00.004+01:00

Hola companys

Ahir tocava sortida dominguera i vaig pedalar una estona en companyia de en Joan.

Com ningú semblava interessat en fer aquesta ruta ( 52 km ) van quedar a les 08,30 hores davant de la gasolinera de Santa Eugènia punt de sortida inicial de la ruta.

Era un dia fresquet,molt as-solejat i amb una visibilitat molt bona ,mireu la claredat de algunes de les fotos que van fer.

La ruta en principi no semblava gaire difícil doncs ja la havien fet en varies ocasiones amb la resta dels companys.

Aixi que, un cop carregada la ruta als nostres GPS. ( el meu ) i el de en Joan. Sí, també s'apuntat a la família dels Legend HCX de Garmin. ( ja som quatre al grup que portem aquest models ) van enfilar aquesta sortida tots dos solets.Però vet aquí una d'aquelles tonteries que fa un al no preparar amb suficient antelació la ruta .Resulta que en Joan no portava el mateix track que jo doncs a la carpeta que en va passar en Dani ( hi havia uns quant de sant climent d´amer ) i el que jo li vaig passar a en Joan no era el mateix que el meu.

Totàl,que res de res quan van arribar al punt calent zigis i zagas a la ruta ja ens havien perdut o liat depèn com vulgueu imaginar .ostres Joan ??crec que es per aquí,anem per aquí ,doncs no ¡!! No hi ha sortida,està tallat!!! Apa a recular i provaren per allà.

Una cosa es ben certa companys,no tingueu po de venir amb nosaltres,al final sempre ens hi sortim del embolic.Això es falta de pràctica com tot,ja,ja,ja.

Desprès de fer el àpat pertinent baixada ben a prop de la falda de sant grau per tornar a agafar carril bici i cap a Girona que m'enamora.

Nota curiosa de la ruta ,van trobar gossos deslligats ,menys mal que teníem l'amo a prop i ens van donar la seguretat al pas de la seva casa,conills i un cérvol,si va passar per davant nostre.

D'On diantre ha sortit aquest animal,.que jo sàpiga no hi ha cérvols per aquests indrets no ??

O potser s'escapat d'alguna granja no ?

Ens veien al sopar a veure si aquí passem un bona estona entre amics i amigues.

Una salutació i petons de en:

Lluís

Lluis
lluisvelazquez.@gmail.com
http://picasaweb.google.com/lluis.btt
http://groups.google.com/group/bttgirona

CICLOTURISME TOTAL

2010-11-02T00:13:00.001+01:00

La setmana passada vaig tenir la oportunitat d'anar a veure el circ a Girona ( el Raluy ) i en va impressionar molt,estaba ple, inclòs van tenir que afegir cadires adicionals de fusta , doncs estava l'aforament ple, a vessar .Era el primer dia de funció,més econòmic i vaig veure i comprovar in situ l´,il-lusió , esforc i dedicació amb el que fan les diverses funcions aquests artistes .

Explico aquesta historia per que vaig veure en un moment determinat quant aquests magnífics professionals que el únic que volen es entretenir i fer passar una bona estona a més de fer riure als més menuts i no tan menuts quan no ,els hi surt la funció al primer cop. Sense perdre un ànim de riure a les seves cares el torna'n a intentar i si a la segona vegada els hi sur bé.

Dic aixo per que a vegades intenten fer o planificar rutes i surtin petites incidències,o millor dit despistes involuntaris d'un servidor .La setmana passada van intentar fer la ruta d'avui però vet aquí un despistat que quan començaven a pedalar es va assabentar de que no hi havia transferit correctament la ruta al GPS.Al final van tenir que improvisar i fer una ruta alternativa a la planificada però clar jo ja tenia el mal regust de no fer el que volia fer.

CICLOTURISME TOTAL,

Ara si,el passat dissabte,tard com darrerament faig vaig penjar una sortida per fer avui dilluns,es tractava de tornar a intentar a fer la ruta original del Wikilic que passava per un bon grapat de pobles del Baix Empordà. Ruta batejada com a Celrà-Madremnaya-Font Picant-La Bisbal-Celrà.

Finalment nomes eran dos ,jo mateix ( lluis ) i en Joan ,ja que prèviament alguns van sortir el passat dissabte en una sortida més suau.

La ruta d'avui constava de 61 Km teòrics ( 66 reals al meu Km ).Inicialment van quedar com sempre darrerament a les 08,30 puntuals a Fontajau,carreguen les bicis i cap a Celrà ( Deixem el cotxe aparcat a la gasolinera abans d'entrar-hi a la població ).I comencem tot plegat a fer milles i milles de camins ,corriols i molta però que molta carretera i es que la ruta era pràcticament en plan cicloturisme.De Celrà cap Juià i d´áqui cap a Sant Martí Vell,més camins,trepijgem el poble de Monells-Madremanya i alto aquí be el més difícil desviament per anar a veure la Font Picant ( de Madremanya ) tot baixada fins arribar al corriol i la Font,tastar l´aigüa i a pujar el que habían baixat.No va ser difícil,pensaven que ens costarien més però no va ser així i van pujar fins arribar a la carretera una altre vegada. D'aquí fins a Cruïlles i a travessar La Bisbal.

Ja havien passat uns quants pobles i encara ens quedaven uns quants més per visitar.De La Bisbal tot va ser un passeig pel camí de terra voreja'n el riu Daró fins que passat uns 7 km aprox. van agafar el trencant cap a Fonolleres i d'aquí a Parlavà.Ja portaven uns 50 km aprox. i les cames em tremolaven,al menys a mi que a la pujada ( potser L única d'importància del tot el trajecte ) a la alçada de Foixà ja en costava molt pedalar.Mé corriols i camins fins arribar a Flaçà,estaban aprop de Celrà,els darrers km es van fer pesats ,per`ja estava fet havien aconseguit acabar la ruta original.

La ruta en general es pot fer be,es pot mirar d'escurçar per que no sigui tan llarga però n'hi ha de paisatges ,praderes,molt macos de veure,a més es pot parar per fer un cafè ( Mun ) als innumerables pobles que van travessar.

Potser més endavant planifiquen una ruta alternativa per que vingui més gent,val la pena.

Salutacions companys i alguna petita foto.No he fet gaires,per no enraidir gaire L'expedició.

Lluiset

2010-11-01T23:57:00.000+01:00

L'any de la nevada... any de la cremada?

2010-04-19T20:42:00.004+02:00

D'aquí a uns anys explicarem als més jovenets on erem el 8 de març de 2010. Si més no, on erem la tarda d'aquell dia. Uns, bloquejats a casa seva. D'altres, a la carretera pensant si abandonar el cotxe i anar caminant fins alguna banda on els hi donéssin refugi o quedar-s'hi a dormir. Molts, al final, a casa sense llum. Clar que des del govern no deixaven de dir que la situació, excepte pel que fa a la llum, estava perfectament controlada i normalitzada. "Potser algun nucli aïllat pot tenir petits problemes que seran resolts en les properes hores", deien. I això, els que erem a la carretera sense poder moure'ns, o a casa d'amics que ens havien recollit, o sense saber on eren els parents per que tampoc funcionava el telèfon, ens tranquilitzava (hi ha cert sarcasme en la frase que no se si tothom haurà sabut copsar). L'endemà mateix, però, ens ho van explicar tot: la culpa era de les elèctriques, d'Endesa en particular, que no havien previst els efectes de la nevada. "Això ho pagaran", van assegurar. I es va muntar una comissió, i un ple extraordinari, i tal. No hi feia res que l'endemà la C65 encara estés tallada, o que obrissin l'AP7 sense preocupar-se si l'havien obert els francesos. La culpa era dels pals de la llum que havien caigut. El fet que ningú hagués previst que calia fer en cas de caiguda d'un pal de llum no era culpa del govern. Era de les electriques!. I ho pagarien, segur! El fet que el pla NEUCAT en realitat fos el pla EQUIVOCAT quedava clarament excusat per la pèssima actuació de les elèctriques!. Val a dir que la televisiva monja del Polònia ho tenia més clar: la culpa era de les farmacèutiques, que mercès a la neu i la manca de llum veien incrementat el nom d'accidents i, en conseqüència, el seu negoci.

Els boscos també van rebre, com hem pogut veure tots. Això tampoc era culpa del govern, era dels propietaris que no els cuidaven. I els camins van quedar tallats, i per segons quines zones el trànsit es va fer impossible... però tranquils, que abans de l'estiu estaria tot arreglat. Algú, en el seu moment, ja en va fer una crònica de les seves experiències.

Ha passat més d'un mes des de llavors. Les "elèctriques" van fer venir grups electrògens de mitja Europa, i grups de treballadors de arreu. Els restaurants en van fer un petit agost, amb les colles que s'hi quedaven a dinar. El cotxe de la primavera era una furgoneta, o un 4x4, amb porta-equipatges a dalt i una o dues escales. Des d'helicòpters es van tirar cables i va tornar la llum. Un xic en precari, amb pals de fusta i empalmes fets amb poc més que cinta aïllant.

Aquest cap de setmana alguns van pujar a Santa Bàrbara. Bàrbara experiència, intentar trobar els camins desfets! Ningú s'hi ha acostat. Potser eren privats? Potser eren de les elèctriques? O eren les farmacèutiques?.

Algú dirà que Santa Bàrbara queda lluny, al mig del no res. Potser. Però i l'anella verda de Girona?. Identificada com a SL-C3 i marcat com a tal, i publicitat alegrement per les autoritats en el moment d'obrir-lo? Entre les Pedreres i Sant Daniel està completament intransitable. I això que alguns aficionats a baixar amb la bicicleta diguem de manera no massa convencional ho havien arreglat, posant-hi salts i peraltant revolts (una magnífica feinada). Les fotos són del seu estat a 18 d'abril. Quan trigaran a estar nets?

Ja no dic res de les Gavarres. Bé, sí: pregueu per la seva ànima, i guardeu-ne les fotos que teniu, que després dels focs d'aquest estiu serà l'últim que ens en quedarà.

A rebentar!

2009-09-22T20:08:00.005+02:00

Ja fa un xic de temps que no hi ha crònica, o sigui que s'ha d'aprofitar el retorn a l'activitat per reactivar el bloc. Els nens tornen al cole, i les criatures agafen les bicis. Observi's la diferència entre nen, que afecte al sexe i l'edat, i criatura, que és de sexe i edat indefinida (que no vol dir ni indiferent ni inexistent). Ja es veu el camí que pren aquesta crònica: el de les divagacions habituals que no porten enlloc... o sí?

El cas és que diumenge, a les 9 de la matinada, una colla de 14 criatures estaven amb les seves bicis a Fontajau, preparant-se per una pedalada de 26 km a fer en 3h45'. Una criaturada, vaja!. A algú se li havia acudit agafar el wikiloc i vinga, som-hi, "talla i enganxa". I ningú s'havia mirat que la sortida del wikiloc no era a Girona, si no a Bescanó. Calia, doncs, arribar a Bescanó. Abans, però s'hauria de fer esment que de les 14 criatures presents dues disposaven de cromosomes XX, mentres que la resta tenien cromosomes XY. També s'hauria de remarcar que no es va fer cap anal·lisi al respecte i que la composició cromosòmica es basa en la simple observació visual dels exemplars. En l'espera i les presentacions una unitat mòbil de TV3 ha fet acte de presència, però no tenia cap relació amb la sortida (afortunadament).

La ruta prevista hauria de ser una repetició de la descrita el 17 de març de 2008, però les coses, després d'una llarga parada, no sempre van com es pretenia. La primera part, camí de Sant Gregori, no tenia cap secret (ni de fet cap de les altres). Només un petit detall: una pedalada popular ens barrava el pas. Però res, els X30Y12 (per la composició cromosòmica diferencial de la colla) no es podia aturar davant aital tanca humana i, obviament, la va superar. Clar que un element extrany de quatre rodes i gran soroll no s'ho va agafar massa be, i insistia en que anàvem en la direcció equivocada. Un cop més no es va fer cas als consells dels savis i la pedalada continuava. Aquí la cosa ja es veia que havia de complicar-se: una primera rebentada provocava una primera aturada... que després es repetiria, es repetiria i es repetiria (sí: es repetiria 3 cops més).

Fins Sant Pere cap nou problema, tret de la salutació "cordial" amb uns caçadors molt ben armats (em refereixo a armes de foc, que sempre estem igual!). Un petit piscolabis, amb pistatxos -també coneguts com a festucs- i plàtans per refer-se i apa, tornem-hi. Clar que aquí la cosa es començava a desmadrar, i en lloc d'anar per l'esquerra -sense connotacions polítiques- alguns van prendre el camí fàcil de la dreta -insisteixo, sense connotacions polítiques-. L'operació rescat va prendre el seu temps. Uns trets solitaris van fer pensar el pitjor, però al final la colla es va reagrupar. Una petita pujada, unes quantes arrels i una nova explosió. Aquesta vegada no era cap tret. Un especialista en rebentar cobertes la rebentava de manera espectacular, i només el savoir faire del sanitari oficial de la colla que va fer un embenatge compressiu sobre la cobertavan permetre continuar endavant. Clar que la roda estava malferida, i en arribar a la carretera 4 elements es van separar del grup per anar tornant "ràpidament" i sense complicacions cap a la civilitazació. L'embenatge compressiu, però, es movia i va caldre una cura d'urgència que va venir seguida d'un salt de cadena... Un drama.

Uns quilòmetres més endavant una nova trobada amb la colla que havia seguit la ruta i que havien anat més ràpid en no tenir problemes: un vulgar clau de carretera (no, no és el que penseu) havia rebentat la roda. I encara quedaria una altra rebentada. I sort que es va acabar la ruta: els 26 km inicials s'havien doblat, i el temps, superat. Endavant, que anem a més!

Eps!: oblidava que el darrer en rebentar ha penjat algunes fotos!

Falta molt?

2009-06-02T23:20:00.008+02:00

- Quan falta?
- Quan arribarem?
- No esmorzeu mai, vosaltres?
- Tinc gana!

Si, ja sé que aquestes preguntes/demandes poden semblar infantils... però qui no les ha sentit o utilitzat en alguna de les sortides en bicicleta?

N’hi ha d’altres més específiques de les pedalades:
- Quants quilòmetres portem?
- Quants quilòmetres hem fet?
- Quin desnivell hem fet?

Les dues primeres, sobre el quilometratge, ja fa temps que estan resoltes per a la gran majoria: gairebé tots disposem d’un comptequilòmetres calibrat a ull per a cadascú que ens dona una idea aproximada del que hem fet. Com que no quadren mai, ens dona motiu de conversa de tant en tant i ja n’assumim l’error.

La pregunta del desnivell és més peluda, entenent pelut com a sinònim de complicat. Resulta que en temps, això no es comptava. O si es comptava era només per dir l’alçada (o altura, que em sembla que són coses diferents però que no he arribat mai a distingir) a la que s’havia arribat. Si es treballava un xic més es podia dibuixar la ruta sobre un mapa i, manualment, anar comptant les corbes de nivell i anar sumant. De negrets (en el ben entès que els negrets als que es refereix l’expressió, i sense ànim de ser racista, altres problemes tenien que no fós comptar desnivells). O de xinos (per què les feines tedioses i pesades se suposa que els han de fer gent de colors diferents als nostres?). Ara, però, la qüestió sembla que hauria de ser més fàcil de resoldre: els GPS fan aquesta feina... o no?

M’explicaré: com tothom sap, un GPS és un sistema miraculós patrocinat per l’exèrcit dels Estats Units de (Nord)Amèrica, i en conseqüència pel gloriós poble (nord)americà que permet posicionar-nos en 3 dimensions a l’espai. Això del 3D no ha de ser una cosa moderna: és el nostre estat natural. El problema està en l’exactitut de l’artefacte: de l’ordre -mai del tot aclarit en funció de les fonts- de més/menys- 4 metres. Això vol dir que, en cada moment, les coordenades que ens indica poden estar 4 metres a la dreta d’on estem realment, 4 metres a l’esquerra, 4 metres endavant, 4 metres enrera, 4 metres amunt o 4 metres avall. O sigui, podem estar a casa del veí del costat, al carrer, al pis de dalt o al de baix. I això per a cada punt que registra el GPS!

Per a l’ús habitual, això no és problema. Però quan es vol calcular el desnivell acumulat... quan sabem si sóm al pis de dalt o al pis de baix? I si ara diu que sóm al pis de baix, i 2 metres més endavant diu que sóm al pis de dalt? Quin embolic, no?

Això vol dir que haurem de tractar les dades, de polir-les, que és una manera fina de dir “manipular-les”.

Per posar un exemple real, agafem una ruta realitzada pel Celré el dia 31 de maig. Agafem aquesta ruta, passem els valors llegits pel GPS a un full de càlcul, anem calculant desnivells entre dos punts consecutius i anem sumant els casos en el que el desnivell és superior a 0. Doncs bé, el resultat és de 962 m de desnivell. Ostres, quina ruta!

Però suposem que el GPS registra valors erronis, i ens inventem una correcció. Pot ser una mitjana mòbil, de manera que es tregui una mitjana de l’alçada de n punts, la qual cosa ens marcarà una tendència, i tornem a fer el mateix càlcul anterior. Què passa? Suposem una mitjana mòbil de 4 punts. En el cas estudiat, ens dona un desnivell acumulat de 655/656 m (la diferència la comentaré més endavant). I per què 4 punts, i no 6? Doncs amb 6 el desnivell és de 601/603 m. Quin dels 3 (5) valors és el correcte? Històricament jo he utilitzat el dels 4 punts, però no tinc cap raó lógica per donar-lo com a bo.

Però hi haurà programes acceptats universalment que facin aquesta feina, no? Doncs per exemple hi ha el IBP, que ens diu que el desnivell acumulat en positiu és de... 784.72 m! Clar que això de posar decimals ja diu un xic que de matemàtiques van un xic peix, sobretot considerant la precissió i el marge d'error.

Val a dir que el CompeGPS, un dels programes que més s'està utilitzant darrerament, dona un desnivell de 644 m, que s'aproxima al criteri de la mitjana mòbil de 4 punts. I si mirem l'admirat Wikiloc el desnivell positiu que dona és de 633 m.

Ah, i les diferències en el desnivell seguint el mateix criteri. Resulta que el GPS guarda uns valors amb 5 decimals, quelcom totalment absurd quan la precissió de l’amidament és de menys de 4 metres! Clar que els americans van enviar una sonda a Mart i van posar la distància en milles en lloc de quilòmetres, o van bombardejar “per error” l’ambaixada xinesa a Belgrad.

A que els que us plantejàveu comprar un GPS ara ho veieu tot molt més complicat? Doncs no us desanimeu: si no entreu en detall us aportarà moltes alegries, i només tindreu maldecaps si us pregunteu coses que van més enllà de l’enteniment humà. Però això queda per a l’apartat de filosofia, que de moment no és del tot operatiu.

Per cert, la ruta en qüestió va coincidir en part amb el traçat de la 5a Cursa BTT del CETIG, i completament amb la data tot i no estar prevista cap competència.

- Falta molt?
- No, ja s'ha acabat

Nota de l'autor: Sí, ha estat un rotllo... però és que no sabeu com arriba a carregar que cada vegada preguntin sobre el desnivell (es manté l'anonimat del pesat, seguint la tradició de les cròniques, en el ben entès que pesat pot ser pesada, o viceversa)

Desfilada de moda

2009-05-11T20:23:00.002+02:00

Quan arriba la primavera tot sembla més bonic. Els dies s'allarguen, els camps verdegen, tot floreix o comença a donar fruits. Sembla que tot llueixi més. I clar, a BTT Girona no podiem ser menys. Després d'un llarguíssim procés de decissió, un no tant llarg procés de disseny, el d'encàrrec i finalment el de producció ja podem lluir el nou uniforme de la temporada 2009-2010 (i a saber si 11, 12 i següents).

L'ocasió escollida no podia ser millor: la pedalada Girona-L'Escala, una sortida que ja va per la tercera edició i que ja està esdevenint un clàssic del mes de maig. I el dia, la inaguració de la setmana de Temps de Flors a Girona, que es corresponia, a més (per a qui no ho sàpiga, que deu se majoria), amb el dia d'Europa. Hi ha d'altres efemèrides del dia, com el 3-0 del València al Madrid... clar que això només és mig set i la setmana anterior n'hi havien clavat un de sencer. Però a nosaltres, el fungol no ens diu res. Doncs res, a lluir-la per L'Empordà, amb gran èxit de crítica i public. Va anar un xic justet: tot just el divendres, més al vespre que a la tarda, es van poder repartir. I el resultat va ser tan bo que ara ja s'està estudiant tota la línia de merchandising amb ulleres, portamondes, cascs... però be, això serà més endavant... o potser és fer volar coloms. Ah, queda per agraïr el magnífic disseny d'en Jose Notario i la feinada de negociació d'en Lluís (sí, el fotógraf també és el cap de compres).

Respecte al local triat per a la desfilada, les vores del Ter i la plana de l'Empordà, no hi ha res més a dir que les lloances ja conegudes (allò del "en un marco incomparable se presentó el nuevo equipamiento tanto masculino como femenino..." i veu de NODO). En total, uns 90 participants que van acabar la pedalada sense massa incidències, tret d'algú a qui l'excés de cel i dedicació ens l'ha acabat portant a l'hospital (cal esperar que tot acabi bé). La senyalització extraordinària va permetre que l'excés de cabal del Ter, que ens va barrar el pas a Sobrànigues, no fós cap impediment per arribar a destí. L'any que ve, més!

Des del Poste de Mata

2009-05-04T20:32:00.002+02:00

De tant en tant, també toca fer comarques. Que si no s'ens acusa de centralisme (gironí, obviament). Aquesta setmana la proposta era sortir lluny... bé, anar fins al Pla de l'Estany. La visita, auspiciada per en Nat i proposada per la Mun, ens havia de portar fins el Puig de Can Ramió, una ruta que, en sentit contrari al que haviem de fer, estava senyalada en negre per el centre BTT del Pla de l'Estany. L'hora havia quedat clara: les 9:30. Clar que, sense voler ser sexista... ehem. El cas és que a les 10 tocades (l'hora, vull dir) començavem a pedalar des del Poste de Mata cap a muntanya. En un primer moment les coses semblaven fàcils, al menys pel que feia al grau de dificultat. El seguit de camins, corriols, opcions i desviacions feien, però, que la desorientació del guia fés necessari un cop d’ull a la cartografia del GPS. L’arribada a un senyal que marcava una ruta en BTT com a negre ja feia preveure cert patiment... que no arribaria fins més endavant.

Pel camí, una parada a Cal Sereno, on els estadants ens van oferir “Peace & Love”, ens van fer alguna foto, ens van explicar els plans urbanístics de la zona i ens van indicar l’estat d’una font pocs metres més enllà. Pocs metres, però en pujada: la font de la Bora. L’objectiu de la ruta no era, però, la font, si no el mirador de dalt de tot i clar, per això s’havia de continuar pedalant.

Dalt de tot (o per ser més exacte, al Puig de Can Ramió), la vista era meravellosa, amb un dia claríssim que posava als nostres peus un paisatge que no ens mereixem... però que tenim ben a prop, què carai!. Una oferta: “quereih unoh pihtashoh?”, anava oferint ressaladament un dels membres de l’expedició. Ni cas. I això una i altra vegada: “quereih unoh pihtashoh?”, repetia. Res, cadascú a la seva “son buenoh pa la prohtata!”... “ostres, a veure aquests pistatxos?”. A veure: o hi ha molta por amb el comportament d’aquest òrgan, o hi s’aplica allò de val més preveure que curar. El cas és que els festucs en qüestió (l’origen geogràfic dels quals va ser motiu d’un intens debat) van durar el temps justet de despellofar-los.

Acabats els pistatxos, festucs i les ganes d’admirar el paisatge tocava iniciar la baixada. Per que si ets dalt un turó, el que esperes és això, no? Doncs no: cap amunt un tram més: el destí era Pujarnol. En un moment determinat es torna a presentar una disjuntiva: camí ràpid, curt i amb molt pendent o un xic més llarg i més suau. L’opció: el llarg. I suau o era, però també ple de fang!

Al final de la baixada, Can Gelada, una masia molt ben conservada mantenint l’estructura original (res d’actualitzacions, tal com eren abans), magníficament arreglada amb flors i amb una simpàtica mestressa que molt amablement ens va explicar la història de la casa. Ara, però, no en parlarem.

Quedava la tornada cap a l’origen, un tram de la qual vam fer per la carretera de Rocacorba perseguint un cotxe que havia gosat avançar-nos.

El detall final: el pas per Miànigues, un poblet de Porqueres que val la pena de visitar.

Les fotos, com sempre, d’en Lluís deixen constància de la història.

L'era dels descobriments: un molí "nou" al Celré

2009-04-05T11:24:00.000+02:00

El Celré és una riera les meravelles de la qual, des del punt de vista de la bicicleta, ja hem explicat en nombroses ocasions. Per això mateix no costa gaire engrescar-si i tornar-hi, especialment aquesta època de l'any en la qual mullar-se un xic els peus no fa cap por i les rieres solen portar aigua per les pluges pròpies de la temporada. Cal dir, però, que l'aigua dels rius només s'alimenta temporalment de l'aigua que cau, però el secret del manteniment del fluxe fluvial està en l'ompliment dels aquífers. I tot i les pluges d'aquest hivern, que han permès treure'ns del damunt les pors passades l'any passat per la sequera, no n'hi ha hagut prou per fer aflorar la capa freàtica a la superfície. Per aquest motiu no hi havia tanta aigua com calia esperar, tot i que als trams finals ja n'hem trobat i hem pogut remullar-nos un xic.

La idea d'avui era fer una sortida curta, però això no ha d'implicar renunciar a l'exercici ni al divertiment: ja sabeu aquella dita castellana, em sembla que originària d'un tal Baltasar Gracián, que diu que "lo breve, si es bueno, dos veces bueno", que en això d'excusar-se pels incompliments els veïns de ponent en saben un bull... però no parlarem de política!. Doncs això, sense excusar-nos en la brevetat per justificar la insatisfacció... ai, que m'estic embolicant... Va, deixem-ho en que la ruta d'avui ha estat curta peró divertida i innovadora.

El punt de sortida, davant la Benemèrita (que per alguna cosa ha de servir aquella "fortalesa" passada de moda). Dos bicicletes, amb dos GPSs... un d'ells carregat amb cartografia urbana. Ehem... aquest no es va llegir el blog anterior, em sembla. La proposta inicial de fer unes pomeres té una contraproposta: baixar pel Celré (si heu llegit el primer paràgraf, ja ho haureu endevinat... suposo), però fent una versió d'aproximació curta. El truc està en arribar a Can Mascort, i des d'allà baixar cap al riu. Tot i algun tram compromès i comprometedor s'hi arriba sense massa dificultat. Després de la baixada cap al riu, una desil·lusió: no porta aigua. Això, però, i tal com ja s'ha avançat, quedarà solventat més endavant.

D'altra gent ha tingut la mateixa idea, anar a gaudir del riu, però majoritàriament ho fan en sentit contrari... o erem nosaltres els que anavem contradirecció? La sorpresa del dia, la descoberta, ja l'havia anunciat fa un any en Josep: finalment hem descobert les restes del molí que hi ha al costat del Celré, amb la seva resclosa en perfecte estat i la roda de molí en no tan bones condicions. Malhauradament el fotògraf oficial ha fet festa, i les fotos disponibles, fetes amb el mòbil, són de baixa qualitat...

Ja de tornada a Quart la ruta s'havia fet curta. Però per això hi ha les rutes marcades del centre BTT, i un vol per darrera les instal·lacions esportives, amb una petita variant que ens ha portat per divertits corriols fins la vora de l'Onyar ha permès fer una ruta rodona (en realitat un xic de vuit). Això sí, encara hi ha hagut qui, sense fer cas de les punxes que amenaçaven al mig del camí, ha intentat convencer a l'arç que s'apartés. La planta ha restat en el seu estat natural, és a dir, vegetativa. Tot i així, en defensa pròpia, ha clavat una punxa a la roda de l'agoserat que volia ocupar el seu ecosistema. I és que, si volem sobreviure, hem de respectar les plantes... però això correspondria a la veta ecològica que no és objecte d'aquesta crònica.

Satel·lits i altres estris

2009-03-28T11:54:00.005+01:00

Després del desconcert de la pujada a Sant Grau, i aprofitant el magnífic temps d'aquest cap de setmana crec que ha arribat el moment de recuperar un escrit que feia temps que voltava i no s'acabava de concretar.

Quan ja fa cert temps el tema de la bicicleta de muntanya es va començar a posar de moda, hi havia una colla de ximplets que corrien per camins que havien conegut de tota la vida, en excursions que s'havien fet a peu o en cotxe. Per això feia falta algú que coneixés el terreny. Hi havia d'altres opcions, com llançar-se a l'aventura (i acabaves a un fondal sense sortida que implicava carregar la bici a l'espatlla -en el millor dels casos, si és que no quedaves envoltat de romagueres- per tornar cap amunt), o bé confiar en l'atrevit que carregava un mapa i deia que el sabia llegir. En aquest darrer cas, i si la compostura de l'entès era prou coratjosa fins i tot podia arribar a fer creure que no s'havia perdut quan en realitat no tenia ni idea d'on era (ho dic per experiència). D'aquesta manera, i amb el procediment de prova i error, s'anaven obrin noves rutes que en realitat ja existien però que calia lligar per poder-les gaudir amb la bici. D'aquesta manera es solventava el problema a nivell de grups individuals, la promiscuitat (en termes ciclistes, clar) dels quals feia que s'anessin fent intercanvis de coneixements i la base de dades del personal anava incrementant el nombre de rutes per fer. La participació en diferents curses i pedalades organitzades també donava als participants noves idees per anar eixamplant horitzonts.

Va arribar un moment, però, que això no era suficient. Afortunadament van començar a sortir llibres amb propostes, i els consells comarcals es van animar a marcar rutes. En aquest punt internet ja era operatiu, i l'intercanvi d'informacions a través de la web també facilitava les coses. Descripcions de rutes van començar a apareixer per totes bandes, però el mètode era feixuc, i costava de mantenir l'esperit necessari per anar fent la feina de recopilació.

El boom de les noves rutes, però, va sortir amb l'aparició dels GPS. No el GPS del cotxe, amb navegador incorporat i que ens permet, posant una adreça, enviar-nos per paratges totalment desconeguts i per carreteres secundàries i/o direccions prohibides fins a destí. Els navegadors aquí erem nosaltres, que, calibrant un mapa, només haviem de seguir la línia que ens apareixia a l'aparell. Clar que també portava la seva feina, feina que després era difícil de compartir. Es podien guardar els tracks (que és com s'anomena una ruta en el llenguatge dels GPSs), però només els enviamem als amics. Aquests primers GPSs (ai, el meu estimat eTrex) tenien poca capacitat d'emmagatzematge, no tenien mapes i perdien la sensibilitat en zones encanonades o a l'interior dels boscos.

Des d'aquell artefacte groc que només marcava una línia per on havies passat amb discontinuitats, fins ara ha passat poc temps, però molta tecnologia.

L'aparició d'una nova generació de GPSs amb més sensibilitat va facilitar la precissió dels aparells. La disminució dels preus de les memòries va permetre incorporar mapes als GPS. Finalment, el gran boom: el Google Earth, que posava a disposició de tot el mon una preciossíssima i precissíma base de mapes, actualitzats en el cas de Catalunya per l'ICC, que solventava el problema del calibrat previ. Quedava una cosa: d'on treiem les rutes? Què en feiem de les que teniem? Nou invent: Wikiloc, una plana web creada des de Girona i que va merèixer un premi directament del senyors de Google facilitava novament la feina. I com tot allò que és bo, sempre li surten imitadors: una plana calcada la trobem a Everytrail, inclús amb algunes millores respecte a l'anterior... tot i que no és nostra!

De programes per a manipular la informació n'hi ha de tot tipus, des del clàssic Ozi Explorer, de pagament, passant pel GPS Trackmaker (lliure, amb una gran amplitut de possibilitats pel que fa a compatibilitat de formats) o el CompeGPS, una altra iniciativa catalana amb un magnífic programari amb versions de prova per comprovar-ne les seves possibilitats, sense oblidar el Mapsource de Garmin i tota la cartografia vectorial que disposa. Com sempre, en aquest camp cal estar "al lloro" sobre la legalitat de les nostres actuacions. Per això val a dir que hi ha gent que s'ha entretingut a digitalitzar mapes, en una xarxa paral·lela a la de pagament amb la mateixa qualitat, si no més pel que fa a precissió, que els de pagament.

Una observació: els aparells que es fan servir per anar per muntanya tenen poca cosa a veure amb els navegadors dels cotxes: no hi ha rutes predeterminades, tot i que si referències. És com tenir un mapa al davant i un dit que indica on ets. Només la preparació (o les rutes baixades d'internet) ens marcaran els camins. I al cap i a la fi, això és el que busquem...

Per als que no els hi agradin els artefactes un GPS no deixa de ser un trasto més. Si t'agrada un xic remenar, és una font inacabable de sorpreses. Dibuixar camins sobre un mapa a la pantalla i resseguir-los, veure per on has passat, treure el perfil de la ruta que has fet i poder-la compartir amb els amics que no han pogut venir amb tú el mateix dia, però que hi poden anar un altre, compensa tot l'esforç que pot representar aprendre a fer-los anar... i que certament no és excessiu.

Sant Grau: Lost & Found o la crònica d’una pèrdua anunciada.

2009-03-22T21:43:00.014+01:00

D’haver tingut un GPS, hauria estat realment interessant veure després sobre el Google Maps per on carai hem acabat passant!!!

Clar que, d’haver tingut un GPS, realment no hauríem passat per on ni sabem que si o no hem passat, doncs no ens hauríem perdut.

Dit això.

Eren les 9’30 del matí, tocades, i a l’estació de servei de Santa Eugènia (del Güell, emprant la nomenclatura correcta) érem 9: Lluis, Adrià, Notario, David, Jordi, Jan, Gencat, jo mateixa, i una nova incorporació, en Pablo que el pobre no sabia on s’havia ficat!

A la pregunta, qui sap pujar fins a Sant Grau, tothom s’ha fet l’entès, i qui més qui menys tenia alguna idea de per on passar; a més, portàvem no una!! sinó dues guies de Btt per les Comarques Gironines, una d’elles signada fins i tot pel mateix Mr.!!, que no han sortit en cap moment de la motxilla ... intrèpids, ens va la marxa!!

Però tot el que ve a continuació no hauria d'haver estat una sorpresa.

De bon matí, pensant que potser algú havia enviat un missatge de darrera hora, he mirat el correu i la tragèdia estava anunciada:

“Darrer minut: acabo d'arribar (1:05am) i no estic en condicions de pujar a Sant Grau (ni de llevar-me abans de les onze). A passar-ho bé. Jeiem”

Upps!

El primer gran què ha estat creuar el Ter. Per La Pilastre passava molta aigua, a l’alçada de Bescanó, passat el primer pont, tres quarts del mateix ... i bé, ja només ens quedava Vilanna i creuar per la carretera.

En David ens deixa: ha d’anar a ajudar a un amic a fer un trasllat i torna pel mateix carril bici per on hem vingut. I és que hi ha gent que té seny i se les veu a venir...

La resta, amb l’orientació que ens ha caracteritzat al llarg de tota la ruta, i un cop deixada enrere la fàbrica de Can Casademont, hem passat de llarg la cruïlla que entra a bosc a Constantins, i hem seguit per la carretera asfaltada uns 5 km més.

Finalment algú ha dit que no anàvem bé i que el millor seria tornar enrere, expressió que val a dir que, al llarg del matí s’ha deixat sentit diverses, per no dir moltes, vegades.

Arribats a Constantins i al final del poble dues pujades davant nostre: serà la de la dreta o serà la de l’esquerra .... uhhmmm!!!

- A mi la de l’esquerra em sona més

- .... doncs vale....

Ni 100m, una cadena a terra marcant camí privat i un paisatge desconegut ha fet saltar el següent “crec que no anem bé, hauríem de tornar enrere...”

(i mitja volta)

La pols de terra seca surant a l’aire feia preveure que no érem massa lluny de la sorrera, i tot i que ens ha anat d’un pèl, hem trobat la cruïlla que, amagadeta a l’esquerra, comença a pujar cap a Sant Grau.

S’ha acabat la carretera ampla i plana i malgrat el pendent no és molt dur, el caminoi és estret i el relleu demana més concentració. Tothom va pujant bé, alguns més endavant, altres més pausadament, però pinta bé. A algun il·lús/-a, se li passa pel cap que "això ja està fet”!!

Primera gran decisió: Davant tenim un fort pendent dissuasori, a la dreta el camí puja més tranquil·lament i convida a agafar-lo. Com que som dèbils ens deixem seduir i fem tornar enrere a l’agosarat Adrià que, amb un coratge suprem, havia iniciat l’ascensió de la pujada que tota la resta havíem, voluntàriament, ignorart

- Ei!! jo, ho recordava més dur, vols dir que anem bé?

I la sensació és que ens movem direcció de tornada a Girona, i no amunt.

A una parada de reagrupament algú aixeca el cap.

- Mira!! Es veu la Senyera!! Sant Grau és allà dalt

- si però ... no sabem si hi ha camí!

- There’s always a way – salta en Jan que ja entén i parla de tot, i si cal barrejat.

- què fem? Pugem per aquí?

I vinga amunt!!

Fins que, qui havia dit “jo ho recordava més dur”, comença a pensar que es podria haver guardat les paraules, posa el plat petit, puja el volum de la música, i decideix concentrar-se en les pedrotes que no deixen de topar-se amb la roda del davant, mentre la de darrera no para de derrapar sobre ella mateixa, pel terreny sec i pel fort pendent que ... a més a més.... nooooo s’acaba mai!!

Comencen a aparèixer els peus a terra i la quasi impossibilitat de tornar a pujar a la bicicleta; hi ha massa pendent. Comença la llarga ascensió a peu ... i qui més qui menys intenta, quan el terreny ho permet, tornar a pujar a la bicicleta, valent-se fins i tot de l’ajut dels companys que l’aguanten per poder fer la primera pedalada. Un, dos, tres ... ara!! 50-100 metres... i plof!! Següent pedrota, peu a terra i el pulsòmetre a 192.

- crec que caminaré una mica més ...

I així, no se sap ben bé com, arribem en perpendicular a topar-nos amb la ruta nº5, i amb motos, quads i ciclistes que ja van de tornada.

- que anem bé per Sant Grau???

L’Adrià, en Jan i en Lluís van uns metres per davant i tiren milles.

En Notario ha desaparegut. El darrer cop que algú l’ha vist s’havia anat a amagar darrera una verdissa .... Li haurà passat alguna cosa?

- No em trobo gens bé, no sé què em passa – diu en Jordi tot pàl·lid.

I ja tenim la primera pàjara!!

Una barreta de xocolata, una estoneta assegut a l’ombra i en pocs minuts el recuperem.

Però en Notario. On és?

Sona un mòbil.

- Ei Mun, que torno enrere, no puc més

En Notario ha aparegut!!!

Però el convencem que acabi de pujar i baixi per a ruta nº5.

En Jordi que encara no les té totes i en Gencat que té un compromís per dinar decideixen acompanyar a en Jose. I amb això perdem 3 persones més.

En Pablo i una present seguim fins a dalt i no triguem a trobar la darrera rampa. És la única cosa que no havia pogut oblidar del darrer i únic cop que havia pujat a Sant Grau fa més d’un any, doncs em va quedar gravada a la retina l’impacte que em va fer veure-la.

Però hi posem ganes, mirem a la roda del davant, mai a la pujada, i amunt!!

L’Adrià i en Jan són dalt fent honor a la Senyera. En Lluís prepara la càmara.

Els cinc supervivents ens mengem un enorme sobao arribat directament de Santander – bonísssim!!! – fem la foto de rigor i, deixant de banda l’exploració del terreny, decidim baixar seguint la ruta marcada.

Sense cap mes incident arribem a Girona passant per Sant Gregori.

Algunes fotos aquí.

Un xic de roadbook fora de temporada

2009-01-25T17:53:00.006+01:00

Sembla que la crisis ho avasta tot, fins i tot les sortides en bicicleta. Aquest any ha començat una mica desordenat i sembla que les sortides no s'acaben d'estabilitzar. Tot i així cada setmana n'hi ha, i aquest n'hi ha hagut, pel cap baix, dues de controlades. La light, del dissabte, amb final gastronòmic inclós (això és saber-ho fer be de bon principi... clar que de light passaran a heavy ben aviat) i la del diumenge.

La convocatòria comptava aquesta vegada amb una proposta que en Dani havia tret de internet, de la meravella del Wikiloc. Estava basada en la Roadbook que organitza el GEiEG cada any, sempre diferent. O sigui que cal dir la versió: la 2008. La feina de passar-la al GPS ja estava feta, per tant només calia seguir la ratlla i veure cap a on ens portava. Val a dir, per aquells que no han fet servir mai el GPS, que de vegades no resulta tan fàcil de seguir... al menys fins que no n'has agafat l'experiència necessària. La ruta pot contenir errors (o errors del que l'ha generat, en no borrar els trams en els que s'havia equivocat), el satel.lit pot tenir dèficits de cobertura en el moment de la gravació original o en el moment d'utilitzar-la o, simplement, hi ha corriols amagats que són difícil de veure si no s'està molt atent al track... i mentres es pedala no sempre és fàcil!

La setmana semblava que havia acabat malament: un mal vent de ponent (ja sabeu la dita racista: "de ponent, ni vent ni gent") havia fet honor a una altra dita més meteorològica: "el vent te una cosina a llevant, que va a veure rient i torna plorant". Doncs avui tocava riure, o sigui, un temps magnífic, primaveral, amb un cel d'un blau... cel, com ha de ser el cel, i una visibilitat gairebé infinita. Sé que no us ho creureu... jo no m'ho crec, però des de dalt Sant Mateu hem comentat que es veien els Alps Marítims. I oh sorpresa!... mireu que es veu al fons de la imatge del Google Earth...

Ja veus, doncs, que poc puntuals, a les 9:30, els dos únics expedicionaris es trobaven a la gasolinera del carrer de la Creu, on no el vent si no els humans n'havien fet una destrossa més pròpia de Gaza que d'un lloc cèntric de la ciutat. El primer tram de carril-bici ens ha portat fins a mig camí de Quart. Allà ens hem començat a endinsar cap a les muntanyes, per una ruta que semblava seguir, amb diferents variacions, la de les Pomeres. Al final hi hem acabat arribant marejant un xic la perdiu... però era força evident que hi arribariem.

Des d'allà, per camins ja coneguts hem arribat a Sant Mateu de Montnegre. Creuar un parell de cops un torrent hi ha posat la nota divertida... tot i que, malgrat el bon temps, no hi havia cap ganes d'una remullada integral. Un caçador de senglars despistat (vull dir perdut al costat de la pista, sense ningú més) ens ha recordat, un cop més, la fauna del massís. La por a trobar arbres pel camí s'havia esvaït feia estona, i de l'únic que ens haviem de preocupar era de gaudir del paisatge que el cel ben clar que havia deixat la ponentada ens oferia: Montseny, Guilleries, Pirineu, Cap de Creus, Montgrí... i clar, les Gavarres en tota la seva extensió; Gironès, Selva, Empordans, Pla de l'Estany... tot als nostres peus. Però encara haviem de tornar, i aquí han començat les sorpreses i les descobertes.

Poc després de Sant Mateu un corriol opcional ens ha permès deixar un tram la carretera asfaltada i ens ha portat cap a la cruïlla de la pista que mena cap als Àngels. Uns quants quilòmetres de bon camí que hem deixat per agafar un camí que després s'ha convertit en un divertidíssim corriol que, pel mig del bosc, ens ha permès baixar a tota velocitat fins a Cal Soldat, al final de la Vall Fetgera. Vull recalcar el concepte divertidíssim, per que realment us ho passareu be si el voleu tornar a fer.

Què dir de la vall Fetgera que no s'hagi explicat ja en aquest blog? Les seves fonts, Can Marcó amb els seus gossos, el Celré acompanyant-nos... Però no, no haviem d'arribar fins a Quart un altre cop. El GPS (i l'hora compromesa de tornada) ens desviaven cap a Can Mascort, un camí ja conegut també de rutes anteriors. Aquí, sense trepitjar la carretera en obres en el moment de l'escrit per reformar el conegut revolt homònim, hem agafat la pista que, tot seguint la carena, ens portaria cap a Palol d'Onyar, o cap a Quart, segons la variant que volguéssim agafar. Però no tot havia de ser pista, no!

Una mica més enllà, cap a la dreta, un desviament per el que al començament semblava que havia de ser un camí normalet que ens portaria fins a Biocentury es convertia, en poca estona, en un corriol ple de salts arreglats per fanàtics (en el bon sentit de la paraula) del Freeride. Les feixes que s'havien fet després dels incendis que van cremar la zona fa un parell de dècades s'anaven saltant perpendicularment, i fins i tot hi havia alguna rampa preparada amb troncs per potenciar més l'alçada i revolts peraltats per poder anar a tota velocitat. No cal dir que els dos protagonistes de la sortida s'ho han agafat amb més calma: l'objectiu era arribar d'una sola peça i no fer ús dels serveis públics d'emergència.

Aquesta vegada no hi ha hagut fotos: el fotògraf oficial és baixa temporal per reformes de la llar, i el suplent, preocupat per unes lentilles que havia d'estrenar i no ha estat capaç de posar-se, ha oblidat per complet la càmera fotogràfica.

Primer aniversari

2009-01-06T22:02:00.002+01:00

Ja fa una mica més d'un any que algú va fer els possibles i els impossibles per a què les cròniques, que fins aquell moment s'anaven enviant per correu, de les nostres sortides, es publiquéssin a internet. La disponibilitat d'espais gratuïts, en el format que es necessita per anar explicant el que va passant a internet s'en diu blog. Alguns puristes lingüístics, que no accepten els neologismes, en diuen bloc (que també és un anglicisme, tot sia dit de passada). I d'altres més rebuscats en diem "quadern de bitàcola", una manera d'homenatjar a aquells viatjants i descobridors de l'antiguitat que anaven apuntant les seves observacions diàries en les seves etapes de navegació. Nosaltres antics encara no ho sóm, però moltes vegades naveguem, encara que sigui sobre dues rodes o sigui que aquesta darrera acepció, una mica pedant idiomàticament, és la que es va adoptar (tot i que abreviadament va quedar en "cròniques". Tots aquests termes per dir exactament el mateix.

Doncs això, que fa una mica més d'un any que aquest blog s'actualitza amb certa irregularitat, tot i que s'hi han acabat apuntant cròniques de sortides anteriors. I en aquest any s'han fet nous amics, hem conegut noves rutes, hem visitat (involuntàriament) hospitals, hem canviat de màquines o hem aguantat, com hem pogut, les que teniem. La tecnologia cada vegada està intervenint més en les sortides, i el GPS s'ha fet un company habitual, però això no treu que l'experiència del personal, o l'atreviment dels més agoserats, no sigui fonamental per conèixer nous camins. Picasa, Google Earth, Mapsource, Garmin cada vegada entren més al mon de la BTT i s'uneixen a les marques de bicicletes o equipaments esportius. I el que abans eren rutes ara són tracks, i dels punts interessants ja en diem waypoints. Però els paisatges, les muntanyes, les valls, els turons; els boscos, prats i camps: ocells, gossos, senglars; els rius, rieres, rierols i torrents; coves i mines; pistes, camins i corriols continuen essent-hi per portar-nos al mig de la natura que ens envolta.

Aquest petit escrit està dedicat a tots aquells que han fet possible que les sortides, que han servit de base per a les cròniques, fóssin possibles. Tots aquells que han proposat rutes, experiències noves, altres límits... tot allò que ens ha fet gaudir durant aquest any llarg. Ara que comença un nou any és un bon moment per fer balanç del passat i gaudir del present.

Viatge al sud

2009-01-03T19:15:00.001+01:00

Quan començo a escriure aquesta pitita crònica dels “Altres límits: objectiu Andalusia” ja han passat uns dies que fan que s’hagi posat una mica els records de la sortida.

Aquest any les festes nadalenques plantejaven una sèrie de ponts encadenats que permetien a molta gent agafar-se uns quants dies seguits de festa... i com sempre, hi ha qui té una idea al cap: per que no anem cap al sud, on fa un temps una mica més agradable que aquí. I lligant caps, un altre diu... i per què no hi anem en bici? I per què no aprofitem per celebrar-hi el cap d’Any?

Doncs això, després de molts preparatius, el 27 de desembre començava la peregrinació cap al sud. Dues furgonetes, una per a les persones i l’altra per al material, i un turisme es posaven en marxa. L’expedició estava formada inicialment per en Jeiem, la Mun, la Victòria, l’Adrià, en Bernat, en Miguel, la Susan, en Dani i la joveníssima Emma. Més tard recolliriem en Dani a Màlaga i la Mayte ens trobaria al Puerto de Santa Maria.

La idea era establir tres bases: Cabo de Gata, Puerto de Santa Maria i Ronda i des de cadascuna de les bases fer alguna sortida. Com que no coneixiem la zona, el GPS havia de fer la seva feina. Afortunadament el Wikiloc i les rutes de la Transandalus ja ens havien preparat la feina, tot i que la selecció de rutes sense asfalt, amb una mica de pendents i sense pujar a gaire alçada (adeu, Sierra Nevada) complicava la sel·lecció.

Fer una explicació detallada de tot el que vam fer resultaria mig llibre (sí, és que quan sortim muntem unes novel·les que, si cal explicar-les, donen per a un llibre complet). Només per fer dentetes als que es van quedar, sapigueu que les temperatures eren uns 10º més altes que aquí, i que ens permetien anar en mànigues de camisa pel carrer. Clar que això ho va pagar algun que es va passar de llest amb un refredat dels que fan feredat.

A la zona del Cabo de Gata vam poder visitar àrees on la febre de l’or havia deixat les muntanyes foradades, platges totalment verges, corriols per penyasegats penjats sobre el mar, muntanyes amb roques de tots colors i un “desert” totalment verd i florit.

De camí cap a Cadis una parada obligada: el barco d’en Chanquete! No podiem passar per Nerja sense el nostre homenatge a l’estimat “Verano Azul”

Ja a Cadis, una ruta fins a tocar el cap de Trafalgar va deixar els protagonistes ben xops per una pluja que ens va acompanyar bona part del viatge.

De la festa de Cap d’Any... bé, això no correspon a una crònica sobre rutes en bicicleta, no us sembla? Sí, ja sé que en voldrieu saber més, però... Se siente!

Per la serra de Ronda haviem triat una ruta que seguia el traçat de la línia de tren, però un cop més la pluja ens va tirar el dia enlaire i ens en vam quedar amb les ganes. Això sí, un cabirol que s’ens va creuar a la carretera ens va donar la imatge feréstega de la jornada, que dies abans ens havia permès veure toros, garces reials, flamencs i d’altres especímens de la fauna local (un capítol apart del llibre no escrit).

Una setmana després de la sortida, la tornada. La quilometrada en cotxe ens va permetre veure que això de pagar per circular per autopista és una tradició exclusivament catalana, i que pel manteniment de la nostra cultura hem de mantenir.

Com que una imatge val més que mil paraules, podeu fer una enciclopèdia amb les que hi ha penjades aquí, aquí i aquí.

Sant Mer... un bany de fang

2008-12-15T20:32:00.005+01:00

La d’avui és una d’aquelles sortides que s’han d’explicar. No per que representin una gesta extraordinària, ni la seva dificultat, ni per res de tot això. Només pel fet que explica, a aquells que no el coneixen, una mica l’esperit de la bicicleta de muntanya.

Eren les 8 tocades de la matinada (a aquesta època de l’any el sol fa poc que ha sortit... o al menys que ho ha intentat) i tota la nit havia estat ploguent. La veritat és que no queien gotes, però la previssió deia que en caurien. I el que era segur era que el fang estava esperant a qualsevol punt en el que l’asfalt no hi fós present. Però res, que avui tocava, i ja se sap que si toca no es pot deixar passar l’oportunitat, que no es té cada dia. Doncs això, que mentres un enviava un correu al personal esperonant-los a no fer-se enrera, d’altra banda arribava un SMS confirmant que s’havia de sortir. Doncs res, a reenviar-ho a tothom i endavant que toca pedalar. Ah, dins l’informe meteorològic oblidava dir que el termòmetre marcava 4º, però... i què?

La llista dels assistents definitius, que no concorda amb la de convocats ni tampoc la dels confirmats, ha acabat sent (senyores primer): Mun, Toti/Jenny, Jeiem, Gencat, Bernat, Miquel F, Jose N, Lluís F (de fotògraf, tot i la càmera prestada). I un nou punt de trobada, els cinemes Óscar! I és que s’ha de mantenir entretingut al personal amb pistes noves, no?

L’objectiu era arribar a l’ermita de Sant Mer, al Pla de l’Estany. Sempre em preguntaré per què en diuen Pla. La sortida, per darrera el Trueta, vorejant el Ter fins a Sarrià. Allà, primera rebentada i primer cafetó. Això no pinta be...

Travessat Sarrià, un tram de N II (per què es fan servir números romans, per anomenar les carreteres radials? Que llavors venen els guiris, que no saben de romans, i demanen per la carretera N 11 -a mí m’ho han demanat!-) fa que patim un xic, però de seguit s’acaba. El pas pel Congost ens permet aturar-nos, momentàniament, a visitar el Cau de les Goges, una cova amb dues entrades de les poques que es troben al Gironès. Un dels membres intenta fer una demo amb la bici de no se sap exactament què... el resultat és que acaba potes enlaire. Si mireu la llista dels participants, segur que endevineu de quí es tracta...

A Medinyà enfilem per la pista del darrere de l’egléssia fortificada que domina el poble. Hi ha qui comença a xiular la melodia de “verà atzur”... ja s’ho trobarà.

Finalment arribem a Sant Mer, on a banda d’un exhibicionista que llueix un plàtan inmens (modèstia apart), aprofitem per fer un mos. Una colla d’escoltes que no s’han dutxat per que només tenien aigua freda ens fan una demo de com rentar-se les dents en grup, i fins i tot com rentar-se-les els uns als altres. Això sí que és esperit escolta!

A partir d’aquí podria semblar que la ruta s’ha acabat: ja hem arribat a destí. Però no: sempre hi ha qui es complica la vida. Primer intentant un encantador corriol que no mena enlloc. Després, i per gentilesa del Ministeri de Foment i dels Fons FEDER, les obres del TGV, TAV, AVE o com dimonis es vulgui dir. La quantitat de fang que comencem a enganxar fa que les bicis pesin més, i més , i més. Nosaltres cada cop som més, i més, i més marrons. I costa moooooolt pedalar.

Passat Olives seguim un camí que ens porta fins a Vilafreser. Aquí gairebé tothom estava desorientat, i hi ha qui pregunta si sóm molt lluny de Viladamí, per anar a saludar en Sergi. “Ufff, no, és a més de 15 km”. Viladamí, sí, és lluny. Però una furgo inconfusible identifica la presència propera del mencionat. I és que el mon és un panyuel, que diuen els veïns!

Encara ens queda un tram de NII, travessar l’autopista i acabar-nos d’enfangar. Hom ha de consultar el llibre de ruta per no perdre’s en diferents ocasions (quin gran llibre per regalar aquest Nadal... ehem). Finalment, després d’algun problema s’arriba a l’alçada de can Pagans, més arbredes, més fang, caminet pel costat del riu i retorn cap a casa.

Pel camí en deixem algun que ha acabat destrossat pel fang, les pujades i baixades i la pluja que comença a caure. D’altres surten corrents a atendre obligacions familiars. I la resta, a desincrustar el fang de les bicis. El que porten enganxat a sobre ja miraran de fer-lo saltar a les respectives dutxes.

Aquest cop les fotos han canviat d’ubicació: les trobareu fent click aquí.

I un sopar que va acabar en farra

2008-11-29T02:52:00.006+01:00

Feia dies que la cosa s’estava preparant, i tal com calia suposar, la cosa finalment va esdevenir. Clar que amb el concepte “la cosa” pot entrar-hi gairebé qualsevol... “cosa”. I si en diguem l’acte, encara ho complicarem més. Per tant val més que ens deixem de donar-hi voltes, que com més en donem més ho emboliquem (un principi bàsic de tots els cabdells) i anem per feina.

A algú se li va acudir que era hora de fer el segon sopar oficial de BTT Girona. Per que de sopars pel camí n’hi ha hagut una pila, alguns, com el de la primera pujada nocturna a Sant Miquel d’aquest estiu, amb una sobredosi de pasta que en lloc de subministrar energia el que va fer va ser subministrar dificultats digestives (eps, que no poso en dubte la qualitat de la matèria). La data triada va ser el 29 de novembre, sense cap altra raó que fós abans de la dèria de sopars en la que s’ha convertit el mes de desembre. Vinga a recollir noms, indecissions, baixes de darrera hora i incorporacions inesperades també a darrer moment (en cap cas van sobrar, tot sia dit). Al final, i tot i que el departament d’internacional va fallar (l’Erika i en Jan no van venir, i a la Susan ja la considerem de la casa –als altres també els hi considerarem ben aviat... quan hagin superat l’exàmen-). Als de la delegació barcelonina també s’els considera nacionals. La llista? Doncs en Toti/Jenny (van venir tots dos), la Mun, en Miquel F, la Mar, en Bernat, en Lluís, la Laura, en Jose N, l’Adrià, la Mayte, la Victòria, en Gencat, en Dani R, l’Anna, en Jeiem, en Dani G i la Susan (una bona colla, no?)

La decissió sobre el lloc del sopar s’havia fet amb anterioritat per un procés participatiu en el que al final el valor doble del vot Toti/Jenny va fer que el local escollit fós el Bo de Bo, de Domeny.

El primer punt, el crític, el de trobada. Fontajau semblava un bon lloc per la facilitat d’arribar-hi, i així va ser. La sorpresa (positiva): la presència de dos membres exercint de tals. No, no penseu en lo de sempre. Em refereixo als dos components de la colla que es van presentar amb les seves respectives màquines. De pedalar, vull dir. Fet aquest primer reagrupament, sortida cap al restaurant. Els dos de les bicis portaven un mapa (això ja és passar-se) amb l’adreça del restaurant, gentilesa del Google maps. Al·lucinant el personal com s’ho munta. El que a la Cerdanya ja va optar per dirigir-se a un restaurant sense saber ni tan sols on era el poble també va pujar al cotxe i apa, som-hi. Clar que les coses així no poden funcionar: d’una banda els del mapa no tenien l’adreça completa, i l’espabilat (que en cap moment es va perdre, si no que va anar a fer un volt de reconeixement per la zona... bé, així és com es justifica) van trigar un xic en arribar. Afortunadament l’equip de rescat va acudir ràpidament i la cosa es va reconduïr.

Al restaurant, molt ben equipat, hi havia poques taules. Al costat de la nostra una mena de grup de Meetic va cridar l’atenció als presents. Mai sabrem exactament què representava... clar que ells tampoc sabran què representavem nosaltres.

Després d’un pica pica i segon plat a triar la cosa ja s’havia animat. El fotògraf oficial va començar a disparar a tort i a dret amb una reflex deixada amb un zoom per fotografiar ocells des d’un quilòmetre de distància. Així era impossible fer fotos de grup. Res, doncs com alternativa, “close ups” del personal fent-se petons. Apa, això us vau perdre els que no vàreu venir!

La Jenny, sempre disposada a intervenir, havia preparat una rifa d’objectes, una per a ell, una per a ella. Mantenint l’anonimat de la guanyadora, cal dir que el guanyador, curiosament, va ser l’anomenat “Mister”. Per què, i cóm, va ser que l’obsequiessin amb un set de colònia Playboy mai es sabrà. Jo, personalment, crec que la Jenny s’ho havia preparat per a que sortis així.

La petició de discursos no va ser gaire ben rebuda pels discursors –sobretot considerant el comentari que, davant la petició d’una crònica parlada de l’esdeveniment, va fer un dels presents: “però que sigui breu, siusplau!”-. El fotogènic del grup va dir unes paraules, i de resultes del fet un cop d’estat no sagnant el va nomenar nou Mister! Però això no acabarà així!.

Després del sopar, cap al Lola a empapar-nos de fum. La secció barcelonina, per raons obvies, va marxar en aquell moment, de manera que es va perdre la ballaruca final. Més petons, més abraçades, més alcohol...

A partir d’aquí es perd una mica la idea del que va passar. Que cadascú carregui a la seva consciència els seus actes o no actes...

Algunes de les fotos que es van fer les podeu trobar fent click aquí i aquí.

A la propera, més

Per la serra de Sant Grau

2008-11-16T20:08:00.006+01:00

Del començament d’aquest blog fins avui haureu observat que el temps entre cròniques es va dilatant. No es tracta de manca d’inspiració, que suposo que ja us podeu imaginar que no en falta, ni de ganes, que en això d’enrotllar-me sempre en tinc. Tampoc te res a veure amb l’expansió de l’univers que fa que cada vegada estem més lluny els uns dels altres i que el temps s’acabi dilatant. No, no és això. Tampoc cal pensar que la crisi financera internacional afecta a la capacitat d’escriure històries sobre la bicicleta. La liquidesa mental de l’autor està garantida, i per tant no cal patir en aquest sentit (bé, per la salut mental potser una mica, però mentres no faci actes criminals tampoc cal capficar-si). Tot això només per dir que si no hi ha més cròniques és per que moltes sortides ja són clàssiques, i tornar-les a explicar no aportaria gaire res al personal no participant, i només serviria d’autobombo per als assistents. Doncs, vinga, després d’aquesta “breu” introducció (ara ja deveu tenir dubtes sobre quí escriu els guions al Nadal de Polònia), comencem amb la crònica.

Corria un fred matí de tardor a Girona (la primera glaçada matinal de l’any, al menys en la meva consciència) i una colla d’arreplegats, dels habituals, ens trobavem a la gasolinera de Santa Jenny (llegir els correus del grup). Haviem de ser 7, però els efectes de les nits de dissabte poden ser incompatibles amb la pràctica de l’esport dels matins de diumenge, i al final només la Mun, en Lluís, l’Adrià, en Miquel, en Gencat i en Jeiem s’apropaven al punt de trobada. No sé si les ganes de fer exercici o la necessitat d’entrar en calor el ritme de seguida ha estat alt, agafant primer les hortes de Santa Eugènia i després les deveses del Ter fins haver passat Bescanò. Aquí ja hem deixat el carril bici i hem travessat el riu pel passallís de la sorrera que hi ha a l’alçada de Vilanna. Quedava poc tram per començar veritablement la ruta! Fins aquí, només aproximació.

Passat el nucli de Constantins, abans de la pujada de Can Casademont, comencem a fer cas del que diu el GPS. Bé, no cal culpabilitzar: el GPS no diu res, però el que el porta sí, i se l’ha de seguir, que per la feina que s’ha pres no val la pena quedar-hi malament. A la dreta queda l’ermita de la Marededeu de Calders, que ignorem vilment. Encara portem l’arrancada del principi, tot i que ja portem 18 km pedalant. Clar que fins aquí, en planer. Però a Can Miern, les coses canvien: Primer, cal decidir per quin camí anar... i després, començar a pedalar! Ja tenim les primeres pujades, i ja trobem als primers voletaires. Clar que, quan amb els cistells buits passem pel costat seu amb un somriure sarcàstic, ells ens “contesten” amb un “no us queda res!”. Al passar el primer revolt, ja sabem per què. Tot i aguantar una estona al damunt de la bici, al final, en un moment o d’altre, tots acabem posant el peu a terra. Menys d’un quilòmetre i mig amb un pendent mitjà del 10.5%, i un desnivell global, en menys de 2 quilòmetres, de 165 metres són unes dades a memoritzar. A dalt, però, ens espera un camí en bon estat que ens permet desfogar-nos un xic en la baixada pel mig del bosc, tot i que de tan animats com anem no veiem el caminet que hem d’agafar, el passem de llarg i arribem a una carretera. Asfalt? Això no és el que haviem negociat! Cal tornar enrera! Afortunadament l’error ha estat de pocs metres, tan en distància com en nivell, i un cop superat el 4x4 que en bloqueja l’accés ens tornem a endinsar per un corriol... que dic corriol, corriolet... be, de moment. El problema és que baixa, i nosaltres el que voliem fer era pujar... i si al damunt, s’acaba sobtadament, la cosa està fatal. El GPS ha fallat (això és externalitzar els errors propis). Cal una alternativa: l’especialista en orientació de la colla es concentra i decideix que a l’altra banda del torrent que acompanya el corriolet hi ha d’haver un camí (d’això s’en diu autobombo). La resta de la colla mostra un disciplent i respectuós silenci. Després de la pujada brutal i al mig del bosc com estem val més fer cas al que porta el GPS i els mapes, no fós cas que desaparegués i amb ell, totes les esperances de tornar a casa.

Afortunadament els mapes eren correctes en aquest punt, i apareix el camí de l’altra banda. Una caseta abandonada, aparentment Les Planes, ens espera. I lluny, al mig del bosc, s’albira vida intel·ligent: un altre boletaire. Cal dir, però, que la forma de vida no ha de ser gaire evolucionada per que, tal com està el bosc, molts bolets no crec que trobi... o sí. Pel mig dels arbres, una altra visió. No, no al·lucinem, si no que l’espectacle és realment meravellós: les singleres de les Serres. Aprofitem el moment per esmorçar. Hi ha un plàtan que va de boca en boca, però com que això pot portar pel mal camí la crònica no seguirem aquesta línia. Un element de la colla, el nom del qual es mantindrà en l’anonimat, però que en el seu blog diu que quan va a dormir fa un petonet a la bici avui estrena pulsòmetre. Aprofita l’ocasió per fer alguna foto a la seva bici i... li pugen les pulsacions!!! Això segur que té algun nom, però encara no l’he descobert. Però com a mínim, vici de bici és.

Reanudem la pedalada i els aromes ens fan arribar a la sàvia conclussió que ens apropem a una granja. La por de caure a alguna bassa de purins ens mena davant el cadàver d’un pobre paquiderm al mig del camí. L’esquivem ràpidament, però estem tancats dins la granja! Afortunadament, en lloc de convertir-se en una pel·lícula de por (mira, aquestes cròniques, amb una mica de sang i fetge potser tindrien prou èxit) ens obren la porta i podem fugir de l’infern. A l’altra banda de la carretera un corriol ens portarà fins a la pista que segueix la carena de la serra de Sant Grau. Cal esmentar que el fet que sigui una carena no implica planitud, només que a la dreta tenim la vall del Ter i a l’esquerra la de la Llémena.

Pel camí trobem més boletaires. Més? No! Són els que haviem trobat al començament de tot, que continuen amb els cistells buits però a més, amb la cara de sorpresa en tornar-nos a veure. “Des d’allà veniu?” A aquestes alçades ja s’ha establert una relació de confiança, i s’esdevenen les presentacions. Sembla ser que algun dels membres de la colla (un cop més no en diré el nom), era coneguda des de “nena” –ai, se m’ha escapat- per una de les boletaires.

Ja només queda arribar fins Sant Grau (eps, la muntanya, no el cim) i començar a baixar. Encara ens passa en Ricard i un parell d’amics seus, que ja no tornarem a veure.

Finalment, la baixada promesa: a tota velocitat, amb un terreny perfecte per l’humitat ens llancem cap avall saltant tants trencaaigües com podem. Abans d’arribar a baix, però encara deixarem la pista i girarem cap a l’esquerra per un corriol que ens acabarà de portar a tota velocitat fins a baix.

Ens queda encara tornar fins a Girona, sense cap més dificultat que creuar el Llémena –nou camí, noves opcions, noves remullades- i seguir cap al cap i casal.

Hi ha fotos, com sempre, i la satisfació dels 750 m de desnivell amb 40 quilòmetres de ruta, ben pocs dels quals per asfalt (cal dir que el GPS en dona 1225 de desnivell, però es corregeixen pels errors que té l’aparell)

47x47

2008-10-29T20:34:00.007+01:00

El cap de setmana es presentava amb multitut d’activitats per part del grup: una sortida de nivell “mig-baix” dissabte al matí –algú m’haurà d’explicar això del nivell-, la platanbike, de Rabós a Banyuls, i diumenge l’Open Natura, a Besalú, i una pedalada pels voltants de Calonge. Per triar i vendre. La crònica la centrarem en la Platanbike, tot i que si algú està inspirat s’admeten altres relats.

Tot va començar fa quinze anys. Sí, ja sé que és anar molt lluny, però al menys aquesta és la versió que me han explicat i se li pot aplicar allò de “si non e vera e ben trobata” (suposo que hi ha faltes d’ortografia, però no es pretendrà que un domini l’italià, sobre tot en la crònica d’una ruta que transcorre íntegrament a Catalunya, entre el costat espanyol i el costat francès d’una ratlla que fa temps van pintar a un mapa; clar que el rei de Mallorca va tenir la seva seu a pocs quilòmetres d’aquí, i tenia dominis sobre Sicília... però això no pretén ser cap classe d’història). Doncs al que anavem: es veu que fa quinze anys, en una xerrada a Rabós d’aquelles en les que tothom explica les seves heroïcitats, algú va tenir la genial idea de dir que en bicicleta es podia anar a tot arreu. Suposo que les ganes de discutir de l’altre li van fer posar-ho en dubte, i punxant-se, puntxant-se (en el bon sentit de la paraula) van fer una aposta: la guanyava sí, el que estava dient que es podia anar a qualsevol lloc en bicicleta, anava fins a Banyuls i tornava. Com a prova havia de portar un paper amb el segell de l’ajuntament de Banyuls. El fet que aquest any es celebrés el quinzè aniversari d’aquella aposta fa preveure quin en va ser el resultat. La diferència, però, és que ara molts del que havien estat camins i pistes han esdevingut carreteretes estretes però enquitranades, i la ruta ha perdut una mica de gràcia. Però el repte continua, i aquest any s’havia de repetir.

Quan encara no havien posat els carrers en Toti ja em passava a buscar per iniciar la ronda de recollida de personal. El dia abans ja haviem preparat la bici i ell solet s’havia empescat la manera de fer-la cabre al cotxe hàbilment, de l’ample, de manera que n’hi cavien un fotiment (al final van ser quatre les que hi van entrar). Una sèrie de missatges d’”ara no vinc, ara vinc” havien fer dubtar fins al darrer moment del nombre d’assistents. Al final, però, vam ser els que haviem de ser. De casa cap a Quart, de Quart cap a Salt, de Salt cap a Fontajau, de Fontajau a Montjuic, de Montjuic a Fontajau i de Fontajau cap a Rabós. No està malament començar a les 7 del matí a voltar per començar a pedalar a les 10, no us sembla?

Rabós ens esperava amb els braços oberts. Bé, siguem realistes: no ens esperava. Però és igual, escampadissa de cotxes, un parell de coets per saludar al personal i a pedalar. Ja la sortida del poble començava amb una pujada suau, amb tots els membres a un ritme suau per no deixar ningú enrera. Ningú? Ostres, només sortir primera rebentada (eps, que aquesta vegada no era de qui us penseu!). Sort de la parada de reagrupament a la Font del Conill! Una altra pujada, una baixada i apa, a la pista d’Espolla cap al Mas Pils. Aquesta pista, antany un camí magnífic, voreja l’Orlina, un rierol que, en èpoques de pluja, presenta unes gorgues que inviten a banyars-se només en veure el blau de les seves aigües. Però no era el cas: el camí ha estat asfaltat, i el riu baixava sec. Continuem en suau pujada fins al Mas Pils, punt d’inici de l’ascenssió al Coll de Banyuls. Un senyal de pendents del 10% avisa de la pujada, però no de la tramuntana. A l’esquerra detectem un corriol desaprofitat: també puja cap al coll, però els organitzadors no el tenen en compte. Per això només al saber que estem a l’Empordà, i aquest maleït vent hi és present cada dos per tres. I una pujada com aquella és forta, però curta. El vici i l’alèrgia a l’asfalt fa que s’hi pensi com una opció a tenir en compte. Però el vent que t’empenta de cara la fa duríssima. Amb penes i treballs per mantenir l’equilibri arribem al coll. Les restes d’un parell de bunkers, i un monument als refugiats francesos ens recorden que fins no fa gaire temps era un pas fronterer, i que ara no deixa de ser una anècdota en l’absurditat de l’existència de fronteres. La vista des del Coll magnífica, fins al mar que es veu al fons: la costa de Banyuls. Nou reagrupament i baixada prudent cap a Banyuls.

A baix ens arribem fins l’ajuntament. Tal com estava previst, ens estan esperant: l’alcalde, la seva neboda i la regidora d’esports (o turisme, ara no ho tinc clar). Unes paraules de benvinguda per part del batlle, que ens recorda els seus avanpassats de Llança i les relacions de Banyuls amb Rabós donen l’entrada, després de les fotos pertinents, a un pica-pica per refer-nos.

I apa, tornem-hi, que no ha estat res. La pujada, pel mateix camí que la baixada, justifica la prudència que hem emprat quan veniem: tot i no haver-hi cap senyal de pendents forts hi són, segur, i les darreres quatre “paelles” fan posar el peu a terra a algún i a d’altres els fan aprofitar el servei de furgo-escombra que ens ha acompanyat tot el recorregut. Després del reagrupament a dalt del “port”, nova baixada suïcida cap a l’altra banda de la frontera. Aquí un “locu” estableix el seu rècord de velocitat en BTT: 78.74 km/h segons el comptaquilòmetres de la bicicleta, 78.0 segons el GPS. Els tremolors del manillar quan comença a frenar li fan donar compte de la bogeria que ha fet... però un rècord és un rècord i no es tenen en compte les animalades que es fan per aconseguir-lo.

Un cop al mas Pils, en lloc de tornar pel camí de l’anada un petit desviament cap a l’esquerra, cap al Coll de Plaja, sostre de la sortida, pel camí del Convent. Aquí arribariem a l’alçada màxima de la ruta, uns 400 m. La baixada per una pista dolenta (o un camí ample, segons com es miri) va portar un ensurt per un dels participants, que va rebentar la tubeless. Que les tubeless o rebenten? Cert, però és que algú l’havia confós amb un tabulé i clar, això atipa. La furgoneta ha seguit, de manera incomprensible, tot aquest tram. Impressionant veure la massa groc plàtan baixar per aquell corriol. A Sant Quirze nou reagrupament. Hi ha qui l'aprofita per fer-se fer una foto (que podriem anomenar La Foto) aixecant la seva ultralleugera bici de carboni. Diu que l'aixeca amb una ma, però com veieu necessita les dues. O estava fluixa, o no és tan lleugera com diuen... Aprofitem la foto, però, per veure el pèssim estat del pas canadenc, el bypass que hi han fet (llavors per a què dimonis serveix el pas canadenc?) i, al fons, el monestir de Sant Quirze. Ah, sí, i la bici, és clar.

Novament l’antiga pista ha estat asfaltada, i ens porta de tornada cap a Rabós. A mig camí encara el gruix del grup es desvia per un camí tancat amb un senyal de direcció prohibida i una indicació de camí particular. Alguns, amb recels legals, opten per continuar per la carretera fins a Rabós, on els carrers estrets encara juguen una darrera passada d’orientació i de forts pendents per arribar fins als cotxes. Es pot dir que el repte s’havia superat amb èxit: 47 bikers pedalant 47 km!

D’aquí al restaurant va ser un moment... A partir d’aquí ens esperava a tots una estressant setmana de Fires a Girona. Però això ja seria una altra història fora de l’argumentació d’aquesta crònica...

Com a dades tècniques, l'anàlisi de la ruta amb el IBP em dona un desnivell de 1338 m, que no crec. Fent els meus càlculs corregits, pulint els desnivells em donen 900 m, que no està gens malament. Tanmateix, cal esmentar que a Banyuls l'alçada que marcava el GPS era per sota el nivell del mar. Una de dos, o el nivell del mar a Alacant (que és el que es feia servir quan era petit per definir les alçades a la Espanya d'aquells temps) és més alt que a Banyuls, o haurem de canviar la toponímia francesa de Banyuls, i posar-li Banyuls-sous-mer en lloc de Banyuls-sur-mer. Això, o el GPS ja té previst la pujada del nivell del mar per culpa de l'escalfament (esclafament) global.

Notes de final de notícia:

Al posar les paraules clau i entrar Rabós (toponímic de la població en català, no feu interpretacions errònies amb altres idiomes propers) se m'en suggereix un altre. I és que resulta que a Girona, com a minim, tenim dos Rabós, el de Terri i el d'Empordà. Del de Terri ja en vam parlar a una altra crònica.

Ai, les fotos... ens va faltar el fotògraf oficial, que d'altra banda anava el dia següent a l'Open Natura i acabava sent entrevistat pel vídeo oficial de la sortida! Quin artista (si el voleu veure, aneu directament al minut 12, que no hi ha qui s'ho empassi tot)

THC (Territori Hermida Cerdanya)

2008-10-09T20:45:00.005+02:00

Han anat passant els dies i la crònica de la Territori Hermida encara no s’havia publicat. I és que el canvi entre la vida d’oci a La Cerdanya i el dia a dia de la feina fan que es necessitin uns quants dies per assimilar-ho tot plegat, fins al punt que abans es tiri per convertir en multilíngüe la plana web que en explicar què va passar (el que podria haver passat ho deixo, un cop més, en la imaginació de cadascú –i em consta que és molt, molt gran-).

Després de setmanes d’organització, de buscar i encarregar allotjament, el divendres canvien les tornes: qui s’ho havia currat més, la cabessilla de la sortida, avisa que no podra venir... al menys fins dissabte al vespre!. Un petit ensurt superat amb un parell de trucades: comptem que amb dos cotxes n’hi haurà prou, i com que això ja estava definit, doncs endavant. El lloc de sortida era les a Fontajau, a les 9 del matí. Un petit malentès, però, va fer que un dels participants no estés preparat abans de les nou, quan se l’havia d’anar a recollir, i al final un dels cotxes arribava al punt de trobada 20 minuts tard. Ja no hi havia l’altre cotxe. I el que és pitjor, no tenien el telèfon!!! Ni els uns, ni els altres. Solució fàcil: trucar al nexe d’unió... que en aquest cas estava desconnectat. Doncs res, anem tirant, que ja ens trobarem. Quan una estona més tard aconseguim contactar, uns ja són passat Besalú i els altres encara són fent un cafetó a Banyoles. Bueeenu... no passa rès, ens trobarem a Ribes de Freser. I així és, ens trobem a Ribes... després d’una bona estona d’espera per un error en la ruta. Tranquils, que anem cap a La Molina tots junts. Aquí, que estem junts, ja podem dir que els que estem en ruta sóm en Lluís, la Victòria, en Jeiem, en Miquel i l’Erika, un nou fitxatge de San Diego (CA) que, via Couchsurfing, s’ha apuntat a això de la bicicleta amb la antiga (que no vella) bici de la Mun. Ostres, en Dani, que ens espera a les 12 a Puigcerdà! El truquem i li donem un missatge de tranquilitat. “No passa res”, contesta: “tinc un llibre per anar llegint”.

Quan arribem finalment a l’alberg, ja ens esperen amb els braços oberts: “Vosaltres sóu els de les bicis, no?” (hàbil observació, considerant que haviem deixat els cotxes amb el portabicis carregat davant la porta). Molt amablement (i no hi ha sarcasme) ens expliquen les condicions de l’alberg (obert fins les 12 de la nit i després, 5 minuts a les hores en punt), que podrem guardar les bicis a un magatzem i que ens prepararan un picnic per a l’esmorçar de l’endemà. Chapeau! Ole, ole i ole!.

Trobem en Dani al cap d’una estona, còmodament estirat sobre l’herba a l’entrada de Puigcerdà. A l’hora que és la primera opció és anar a apuntar-nos per la cursa de l’endemà i dinar. La segona cosa ho podem fer; la primera... de 5 a 8 de la tarda a la plaça del poble. Doncs res, que un cop dinats i a proposta d’en Dani (eps, ja sóm 6) anem cap a la França catalana (o la Catalunya francesa, com volgueu), cap el centre BTT (VTT) de Fontromeu. Les pistes d’esquí de fons de l’hivern estan senyalitzades com a rutes BTT fora de temporada, i optem per seguir-ne una, de verda, que ens portarà fins el Tet. Un fred que pela (però que pela, pela) i la suau baixada ens animen a allargar la sortida. Quan sóm al final de la ruta, i s’ha d’iniciar el camí de retorn... “per què no pugem fins les Bulloses?”. Sí, és carretera, però ja que hi sóm... Doncs res, comencem a pedalar. El desnivell, 300 m, no tindria cap gràcia si no fós per que s’ha de fer en 4 quilòmetres, no tots ells de pujada forta. O sigui, que hi ha pendents pel damunt de 10%. Però acostumats a la muntanya... què caraisos ens importa una mica de carretera. El resultat és que un dels presents s’inspira i, sense mirar enrera i només fent cas a l’altímetre del seu nou GPS comença a pujar a plat i deixa el personal enrera. Cap als 1900 m restes de la nevada del dia anterior ja indiquen que la temperatura és tan baixa com sembla. Quan finalment arriba al refugi pensa que inmediatament arribaran els altres. Sabeu cóm de llargs es fan 5 minuts a 5º? Arriba el segon, i la opció és clara: anem a fer un cafetò, no? Doncs això, cafetó, xerrada amb els estadants... i anem a baixar, que ja no puja ningú més (fa mitja hora que hem arribat). Doncs quan ja sortim arriben la resta! Té mèrit, sobretot per que hi ha qui és el primer cop que agafa la bici en cinc anys, i començar fent un 2000 té la seva gràcia.

La baixada, suïcida, tant per la velocitat cóm, sobretot, per la temperatura. Els diaris cedits al refugi ens ajuden una mica, però hi ha qui ha oblidat els guants, i gairebé tots anem amb guants d’estiu. A baix tornem a agafar el corriol, que avança planer seguint el riu. Una meravella de ruta recomanable per tots aquells que tinguin ganes d’iniciar-se en la bicicleta tot terreny.

Arribava l’hora d’apuntar-nos a la cursa... de fet arribava l’hora límit. En Moi ja havia arribat, i s’estava fent l’amo de l’alberg. I els municipals de Puigcerdà sense saber de què els hi parlavem quan els hi preguntàvem on ens haviem d’apuntar. Al final tot es va arreglar... però encara només erem 7!

Finalment tornàvem a l’alberg, deixàvem les bicis, ens dutxàvem i ens preparàvem per anar a sopar. Just per aquesta important fase de la sortida arribàven la Mun i en Jan (aquest cop, un alemany s’afegia al grup. No, si la idea de traduïr la plana web no és endevades...). A proposta de l’encarregat del local, ens dirigim cap a l’Estació de Queixans. Pel camí hi ha qui posa en dubte la destinació: “¿Ón és Queixans?” “No ho sé, al costat de la via, si té estació, no?” “Però cóm se t’acut no preguntar ón és? ¿Et diuen que cap a Queixans i tú dius ah, vale “¿Però quí és que no es perd mai?” “El que passa és que quan et perds dius que estàs buscant nous camins” ?” Uff, quina tensió!!! 1, 2, 3, 4... Finalment, un senyal (diví?): Queixans. I uns metres més enllà, una altra indicació: “L’estació”. Salvats!!!

El repartiment d’habitacions no va representar massa problemes, sobretot considerant l’estudi previ realitzat. Quedava per definir l’hora de llevar-se, l’hora de sortir... Uns quants havien decidit no fer la Territori Hermida, però els que havien de fer-la al final van acordar sortir a les 7, amb l’excepció d’en Moi que volia ser-hi abans per que encara no tenia el dorsal. La temperatura a l’exterior, a l’hora d’anar a dormir, era de 2º i l’endemà al matí baixaria fins a menys 2. A la pregunta d’en Jan sobre quina roba s’havia de posar, la resposta va ser obvia: tota!.

A les 8, a la plaça del Call de Puigcerdà hi havia de tot menys un bar obert. Bé, al final en va obrir un que ràpidament va ser ocupat per els membres de l’expedició i els cossos i forces de seguretat i de salvament de tota la zona. Anàvem pel bon camí! La música de fons, d’Abba, no sabem exactament quina relació tenia amb la competició ni amb l’indret, a no ser per la fred sueca que feia. El sol, però, prometia un dia més calentonet.

A les 8:30, amb la presència de les autoritats (això va dir l’speaker, jo no en vaig veure cap) es va donar la sortida. La música, d’Abba: “I have a dream”, i vinga, a pedalar.

El primer tram de baixada cap al pla de la Cerdanya pels carrers de la seva capital. Inmediatament després prenem un camí que ens portarà cap a Alp. A cada cruïlla, un mosso, un municipal o un guardiacivil tallant el trànsit (segons la cruïlla fos urbana, interurbana o rural: el repartiment de funcions sembla que el tenen clar). Uns quilòmetres de planeig, i la primera dificultat: travessar la via del tren (d’un tren que no funciona, tot sia dit de passada) i que fa posar el grup en fila índia, procés que s’anirà repetint en diferents fases de la pedalada. Més planer, i arribada a Alp... ostres, precisament per aquesta rampa de garatge hem de pujar? Glups! A treure’ns una capa de roba! No cal dir que el nostre grup s’havia dispersat entre els centenars de participants, tot i que en aquest punt en Jan ens passa amb la seva bicicleta plegable mentres ens treiem la roba. Ja no el veurem més fins al final. Uns metres més enllà la cosa empitjora: un corriol estretíssim posa a tothom en línia, primer en bicicleta i després a peu. Però ja es tracta d’això: mortificar-nos una mica. Amb el suport remorós de les Gasgas de la guardiacivil anem pujant. Sota una senyera, algú els hi retreu a quín pais estan. Cal dir, però, que la seva feina és impecable en tot moment, tot i que en un detall de pèssim gust al final de tot, i des de l’organització, s’agraeix la col·laboració de bombers, protecció civil, mossos, municipals, ajuntaments, patrocinadors... i s’en obliden dels benemèrits. Clar que amb el que han representat en algun moment és normal que hi hagi qui els hi tingui mania, però una cosa no treu l’altra.

Una forta pujada porta fins a l’avituallament que separa la cursa curta de la llarga. Una estona d’espera per reagrupar el grup, que no s’acaba de produïr és la preparació d’una impressionant baixada pel mig dels boscos des de la Masella fins a Alp. Només per això valia la pena haver passat fred, haver-se llevat aviat i haver patit la pujada. Amb l’embranzida de la baixada hi ha qui s’anima més del compte i, intentant saltar pel damunt d’una pedra acaba esparrecant lleugerament la coberta i pinçant la roda. Sort que ja érem a baix, i que el que quedava es podia fer tranquilament sense haver de forçar gaire la màquina.

L’arribada a l’sprint a Puigcerdà, un cop més amb els carrers tallats a mesura que ens apropavem a l’arribada i l’speaker cantant els nostres números va ser impressionant. En Jan, però, encara no hi era: havia continuat cap a la ruta llarga i al final en faria una d’intermitja, de 38 quilòmetres i que acabaria en la sisena posició. Quin fitxatge, no? En Moi, a la llarga, arribaria més tard (eren 58 quilòmetres). Només dir-vos que el guanyador de la llarga no sé com s’ho va fer, pero va treure una mitjana de 19.33 km/h!.

Dutxa al poliesportiu i cap a dinar. Aquesta seria una altra història, per que dinar a la Cerdanya un diumenge en que hi ha una trobada castellera i una cursa com la Hermida te la seva gràcia.
La resta de la colla, amb un altre esperit, van llevar-se tard i van fer una sortida des de La Tour de Carol (a la França catalana) fins a Guils (a l’Espanya catalana). Però aquí ja no arriba la crònica.

Carrilet, go!, go!, go!

2008-09-29T19:50:00.007+02:00

Després de molt i molt de temps, i moltes, moltes ganes, avui tocava: la baixada des d'Olot a Girona per la ruta del Carrilet, un clàssic entre els clàssics que pot resultar massa llarg de fer entre anar i tornar. Per això l’oportunitat que ens ha donat avui el Consorci de les Vies Verdes de Girona, aprofitant el Dia Europeu de les Vies Verdes no es podia desaprofitar: posaven (previ pagament, tot sia dit) a disposició del personal transport del propi personal i de les màquines de Girona fins Olot, i des d’allà es baixava cap a Girona en bicicleta: tres autobusos i tres camions carregats fins a dalt de tot que els seguien ho han fet possible. Em sembla que hi havia d’altres busos que venien des de Sant Feliu de Guíxols, però aquest punt és sense confirmar tot i que apareixia al programa.

Però anem al principi, i ja sabeu el que està escrit: que al principi era la foscor. Perquè per sortir d’Olot a les 9:30, tal com estava previst, s’havia de sortir de Girona a les 7:30. I per sortir de Girona a les 7:30 s’havia de sortir de casa abans... alguns moooolt abans (sobretot si venien de més enllà de la Tordera). I clar, a aquestes hores i aquesta època de l’any la cosa està molt negra (és el que té la cosa, que està molt negra). Doncs això, a l’hora acordada tota una munió de personal a l’estació d’autobusos de Girona. Arribar-hi, en les condicions actuals d’obres, ja és tota una aventura. Algun que hi anava amb l’ajut d’un GPS ha estat a punt de perdre els nervis, però al final ho ha aconseguit (tot i els insistents “recalculando” que la veueta electrònica de l’estri no parava d’insistir. Tot i ser molts membres del grup (n’he perdut el compte) hi havia hagut algunes baixes de darrera hora: uns per patinades involuntàries a casa, d’altres per un mal resultat del seu equip de fútbol del dia anterior... havien mermat les tropes, però no l’esperit de combat. Cares conegudes no habituals (com ara el Torpedo pare i el Torpedo fill... renoi, com ha crescut!), i d’altres ens permetien fer relacions socials. Una de les sorpreses (encara que avisades): la incorporació de 3 ianquis a la colla, en Jim, en Daniel i en Jack de Seattle (WA). Aficionats a la bici de carretera, havien vingut per casa nostra a gaudir del paradís del ciclisme que són les nostres contrades i que la presència dels “pro” americans ha popularitzat a l’altra banda de l’Atlàntic (això no és conya, és una realitat). Només tenien un problema: això que els hi diguéssim “ianquis” era despectiu? Més tard els hi hem aclarit: “ianqui” no és despectiu; “put. ianqui”, sí. I ja han quedat més tranquils, acostumats a que els tractessin de “gringos”.

L’arribada a Olot no ha tingut més història que trobar-nos amb en Toti, que com que trobava curta la sortida havia marxat en bici des de casa i ens hi esperava. També hem conegut a en Bertu, incorporació nova de la sortida. Eren les 9:30, hora prevista de la sortida, però no calia estressar-se: sortiriem a les 10. Alguns han aprofitat per anar corrents a “aliviar-se”; d’altres a fer un cafetó per escalfar-se. A les 10 sí, “speach” i sortida massiva. Quina gentada! Com sempre nosaltres darrere de tot. Tocava obrir-se el pas pel mig dels més jovenets que seguien als “papes” dins evolucionats carruatges. Un d’ells havia de formar part del “Gelada’s” Team (d’ara endavant l’anomenarem G-Team), però una desgraciada caiguda de la petita l’havia deixat a casa la iaia.

Poc més endavant ja es veia per on aniria la cosa: primera parada per picar unes “ulleres”. I no seria la única: a molts dels pobles ens esperaven amb alguna cosa. I dic molts perquè alguns s’han escaquejat... ells sabran per què. Go, go, go! Cridem als ianquis (a les pel.lícules sempre els criden així)

Molt de trànsit fins arribar a la pujada del Coll de Bas. Algú diu: “on és en Gencat?” (es manté la nomenclatura emprada en la pregunta al mateix temps que l’anonimat públic de l’afectat). “Davant”, contesta l’altre. “Doncs som-hi!” Una pujada a plat no ens porta en lloc: el cercat no apareix. Cap problema, baixada a sac, a caçar-lo. La gent va desapareixent enrera... al final no hi ha ningú al davant. No pot ser!! Afortunadament un altra avituallament datura la cursa salvatge. A Sant Feliu de Pallarols trobem una de les baixes del punt de partida, que s’ha animat al final a pujar i ha arribat fins aquí. Tota una pedalada. Reagrupament i retrobada amb el desaparegut. No voldria saber com, però s’havien perdut... sense comentaris! Els ianquis també arriben, i així un darrere l’altre. El G-Team queda enrera, i ja n’hem perdut algun altra. Però avall, que fa baixada. Go, go, go! (recordeu el I go, I go! Dels set nans?)

Alguna esprintada ens va permetent anar de poble en poble, d’avituallament en avituallament: Les Planes, Amer, El Pasteral (res, sense avituallament), La Cellera... Eps!!! Uns altres coneguts: tot i que van en direcció contrària, van aprofitant els avituallaments del camí. Això s’en diu fer-ho be. Així es continua fins Bescanó (censuro els pobles que no donaven res), on una colla de defensors de l’estació ens obsequien amb un tall de sindria, unes samarretes i una classe d’”indiu”. Sí, us enrecordeu d’aquells westerns on els indis parlaven en infinitiu? “Hombre blanco con caballo sin ruedas correr rápido”? Doncs això, ens hem trobat amb un autòcton que ha estat explicant als americans el tema de l’estació i de la via del tren. I els ianquis aguantant amb gran professionalitat i fent-se les fotos pertinents! Go, go, go!

La pilastra, les deveses de Salt, les hortes i la desorientació: l’arribada està una mica mal senyalitzada, però després de demostrar que alguns no ens perdem al carrilet acabem trobant la meta.

Begudes, arroç, botifarra i vi assombren als ianquis. Acostumats a barretes energètiques, isostar i alguna hamburguesa s’omplen de les nostres delícies culinàries. Especialment de vi... però això ja és una altra història... ja sabem que ells estan acostumats al whisky (al menys a les pel·lícules)

La rentrée

2008-09-06T18:21:00.003+02:00

Fa temps, en una època més francòfila, sempre m’havia cridat l’atenció de tot l’enrenou que muntaven els veïns de dalt quan s’acostava el mes de setembre: que si la rentrée per aquí, que si la rentrée per allà. Els que us heu relacionat amb ells d’alguna manera segur que us va cridar l’atenció el sobreús que, quan arribaven aquestes dates, feien d’aquest mot. Aquí, això de la rentrée encara no ha generat un mot propi, però els seus efectes són exactament els mateixos que més al nord.

En això de la bicicleta sembla que passa el mateix. Després d’un estiu curiós, on per primer cop des que tinc us de la raó –en el sentit genèric de la paraula i sense profunditzar gaire en el tema- no sóc conscient que hi hagi hagut una cançó de l’estiu (per a mí que, després del Txiqui-Txiqui a tots els habituals del tema els hi va fer vergonya posar-s’hi) i que no ha estat excessivament calorós (tot i l’escalfament global cada vegada sembla més que queda reduït al juliol) ha arribat el setembre amb més mala bava del que és habitual: el dia 1 ha coincidit en dilluns!

Ha sorprès, però, que tot i l’estampida general el més d’agost hagi portat sortides, que tot i no ser metòdiques, si que han estat repetitives. El descobriment de les vespertines a les pomeres o les nocturnes a Sant Miquel han donat vida a un mes en que les calors posen mandrós al mes actiu. Quan no n’hi havia 2, n’hi havia 3, si no més, que s’animaven a darrera hora a pujar una muntanya o fer una pedalada. Tot eren convocatòries a darrere hora i trobades inesperades. Alguns rebien els correus de les convocatòries des de gran distància i els contestaven pensant que provocaven les enveges dels que érem aquí... quan eren ells els que patien per no poder pedalar!. Clar que els que si que es morien d’enveja eren els que estaven treballant i no podien incorporar-se a temps per pedalar, però de sacrificats sempre n’hi haurà d’haver, no?

A més hi ha hagut noves incorporacions a la colla, per compensar baixes normalment involuntàries, amb la qual cosa l’activitat social s’ha mantingut ben alta.

L’estiu, socialment parlant, ja s’ha acabat des de fa una setmana, i això s’ha notat amb la quantitat de correus creuats, propostes d’activitats i intencions de reprendre les sortides habituals. Així aquest dissabte a la tarda ja s’havia organitzat una sortida de “rentrée”. I diumenge una altra, per aquells a quí el dissabte a la tarda no els hi anava tan be (curiós, per la distribució d’assistents anunciats sembla l’equip de solters –ai, vull dir singles- contra el de casats).

El temps meteorològic, però, ha decidit que aquest cap de setmana tampoc seria d’estiu, i tot i un matí ben il·luminat i poc aprofitat la tarda ha virat cap a un dia plujós que ha desanimat a gairebé tothom. Una altra vegada serà, però això sí, la rentrée és la rentrée i cada any, amb o sense cançó de l’estiu, n’hi haurà una.

Ara ja només ens queda aprofitar el que queda d'estiu astronòmic abans la llum natural del dia no s'escursi massa... tot i que amb els frontals i l'experiència adquirida en les nocturnes de l'estiu potser anul·laran l'excusa de la foscor... sempre ens quedarà la fred (o no)

Adéu a un amic

2008-08-29T22:57:00.009+02:00

Els habituals d'aquest blog esteu acostumats al to divertit, fins i tot sarcàstic, que solen impregnar les cròniques. Avui, però, no serà així. I no serà així per que, tot i que ell sempre havia estat de la broma, ara ja no en podrà fer cap més. Em refereixo a en Josep, que ben comptats de vosaltres coneixeu.

Amb en Josep ens vam conèixer no a Girona, si no a Terrassa, quan estudiàvem. A partir de segon de carrera el lobby gironí va muntar un piset amb cinc estadants, dos dels quals érem nosaltres. Essent gironins en terra estranya no va ser difícil establir-hi amistat des de bon començament: el transport entre la cocapital del Vallès i Girona era complex per mitjans públics, i ens haviem de buscar la vida, si no voliem dedicar-hi un dia a la setmana, a compartir vehicles particulars. D'aquella època em sembla que n'han acabat sortint els VAOs, Vehicles d'Alta Ocupació, que podien ser un R5, un Dyane 6, un Peugeot 205, un 124D o fins i tot el seu tronat 1500 amb cinc ocupants carregats amb les bosses per passar la setmana. El consum dels artefactes (que tret del R5 no tiraven ni a pedrades) era molt constant: un dipòsit de benzina per anar i tornar a Terrassa. El 1500 va acabar morint en acte de servei el dia que, al peatge de Girona, va perdre l'alternador (el cargol que el subjectava sempre vam sospitar que havia estat el cataclanc que haviem sentit al peatge de La Roca).

Un cop acabada la carrera vam anar a conèixer una mica Europa, i oh, Europa!, allà vam conèixer la que després seria la seva dona. L'amistat, però, continuà, amb sortides a la platja, a pescar... bé, a tirar la canya, sopars (l'endemà d'un dels quals va ser pare, mai sabrem si fruit d'una pujada de tensió deguda al plat de torrades amb anxoves que ens vam cruspir)... Un estiu de la meitat dels 90, em va trucar. Eps, una altra xefla!. Doncs no, era una proposició seriosa: la seva dona havia marxat uns dies a veure la família i em preguntava si no em faria gràcia fer sortides en bicicleta. Ni ell ni jo en teniem, o sigui que vam haver d'anar-la a comprar. Al final vam acabar a Basoli. I allà, la setmana del 15 d'agost de no sé quin any, ens vam comprar dues Legnano, una vermella per a ell i una platejada per a mí. La meva la teniu vista, segur: és la de la portada del llibre. I per si us interessa, encara corre: la va heretar el meu germà, que encara la fa servir tot i no tenir cap mena de suspensió i portar la intemerata de quilòmetres. I fóu així com jo, que només havia actuat en grau de col·laborador necessari vaig haver d'acabar assumint el paper d'inductor.

Amb aquella bicicleta vam començar a fer les primeres rutes. Ell em va ensenyar on era Sant Cristòfol, i com arribar-hi (en aquella època encara no estava acabat el carril bici del Carrilet). Amb aquelles bicicletes haviem fet sortides pels voltants de Pals, els aiguamolls, la gola del Ter... També amb ell vam pujar per primer cop als Àngels, i vam baixar cap a Juià. En una d'aquestes baixades, volent fer una demostració del que veiem per televisió, va voler fer un salt en un trenca-aigües. La falta de perícia de l'artista, l'excés de velocitat i potser que el tipus de bicicleta no era el més adequat va acabar amb un rebot brutal i una d'aquelles patacades que fan història. Afortunadament portava casc, però malauradament també portava ulleres. El casc li va salvar de fer-se un trenc al cap, però les ulleres se li van clavar al nas i tot i que el va salvar, li va deixar una marca per a les restes. Això va valdre com a excusa per a entrar en vigor la prohibició d'anar en bici. La família pesa, i quan un es presenta amb la cara nafrada d'aquella manera les ordres de la superioritat s'han d'acatar.

En el meu cas l'afició ja estava creada, i a partir d'aquí va continuar buscant nous camins, prenent notes (quins temps més treballadors aquells) fins a treure'n una plana web i d'allà, més formalment, un llibre. Ell va continuar amb la família i alguna sortida amb bicicleta per Pals. Quan el llibre va estar acabat el vaig convidar, com no, a la presentació. Com sempre va arribar tard, i des de fora la llibreria anava fent mueques mentres jo intentava mantenir un discurs mitjanament coherent del que hi havia al llibre.

Darrerament haviem anat perdent el contacte, tot i que no l'amistat. L'any passat per una trucada vaig conèixer la mort sobtada de la seva mare i, de manera gairebé simultània, el fet que ell havia passat per una època de mala salut que semblava recuperada. Vam reprendre una mica les antigues trobades, però les "obligacions" d'uns i altres feia difícil mantenir un contacte fluïd. No vam tornar a anar en bicicleta, però si que vam anar en barca i vam fer algun sopar. Les diferents prioritats a la vida de cadascú, però, va fer que els contactes no tinguessin continuitat.

Aquest matí m'han trucat per informar-me de la mort del pare d'un company. Encara no sabien l'hora del funeral, i quan ho he consultat a internet, un altre nom m'ha aparegut a la pantalla: en Josep.

Sense ell els seus companys de pis no hauriem sabut que la carrera es podia fer en cinc anys. Sense ell, segurament no hauria començat a anar en bicicleta de muntanya. Sense ell, molt del meu humor àcid no existiria. Sense ell probablement no hi haurien hagut rutes innovadores ni res del que ha vingut a continuació.

No sé si aquest escrit quedarà sempre aquí, o algun dia el treuré. Avui, però, necessitava penjar-lo. Crec que ell s'ho mereix.

Vulgui això ser un homenatge a un dels fundadors, potser desconegut, d'aquesta colla que sortim en bicicleta.

L'arbre del be i del mal

2008-08-03T17:56:00.005+02:00

El primer cop que ho vam fer vaig dir que era mereixedor d’una crònica. Però al final sempre passa el mateix: el que semblava un gran esdeveniment es torna rutinari, i tot i que manté l’interés sembla que ja no sigui el mateix. N’hi ha que fins i tot posen en dubte si val la pena posar-s’hi. Jo sóc dels que crec que sí, que val la pena. I em sembla que hi ha més gent que pensa el mateix. Val a dir que amb les calors estivals això de fer-ho a la fresca de la tarda, després d’una bona migdiada, sempre acompanya més que fer-ho quan la xafagor s’et menja i et fon. També passa que, en els inicies, el desconeixement fa que t’imaginis coses que no són. En aquest cas algú, quan va passar per uns camps de fruiters, en lloc de veure el que realment eren, perers, hi va veure pomeres, no sé si impulsat per una formació bíblica que el dirigia més cap a la poma que cap a la pera.

Per això, quan el dissabte vam proposar repetir les pomeres l’acceptació va ser força gran. Haviem quedat a 2/4 de 7 davant la seu de la benemèrita a Girona, un punt de partida que ha anat substitutïnt el de la gasolinera del carrer de Creu. El cas és que a l’hora concertada ja hi havia uns quants dels que voliem pedalar, un missatge dient “arribaré tard, espereu-me!” i una sorpresa: la Susan, en Dani i la Emma (ella al darrere a la seva cadireta) ens hi esperaven. Tot i no venir a fer la pedalada havien tingut el detall de venir a saludar-nos. I quan ja hi vam ser tots (això ja era cap a les 7), una nova sorpresa: sense avisar que venia, en Jose es presentava... amb una virgueria de bici nova de carboni! Noi, quin luxe, quina lleugeresa... que satisfet que s’el veia.

El cas és que ja veus a en Jose, en Toti (el promotor de la ruta), en Lluís, en Toni –això de sortir a les tardes sembla que li va més be- la Mun i en Jeiem pedalant pel carrilet cap a fer les pomeres. El primer que haviem de fer, però, era batejar la nova bicicleta. I què millor que travessar l’Onyar, que tot i portar poca aigua al menys encara en porta una mica, cosa que no es pot dir de les altres rieres i torrents que vam travessar. A l’hora del bateig, però, tothom va mullar menys el propietari de la nova bicicleta i un altre dels presents.

La ruta, per als que no la coneixen, travessa l’Onyar a l’alçada del torrent de la Teula, passa per Palol d’Onyar i resseguint la muntanya porta fins l’esgléssia de Quart (val la pena visitar-la). Es baixa fins al Celré, es travessa fins a Erols i es baixa cap al torrent del Corb, habitualment sec però que de vegades ens pot concedir el plaer de portar una mica d’aigua. La rampa de la sortida, amb roques i roderes, fa que sigui difícil de fer sense posar el peu a terra si no vols caure. I a l’altra banda ens esperava, ja de retorn, en Josep. Venia de fer la seva “ruta bàsica”, com l’anomena: anar fins a Sant Cristòfol, el coll de Bou i tornar.

Seguint amb la descripció, vam continuar cap a la casa dels ànecs, que ves per on tothom coneix amb aquest nom i no el que deu tenir de veritat (per que dubto que en diguin “casa dels ànecs”. A més, també tenen gallines, oques, faisans i d’altres animals de ploma -i per animal de ploma, en aquest cas, cal entendre ocells- el nom del qual m’és desconegut o tinc oblidat). Des d’aquí, pujada cap amunt a enllaçar amb la pista que va de Llambilles cap a Montnegre. En el punt d’enllaç, dos començaven a fer figa. A l’un se li havia acabat l’aigua, i a l’altra, les piles. El plàtan de rigor va ajudar una mica per continuar, però quan un està malament, està malament. Encara hi havia un xic més de pujada, fins arribar a la cruïlla de l’anomenda "ruta curta". Els dos més dèbils –el nom dels quals ja heu endevinat que no penso dir- deixaven al grup principal i inicaven la baixada. La resta de la colla optava per la ruta llarga. Aquesta segona puja encara un xic més, i passat el dipòsit d’aigua per a contingències dels bombers, i després d’un tram de baixada i una curta pujada, deixa la pista principal per la dreta i, després d’un tram de carena, comença una baixada plena de solcs i amb un terra sorrenc que fa emocionant (o perillòs, aquí cadascú te la seva percepció) que porta al mateix punt que la ruta curta: el mas Morell. Com que dubto que gaire ningú hagi entès les explicacions, val més que mireu el mapa.

A baix, però, comencen les desgràcies. Un dels primers que havien arribat, el nom del qual no cal dir si simplement es recorda que te certa tendència a les caigudes absurdes, deixa la bicicleta per descansar i aquesta, amargada per haver-se-li negat la baixada llarga, o potser en un atac de gelosia davant les lloances de la nova bicicleta de fibra de carboni i els comentaris d’una intenció de canvi, es torna cruelment contra la seva propietària i li clava ferotgement les dents a la cama. Molts direu que és una exageració, que una bici no pot bordar com si fos un gos. Però que te dents, no m’ho negareu. I jo us prometo que els hi va clavar a una de les parts més dures del cos. Per a que després diguin que els cops a les parts toves són els més dolorosos! Només de veure-ho feia mal. Mentres els serveis d’assistència atenien la ferida (aquí, la ferida pot fer referència tan a la persona com al trenc a la cama) arribaven els de la volta llarga. Primer un, després l’altra, deprés l’altra, després... després...ostres, en falta un! Un voluntari (d’aquests sempre n’hi ha) va girar per anar a buscar-lo. I un minut, i dos minuts, i tres minuts... ostres, els haurà atacat alguna bèstia ferotge de les Gavarres? La bici que falta és la nova! Ai, que no anirà be per a les baixades! (jo personalment crec que, en veure l’atac de gelos de l’altra bicicleta va pensar que el millor era no presentar-se. Les bicis, femenines elles, tenen aquestes coses). El cas és que la cadena de la bici nova no havia aguantat en un canvi sobtat provocat per un altre canvi sobtat, el primer de marxes, el segon de pendent. Afortunadament disposavem de les eines adients: d’una banda un pràctic trencacadenes i de l’altre d’una baula d’aquestes ràpides. Una demostració d’habilitat mecànica completava la d’habilitat mèdica prèvia, i d’aquesta manera, tots amb les mans brutes de pols, sang i greix (queda fastigós, oi?) donàvem per acabada la incidència.

Ja erem a les pomeres (en realitat perers), es començava a fer fosc i els compromisos adquirits amb tercers ja posava nerviosos al personal. La vespertina acabaria en nocturna, per poc, però nocturna.

Per tornar només quedava seguir pel costat dels camps fins arribar al Bugantó, a l’alçada del camí de Sant Cristòfol, anar direcció Llambilles, travessar la carretera i tornar pel carrilet fins a Girona. La que teòricament era una ruta per fer en una hora i mitja l’haviem convertit, hàbilment, en una ruta de tres hores. Per a que després hi hagi qui digui que el temps no es pot estirar...

Com sempre, en Lluís va fer les seves fotos.

Pel damunt de les estrelles!

2008-07-22T20:55:00.007+02:00

Repaso totes les cròniques escrites fins ara i no en veig cap que expliqui cap sortida a Sant Miquel. No us penseu que hi ha cap pressió mediàtica per part de la cervesa preferida de Polònia que impedeix mentar aquest nom. Simplement, per allò que el tenim al costat mateix mai s'ha donat l'ocasió de parlar-ne.

Aquesta vegada, però, li hem retut un petit homenatge: una pedalada nocturna ens ha portat fins a un dels referents de les sortides en BTT pels voltants de Girona. Quan arriben les calors a tots ens costa força començar a pedalar, i això d'aprofitar la fresca de la nit (en el bon sentit de la paraula... per cert, quin és el bon sentit de la paraula?) permet mantenir els ànims per patir una mica sense perdre el seny (quin seny?) pel sol estavellant-se als caps. Doncs això, que després de la Ratpenat en van quedar ganes, i a proposta d'en Toti s'havia de fer alguna cosa per aprofitar la lluna plena de juliol. Una mica licàntrop sí que ho és, aquest noi.

Ja feia dies que ho haviem publicitat i al final els atrevits vam acabar sent el propi Toti (que el dia abans ja n'havia fet una, de nocturna), en Jose, el darrer fitxatge (conegut per tenir la manxa més efectiva de la muntanya, tot i no ser massa gran -i si us plau, com a manxa heu d'entendre l'aparell que es fa servir per introduïr aire a la càmera de la bicicleta-), en Toni, repescat després de mesos d'intents infructuosos per ambdues parts de contactar, en Lluís, el de la càmera que no s'infla amb l'aire introduït amb la manxa d'en Jose i el vostre humil servidor. Alguns dels que hi estaven interessats, l'anonimat dels quals es mantindrà per variar, es van fer enrera pel temor (o prudència, que el límit és molt difús) de caure pocs dies abans de canviar de continent (no diré si Àfrica o Amèrica per no donar més pistes). Això sí, hi va haver qui va oferir un vehicle de suport logístic i qui es va oferir a fer-lo. Per lligar els dos suports alguns dels decidits a anar-hi van acabar en un sopar de coordinació. En realitat, no tinc clar què es pretenia coordinar, tret de la pasta amb el rioja Pomal per donar, respectivament, energia i ànims als esforçats de la pujada. Clar que el Pomal potser va animar al personal més del compte, i els brindis consecutius van deixar un dubte a sobre la taula (o al fons de la copa): si quan hom brinda, no mira als ulls del brindat i no beu en acabar el brindis... acaba amb 7 anys de sexe dolent o un any sense sexe? Clar, quan hom planteja aquest dubte, i per les cares dels assistents, de seguit s'endevina quí ha brindat darrerament sense mirar als ulls. A partir d'aquí es va encetar un interessant debat: ¿Què és pitjor, 1 any sense sexe o 7 anys de mal sexe? Aquí també es va veure, per la cara d'algun dels assistents, que el pitjor que podia passar era seguir com fins ara. Clar que de sobrats n'hi ha sempre, i, mantenint l'anonimat més que res per enveja insana, hi va haver qui va sortir amb la frase de la nit: "de vegades no val la pena posar-s'hi". Cal pensar que això també era resultat dels efectes del Sr Pomal, que causava estralls en aquells moments i que, des d'on sigui en aquests moments, deu estar somrient sorneguerament: Quan de fantasma hi ha pel mon!

Però això no ha de ser un relat sobre experiències sexuals del personal, tot i que això serviria per incrementar notablement el nombre de visites del blog i, potser, de participació. De fet, si el tema interessa i així ho feu saber es podria estudiar... Ai, ja tornem a marxar del tema! De la bicicleta, vull dir, per que del "tema" sembla difícil de marxar... (per molt que ni hagi que creguin que no val la pena).

A 2/4 de dotze de la nit, quan la gent normal estava sopant i les terrasses dels restaurants estaven plenes, al Cul de la Lleona (que escric en majúscules per no confondre amb el cul de la lleona, que podria portar a malentesos, sobretot veient el caire que pren aquesta crònica) hi havia els cinc herois esmentats, prestos a començar la pedalada. De bon començament la cosa semblava força correcte. Algun "cavallito" però res més. La il·luminació dels carrers feia mantenir la compostura. En deixar la zona il·luminada, però, es feu la foscor. Clar, direu. Clar, dic jo. Però és que he de fer temps per veure cap on continuu la narració, tot i que clar, el que és clar... no ho era massa. Tot i així la lluna plena començava a somriure'ns des del cel, més penjada que un globus... Globus, dic? Globus i pedal, em sembla que portava algun! Ja diuen que el metabolisme de les persones és diferent en cada cas, però mentres que a uns la pasta era el que els hi feia efecte (en el sentit que anava més depressa pujant que ells, de manera que estava sempre a punt de sortir per la boca), d'altres cantaven amb una alegria descontrolada i una eufòria més enllà del que hauria de ser habitual en un ciclista convencional. "Cocinero, cocinero" era el seu crit de guerra, tot i que també va sonar el "rap d'en Cuní" i el "txiquitxiqui"... tot això al mig del bosc. De senglars no en vam veure cap... però jo d'ells tampoc hauria sortit. I de cigarres tampoc s'en sentien, escoltant amatents els càntics del nostre animador. En un moment determinat hom va haver de prendre una resolució: o el paràvem o rebentàvem... i vam optar per parar-lo. Això sí, els càntics van continuar amb gran esglai per a la fauna nocturna de les Gavarres que devien sortir corrent cap a Calonge per que no vam veure ni una trista bestiola salvatge de les que ecològicament s'han de protegir (per que de bestioles salvatges de les que ecològicament no s'han de protegir ja en portavem un al grup). Xino xano, anar fent, vam començar la baixada del Puig Estela cap al peu de Sant Miquel. I a mitja baixada, a tota velocitat, un llum va sortir disparat a la velocitat de la idem i es va perdre al mig del bosc. Ja veus a cinc ganàpies suats, amb maillot, al mig de la nit, il·luminats per la lluna plena i unes llanternes petitoies buscant la maleïda llum. Aquí segurament hi ha qui pensarà "ostres, si que anaven torrats, no trobar un llum al mig de la nit". Potser anavem torrats, però el problema de la llum és que s'havia apagat. Finalment la vam recuperar, la vam tornar a muntar i apa, cap a Sant Miquel falta gent.

En poca estona erem a dalt... però...
- i el servei logístic?
- Guau, que bons que sóm, hem trigat menys que en cotxe!-
- No pot ser, si ens hem entretingut molt...-
- Deuen haver sortit tard
- Truquem-les (aquí cal dir que el "-les" indica clarament gènere femení)
...
- On sóu?
- No ho sabem
- Heu passat can Max?
- No ho sé
- Heu vist la casa de les Figues? (per als que no coneixeu la zona, sapigueu que és una casa en runes que té aquest nom, i no te res a veure amb cap prostíbul de carretera)
- Ai, no
...
- Hi ha un senyal que posa "Els Àngels, 5 quilòmetres"
- mmmmm... em sembla que us heu passat. Torneu enrera fins a Can Max, gireu, compteu dos trencants i gireu a l'esquerra
- vaaale
...
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?
- No, home, no, que no té pèrdua!
....
- Triguen molt no?
- Potser sí, les tornaré a trucar
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?
...
- On sóu?
- Ja hem trobat el camí, sóm a una casa molt xula amb piscina i rosers!
- Què???
- Si, te una tanca, però el camí baixa molt
- Debeu ser direcció a Celrà
- Sí, sí... es veuen els llums al fons... i la torre de comunicacions de Vista Alegre!
- Glups... la torre de comunicacions de Vista Alegre és a Girona, no a Celrà!
- Doncs aquí el que es veu és la torre de Vista Alegre!

(- VOLS DIR QUE NO HAURIEM D'ANAR A BUSCAR-LES?)
(- Si, però on deuen ser?)
(- Que tornin a Girona i pugin per Sant Daniel!)
(- Els mosquits se m'estan menjant)
(- Cocinero, cocinero...)

- Escolteu, torneu enrera fins la carretera!
- Val, quan arribem us fem un truc
...
- Ja sóm a la carretera, tenim can Max al davant
- Esteu al tancat de Can Max?
- No hi ha cap tancat, és al mig d'un revolt
- Un revolt? no serà Can Mascort
- Si, Can Mascort, can Max!
- NO, que on havieu d'anar era a Can Max, que ara en diuen Can Pol!
- Ostres, i per que no ho deieu?
- (GRRRR) Doncs pugeu cap a Can Pol, compteu dos trencants i gireu a l'esquerra! Està senyalitzat
- Ah, val!
...
- Si que triguen...
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?

Finalment, la remor d'un motor ens dona esperances: els serveis logístics han arribat. El cava i les galetes ja són aquí. I els plàtans!!!

- Vinga, arribem-nos fins a dalt de tot
- Ara s'ha de pujar?
- GRRR

A dalt la torre de Sant Miquel, però, els plàtans i les coockies remullades amb cava (begut en copa, que no ens estem de res) van anar arreglant les coses. La síndrome d'abstinència va poder ser subsanada, i després d'una estoneta de relax, amb estiraments i extranys exercicis físics inclosos (i que no descriuré per deixar còrrer la imaginació dels que només llegeixen aquest blog per que han posat "sexe" i "Sant miquel" al Google i els hi ha sortit aquesta plana) arribava el moment del descens.

La baixada en bicicleta es va fer pel costat de darrere (de la muntanya, presuposant que Girona és al costat del davant), passant pel costat de la font Martina i girant a la dreta abans d'arribar a Can Mistaire. No sé si per culpa de l'alcohol, de l'excés de velocitat, de la manca de visió, d'una pedra al camí, d'un error humà o què un petit ensurt va fer anar per terra a un dels membres de l'expecidició (un cop més, i per als del Google, informo que com a membre s'enten component). La baixada que teniem davant la vam fer amb seny i eficàcia (això no era el lema d'algun partit polític? ... no , no ho crec: seny i eficàcia no va amb ells), i en poc temps ja erem al punt de reagrupament. Aquest cop el fet que arribéssim abans que el cotxe ja era lògic: haviem agafat el camí més curt.

Aquest cop les fotos van quedar fosques, però és el que té la nit tot i la lluna!

Si heu arribat fins aquí és que teniu ganes de llegir. Us proposo que opineu, ja sigui sobre la sortida, sobre el blog, sobre els efectes dels brindis en el sexe o sobre què és pitjor, si un any sense sexe o set anys de mal sexe (o continuar com fins ara). Si us porteu bé us prometo enquestes a tort i a dret. De moment, en teniu una sobre els GPS (que no tenen res a veure amb G sPotS)

De mamífers i ocelles

2008-07-01T23:05:00.005+02:00

Tothom sap (o sabia, al menys abans de l’ESO) que els ratpenats són uns mamífers voladors de costums nocturns. I pel fet de ser voladors molta gent (especialment després de l’ESO) es pensa que són aus. Per a que no s’ens digui que bandegem el castellà, també en podem dir “pájaros”. I per ser respectuosos amb tots els gèneres podriem parlar de les “pájaras”. Doncs això, aquesta serà una crònica sobre les experiències d’uns mamífers nocturns, alguns dels quals van agafar una “pàjara”. I fins i tot algun d’aquests mamífers nocturns van intentar volar, amb l’únic resultat d’un munt d’hematomes per tot el cos.

No sé si haureu observat que el perfil del litoral de Catalunya (entenent com a tal els límits de la comunitat autònoma espanyola del mateix nom) te un bony al sud i un bony al nord. El bony del sud ja l'haviem fet fa quinze dies, de dia i de planer. El bony del nord tocava ara, de nit i amb pugibaixes.

Però comencem per el principi. I en aquesta ocasió, el principi no era la foscor: encara era de dia. La delegació de BTT Girona que es desplaçava cap a Roses –els dos Josepsmaries, en Lluís, la Mun i la Laura- havia quedat a partir de quarts d’onze per sopar a casa d’un dels components del grup. El cas és que l’únic que ja havia sopat, per qüestions familiars, va ser el primer d’arribar (tret del titular, que obviament ja hi era). Un altre (escric altre per distingir d’altra, que seria definitori del seu sexe) se n’havia adonat que anava enrera de són, i tot i la truita (feta per la mama) promesa va optar per dormir. La delegació barcelonina, després d’una experiència “RENFE, tu otro tren de vida”, que l’havia deixat tirada a l’estació sense cap més explicació que “este tren hoy no pasa”, havia hagut d’agafar el vehicle particular, carregar-hi la bicicleta i les dues ampolles de vi i s’havia perdut, literalment, per dins Girona buscant el punt del sopar. Al final vam sopar, i a mig àpat es va presentar en Toti a oferir-nos il·luminació. Això sí que dona gust! Llums per tot arreu.

Amb calma, per que teniem temps ens vam dirigir a recollir al dormilega de la colla (en aquest cas “al” no indica gènere, si no referència genèrica a la persona en qüestió l’anonimat de la qual es mantindrà per si de cas). Abans de sortir, però, una trucada per avisar. “Coi, no contesta” “Es deu estar dutxant” ”Som-hi igualment”. Pel camí, sona el telèfon: “Heu marxat sense mí?” “Glups” “És que m’acabo de despertar ara mateix” “Vinga, espavila, que passem a recollir-te”. Què caraisos! La una, un quart de dues (nervis), dos quarts de dues (més nervis, histèria), dos quarts i mig de dues (marxeu, ja us atraparem), tres quarts de dues (finalment!!!). Sort que en aquest cas no hi havia cap samarreta en joc!! La tensió acumulada genera males cares, però bé està el que bé acaba, i en aquest cas aconseguim arribar a l’hora al punt de partida. Per ser exacte 2 minuts abans de sortir, si volem precissar una mica més. Afortunadament costa una mica agrupar al personal, i la sortida finalment acaba essent a les 3. Pel camí, a l’alçada de Figueres, una lluna minvant de color roig fa tèmer una nit sagnant, més pròpia dels vampirs que dels ratpenats... o potser era una premonició de la victòria roja del diumenge?

Ja hi sóm, tots amb les nostres armilles fluorescents, els nostres frontals, els nostres dorsals (i per dorsals s’entenen els números que pengem a les bicis per identificar-nos, no te res a veure amb cap tipus de musculatura oposada als pectorals ni cap aleta més pròpia dels peixos) escoltem amb atenció l’speech que s’ens fa. Una sortida que serà neutralitzada en tot moment, amb l’únic objectiu de passar-nos-ho be i veure sortir el sol al Cap de Creus. La proposta d’agrupar-nos per afinitats no deixa de ser una proposta. Al final la gent s’agrupa per marxa, i la neutralitat es perd ràpidament.

El primer tram ens porta per carretera asfaltada fins l’Almadrava, després d’haver superat Canyelles. Poc després deixem el camí asfaltat i entrem a un corriol que, amb tot el grup junt i ple de pedres i pols comença a marcar una mica el ritme del que vindrà a continuació. El que per a uns és divertit, per a d’altres és el principi del patiment. Una baixada per pista en bon estat ens porta cap al paradís de la deconstrucció, la cala Montjoi. No ens hi parem, per que a aquestes alçades encara no teniem gana (i si n’haguessim tingut, tampoc ens haurien solventat res) i ens dirigim cap a la cala Jòncols. Abans d’arribar-hi, però, ja comencem a pujar. El ritme que anem agafant (que van agafant els primers) fa pensar que allò que s’havia dit de sortida neutralitzada no ha quedat massa clar. El grup es comença a estirar. N’hi ha que tiren més i n’hi ha que s’encallen. A dalt unes llumetes ens indiquen la presència del “Big Brother” que tot ho controla. Què deuen pensar veient l’espectacular corrrua de llumetes movent-se fent zigazagues tot vorejant la costa? Un escamot enemic que els ataca? El més segur és que estiguin dormint! Unes complicades tanques ens dificulten el pas, però no l’impedeixen: amb les bicis sóm capaços de gairebé qualsevol cosa. I tot i la poca llum, la pols que aixequem, les pujades i baixades amb pedres traïdores seguim endavant. Uns metres més enllà acabem arribant al final de la pujada. El reagrupament costa, per que les darreres unitats han quedat molt despenjades, però això s’aprofita per menjar algun plàtan i renegar contra el GPS que ha decidit que d’aquí no passa i s’apaga, tot i les piles noves posades abans de sortir.

Una petita espera per permetre als ressagats refer-se i tornem a arrancar. Clar que els ressagats ho són de mena, i ja comencen la nova sortida ressagats. Les primeres “pájaras” ja n’estàn fent de les seves, i les forces perdudes en la pujada es pagaran en pocs moments: Mentre imprudentment hom s’ajusta el casc “vigila, que encara cauràs”... crash patum smash! Quina nata! (l’expressió, políticament correcta, substitueix la descripció exacte del que realment va passar i vam veure). El cop del personatge anònim –que després es queixa quan li diuen que sempre cau- va ser de reportatge. En baixada les patacades són així: primer caus pel damunt del manillar i després la bicicleta et torna la jugada passant-te pel damunt. La víctima, estesa a terra amb els ulls tancats, i l’espectacularitat de la caiguda fan pensar als qui no la coneixen que la cosa pot haver estat sèria. Però després d’uns instants de tensió, i en veure que responia d’una manera acceptablement coherent (dins les possibilitats disponibles) a les preguntes, ja veiem que no ha estat gaire res fora de l’habitual. La petició d’un dels presents d’una càmera de fotos per immortalitzar el moment és rebuda per part de la víctima amb un somriure, la qual cosa confirma que això no ha estat res (ja s’ho trobarà després en forma de blaus per tot el cos, però). El que s’ha d’arribar a fer per fer parar a un grup quan estàs en plena “pàjara”.

Però res, en un “aixuga’t i tornem-hi” comencem a pedalar novament... i cent metres més avall el rescatador té una rebentada. Això passa per fer bromes de l’arbre caigut!. Afortunadament un estol de mecànics es llança damunt la roda i fan el canvi en menys temps que els McLaren de Hamilton i Alonso repostaven l’any passat. Clar que ben mirat tampoc té tan de mèrit...

La baixada fins a Cadaqués per part del grupet de cua es fa a un ritme potser més baix del que seria habitual, probablement a causa de l’ensurt patit moments abans. Cadaqués ens rep en silenci. A aqueta hora, quarts de 6, inclús els més noctàmbuls s’han retirat i només una colla d’aixelebrats en bicicleta van cap al sol ixent (el de la casa de Nova Orleans, recordeu?). El primer grup ha decidit fer un vol facultatiu, i s’apropen a veure els ous d’en Dalí. Que dic jo que ja deuen estar una mica passats, no? Però en això dels ous no m’hi vull posar, no fos cas que en sortís escaldat... El segon grup opta per anar ràpid cap al Cap de Creus, cap al sol, cap al far... cap a l’esmorçar!

El camí (carretera) que teòricament havia de ser un passeig es converteix en una purga brutal per al personal. Les contínues pujades i baixades es conxorxen amb una forta tramuntana que fa anar les bicicletes d’una banda a l’altra de la carretera, o be es posa de cara per frenar als més esforçats. Mai, mai, mai, apreta des de darrera!

Finalment arribem al cap de Creus. El sol ha tingut el detall d’esperar-nos, igual que la furgoneta amb l’avituallament. Uns motoristes, igual de sonats que nosaltres, també esperen la sortida del sol.. L’espectacle és meravellós –em refereixo a la sortida del sol- , tot i que hi ha qui s’estima més menjar plàtans per refer-se. L’ocasió s’aprofita també per fer un pipi... calculant be la direcció del vent.

La tornada fins Cadaqués torna a presentar problemes per als més tocats, rematats per una tramuntana cada cop més traïdora... que només bufa entre Cadaqués i el cap de Creus!. A la plaça les forces de l’ordre local s’esveren davant la presència de gent amb pinta d’esportistes a primera hora del matí. No hi deuen estar massa avesats, i ens llegeixen la cartilla. Els gots que es trenquen de fons no els fan immutar: l’ocupació de la via és el més important. Afortunadament el “bon rotllo” acaba imposant-se, i ens deixen amb les nostres màquines i ells continuen la seva ronda mentres els escombriaires recullen les restes de les festes de la matinada anterior.

Algú ens deixa aquí, i opta per pujar amb la furgoneta. La resta ens enfilem pel calvari que ens portarà fins el Coll de Perafita, on ens espera un segon reagrupament. Diversitat de criteris: el sol ja apreta, la manca de són ens enfonsa! Què farem? Una doble opció: baixar per carretera o fer un tram de camí. Una part important opta per la carretera: “la cosa està muuy mala”. La resta encara té humor per fer un tram més de camí.

Al final per a tots és al bar el nom del qual no recordo, on ens hi esperen unes botifarres, unes claretes, i una rifa tipus UEFA (és a dir, amb els bombos amanyats) que l’organització ha preparat amb molt d’estil i professionalitat. Enhorabona, seguiu així!

De fotos s’en van fer moltes, algunes de les quals les va fer el nostre bon amic Lluís que com sempre les ha penjat al seu Picasa.

El retorn a casa, una tortura per la son acumulada. Descarregar les bicis i cap a la dutxa. Això sí, el que comptava amb la truita de la mama per dinar es troba que, mentres és a la dutxa, li entren a la cuina i se l’hi emporten. Quin desengany... que no descobrirà fins al cap d’unes hores per que cau fet una piltrafa al llit i s’hi adorm...

Gastrociclisme

2008-06-18T19:56:00.006+02:00

Aquesta crònica arriba amb una mica de retard, però és el que te quan et fas un fart d’alguna cosa: necessites una digestió llarga i tranquila per païr tot el que has menjat. No us penseu que la frase anterior sigui una metàfora referent al tip de pedalar que ens vam fer el cap de setmana, no (tot i que també vam pedalar una miqueta). Es la transliteració del molt, i molt bo, que vam menjar aquests dos dies al Delta de l’Ebre. A aquestes alçades gairebé tots (sempre n’hi ha algun que li costa més) ja haureu arribat a la sàvia conclusió que el títol té més a veure amb la gastronomia en bicicleta que amb la velocitat que els gasteròpodes poden assolir dalt d’una màquina. D’aquest darrer tema, si de cas, en parlarem en una altra ocasió.

Ja feia temps que es covia la idea presentada per la Laura d’anar una mica més enllà de les zones de pedalada habitual. I així, la mateixa Laura va proposar una pedalada pel Delta de l’Ebre, va preparar un cartellet promocional, va buscar allotjament i va proposar un parell de rutes per la zona. La darrera setmana va ser, com sempre, la de les altes de darrera hora i de les baixes inesperades. Al final, la Mun, en Lluís, els dos Josepsmaries, la Victòria i en Jordi (aquest sí que en sap, que s’apunta a les bones!) sortien des de Girona, mentres que Barcelona estava representada per l’esmentada Laura, en Dani, la Margot, l’Ana i la Helen.

De bon matí de dissabte començavem a baixar cap al Delta. En això estavem tots d’acord, el Delta era a baix, tan geogràficament com en alçada. Suposo que pel fet de ser tan avall es fa difícil treure’n aigua, però això ja seria entrar en temes fangosos i podiem patinar. Així, es presentava el clàssic problema del tren, però en versió automòbil: Si dos cotxes surten de Girona a una velocitat V1 en direcció sud i dos cotxes surten de Barcelona en la mateixa direcció a una velocitat raonablement semblant a V1, a quines hores X i Y han de sortir dels origens respectius si es volen trobar a una hora Z a un lloc indeterminat entre Barcelona i Tarragona? I el que és més important... hi haurà esmorçar al punt de trobada?. La segona resposta és fàcil: sí, si es queda a una àrea de servei. La primera no la sé, però el cas és que ens vam trobar al mateix punt amb una curiosa simultaneïtat. El que tocava eren les salutacions, les presentacions, passar llista... "ostres! Falta en Dani!" "Tranquil, que ja ve... ara és al Berguedà preparant una cursa d’orientació, passarà per Terrassa i després ja vindrà." "Ahhh!" Si aquest és l’especialista en orientació, i per anar a la desembocadura de l’Ebre puja fins el Cadí... ja em diràs com anirem els altres!

Enfilem cap avall, i ja comencen els problemes: els uns surten per l’Ampolla, els altres per Amposta. És el que tenen els GPS, que si els hi poses poblacions que comencen igual es fan un embolic. És el que tenen les dones, que si els hi dónes un mapa no el saben llegir. És el que tenen els homes, que no pregunten mai res. (les tres raons anteriors són per a que cadascú trii, segons si és home, dona o màquina, quina és la raó per que ens perdéssim abans d’arribar). El cas és que es presentava un dilema. Què fem? Ens reagrupem? Dinem? Anem a l’”hotel”?. Al final hom decideix anar fins l’”hotel”, cadascun pel seu compte... la qualcosa no és gens fàcil!. Al final ens hi trobem. Suposo que els més perspicassos ja haureu observat alguna cosa rara en el fet que “hotel” aparegui sempre entre cometes. De fet l’allotjament triat era un alberg de joventut on nosaltres erem els més joves (clar, què es podia esperar, si no!). La direcció del local ens havia preparat una suite duplex (sí, sí, dues plantes per a nosaltres!) amb 12 llits i cap llitera. El repartiment del local es va fer sense cap ordre i amb ben pocs problemes.

Següent decissió: on anem a dinar? Aquí hi va haver una fallada de l’organització: no havia quedat clar si menjavem de bocata o de restaurant, i la meitat de la colla portava bocata. L’altra meitat, aconsellada per la recepcionista (tot sia dit que se la va presionar una mica fins que va dir el que voliem que digués) va decidir anar fins l’Ampolla, a un local de renom el nom del qual ha quedat en l’oblit. Allà, la meitat sibarita es va obsequiar amb uns entrants consistents en amanida, xipironets, gambes... “les gambes, les voldran fregides o enfarinades?” Resposta obvia: “un plat de cada”. De segon, un arroç mariner. No cal dir que estava tot deliciós, i quan un dels bocateros va entrar per demanar un cafè, no va poder estar-se de demanar un plat i ajudar a acabar el sucós arroç que quedava sobre la taula. De gamba, això sí, no en va tastar ni una.

Havent dinat així no hi ha qui pedali, i clar, per païr una mica s’imposava una passejada a peu, que vam aprofitar per endinsar-nos per un camí-pont que s’endisava a la bassa de les Olles pel mig d’un canyissar. Això ens va permetre arribar fins una curiosa estació de bombeig que treia aigua de la bassa per enviar-la al mar. Estavem sota el nivell del mar!! De passada hom va intentar fer una classe d’enginyeria intentant explicar el funcionament d’un cargol d’Arquímedes. Per la cara que posaven tots davant l’explicació quan tirava palets a l’aigua per fer més visionable el funcionament crec que no s’en va sortir gaire bé, però l’intent estava ben justificat: el palet pujava aigües amunt!

"Què fem, anem en bici o què?"

Doncs apa, cap a l’alberg a buscar les bicis. L’equipament va ser ràpid, i en previssió que els mosquits estessin esperant ens vam ben ruixar del repelent repelent (no, no és un error, és que el repelent fa una pudor repelent). Abans de sortir, però, n’hi va haver un que, en una demostració de patositat (o anecositat, en català normatiu?) ja va caure en enganxar-se-li el pedal automàtic amb un xiclet. Seguint la política de la casa es mantindrà l’anonimat del protagonista per mantenir-ne el bon nom. Sí, ja sé que de bons noms no n’hi ha gaires, però permeteu la pressumció de bonhomia. L’objectiu era la punta del Fangar, i en poca estona ja erem al començament de la barra, entenent com a barra l’accident geogràfic corresponent i no una part del mobiliari típic d’un establiment de begudes. Començava aquí la tasca d’aproximació al Far per un camí de sorra, a punts compacta, a punts flonja. En aquests darrers trams les esses i algun ensurt van fer perillar la nostra verticalitat, però no consta cap caiguda espectacular digna de menció. Mentres uns feien fotos els altres van seguir avançant. Què diré avançant... van començar a volar! A volar? Però si van pel damunt de l’aigua! Un espectacular miratge feia que el terra desaparegués i cotxes, bicicletes i far, en la distància, semblessin no tenir cap recolçament. Us puc ben dir, però, que tothom tocava de peus a terra (que no vol dir que hi toquessin del tot).

La tornada no va tenir cap secret, tret d’un bon intent d’incloure un tram d’aventura per la platja que al final no es va fer efectiu. Els mosquits picadors no van aparèixer, tot i que els que es posen a la boca, a les narius, a les orelles, als ulls... allà on no els demanen van molestar en algun moment. D’ocells raros, en el sentit estricte d’au voladora, en vam veure algun, però com que no portàvem ni el manual d’ornitologia ni l’expert en fauna no s’en pot explicar gaire cosa. En total uns 35 km de planer.

En arribar, dutxeta i canvi de roba per anar a sopar. N’hi va haver un que per anar a la dutxa s’en va emportar el GPS. Tot i que a aquestes alçades ja no es mereix l’anonimat, més que res per que és el mateix del xiclet d’abans, la paciència del redactor i uns elevats principis morals fan que es continuii mantenint en silenci el seu nom. En aquestes en Dani, desorientat per la falta de referències, arribava per anar a sopar.

Després de sopar tocava anar a dormir, que en això sóm molt posadets. A l’obrir la porta de la suite, però... agggggss! Quanta humanitat! Mal està el dir-ho, però el resultat de tancar la roba de 10 persones que arribaven de pedalar a una habitació mal ventilada havia tingut uns resultats nefastos! I hi haviem de dormir! L’obertura de la única ventilació i la capacitat d’adaptació al medi de l’ésser humà van fer possible un intent de conciliar el són, que demà esperava més exercici. Al posar bé els llits, però, el del xiclet, el del GPS, el molt... encara en va fer una altra: al desplaçar el seu llit a l’altell sense rodapeus una mica més i el llença al daltabaix. I la veïna de baix, en defensa pròpia, va iniciar un contraatac verbal i un principi d’escalada (sí, escalada, que és el que es fa quan es puja per llocs no habituals) al piset de dalt. El resultat: un atac de riure imparable per part de l’innombrable. Per que això, senyors, això no te nom! Al final, afortunadament, el cansament de la jornada va poder més que la calor i tots calladets vam intentar agafar el son.

Ja sóm a diumenge, i toca l’altra punta del delta, la barra del Trabucador. Per això haviem de travessar el riu (me l’imaginava més gran), i el mitjà escollit, més que res per que era l’únic, va ser el tranbordador Garriga. A una banda del riu, on erem nosaltres, hi havia Deltebre (eps, que fins ara no us havia dit ón erem). A l’altra, Sant Jaume d’Enveja. Doncs això, com el dia abans, pel mig d’arrossars arribarem a la platja dels Eucaliputs. Una paradeta i vinga, cap a la barra del Trabucador. I és que això de la barra és el nostre tema. Abans d’arribar a la part més estreta de la barra uns torets miraven als que passaven pel davant seu. Una mena d’autopista de sorra compacta feia que cotxes i bicicletes agafessin les velocitats que podien o volien. Algun intelectual aprofitava el terreny per enlluernar a la seva xicota fent derrapar el vehicle al mig de la sorra. I nosaltres pedala que pedala. Ja arribavem a la part més estreta, i els menys habituats a pedalar ja en tenien prou. Tot i el terreny, totalment pla, pensaven el retorn i en els glutis adolorits per la falta de pràctica (de bici, vull dir). Els més avesats a pedalar iniciaven una cursa gairebé individual contrarrellotge cap a la punta. Set quilòmetres més endavant de la recta sense obstacles amb el mar a banda i banda una paradeta. Ostres, només hem arribat 5! La resta, o havia tornat tranquilament cap a l’alberg o s’esperava a mig camí. El que passa és que no erem a la punta de la Banya, paratge protegit del parc natural del Delta de l’Ebre, si no al principi de la Banya. Un senyal indicava una torre de guaita a 1.5 km, però no hi havia camí, s’havia d’anar per la platja. Les ganes que havien quedat el dia anterior de pedalar al costat de les onades van poder més que el pensament en el retorn, i, dit i fet, els 5 del club s’hi van arribar. Allà, finalment, i des de lluny, esperaven els flamencs. El guarda del parc ens en va explicar els seus costums i ens va facilitar els seus binocles per veure’ls de més a prop. Un altre objectiu aconseguit!

El retorn a l’alberg es va fer ràpid, recollint als membres desmembrats del grup, amb una rebentada que va solventar l’equip de mecàniques de la casa (de fet només una va fer de mecànica, però sempre és un primer pas abans de començar a aprendre com va això dels mapes), pas entre les llacunes de l’Encanyissada i la Tancada, travessa del riu –fent esperar un momentet el transbordador mentres l’especialista en restaurants reservava plaça per a dinar- nova dutxa i apa, cap als cotxes i a dinar. Havien estat 50 kilòmetres pedalant, amb un desnivell màxim, al pujar i baixar del transbordador, d'uns 2 metres.

En aquest dinar tampoc ens vam estar de res, i començant a les 4 eren passades les 6 i encara no ens haviem aixecat. Pel davant ens quedava un camí de retorn prou llarg a tots, que vam fer amb l’alegria d’haver passat un divertit cap de setmana gastronòmic amb l’excusa d’anar en bicicleta.

Aquest cop de fotògrafs n’hi va haver uns quants, i a més d’en Lluís, la Laura i en Josep M també han penjat unes quantes fotos.

L'hem petat!

2008-06-08T18:54:00.007+02:00

És el primer cop que em passa... Sí, ja sé que sóna a tòpic, que és d'aquelles frases que, en situacions desesperades, i quan ja no hi ha cap possibilitat d'arreglar-ho, treuen més credibilitat encara al que la diu. Doncs és veritat! (sí, ja sé que encara treu més credibilitat). D'altres estareu pensant "Credibilitat? de quina credibilitat parla?, posant en dubte ja el principi bàsic que em presuposo de credibilitat. D'altres pensaran directament "Credibilitat? Què és això?". D'aquests val mes no fer-ne gaire cas...

Després de les queixes d'alguns participants a la sortida de la setmana passada, que volien que es fés pública la seva participació al "69 en bicicleta" aquesta setmana la cosa no ha pogut fer bona fí. Ja de bon matí pintaven bastos: un dels que havia de venir havia passat mala nit (això és el que ell declarava, tot i que amb d'altres paraules -ves que no hi tinguéssin res a veure les carpes de la devesa-) i s'en feia enrera, tot i les ganes que, insistia, en tenia. La meteorologia, però, acompanyava: ni un núvol al cel, que era d'aquell color blau intens que només presenta a la primavera. Més d'un mes de pluges gairebe diàries garantien dues coses: que els torrents portarien aigua i la verdor del bosc i sotabosc.

Doncs això, ja veus que els dos únics expedicionaris (què carai passa aquí? on s'amaga la gent? hi ha festes on no s'em convida?) començavem a pedalar tranquilament pel carril bici cap a Quart. El fang que s'enganxava a les rodes i les basses que anavem trobant prometien un dia divertit. La idea era repetir una pedalada que aquest any ja hem fet, però que encara no haviem pogut gaudir-ne al 100% per que no hi havia prou aigua: baixar el Celré des de dalt de tot, a la Vall Fetgera, fins a baix, a Quart. El xipixapi estava garantit, i esperàvem pedalar amb l'aigua pel damunt dels turmells per desfogar-nos tot el que fes falta. La ruta escollida era pujar per la casa dels ànecs en direcció a Sant Mateu de Montengre, travessar la carretera a l'alçada de l'Hostal del Peix i baixar cap a la Vall Fetgera. I teniem encara un segon objectiu:comptar quants cops travessavem el riu per dins l'aigua.

Només sortir de Quart ja n'hem comptat tres, en un tram que esperavem repetir a la tornada. Poc després, el torrent del Corb era el quart. Ja haviem trepitjat les primeres basses i no venia d'aquí enfangar-nos una mica més, tot i que el pedalar es feia més difícil del que és habitual. Haviem sortit tard, i ja en trobavem que baixavem, però nosaltres amunt i amunt.

Un cop travessada la carretera de Quart a Montnegre, abans d'arribar a Can Vinyoles, primera gran sorpresa del dia: una parella de boletaires enxampats amb les mans a la massa. Bé, als boletaires, quan s'els enganxa amb les mans a la massa vol dir que s'els enganxa collint el bolet. I quin senyor bolet! Un ciureny (ara en diuen ceps) d'aquells que surten a les notícies dels diaris. No és que portéssin gaire res més, però una cuàlvara llora i uns quants rossinyols si que havien trobat. Però nosaltres anavem al que anavem, i després de l'intercanvi d'informacions hem seguit endavant, fins les runes de Can Vinyoles, on hem aprofitat per fer un mos que ja ens haviem guanyat tot pedalant. Hem aprofitat per mirar si vèiem algun bolet, però cap dels que hem vist eren comestibles, així que ens hem preparat per la baixada.El primer cop que ho vam fer aquesta era la part més emocionant, la que haviem dibuixat sobre el mapa i haviem traspassat al GPS. Però ja sabeu que un cop passats els nervis del primer cop les vegades següents, tot i que gens menyspreables, ja han perdut un punt d'emoció (que no d'interés). Vull dir que sabiem què ens esperava. O això és el que ens pensavem...

Fins aquí només hi havien hagut els preliminars, aquells jocs que posen el cos a to per al que ve a continuació. Però passa el que passa, i de vegades la preparació s'allarga tant que, quan arriba el moment màgic ja t'ho trobes tot fet. Doncs això, que tot just iniciar la baixada se sent un catacrac i un renec. Això no estava previst, però ben bé podia ser simplement que alguna cosa hagués sortit d'on havia de ser. A la cadena em refereixo, en aquest cas particular. Doncs sí, la cadena havia saltat... però també el canvi sencer, que s'havia partit. De veritat que no m'havia passat mai. Us juro que és el primer cop!.

No ens ha quedat més remei que separar-nos, baixar a buscar un equip de rescat i recuperar la màquina i al seu propietari. Aquí s'hauria acabat la crònica si no arriba a ser que en Carri ens ha ofert la seva ranxera (o pickup, que en diuen ara) i ha facilitat les feines de trasllat. El cost: una safata de nespros. Gràcies!

Queda encara una solució proposada, tot i que massa tard per a l'afectat, per si mai us trobeu en aquesta situació: trenqueu la cadena, treieu el canvi i torneu a muntar la cadena sense el canvi. No podreu canviar automàticament, però al menys podreu pedalar i sortir de l'atzucac (paraula xula, no?). Cal, això sí, portar i saber utilitzar el trencacadenes. Però per això ja teniu la plana d'en Miquel on explica com fer-ho...

El resultat final: si no l'haguessim petat, no hi hauria hagut crònica, però ara sabriem quants cops es travessa el Celré si es comença a baixar des de la Vall Fetgera. Però en una crònica prèvia ja vaig dir que no hi havia ningú capaç de comptar-les...

Fangoteràpia del riu Ter (crònica d'una empastifada)

2008-06-01T17:11:00.007+02:00

Sempre volem més. I llavors, quan ho aconseguim, s'ens escapa de les mans. La idea de fer una cosa extraordinària, fora del que és habitual, sól ser una característica d'aquelles ments inquietes que no en tenen mai prou. I d'això es tractava. L'any passat una colla vam fer una pedalada Girona-L'Escala, amb paella al final, que ens va deixar a tots molt bon gust de boca (tan la pedalada com l'arrós). I vam establir que ho hauriem de repetir, però amb més gent. Inclús em sembla que algú va dir que ho hauriem d'institucionalitzar (ja hi sóm, ja comencem a fer servir paraules complicades. Si el que volem només és passar-nos-ho bé!)

Només començar la primavera (diria que fins i tot abans) el tema ja es va començar a moure. Les limitacions de calendari d'uns i altres ho va deixar per molt avançada la temporada: el 31 de maig. Quan es va llançar el tret de sortida de la convocatòria (no el de la sortida) ja es va detectar una sobredemanda respecte a l'oferta disponible. "Afluixem, que això s'ens escapa!". "Lliguem-ho be i posem dates límit d'inscripció". "Deixem-ho amb els que ja sóm". És realment maco quan es fa una proposta i té un gran èxit d'acceptació.

El gran dia s'apropava, i els inscrits augmentaven. I a més, després de temps sense ploure, el mes de Maig anava avançant com el mes més plujós dels darrers anys (això del català, amb la seva varietat de vocals, permet escriure "mes més" que segons com resulta inclús difícil de pronunciar). Un grup expedicionari sortia a comprovar la viabilitat de la ruta una setmana abans, i en veure el fang que hi havia pel camí els hi entrava canguelis. Què fariem amb les gairebé 70 persones inscrites? Les rebossariem amb fang i després les passariem per la paella? No era això el que voliem: la paella havia de ser d'arrós, no de persones!. Que fem, ho desconvoquem? Esperem, esperem. El Windguru i el WeatherUnderground deien que no plouria, però des del Servei Català de Meteorologia i TV3 insistien en una setmana plena de pluges. A qui fem cas, als americans o als de casa. Saps què? Respectarem més als de casa, els hi tindrem més carinyo i fins i tot els mirarem amb un gran respecte, però els americans, en això dels satel•lits, en són els amos, i si ells deien que no plouria havia de ser que no plouria. Amb el Katrina ho van encertar: destruïria New Orleans i ho va fer. Clar que no van ser capaços de gestionar-ho... però d'això no en tenien la culpa els meteoròlegs. Ai... que aixo és la crònica d'una sortida, no del temps. Que si no acabarà semblant una trobada de veïns a l'ascensor!. Doncs decidit, tiràvem endavant.

El següent problema era la paella. S'hi havia anat afegint gent i ja arribàvem als 80 per dinar! Que no es troba un local així com així. Però res, en Carri ho tenia controlat. I tot i que el local era petit se les va empescar per trobar taules i cadires per a tothom, ni que fos a la terraça. Només faltava que no plogués.

Només faltaven 2 dies, i tot i l'esforços d'organització les coses semblaven que només estaven embastades. Altes i baixes d'última hora i la inestabilitat del temps feien patir. Però ja estava tot llançat, ja no es podia aturar.

Dissabte cap a les sis de la matinada (o abans): els que havien de venir de més lluny ja es llevaven "Per què s'ha de sortir tan aviat?"
Dissabte quarts de set de la matinada. Diana més o menys general! Hi ha qui s'espera una mica més: "total, fins a les 8 no es sortirà, i sempre hi ha qui es retrassa..."
Dissabte quarts de vuit de la matinada: Diana pels més tranquils. "Total, no serem pas els últims"
Dissabte, un quart de vuit de la matinada: Jordi davant de casa "Dring, dring, dring" "Vinga, que farem tard" (pensament: "però què s'ha pres aquest?")
Dissabte, gairebé les vuit de la matinada (ara ja en direm matí, que tampoc cal exagerar), la gent ja es va concentrant a Fontajau. Uns arriben en bici, d'altres amb cotxes més o menys preparats. Es comença a formar la colla. La furgoneta de Tecnigas descarrega algunes bicis i aprofita per recollir bosses de la gent per després poder-se canviar. Temperatura, uns 18º, cel encapotat però sense gaires ganes de ploure. Ep, que això sembla que va per bon camí!
Dissabte, gairebé les vuit del matí. El general Roca convoca a les tropes per arengar-les (arengar és un terme militar que es fa servir per esperonar als soldats abans de la batalla i no té res a veure amb l'arengada coneguda per tots. A més, a l'Escala el que hi ha són anxoves, no arangades). Instruccions contundents i clares: Descripció de la ruta, dels punts de reagrupament, de com actuar quan s'arriba a les cruïlles, de qüestions bàsiques de circulació segura... A la colla hi ha tres samarretes taronja "fosforito" (terme prou indicatiu però que amb català normatiu hauria de ser d'"d'alta visibilitat"... tot i que les coses que són "fosforito" són "fosforito" i punt) que serviran de referència pel grup. La idea és que ajudin a les cruïlles, als ressagats, a indicar el camí. Vaja, que en Jordi és el pastor i els altres els gossos de tura (amb tot el respecte per al pastor). A més s'estableix una bici escombra (Edu: "jo, per què jo?"... i és que aquest noi no n'aprendrà mai). En lloc de xiulets es reparteixen quatre walkies que haurien de mantenir als soldats agrupats i controlats pel general.
Dissabte, gairebé les vuit del matí: "Quan és l'esmorçar?" Ja comencem?
Dissabte, una mica més enllà de les vuit. Sortida. Ja hi sóm pel tros.

La puntualitat de la sortida ha estat sorprenent. És el que tenen les companyies de Low Cost: pocs serveis però optimització de recursos.
Aquest any la ruta ha intentat evitar al màxim els trams amb trànsit motoritzat. La colla que haviem de ser ho aconsellava per qüestions de seguretat. La trobada a Fontajau ens donava un punt de sortida amb espai sobrat tan pels cotxes com per a les bicicletes i per a les persones. Així, el primer tram s'iniciava vorejant el Ter, passant per sota el pont de vianants de la Devesa, sota el pont de la Barca (el vell i el nou), i passant pel darrere les instal•lacions del GEiEG i el Trueta arribar fins a mig camí de Sarrià. Un tram nou, gairebé urbà per l'emplaçament però plenament integrat a la natura. Ningú diria que sóm dins Girona. Londres té el seu Hide Park, Nova York el seu Central Park i nosaltres tenim el que tenim i no li donem nom, apa!. El corriol, com veureu a les fotos, té també la seva gràcia i potser hi ha algú que ja s'espantà, al menys dels primers. Els de darrere ja no troben ortigues després del pas de la marabunta.

La travessa de Sarrià per la vorera de la N II no presenta massa dificultat. Després el poble, pel carrer Major gairebé sense trànsit i el tram més difícil: des de la sortida de Sarrià fins al Congost. Una carretera nacional sense voravia i amb una tanca que impedeix escapades fa que el grup s'allargui per salvar l'obstacle. Amb prudència (i sort) ho aconseguim. Ja tornem a ser al costat del riu. Alguna basseta comença a haver-hi, i l'esquiva gairebé tothom per no enfangar-se. "No val la pena, acabarem ben enfangats", diu algun enterat. Ni cas. Tothom esquivant l'aigua, i el paisatge va passant al nostre costat.

Encara no hem arribat a Medinyà i ja tenim el primer ensurt: una roda rebentada, i una coberta força malmesa. Sobre la marxa es solventa el problema i es segueix cap a Cervià. Ah, senyors! Això ja és una altra cosa. Els impressionants arbres dels boscos de ribera amaguen trampes sota seu: bassals d'aigua fangonosa de color negre comencen a fer la seva funció: un magnífic tractament epidèrmic per a les cames de tots els presents. I una tortura per a les pobres bicicletes que s'anaven empassant el fang sense poder dir ni piu.

L'encreuament de la carretera a Cervià, punt de reagrupament, va funcionar perfectament. La posterior foto sota l'arcada del poble ja va ser una altra cosa. O havien fet l'arcada petita, o hi havia un error de càlcul. La paradeta, però, va anar be per tornar a iniciar el camí novament pels boscos de ribera del costat del riu. I clar, més fang.

A Sobrànigues ja estavem tots ben enfangats. Ningú se n'havia salvat, i tothom s'enreia del pompis dels altres... només per que no veien el seu. Nova arenga del General a les tropes: "3 kilòmetres i reavituallament". Ja us podeu imaginar que hi havia una mica més de tres quilòmetres, al menys pel camí que haviem planejat. Però la parada amb el pa i l'embotit ho va solventar tot.

A l'altra banda de la resclosa de Colomers ens hi esperaven els de Vici de Bici amb la fragoneta de Tecnigas i les taules preparades. Abans, però, encara hi va haver qui va estar a punt d'estrenar els pedals automàtics amb una pinya de manual. I aprofitant l'esmorçar s'ens hi va afegir algun transeunt, encantat pels serveis trobats a la ruta. L'ocasió també es va aprofitar per anar al lavabo, ells al de senyors i elles al de senyores. No estaven massa ben indicats, però sembla ser que el de les dames era més lluny que el dels homes.

Des d'aquí fins L'Escala havia de ser bufar i fer ampolles. I això, alguns van sortir bufant i d'altres semblava que s'havien passat amb l'ampolla. Per que el grup va quedar totalment disgregat. En passar Verges el gran grup va seguir recte, cap a la Tallada... i cap a Montgrí. Les bateries dels walkies fallaven. El grup de cua, amb l'acompanyament del general, bici escombra i dos "taronges" anava ben guiat (per que els generals sempre es queden a la reraguarda?). Al davant, a sac pac, que aquí et pill, aquí et mat. Pànic quan les tropes es dispersen. Un dels homes de confiança del general s'havia passat en l'encoratjament de les tropes i havia llençat un atac mortal, especialment per a les tropes pròpies. De la reraguarda surt un missatger (taronja) per anar a caçar als intrèpids avançats. Els de la cua segueixen endavant, avançant lentament però segurs cap al destí. Cal prendre una desició. Hem de recuperar l'exèrcit com sigui i reagrupar-lo. Des de dalt d'un monticle el general s'instal•la amb un walkie i un móbil, dirigint les tropes com en Franco a la batalla de l'Ebre. Sí, ja sé que no era en Franco, ni hi havia batalla ni el riu que teniem aprop era l'Ebre, però és una metàfora que m'ha sortit. El segon missatger va cap enrera a buscar el gruix de la tropa, mentres que el primer ja l'ha encaminat per la ruta bona. El més lògic seria que les tropes, després de l'atac fallit, es mantinguessin agrupades. Però les arengues del general abans de la batalla han enfurismat a la tropa, que torna a llançar un atac despietat cap a l'objectiu final. Afortunadament aquest cop si que el camí és clar, i Bellcaire és ràpidament conquerit, vorejat Sobrestany i iniciada la pujada dels Termes. Només algun renec per la traïdoria del curt ascens, però un cop a dalt (i més amunt encara) s'inicia la baixada.

Ja sóm a Montgó!!!

Els primers ja s'han acabat les clares, els segons ja estan descansats... i encara en queda algun enrera, que ha de ser rescatat per les tropes especials de Torroella. Últim discurs del general a les tropes. Instruccions per dutxar-se i toc de "fajina": a 2/4 de 3 tots nets al restaurant a dinar.

En Pere ens espera amb els braços oberts... bé, amb les mans al cap de la feina que li ve al damunt. Però psicològicament és fort, i portava una setmana preparant-se. L'amanida passa ràpidament, les croquetes, volant. Els músclos... quins músclos? Si ja ens els hem cruspit!. Finalment l'arrós, que farà el ventre tan gros com es vulgui però que passa de meravella després de l'exercici matinal. Les postres, amb el toc de Cointreau, ho acaben d'arreglar tot.

Al dafora del restaurant hi ha la furgoneta i el camió de Tecnigas, amb la gent de Vici de Bici treballant encara recollint les bicicletes per portar-les novament cap a Girona.

La jornada acaba novament a Fontajau, amb el repartiment de bicis novament i la rebuda del trio que no n'havia tingut prou i ha tornat pedalant. Un èxit d'organització, de participació, de companyerisme, de logística, de temps (que ens ha respectat amb una temperatura perfecte i sense aigua) i de tot allò que us pogueu imaginar. Enhorabona a tots plegats. General, descanseu en pau!

Alguns dels moments més... memorables han quedat registrats fotogràficament aquí

Dades per a l'estadística:

Calculem que vam ser 69, però no ho tenim clar per que el número no sabem si és de vici o de bici.
A l'hora de dinar en vam pagar 79
Vam comptabilitzar 3 rebentades, una coberta inaprofitable i una que s'haurà de canviar
Tothom portava casc, menys una persona (aquí una no indica el gènere de la persona, sino del substantiu persona, tot i que la persona podia ser del gènere femení)
Si haguessim tallat les rodes de les bicicletes i les haguessim posat en línia hauriem fet un tub de cautxú de més 290 m de longitut, equivalent a posar dues torres Agbar una al damunt de l'altre. Que queda lleig? sí, però com que tampoc tenim clar el tema del 69, doncs deixem-ho així. Que no te cap importància la dada? Segurament, però els americans sempre il•lustren els números amb comparacions, i com que està clar que comptar no és el nostre fort, també fem al mateix.

Temporal de llevant a cobert

2008-05-11T12:28:00.010+02:00

Aquest era un cap de setmana d'aquells plens d'activitats i propostes. La primera, una pedalada fins a S'Agaró per acabar amb una paelleta a la vora de la platja... o era una paella a S'Agaró amb una pedalada prèvia? Ara no ho tinc tant clar. La segona, per aquells que tinguéssin més clares les ganes de pedalar, era per al dissabte, per anar a fer alguna cosa una mica més marxosa i deixar el diumenge per al relax. Finalment encara hi havia la possibilitat d'apuntar-se al que organitzaven els altres, la tercera pedalada popular d'Aiguaviva que prometia 30 quilòmetres pels voltants del poble, Estanyol, Bescanó i tota aquella zona. I més, i ja fora de la bicicleta, teniem per voltar la ciutat engalanada per la mostra anual de flors -de secà aquest any, però flors al cap i a la fi-. I els senyors del Corte Inglés oferien una cursa (a peu, això sí) pel diumenge al matí. Però ve't aquí que els "homes del temps", que en d'altre latituts s'anomenen meteoròlegs, van pronosticar un diluvi com feia anys que no es recordava: feia tretze mesos, setze mesos, des del 2000... que no havia plogut tan i tan seguit com s'esperava per aquest cap de setmana, i la cosa no acabaria en dos dies, si no que continuaria, i continuaria. Els embassaments s'omplirien, els sembrats podrien crèixer amb força, els prats i jardins es refarien, s'allunyaria el risc de foc dels boscos, desapareixeria ràpidament l'estat d'emergència nacional per manca d'aigua, els polítics respirarien tranquils...

Davant aquest panorama tan desolador (o tan esperançador), i amb la prudència que ens caracteritza -sí, ja sé que la prudència no és una de les nostres característiques, però si fos redactor de premsa hauria fet servir els dos tòpics amb els que comença la frase i ningú n'hauria fet escarafalls (una altra frase feta)-... ai, he perdut el fil de la frase. Ah, sí... deia que amb la que havia de caure vam optar per suspendre cautelarment (o sigui, de manera indefinida) les activitats programades. Però això de pedalar es porta a dins, i un cop has començat resulta difícil deixar-ho. Tots els vicis ho tenen: la droga, l'alcohol, el joc, el sexe, la bicicleta... (el comentari sobre el sexe és per veure si hi els cercadors inclouen la paraula als seus motors de cerca i augmenten les visites al blog). Doncs ve't-ho aquí que la nostre bona amiga Mun es va treure una proposta de la màniga: anar a fer una mica d'spinning.

Pel fet de ser una convocatòria de darrera hora no es va publicar al calendari, i només vam trucar-nos els que haviem dit que voliem fer la pedalada del dissabte, tot i que no tots es van acabar apuntant. Dit i fet: Ja ens veus als dos Josepsmaries i la Mun cap al GymLeader preparats per pedalar a cobert un dia de pluja que no plovia. Tot i que hi havia qui tenia experiència en l'experiència, sempre n'hi ha algun de "novato". No diré qui era, però sí que s'el podia identificar fàcilment per la llampant samarreta taronja fosforescent d'alta visibilitat que, amb la llum "negre" del lúgubre túnel on es pedalava cantava més que un finlandès en una cursa nudista a Uganda.

La Marta, la monitora, ens esperava amb unes certes ganes. De què tenia ganes, no ho sé, però ganes en tenia, això ja us ho dic jo. Allà també hi havia l'Elena, que ja ens va acompanyar a la volta a Susqueda, a més d'altres coneguts el nom dels quals no recordo (ja veus quines coneixences). Abans de començar encara vam tenir temps per fer una repassada -conceptual- dels assistents habituals del local. Arribat el moment la porta insonoritzada del local es tanca. Sensació d'estar a un submarí: fosc, petit, sense finestres i només una escotilla que s'acabava de tancar. Doncs res, que comença a sonar la música a tot volum. El personal, ben preparat amb aigua per anar bevent i tovalloles al manillar. Per a què les devien voler, les tovalloles, si la pluja havia de ser a l'exterior?. I si el problema era de degoters -el local estava per sota el nivell del terra -o de l'aigua- el que calia era una evacuació inmediata, no aixugar-nos amb tovallola!. Doncs el que deiem: música i marxa. No, tot i les característiques del local, tampoc era un bar musical: aquí es tractava de pedalar sobre les estàtiques de color taronja que feien joc amb la samarreta de color taronja del novato, irresponsablement situat a la primera fila. El to amenaçador de la monitora, ara que ens tenia tancats al seu reialme, ja feien preveure el pitjor: "No es pot sortir a mitja classe. Està prohibit". Senyor, si senyor! (ei, de bon rotllo, que és molt simpàtica i agradable... o era un somriure sàdic, el que mostrava?). Apa vinga a pedalar. En una estàtica hi ha fenòmens que no es troben a una mòbil: no es mou -ves que no sigui per això que en diuen estàtica-, no te rodes i en canvi te volant, tot i que a diferència dels cotxes el té al darrere en el lloc on les bicicletes normals hi tenen la roda del darrere, no has de patir per l'equilibri (si no et mareges), no tenen frens -de què servirien, si no et mous-... Però el fet que no et moguis té un inconvenient: no hi ha baixades! I si no hi ha baixades no et pots encantar.

La primera estona ens han dit que era d'escalfament. I renoi, si ens hem escalfat! Al cap d'un moment tots haviem arrancat el bull. I per la pressió del local semblava això: una olla a pressió. Aquí ja he entès per a que servien les tovalloles: per recollir els rajos de suor que emanaven de tots els porus de totes les pells de tots els presents. Quan hem estat calents, Alegria!. Ei, no que no és això!. I no, no és que ens hagi entrat un atac de felicitat. És que ens han posat la música del Circ du Soleil amb aquest títol, i vinga a continuar pedalant. Canvis de marxa amunt i avall, del 1 al 3, amb alguna pujada al 4. El novato estava empapat (igual que la resta, suposo, però per a ell era nou). Una parada no programada -com un reactor nuclear qualsevol quan perd el control- li ha permès refer-se i treure's una mica de suor i posar les pulsacions a ritmes acceptables. Els altres, però, no paraven de pedalar. Un altre avantatge de l'estàtica: encara que paris, no perds al grup. Això, si ets dels que no tiren, va bé: no et quedes solet al darrere. Però el pobre del meu costat, que pedalava com un animal, no ha aconseguit escapar-se ni un centímetre.
El temps ha anat passant, lentament, amb música ràpida i estrident, amb la monitora esperonant-nos sense parar i amb aquell somriure que, a aquestes alçades, el meu cervell, mancat de tot el rec sanguini que necessitava per raonar coherentment, ja el veia d'un sadisme cruel. Un moment d'esperança s'ha creat a tot el grup quan en un intent de canvi de CD aquest ha saltat de l'equip de música i ha permès uns instants de relax. Però això també estava previst, i davant l'exclamació de "Quina sort!" la resposta de la responsable de tot plegat ha estat seca, clara, tallant... i somrient: "tranquils, que en tinc més, molts més". Miro a la meva dreta i veig a la Mun somrient. "De què rius? ". "Penso en el que escriuràs al blog". Ostres, una altra sàdica! On ens hem ficat? On ens han ficat? On m'han ficat? El tercer membre de la colla segueix pedalant al darrere, sense poder-nos atrapar...

Monitora: "Apa, que només falten 20 minuts"
Pensament: ("només????")
M: "Vinga!, 10 minutets més i ja estem!"
P: ("ja estem?, on? ja arriben les ambulàncies?")
M: "Ara la última! "
P: ("d'aquesta sí que no ens ensortim...")

Finalment, ara sí, canvi de música: quelcom semblant a una marxa fúnebre. Això segur, segur que vol dir que hem arribat al final. Una reducció de ritme, amb exercicis de respiració ens preparen per baixar de la bicicleta. Uns estiraments del que queda d'aquell cos -no diré que atlètic, però sí en unes condicions acceptables- que havia entrat a l'habitació fosca tancada i amb bicicletes una hora abans i que ara ja deu haver perdut una part molt important de la seva substància, entre sucres cremats i sals i aigues escampades pel terra del camp de batalla.

Afortunadament no hi ha imatges reals de la contesa. Us haureu de conformar amb les tretes d'internet i la vostra imaginació, que sé que és infinita (i no sempre encaminada de manera correcta).

Un cop dutxats, a l'exterior, no plou. Cau alguna gota... res a veure amb la gotellada de suor que ha caigut dins el local!

...

A la tarda m'arriba un correu: "Estic fried-chicken. Hi hem de tornar". Malament, molt malament.

...

Diumenge matí: de moment no plou, el cel està trencat. ¿Que fem a casa? Amb les previsions del temps ja passa: no t'en pots refiar. Molts satel·lits, molts radars, moltes supercomputadores treballant en paral·lel, tot de físics amb anys de carrera i d'estudis per a què al final el temps faci el que sempre ha fet: el que ha volgut. I ens haurem de conformar amb els mètodes clàssics: el mal d'esquena, l'esverament inusual de les criatures, l'ull de poll... per endevinar quin temps farà.

La cursa del Tall Anglès ja te els cons posats. Passen els primers, els segons, el grup. Una moto amb un municipal (ara s'en diuen guàrdies urbans) precedeix una bicicleta. El que la porta va amb una llampant samarreta taronja. Al davant, una placa que posa: "primera dona". No és ni la senyora Montilla, ni la senyora Sónsoles, ni la senyora (majestat) Sofia. Es tracta de la primera corredora femenina de la cursa. Potser no és així, però el de la samarreta taronja, que va darrere el municipal, al costat de la corredora, animant-la, oferint-li aigua... no és en Jacky? Alfil de dama, molt bé. I ell sí que haurà acabat sortint en bicicleta...

Una trencacames per la Vall del Terri

2008-04-27T18:12:00.007+02:00

Hi ha qui creu en el destí. D'altres en diuen coincidències. I d'altres diuen, simplement, que n'hi ha que estan carregats de manies. Aquest diumenge, sigui pel destí, sigui per coincidència, o sigui simplement per què sí, tocava anar a Sant Mer. La convocatòria que es va fer fa dies ho preveia, però una contraproposta de sortida organitzada a la Vall del Terri feia pensar que ho hauriem de deixar per a un altre dia. La proposta era engrescadora: no implicava un desplaçament gaire llunyà, la zona prometia i a més no era massa conegudes per a nosaltres. Per acabar-ho de justificar en Lluís anava amb la idea d'estrenar el nou artefacte portabicis, o sigui que haviem de fer-lo servir com fos.

Ja ens veus, doncs, a les vuit tocades del matí cap a Cornellà de Terri per començar la pedalada. A l'aparcament en Josep entrava també justet de temps després de solventar alguns petits problemes mecànics que l'havien fet retardar. Inscripció, pagament, muntar els números i apa, a esperar el petard que havia de donar la sortida. Com que el lloc era una mica estret per a la munió de ciclistes que no tenen res més a fer un diumenge al matí que posar-se a pedalar s'ha creat un petit embolic per veure en quina direcció havia d'anar. Però aplicant el principi valencià de seguir a en Vicente la ruta ha començat a clarificar-se.

El Terri, el que es diu el Terri, només l'hem vist dues vegades. I la seva Vall... bé, sembla que l'objectiu de la ruta era evitar-la. Tot sia dit que realment el riu ha marcat l'eix de simetria de la ruta, però el que hem fet ha estat repassar-ne la seva conca.

El primer destí ha estat, sense arribar-hi, Pujals dels Cavallers, veïnat homònim al del costat, el dels Pagesos, però presumptament amb més classe. Si més no, en el nom si que es mostra cert classisme. D'allà ja hem anat cap al nostre destí, és a dir, Sant Mer, on ens esperava el primer avituallament. En això la organització ha estat impecable: cada 10 km servei. Les primeres calors de l'any exigeixen rehidratacions constants. Cap a dins del bosc i vinga, amunt i avall. Aquesta ha estat una de les constants de la pedalada d'avui: no hem pujat cap gran muntanya, no hem baixat a cap fondal... però no hem parat de pujar i baixar. Excepcionalment podeu veure el perfil de la sortida: sembla una serra (de dent petita, això sí). El resultat, uns miserables 470 metres de desnivell acumulats que, amb el comportament trencacames de la ruta n'han semblat el doble.

Poc després el ministeri de Foment, conjuntament amb el GIF (o sigui, la Maleni) ens ha ofert l'espectacle (que no valoraré) de com es pot modificar l'entorn per mitjans mecànics. Les obres del TGV, TAV o AVE, segons siguin francesos, catalans o espanyols els que en parlin, avancen de manera lenta però imparable, i ells si que tenen clar que no hi ha pujades ni baixades: els primers tunels de l'obra ja estan indicats, i alguns d'ells fins i tot foradats. Això ens ha permès agafar una mena d'autopista de terra on les velocitats assolides eren impròpies de la BTT, però encara llunyanes a la velocitat que teòricament hauran d'arribar els trens que algun dia, diuen, hi circularan. En contrast uns metres més endavant hem pogut travessar el Terri sobre el refet pont romànic de Sant Andreu.

Alguna trialera suau i d'altres camins i corriols ens han portat al segon avituallament, el de veritat: i és que els de la Vall del Terri no s'estàn de res. Botifarra, porró (amb accent), cava, taules on aseure's... Que si a Rabós tenen un castell, ja poden ser explendits, no us sembla? Passat Rabós algú ens ha preguntat si voliem escurçar la ruta. Cà -hem dit nosaltres- Anem a totes!. I tal dit tal fet: una espectacular enganxada de cadena ens ha tingut aturats una bona estona abans no hem pogut tornar les coses al seu lloc, o sigui, al plat. Nova exhibició del mecanicisme humà obrint talls a la muntanya, i ja hem arribat a Riudellots de la Creu. I quina creu de pujada ens hem trobat tot seguit. A sobre, asfaltada, amb la qualcosa perdia la gràcia que busquem a les nostres sortides. Hi ha qui ja s'ha apuntat el nom del restaurant, Can Gelada, per demanar-los-hi que en suavitzint els accessos.

La següent referència ha estat el pou de glaç de Palol de Rebardit, que hem passat en un vist i no vist abans de tornar-nos a posar per una trialera boscana. Una petita passejada pels boscos de la zona, amb el darrer avituallament, ens ha acabat tornant fins a Cornellà, punt de partença i arribada. Abans d'arribar-hi, però, l'organització ens ha obsequiat amb el pas per sota l'autovia per un tub on, tot i la il·luminació artificial, l'enlluernament de l'exterior i les ulleres fumades l'han convertit en un forat negre. Com que feia baixada, a més, la sensació ha estat d'allò més semblant a un parc d'atraccions.

En Lluís, com sempre, ha fet algunes fotos, encara que no tantes com és habitual en ell. I encara hem tingut temps de socialitzar una mica amb l'amic menorquí d'en Josep. Visca ses illes!

Finalment, dos comentaris addicionals: les caigudes d'en Lluís no tenen tanta gràcia com altres caigudes portades amb més glamour. I el segon comentari és que, després d'una pujada a peu a Rocacorba el dissabte fer 40 km en bicicleta el diumenge és una mica dur... o directament força estúpid!.

Ah! i mentrestant, la Mun era travessant el Golden Gate en bicicleta. Però això ja ho deixarem per al seu blog...

Reincidència: La Vall Preona

2008-04-13T19:51:00.007+02:00

A mí em poden dir el que vulguin, però quan una cosa m'agrada, procuro repetir-la. I si per això em diuen viciós, doncs sóc un viciós. I si n'hi ha que diuen que és fruit de les hormones primaverals, doncs s'accepta la seva teoria. Per que el fet que sigui divertit, faci suar, et posi les pulsacions a mil i et deixi esgotat no vol dir que sigui dolent, ans al contrari. I que la generació d'adrenalina i d'endorfines es disparin simultàniament sempre és d'agraïr. Fa quinze dies, amb l'excusa que la primavera ja havia arribat en forma de petits ruixats vam fer una sortida que ens va permetre baixar pel Celré des del seu naixement fins (o capçalera, que s'en diu ara) fins gairebé la seva desembocadura a l'Onyar. Segur que dels que llegiu això molts no n'heu sentit a parlar del Celré. I pel nom el posareu cap a Celrà. Us equivoqueu, és a l'altra banda i acaba desembocant a l'Onyar a l'alçada del pont de la variant de la NII.

El dissabte la infalible Mun -que s'apunta a totes-, l'Emili -en procés de reinserció social després de la marató de París- i el que subscriu -sempre queda be fer servir aquest llenguatge- ens vam engrescar a pedalar per repetir la ruta que dues setmanes abans haviem fet amb en Lluís i en Miquel. Dels tres només el guia l'havia fet, i em sembla que cap dels dos novells se n'haurà arrepentit. Clar que potser la idea de remullar-nos una mica hi va haver quí se la va agafar massa a la valenta, i va acabar remullant-se del tot. És el que passa si pares de pedalar o perds l'equilibri al mig del riu. No en diré el nom de la persona afectada però per a la vostra tranquilitat us diré que l'i-pod es va salvar. No entro en els detalls de la ruta per que ja la vam descriure en el seu moment.

El diumenge tocava cosa nova: la vall Preona. Si mireu els mapes de les Gavarres veureu que hi ha una vall sota la casa de les Figues (en majúscula) que acaba convergint amb la vall Fetgera més o menys sota can Mascort. El punt de partida va ser un dels ja habituals, el Cul de la Lleona. Els dos Josepsmaries (ei, en recuperàvem un), en Lluís i la Mun començavem a pedalar cap a Sant Daniel. Sant Pere de Galligans, Font del Bisbe, Font d'en Mercader, Font d'en Fita i direcció cap a la Font dels Lleons. Abans d'arribar-hi, però girem cap a la dreta direcció a la Font de la Pólvora. El que primer sembla un camí planer comença a agafar pendent, i més pendent... fins portar-nos damunt la carretera. Els més optimistes poden arribar a pensar que ja s'ha pujat tot el que s'havia de pujar, però no, això només és el començament: a l'altra banda hi ha una paret que haurem de pujar com podrem. El resultat són 2 quilòmetres amb un pendent mitjà d'un 10%: passem dels 100 m de Sant Daniel als 300 m de Can Pol. Respecte a la ruta habitual per anar a la Font d'en Lliure, i en atenció a un dels membres que ha de tornar aviat fem els 200 m que separen la pista que seguim i que ens ha portat fins la carretera dels Àngels (i que a l'altra banda té un corriol que porta al camí de la Font) i ens arribem fins a Can Pol per carretera. La foto de grup serveix per separar-nos: el retorn pel camí de Sant Miquel per una banda i la continuació de la ruta pel camí de la Font del Lliure, on hi arribem per un corriol difícilment ciclable de darrere una pila de troncs del prat de davant de Can Pol per l'altre. Ja només quedem tres, ocasió que aprofitem per menjar-nos el preceptiu plàtan.

Els que coneixeu el camí de la Font d'en Lliure ja sabeu com és: senzillament encantador. Una ruta gairebé plana, si de cas amb lleuger pendent descendent, pel mig del bosc, pel mig de les Gavarres. Tot el que haviem pujat en tan poc tram ho anem baixant suaument, sense gairebé haver de pedalar ni frenar. Deixem la cruïlla que ens portaria fins la Font i seguim endavant, sempre suaument, sense baixar dels 20 km/h. En un moment determinat girem cap a la dreta. Un senyal indica que la ruta 11 del centre BTT del Gironès continua per l'esquerra, però nosaltres no en fem cas. Hem d'arribar al fons de la Vall!. El corriol agafa més pendent, la qual cosa vol dir més velocitat. I el concepte pendent implica estretor. Les plantes ens van rentant la cara i fent pessigolles, tot i que les ulleres ens salven d'algun ensurt. Ja sóm gairebé al fons de la Vall: només un centenar de metres ens separen de l riera... i d'una font. Això també és vici. A l'altra banda el que no fa massa havia estat un corriol l'han convertit en un camí per a l'explotació del bosc. Això ens facilita la circulació, tot i que es perd una mica d'encant. La riera, a la nostra dreta, porta un filet d'aigua que, a trams, desapareix. Finalment arribem al punt en que la Vall Preona conflueix amb la vall Fetgera. Aquí hi ha dues opcions. Seguir pel camí que comença a pujar per la dreta fins a Can Mascort, i acabar la ruta com estava prevista resseguint la Vall del Celré des de dalt o caure en la temptació de seguir el riu. I ja sabem que la carn és dèbil...

El corriol del davant era massa temptador, i clar, l'hem agafat. A partir d'aquí la ruta pel Celré, que no hem deixat fins a Quart. Pel camí encara hem trobat altres pecadors que havien caigut a la temptació. Un d'ells amb la roda rebentada. Deu ser allò que "el pecat ha fet forat".
En arribar a Quart, però, encara ens faltava una mica de cosa... i ens sobrava temps. Així, en lloc d'anar cap al carril bici com hauria fet qualsevol persona normaleta hem optat per fer una ruta per muntanya, aprofitant, en sentit contrari, la ruta d'en Toti. Però el vici és el vici, i la bici és la bici, i per allò de seguir investigant alguna ment privilegiada (o sigui, amb privilegi per decidir) ha optat per probar una drecera. Ehem... De drecera, res de res. El corriol simpàtic que teniem al començament ha anat evolucionant cap un camí de cabres costerut que ens ha portat a un altra corriol gairebé perdut que moria al costat d'una granja on hem pogut gaudir d'una sessió gratuïta d'aromateràpia porcina. Un bon samarità que collia espàrrecs amb el gos emmurrionat ens ha guiat cap al camí de tornada.

Quan uns metres més enllà hem retrobat el camí, la cosa ja ha estat més fàcil: seguir fins a Palol d'Onyar, baixar pel costat de la riera de la Teula, travessar la carretera i la última remullada del dia: la travessa de l'Onyar. Clar que amb la poca aigua gairebé no ens hem mullat, però ha estat una bona manera d'acabar la ruta... si no tenim en compte que encara ens quedava rentar les bicis. Però això s'inclouria dins l'apartat "problemes domèstics", que no és l'objectiu d'aquesta sessió.

Les fotos de les aventures i desventures les podeu trobar aquí.

Descensus interruptus

2008-04-06T19:45:00.008+02:00

Per a tot hi ha un primer cop. Quant ja fa uns anys vaig comprar-me la primera bici de muntanya, un estiu, mes d'agost, amb en Josep (mateix model, colors diferents) no em podia ni imaginar el que vindria al darrere. Les primeres sortides, per les vies verdes que surten de Girona (en aquell moment només estava acabada la de Girona a Olot; la de Sant Feliu de Guíxols no existia) i l'absència de Centres BTT institucionalitzats feia que totes les sortides fossin de recerca. Més endavant en Josep va deixar de venir (no sé si hi té alguna relació, però una espectacular caiguda baixant de Sant Miquel... o era dels Àngels? va marcar un punt d'inflexió, a més del trau al nas) i el que es va acabar animant va ser en Jaume. El radi de les sortides ja era una mica més ample, i ves per on ens va agafar per trobar el camí que, sens cap mena de dubte, havia d'anar des d'Amer fins a Sant Gregori passant per muntanya. I aquí va començar una feina de prova i error, d'entrar per camins que no tenien sortida, de fer passar el pobre Peugeot 205 per camins que esdevenien corriols el dia abans de la pedalada per poder-nos estalviar sacrificis improductius. Primer vam trobar el camí de Bonmatí a Sant Julià de Llor. Després vam descobrir que de Sant Julians de Llor n'hi havia 3: l'ermita, les Cases Noves i les Cases Velles. I encara més sorpreses: hi havia un pont romànic sense riu. Sant Climent, les planes del Verdaguer, passar per sota les cingleres de les Serres va venir deprés. I descobrir una manera de baixar des d'allà dalt també va portar unes quantes setmanes de feina i de camins de senglars (i dels seus caçadors, que més d'un esglai ens van oferir). Quan finalment vam tenir-ho tot lligat, la gran idea: publicar-ho a una cosa que es deia internet i que s'estava posant de moda. Ara això pot sembla que parlo de fa molt de temps... però no fa tant que estem "penjats" de la xarxa (els peixos, abans de deixar de moure la cua, també passen per aquesta fase). Darrere aquesta una altra ruta, i més... fins rebre una trucada d'uns senyors d'una editorial proposant passar-ho a paper.

Avui tocava repetir la sortida, que alguns ja vàreu patir l'any passat. Quan hem sortit de Girona el temps no estava massa clar. Mentres que a la banda sud del Ter la boira recordava aquella Girona grisa i humida que tots tenim a la memòria, a l'altra banda del riu el sol era l'element que animava el dia per pedalar. Val a dir que, per escursar una mica la sortida ens hem arribat fins a Bonmatí en cotxe. Per començar a pedalar hem fet la petita pujada que unia la part baixa del poble, amb la fàbrica i les cases dels treballadors, amb la casasa de l'amo. Uns metres més enllà, i després de travessar la carretera asfaltada, i just passat el cementiri, hem girat cap a l'esquerra per un camí que ens ha portat cap al primer Sant Julià, el de les Cases Noves. A la nostra dreta hem deixat el pujant que porta a l'ermita de Sant Julià. Un tram de carretera asfaltada ens ha acompanyat fins a les Cases Velles, un curiós veinat que manté l'estructura que tindria si tingués un riu al seu costat... tot que el riu no hi és. El pont, això sí, continua al seu lloc tot i que des del segle XVIII no hi passa cap riu.

Des d'aquí seguim l'antic camí que unia Amer amb tot el seu territori (Sant Julià de Llor i Bonmatí, que avui formen un municipi conjunt, en van dependre fins l'any 1983, o sigui que enguany celebren les seves noces de plata lluny de casa dels pares). Transcorreguts uns quilòmetres pel costat d'un Ter calm i del torrent que ve de Sant Climent enfilem la pista asfaltada que ens hi portarà. Davant nostre ja tenim les cingleres de les Serres, a la nostra esquerra la Torre. La parada preceptiva pel plàtan i les barretes energètiques ens posa a to per a la part més guai de la ruta.

Una primera baixada pronunciada ens porta a travessar un torrent a l'alçada (o s'hauria de dir fondària) de Can Mata. Els camins ja no són transitables per vehicles normals, només algun 4x4 hi podria passar, i uns metres més enllà, ni això. El camí esdevé corriol, gairebé camí de cabres. Arribar fins al pla d'en Verdaguer és un moment, tot i que en cap moment hem deixat de pujar d'una manera més o menys constant. La foto als prats ens fa veure que les tanques estan electrificades... però això no és problema: així carreguem les piles (el que s'ha de dir!).

Travessem la carretera de Bonmatí a Sant Martí de Llémena i ja sóm a la serra de Sant Grau. Un intent d'estalviar-nos haver de pujar més ens porta fins als límits de Can Caselles. Els senyals de "Camí privat", "Prohibit el pas", una tanca, un senyal de perill per la tanca i dos senyals de direcció prohibida ens fan pensar (no sé si encertadament) que els propietaris no volen ser molestats. Que em disculpin si els hem interpretat malament, però hem optat per tornar enrera fins a Can Bussó, on hem enfilat el camí de Sant Grau. Amb les cames madures la promesa de la futura baixada no semblava ser suficient, però l'esperit de superació ens ha donat forces suficients per acabar pujant fins als 430 m que marcava l'altímetre. En aquest punt, just passat cal Serrador, un dubte existencial: haviem d'agafar el camí planer de l'esquerra, o la pujada inhumana de la dreta. Ens hi jugavem força: un podia portar-nos fins a la Vall de Llémena, i teniem els cotxes a la del Ter. L'altre ens podia forçar a una escalada inútil. Inspiració? Inconsciència? Orientació? Ganes de marxa? hem optat pel camí que pujava. Cal reconèixer que, ni que hagi sigut per pocs metres, hem hagut de posar el peu a terra. A dalt un nou senyal de prohibit el pas només ens deixava una sortida, aquí ja amb l'orientació aclarida: iniciar la baixada. I efectivament uns metres més enllà tornavem a trobar els senyals de "benvinguda" de Can Caselles, això sí, un cop vorejada la propietat i per l'altre extrem. Ho haviem aconseguit: començavem la baixada cap al Ter!!!

Amb el manillar agafat amb totes les forces, els peus apretats contra els pedals i les dents serrades ens hem deixat anar. El primer revolt, però, ja ha deixat clar quí manava: una derrapada descontrolada una mica més i provoca una primera baixa. Afortunadament tot ha quedat en un ensurt... del que anava al darrera, que ja es veia recollint els trossos del protagonista (el gènere del qual no es farà públic per no posar en entredit la neutralitat de l'escrit). Més baixada fins el desencís de la jornada: un "descensus interruptus". El pesat de les fonts n'ha localitzat una, molt deteriorada i que no tenia controlada, la font del Lledó (al menys aquest era el nom que s'endevinava escrit sobre l'arremolinat de ciment que la protegia: "fuente del lladó". Uns metres més avall, un altre "interruptus". Així no es pot, es perd tot el rotllo! Però és que hi havia una altra font, la de l'Obac, nom agafat de la vall i el torrent que resseguiem.

Fins al final de la baixada no hi ha hagut cap altra història. L'arribada a la pista de Sant Gregori a Constatins ens ha donat la via de tornada cap a Bonmatí, on els cotxes i una clara ens esperaven.

Del reportatge fotogràfic se n'ha encarregat el reporter oficial, com no podia ser d'altra manera.

Les sinèrgies de la vall Fetgera

2008-03-30T18:57:00.009+02:00

Tots portem una temporada molt preocupats per l'aigua. Fa dos anys que a l'hivern no neva a muntanya, i els pantans, d'on treiem l'aigua que fem servir per beure, estan gairebé buits. Per això darrerament el fet de ploure és considerat "el bon temps" per la majoria. Aquest març, tot i no ser un mes de pluges extraordinàries, si que ens ha ofert algun ruixadet que ha acabat calant i fent que algunes rieres que feia mesos que no portàven ni una gota deixin còrrer ni que sigui un filet d'aigua. I com que la fred sembla que ja ha passat aprofitar el dia per anar a fer una remullada havia semblat una bona idea. Eepps, que sembla que això de la primavera m'ha agafat fort i m'està sortint una crònica d'un bucolisme inusual!. Hi haurem de posar alguna pega!

Eren les 9 del matí, hora d'estiu (o sigui, una hora menys de son), amb un molest ventet que feia encara més difícil pedalar -ara la crònica ja s'està tornant una mica més dura- quan els tres mosqueters, en Lluís, en Miquel i en Josep M, es trobaven a la gasolinera del costat de l'Onyar. En D'Artagnan ens havia fallat després d'una dura jornada laboral que acabava a quarts de tres de la matinada, i no se li podia demanar gaire res. A aquella hora encara n'hi havia un altre que dubtava (ostres, què fa la gent els dissabtes a aquestes hores?... no, saps què, no contesteu). Ja m'enrotllo, i encara no he explicat res!

La ruta d'avui, on hi havia qui tenia ganes de "mojar", ha estat una mica com el chiki-chiki, és a dir, amb quatre parts. Això sí, no hi havia ni briquindans, ni cruasito, ni maiquelyanson ni robocó. El que hem tingut ha estat una part d'aproximació, una de pujada, una de descens i una de divertiment.

Només de sortir ja ens hem trobat amb la colla que s'està preparant per a la marató de París (la setmana vinent, ja ho tenen a sobre!). Bé, el concepte preparació no l'he acabat d'entendre, per que anaven passejant tranquilament pel costat de l'Onyar. Entre d'altres, l'Andrea, en Carri, en Jacky... deien que esperaven a l'Eva. Així sia. Nosaltres al tema, que era pedalar. La veritat és que amb el canvi d'hora, o qualsevol altra excusa hi havia molt poca gent voltant. Avançant pel carrilet hem arribat fins sota el pont de la variant de la N II (fins quant s'en dirà variant? per què les carreteres nacionals fan servir números romans, quan els romans fa temps que van marxar... ai, no, que l'Andrea ha tornat!). Allà hem travessat el riu en el primer xipxap del dia. En Toti ens en va ensenyar una de bona, de manera d'entrar a muntanya, i no l'hem desaprofitat. Així hem pujat fins a Palol d'Onyar, i resseguint la muntanya hem arribat a l'esgléssia de Quart. Baixadeta per travessar la riera del Corb (segona remullada del dia), dirigir-nos cap a Erols i pujar cap a la "casa dels ànecs". L'aproximació es pot dir que s'ha acabat aquí, i ha començat la pujada.

El camí que seguiem s'ha incorporat a la pista que mena de Llambilles a la carretera de Montnegre, a l'alçada de Can Torres. Un error en un canvi de plat i una saltada de cadena han creat problemes a un dels membres del grup (i com a membre em refereixo a component). Passat l'Hostal del Peix ens hem parat per avaluar els danys: en primer lloc hem intentat ajustar el canvi... error! El problema estava en la cadena, que si no havia petat del tot era per que no tocava: hi havia una baula que només s'aguantava amb mig passador. El trencacadenes ha fet la seva feina (amb l'ajut humà i dels coneixements adquirits de la lectura -recomanada- de la plana d'en Miquel). La primera reparació, intentant aprofitar la baula eixarrancada (glups, qualsevol que no domini la llengua pensarà malament; qualsevol que la domini, pensarà pitjor) no ha estat suficient, i uns metres més enllà s'ha acabat fent el que s'havia d'haver fet de bon començament: extirpant-la i tornant-la a empalmar (ja dic jo que aquesta crònica està sortint una mica complexa lingüísticament... ara com explico jo que ens hem aturat a menjar un plàtan?). El cas és que uns metres més enllà hem arribat al cim de la sortida, a l'alçada de Can Vinyoles, una ruïna amb uns prats abandonats i amb una gran vista sobre el pla del Gironès i que hem aprofitat per refer-nos una mica. La part dura de la sortida d'havia acabat: començaven les fases de generació d'adrenalina!

Després d'un curt tram de planeig pel mig del bosc hem iniciat el descens, a tota velocitat, pel camí/corriol que ens havia de portar fins les fondàries de Can Marcó del Clot. A la nostra dreta anavem resseguint la Vall Fetgera. Pel camí l'il·luminat del dia ha proposat un corriol que havia de portar al fons de la vall. Clar que per anar al fons s'ha de baixar, no? Si el camí planejava i pujava lleugerament era que alguna cosa no funcionava. Ha costat, però la llum s'ha fet al cervell de l'il·luminat, i finalment s'ha optat per fer marxa enrera. Una caigudeta per desequilibri només ha tingut com a efecte el desequilibre dels frens d'una bicicleta, però un cop més els problemes han estat solventats.

Ja erem a baix de tot. Després de veure com els gossos de la casa ens bordaven sense saltar el marge, ja teniem el Celré al nostre costat. Abans, unes basses ens han servit per entrar en calor... o en remull. Quants cops hem travessat el riu? Ens hem descomptat, i repto a qualsevol que faci la ruta que les compti. Les ganes de xalar ho fan impossible: esquitxats, amb l'aigua fins els turmells, amb pedres traïdores al mig que desviaven les rodes... Xops, ben xops. Abans d'arribar a Quart encara ens hem aturat un moment a gaudir de les gorges que la riera fa i que amaguen una petita font (ara s'ha descobert el per què de tota la ruta!) amb aspiracions de grandesa: la font del Sant Pare.

De Quart a Girona, pel carrilet, retrobant el vent que haviem perdut, hi ha hagut qui encara ha volgut fer una demostració de força i ha arribat als 57 km/h a la recta entre Quart i Llambilles. Afortunadament no hi havia radars, que si no llepem segur.

Les fotos de titularitat compartida les ha penjat en Lluis al seu Picasa.

Ah, el per què del títol, això de les sinèrgies... perdoneu, un moment d'ofuscació el té qualsevol, i el fet de barrejar tantes coses en una ruta m'ha fet emprar una paraula rara.

Improvització total i absoluta

2008-03-17T19:40:00.004+01:00

Quan s'acosten vacances costa convocar a la gent. Per que no crec que el problema estigui en la duresa de les rutes: com més dures són, més gent s'hi apunta. Però després d'una setmana amb proposicions per pujar a Rocacorba potser la contraproposta de preparar-nos anant fins a Sant Climent ha semblat poc. Això, o tira més el tortell de reis que la roda de la bicicleta, encara que tots dos tinguin forma toroidal. El cas és que aquest matí, a 1/4 de 9, al punt de trobada només hi havia en Lluís. Per la seva puntualitat, el noi es mereix el detall de ser esmentat en solitari. Una mica més tard ha arribat en Josep M (o sigui, jo), i un xic després (que no més tard) ha arribat la Mun. Només 3 conformavem l'expedició... i una sortida fins a Sant Climent ha de ser compartida amb més gent! Doncs res, ni Sant Climent ni Rocacorba: canvi de plans i ruta cap a Sant Pere Sestronques, el Mas Llunés i el Turó dels Cavalls.

La ruta, sens dubte més suau que la original, l'hem començat travessant el Ter per la Pilastra i anant fins a Bonmatí vorejant la serra de Sant Grau. En un moment determinat hi ha hagut la temptació de pujar-hi, però no ha costat gaire superar-la. A Bonmatí hem tornat a travessar el riu (aquesta vegada per pont) i hem enfilat cap a Anglès pel carril bici fins l'alçada d'Antex, on hem travessat la carretera i hem començat la ruta del fons de pantalla de Windows... això sí, amb vaques. Els prats han deixat pas a un camí pel mig del bosc, primer en pujada i després en baixada amb pedres que l'han fet una mica divertit. En menys de 2 km ja erem a l'ermita de Sant Pere, on ens hem aturat a fer un mos (i a lluïr plàtans, a veure qui el tenia més gros. Cal dir que hi ha hagut un clar guanyador: ja pel camí es veia que no cabia ni a la motxila). La precetiva foto de la colla també ha portat la seva feina, doncs s'ha intentat fer sortir tota l'ermita, i això, en un entorn envoltat per arbres, resulta força difícil.

La represa de la pedalada ens ha fet passar pel costat de Can Feliu Vell després d'una lleugera i curta pujada. Un error (o una variant de la ruta, segons si s'és constructiu o negatiu) ens ha fet passar per un camí força agradable... si no arriba a ser per alguna pujada forta que ens ha fet posar el plat petit. I precissament en el punt més dur hem celebrat el canvi de mileni. Sí, ja sé que hi ha qui el va celebrar fa 7 o 8 anys (no entrarem a discutir-ho), i hi ha qui el va tornar a celebrar a Etiòpia aquest estiu. Però 1000 km amb una bicicleta també és una fita que s'ha de rememorar, i aquí queda per a la posteritat. El que és clar en aquest cas és que, a diferència dels any, el km 0 existeix, o sigui que el canvi de mileni és al quilòmetre mil... encara que la bici hagi voltat de vegades sense comptaquilòmetres (se siente...) o que el comptaquilòmetres no estigui ben ajustat. Doncs això... un tram després tornavem a ser a la ruta original... que ningú havia definit com a tal.

La pujada ha continuat fins al Mas Llunés, que per als que no ho sapigueu és una urbanització (força "macro") a dalt de bosc. Un tram de carretera asfaltada ens ha servit per enllaçar amb la pista que baixava cap a Vilanna. A mig descens, però, la civilització hi fa acte de presència i reapareix l'asfalt. Una pena, que no hem aconseguit subsanar fins que, força més endavant, hem arribat al turó dels cavalls. Abans, però, hom ha intentat ensenyar cóm es canviava una cambra de la roda de darrera. Ja ho heu llegit bé, el turó dels cavalls en minúscules, que resulta que està al damunt del Turó dels Cavalls en majúscules, aquell restaurant que mai ha acabat d'agafar prou empenta al costat d'una minicentral hidràulica. Allà un parell d'eugues es barallaven per protegir els seus pollins, tot un espectacle, Tant d'asfalt ens ha fet decidir pel camí del mig, que baixava amb forta pendent fins arribar, aquest cop sí, a l'alçada del Turo dels Cavalls. Vorejant, en planer, la muntanya, hem arribat fins a Bescanó on, com no podia ser d'altra manera després de l'insistència d'una dels membres de l'expedició (el nom de la qual mantindré en l'anonimat) hem acabat fent un toquet.

Per tornar hem aprofitat un tram del camí ral de Bescanó a Girona, que ens ha permés passar per davant la font de Sant Sebastià, coneguda per la seva protecció contra la pesta (no la peste, la pesta). De fet fa molts d'anys que ningú recorda un cas de pesta a Bescanó, o sigui que deu funcionar.

Al final encara vam poder descobrir el secret de la bicicleta sempre nova d'en Lluís: l'encera cada vegada que la passa per la màquina! Això és fer trampes!
Les fotos ja sabeu on trobar-les.

Queda per explicar la sortida que ens va oferir en Toti dissabte, però ja hi haurà temps de dedicar-li un monogràfic. Gràcies, de totes maneres, per compartir-la. La propera convidem nosaltres.

Atac al cor de les Gavarres

2008-03-09T22:50:00.011+01:00

Sí, no m'equivoco: he escrit "atac al cor de les Gavarres", tot i que algun va estar a punt de tenir un atac de cor a les Gavarres. Per que si una cosa té Sant Cebrià de Lledó és que està al bell mig de les Gavarres. I això té dues implicacions: que està envoltat de natura per totes bandes, i que hi vagis per on hi vagis has de fer un tram prou llarg de camins. I com és típic a les Gavarres, de camins, pistes i corriols no en falten, o sigui que el problema està en quina ruta es tria. En qualsevol cas, em sembla que algú ho va entendre malament, i quan vam proposar que aniriem als Metges va entendre que aniria al metge, i tot i una clara indisposició gàstrica que no li havia permès gairebé dormir en tota la nit es va atrevir a venir. Però comencem per el principi.

Al principi era la foscor. I algú digué: "soni el despertador", i l'home/dona es van despertar. I algú va veure que allò era bo, i digué: "que es vesteixi amb una malla amb coulotte i un maillot" (elements que ja havien estat preparats d'antuvi), i l'home/dona es vestiren amb una malla amb coulotte i un maillot. I hom veié que estava bé, i digué "que pugi a la bicicleta i comenci a pedalar". I així ho feu, i veié que era divertit i que l'home/dona fruien i eren feliços. I el primer raonament que es va fer va ser "Això no és normal".

Em sembla que he anat massa al principi... El cas és que cap a les 8 tocades (més aviat un quart de nou per no haver de dir que sortiem a les 8), la Mun (què dir de la Mun?), en Sergi (innocent ell), en Miquel (patidor de mena), en Josep (defensor a mort de la Garrotxa, dels garrotxins i del garrotxí), en Lluís (amb la càmara a punt), en Jaume (amb el manual de semiconductors preparat) i el que subscriu l'article (amb el rotllo que el caracteritza) ens trobavem per començar a pedalar. L'Oriol, amb més de seny (o covardia, o mandra, no se sabrà mai) s'havia fet enrera a darrera hora. Qui més, qui menys, tots amb el platan a punt, tot i que després de ben poc serviria.

El primer tram, d'aproximació, va ser fent servir el carril bici fins a Cassà de la Selva. En el plànol de la sortida ja no li poso, per que tots el coneixem. A l'alçada de Quart, algú amb més optimisme que previssió ja encarrega, per telèfon, taula per esmorçar a dalt els Metges. La resposta, dura, seca, tallant: "només servim esmorçars fins les onze". Aquest tros del recorregut va servir, però, per que algú (anonimat obliga) tingués un moment de llucidesa i optés per anar a fer un cafè amb llet i deixar la opció inicial, reduïnt-la a un esmorçar matinal. Ben fet. La resta, en arribar a Cassà, vam deixar el Carrilet i, travessant la urbanització del Mas Cubell, ens vam dirigir cap a la pista dels Metges. Metges que farien falta sens dubte si les dianes antropomòrfiques del camp de tir de can Joan del Pla fossin vives, fet que afortunadament no s'esdevé.

Després d'un petit tram d'asfalt (just per passar per sota la "línia de les Gavarres") començava la primera pujada del dia que ens dirigia cap a la urbanització dels "refugis de les Gavarres". A la dreta deixavem la cruïlla de Can Mercader, i el perfil del seu pi. Pujar per pista no té cap història... tret que cansa, especialment si s'han tingut problemes digestius. Però res, amb paradetes però tots cap amunt, fins que, en arribar a dalt de tot deixant a l'esquerra indicacions cap al Coll de Llumeneres i a la dreta el del Matxo Mort, i com aquell qui és boig, cap avall una altra vegada. La baixada, pista ampla, suau, ens porta fins al riu Darò, a l'alçada del Mas Gironès.

La segona pujada del dia és més... no voldria deixar escrita la paraula que més s'hi escau. Comença amb un fort pendent que després es suavitza, però que no s'acaba mai. Sembla en tot moment que ets a dalt de tot, per que no es veuen muntanyes al davant i sí el cel blau, però només és fruit del fet que en pujar mires amunt. I quan sembla que s'acaba, encara en queda una mica més. Al final, però s'acaba. Els prats de la Creu Llega (per la creu que hem hagut de passar, i com abreviatura de la llengua que treiem) ens permeten fer un descans si admirar el paisatge que ens envolta. A la dreta un senyal ens indica el camí cap a Sant Cebrià dels Alls, però el nostre Cebrià és el de Lledó, que queda endavant. Això sí, en baixada que després, a la tornada, i sense cap justificació, es convertirà en pujada. La pista continua ampla, i en pocs moments arribem a Sant Cebrià de Lledó, altrament dit els Metges. Allà hi ha els cotxes dels que hi han anat en cotxe, les motos dels que hi han anat en moto i les bicis dels que hi han anat en bici. Clar, direu. Doncs no, no tan clar. Per que no hi ha els peus dels que hi han anat a peu!.

Al que anem, o sigui, a l'esmorçar. L'hostaler ens reb amb els braços oberts: "Us havia dit que només serviem esmorçars fins les onze... i us presenteu a les onze menys un minut!" (en aquest pais no es valora la puntualitat). "No entreu a aquest menjador". Ui, que comencem malament... Al final aclarim la situació i, després d'haver-nos preparat una taula calentoneta a l'interior optem per aseure a la fresca de l'exterior. I és que ja sóm raros, raros. Pa amb tomaquet, botifarra, truiteta, cafè amb llet (aquesta més bona que la mala llet inicial), visita al campanar i a l'esglessia, on Sant Cosme i Sant Damià estan avorridets damunt l'altar, i tornem-hi. Abans, però, saludem a la delegació que ha pujat des de La Bisbal, al pintor habitual i al meu proveïdor de llenya. I és que el mon és un panyuel, que diem els catalans.Ah, sí, els platans, que també ens els vam menjar. I una de les preguntes (intel.ligents) del dia: On és el lledoner? (nota per facilitar-ne la resposta: mireu les fotos).

El primer problema que es troba quan es baixa dels Metges és que no es baixa, es puja. I això, després de les botifarres, marca. Fins a la Creu Llega la pujada, tot i ser curta i no massa exagerada, es fa durilla. Just abans d'arribar-hi, però, girem cap a la dreta per un camí que senyala cap al coll de Llumeneres, lloc adequat per a tots nosaltres. Iniciem una baixada que ens permet refer-nos i que ens acaba portant un altre cop fins al Daró. Per cert... aquest riu no passava per La Bisbal? Què dimonis hi fa aquí, al mig de les Gavarres?.

A l'altra banda del riu qualsevol ens normal hauria continuat per la pista ampla i ben senyalitzada, però nosaltres, no, què va! Endavant pel camí que s'obre davant nostre a mig revolt, amb l'excusa que la pujada serà més suau. I tan és així que hi ha qui la fa amb el plat gros, animat amb una disertació sobre l'expedició antàrtica de Sir Ernest Shackleton, que no diré com però tenia una relació amb el que estavem fent. El pobre patidor del maldeventre ja no sabia què havia de fer... però tampoc era qüestió d'abandonar-lo al mig de la muntanya, més que res per que hi havia massa testimonis que ens hi relacionaven. Clar que el que no havien solventat els professionals Cosme i Damià Ltd no ho fariem nosaltres!. El cas és que anar fent vam arribar fins al Coll dels Tres Pins, on vam començar un altre descens, ràpid, per la pista que ens va portar fins la carretera de Santa Pellaia (ja és curiós que a la carretera de Cassà de la Selva a la Bisbal se la conegui pel nom d'una santa que no es posa a cap criatura... al menys segons la base de dades de l'Institut d'Estadistiques de Catalunya).

La carretera, de fet, només és una referència: naltros (com diria es nostre bon amic de Menorca, que ens passa per la cara que necessita 100 km per anar i recòrrer 5 comarques per arribar als Metges -aquests illencs estan pitjors que els peninsulars, no trobeu?-) la travessem i enfilem el corriol que, per sota una línia elèctrica, ens portarà fins el camí que baixa fins la casa Nova d'en Frigola. Abans, però, un advertiment: vigileu les basses!. Cóm saps que hi ha basses? Xofff.

D'aquí fins a la Llambilles, passant per la font de Sant Cristófol és un passeig... per a tots menys per al patidor, que ja no sap quina cara posar-hi, ni quina postura, ni què fer, ni res de res.

La tornada, des de Llambilles i pel carril bici, no té més història. Al final uns modestos 54 km i 823 m de desnivell, segons els amidaments oficiosos, i un grapat de fotos del fotògraf oficial.

2 x 1

2008-03-02T18:31:00.006+01:00

No, no es tracta d'una pista per a una travessa al revés. Es tracta senzillament de la sortida que ha preparat en Marçal: dues sortides en una. I per això es fa més difícil d'explicar, tot i que la manera més senzilla sempre és per ordre cronològic. Doncs així es farà... clar que és difícil quan la convocatòria era entre 2/4 de 9 i les 9. El resultat ha estat que els més matiners ja hi eren a 2/4 de 9, i s'han hagut d'esperar fins a les 9, que és quan els 37 (sí, 37, un 3 i un 7) hem començat a pedalar. D'aquesta primera part no n'he guardat ni tan sols el track: es tractava simplement d'anar fins la font d'en Verdaguer, a Sant Gregori.

Per anar-hi hem agafat per sota el pont de Fontajau fins a la Nestle, on hem arribat amb certes dificultats per les primeres panes i cadenes saltades. Ufff, el dia es presentava difícil. Xino xano, alguns xiulant conegudes melodies de sèries televisives estiuenques, hem arribat a Sant Gregori. Els reagrupaments havien de ser constants: un ramat tan gran costa de menar. De Sant Gregori al veïnat de l'esgléssia, i d'allà fins la font, on ens em pres un "merescut"? refrigeri. La tornada, pel costat del castell de Sant Gregori i la Pilastra, on ens hem pogut divertir una mica i on en Pau, el menut de la colla, s'ha posat de peus a l'aigua quan la bicicleta li ha quedat encallada al mig de riu. Coses que passen, noi!. La tornada d'aquest primer tram s'ha fet per la ruta del Carrilet (més xiulets de Verà atzur). Hi ha qui amb aquest primer tram n'ha tingut prou, alguns per excés i els altres per defecte. En Lluís, amatent com sempre amb la seva càmera, ha deixat registre dels moments més interessants.

A la selecció natural s'hi ha afegit la selecció Marçal, que en arribar novament a Fontajau ha aconsellat als que els hi costava seguir que descansessin. Inici, a partir d'aquí, de la segona etapa del dia.

Des de sota la passera de Fontajau hem seguit el camí que voreja el riu, passant per sota el pont de la Barca, darrere les piscines del GEiEG, el Trueta... fins arribar a Sarrià de Ter. Una pujada (finalment, ja era hora) ens ha portat fins a Sarrià de Dalt, on hem deixat la carretera asfaltada i hem començat a seguir la ruta 12 del centre BTT del Gironès. Això ja era una altra cosa! Finalment una mica d'acció. Poc més enllà la resclosa del Molí d'en Tomàs ens permetia fer una mica de xipixapi (no gaire, tot sia dit), i encara una mica més endavant, la sorpresa (o he de dir sorpreses) del dia. La primera, la oficial i que trobareu sempre que hi aneu -al menys si torna a ploure alguna vegada-, el salt del Timbarro i la gorga de sota. Amb la temperatura que feia unes certes ganes de remullar-s'hi ja venien... tot i que al final ningú ho ha fet. La segona sorpresa, extraordinària, l'avituallament de xocolata desfeta. Tot i l'hora (o potser per l'hora, precissament) ha passat la mar de bé, i tothom l'ha agraït. Però allà, per molt idíl·lic que fos, no ens hi podiem quedar, i ens ha tocat tornar a pedalar.

Per acabar de tancar la ruta hem seguit per caminois, corriols, pistes i camins que ens han portat, passant pel costat de la font d'en Murtra, fins a tocar Sant Medir (o Santa Maria de Cadins, o Can Catofa... que tot depen d'amb quí parlis). Des d'aquí, retorn enrera per un molt agradable corriol pel mig del bosc, paral·lel a la riera de Bullidors, que ens ha portat novament fins a Taialà i d'allà cap a Fontajau.

Cal dir que encara n'hi ha hagut que han acabat amb un dinar de germanor... però això ha estat només per als supervivents que han estat capaços d'arribar al final.

La font de can Font Bernat

2008-02-24T18:54:00.012+01:00

De petit m'agradava quan em portaven per la vall de Sant Daniel per les fonts que hi havia: del Bisbe, davant una botiga on venien uns "nisos" extraordinaris, d'en Pericot, davant les monges, d'en Fita, sempre amb cues de gent per agafar-ne aigua, dels Lleons, mai n'havia sabut perquè del nom, del Ferro, amb una aigua que agradava als grans i jo la trobava massa àcida. Potser pel fet de viure a una casa, a Ballesteries 22, amb una font a la façana, això que sortís aigua de terra em fascinava. A peu moltes d'aquestes fonts podien resultar llunyanes, però la bicicleta permet arribar-hi sense problemes. Així vam "descobrir" les fonts de la Vall Fetgera, tot seguint el Celré; la font d'en Lliure, que vam aconseguir que el Consorci de les Gavarres arreglés, les fonts de Sant Gregori, i tantes d'altres. El temps va fent, però, que moltes d'aquestes fonts vagin desapareixen (a Girona la font de l'Abella, la font del canó o la font del Rei ja no existeixen) per falta d'ús, d'utilitat o d'aigua. Amb tot això, i les possibilitats que dona internet vaig començar a fer un recull de fonts del Gironès.

D'aquí a rebre més pistes sobre més fonts només hi ha un pas, i així aquesta ruta és fruit de dues informacions, una rebuda directament d'en Pere i l'altre d'en Narcís que proposava una ruta que sortia de Bescanó i passava per una font. En Pere només mencionava el nom de la font i que rajava sempre. La ruta d'en Narcís, disponible en GPS, deixava clar l'existència d'una font, però no en parlava gaire. I això d'un joc de pistes que cal anar lligant és perfecte per muntar una sortida en bicicleta.

A les 9 del matí en Lluís, en Miquel, en Jordi i en Josep M començavem a pedalar per les hortes de Santa Eugènia cap a Bescanó. La ruta estricte que teniem al GPS semblava curta, i l'haviem d'allargar d'alguna manera. Per això hi ha el pas de la Pilastra, que permet travessar el Ter i fer un tram per l'altre banda. De passada podiem veure el que queda de la font d'en Perris, al costat del camí que seguiem. En arribar a la sorrera de Vilanna vam aprofitar la passera i vam tornar a travessar el riu, que vam seguir de baixada (aquest és un passeig recomanat) fins arribar a can Bosc, una casa en runes que més d'un voldria per arreglar. Uns metres més enllà travessem la carretera i la sèquia que alimenta la central modernista del Turó dels Cavalls, on enfilem un camí que voreja la muntanya i que ens porta fins l'ermita de Santa Margarida. Abans, però, haurem passat pel costat d'un antic pont de pedra de dos arcs, avui en desús, però que indica la riquesa de la zona en altre temps i la importància de la ruta. I davant de Santa Margarida un altre pont d'una arcada al costat del mas Viader ho confirma. Encara trobarem les restes d'un altre pont més endavant, però aquest, pel seu estat, potser serà de les darreres vegades que veurem.

Uns metres més endavant arribem a la carretera de Bescanó a Estanyol a l'alçada de cala Casilda, una de les referències de la ruta d'en Narcís. La ruta canvia totalment de perfil. Si fins ara haviem anat passejant tranquilament, gairebé sense fer servir el canvi, a partir d'aquí comencem un tram trencacames que serà la tònica dels propers quilòmetres. Uns metres més enllà deixarem la carretera i tombarem cap a la dreta, per una pista asfaltada que es comença a enfilar ràpidament i que ja fa que hagim de canviar de plat. El camí s'endinsa pel bosc de freixes i platans tot resseguint el torrent, gairebé sempre en lleugera pujada fins arribar al paratge de la Font de can Font Bernat (en aquest cas cal dir allò de valgui la rebundància), leitmotiv de la sortida. Tenim dues opcions, o cap a la dreta, per on en Miquel va anar recentment i que mena cap al Mas Llunés, o cap a l'esquerra, que ves a saber on mena, però que puja. Obviament anem cap a l'esquerra. Cal dir que pel camí anem trobant senyals de la ruta 8 del centre BTT del Gironès. Després d'una nova pujada veiem una carretera al fons (després, al Google Earth, veurem que és la carretera de L'Estanyol al Mas Llunés, però cal reconèixer que no teniem ni idea d'on erem), però hi ha al menys tres motius per no anar-hi: hi ha asfalt, està senyalitzat i fa baixada. Així doncs girem cap a l'esquerra i vinga, cap amunt. Quan sembla que la pujada s'acaba fem la paradeta per a l'esmorçar, que a suggerència d'en Miquel no haviem fet a la font en previssió de les pujades que ens esperaven. Un parell de quilòmetres més endavant tornarem a trobar una carretera, aquest cop la que venia de cala Casilda, i girarem a la dreta per deixar-la a l'alçada de can Tet Sureda, on agafarem la pista que hi ha a la nostra esquerra i que encara ens farà pujar un pel més.

Des d'aquest punt, i després d'un tram de més o menys planeig, una divertida baixada de més de 4 kim que ens portarà fins al Mas Porcell. Una mica més de baixada, fins al Reramús. Per acabar de tancar la ruta enfilem pel camí de l'esquerra que ens portarà fins al carril bici, i d'aquí cap a casa. Encara, però, hem pogut saludar a en Josep M S que venia de fer una volta suau amb la bicicleta.

Com sempre en Lluís n'ha deixat constància fotogràfica.

Una matinal per terra de volcans

2008-02-17T18:03:00.011+01:00

De vegades fer una crònica és especialment fàcil. La mateixa paraula, "crònica", indica una successió temporat d'esdeveniments. En altres ocasions, però, el que s'amuntega són sensacions, i aquestes tot sovint tenen el vici d'anar desordenades. La "pedalada" de Santa Pau probablement ha generat més sensacions que esdeveniments, i això fa difícil passar-la a un escrit.

Tot just clarejava, a quarts de vuit del matí, quan 4+1 (els dos Josepsmaries, en Lluís, la Victòria -que avui ha comés l'error d'estrenar-se en això de la bicicleta de muntanya, a més d'en Josep, que havia previst anar-hi pel seu compte i que ha coincidit amb nosaltres) hem començat a tirar cap a Santa Pau. El primer dubte del dia ha estat triar quin era el camí adequat per anar cap a Santa Pau: per la carretera de Banyoles a Santa Pau o per Besalú i Olot. Al final hem optat per la segona opció, i encara hores d'ara no està clar que fos la millor, tot i que la tornada l'hem fet per l'altra. Quan erem a l'alçada de Besalú el dia ja s'estava mostrant plorainós, suposo que per la pena que li feiem quan anavem cap on anavem. Finalment hem arribat a Santa Pau, on tot de cotxes indicaven de manera incofusible on seria la sortida. En Josep ja feia una estona que hi havia arribat i ja tenia el número enganxat a la bici.

L'equipament del personal ja va espantar una mica a la novata, però valenta ellà no es va deixar amilanar. A les 9 en punt (hora de Santa Pau) sonava el petard que donava la sortida. Amb calma comencem a pedalar, tot i que per davant n'hi ha que hi posen més ganes (deuen tenir pressa per tornar a casa). El primer quilòmetre és tranquil, fins la primera pujada on salta la primera cadena. Ai que això es complica. Uns metres més enllà ja veiem que la cosa va en sèrio: no vorejem Santa Margarida, com semblava al plànol: hi pugem. I després de pujar, baixem. I no passem per la part de baix de la serra de Finestres: hi pujarem. A més, per una senyora pujada. Uff, el nou fitxatge ja ens està maleïnt els ossos. I vinga, amunt i amunt!.

Quant finalment arribem a dalt (o el que ens semblava a dalt) ens diuen que tranquils, que ja arriba l'avituallament. I nosaltres que ens ho creiem. Encara quedarà baixar pel costat del torrent de Matabous (suposo per les lloses de pedra que, amb la fina pluja que cau esdevenen una pista de patinatge). En arribar a baix, fang i tornar a pujar per un corriol pel costat d'un altre torrent que devia matar als ases que el van fer. En arribar a dalt, encara una pujadeta per poder "reavituallar-nos". De la vista, us n'adjunto una foto. Sí, ja sé que no es veu res, però és el que hi havia: boira. Els boscos, però, impressionants. Les fotos que va fer en Lluís ja us ho mostraran (tot i la poca llum)

Per animar-nos ens diuen que només queda baixada, però no diuen cóm es baixa: un corriol de cabres impossible de fer en bicicleta, amb pedres i salts de més d'un metre d'alçada que el fan impossible de fer en bicicleta.

Quan finalment vam arribar en Josep ja ens esperava. Ell sí que ho va saber fer: va fer la volta llarga, que no tenia la baixada impossible. L'entrepà de botifarra i el buff commemoratiu, però, no ens el treu ningú

En resum, d'aquesta sortida queden els punts següents:

Els de la Garrotxa parlen raro, això ja ho sabiem. Però que a una passejada amb la bicicleta al damunt en diguin pedalada en bicicleta potser és fer-ne un gra massa
Qui no carda a Olot, no carda enlloc, i a nosaltres ens van ben cardar amb la baixada!
Els paisatges de la Garrotxa són impressionants
La organtizació, tret dels problemes de llenguatge, molt bona
El pernil ja us ho diré. Ai, que no us he explicat que vaig guanyar un pernil
Laura, vas fer be en no venir. Miquel, idem. Els altres que no vam venir, també.
Victòria, nosaltres no sóm així, de veritat

Una de les muntanyes (turons) més altes del Gironès...

2008-02-11T00:19:00.002+01:00

Suposo que alguns de vosaltres heu vist la pel.lícula "The Englishman Who Went Up a Hill But Came Down a Mountain" (protagonitzada per Hugh Grant l'any 1995), probablement en versió castellana. Narra les peripècies d'un geògraf anglès que, en l'epoca en la que s'estava cartografiant la illa (per molt gran que sigui Gran Bretanya només és una illa), quan va arribar a un poble i, després de mesurar l'alçada de la muntanya més coneguda de la contrada, va descobrir que per l'alçada que tenia no podia ser nomenada com a tal, i quedava en la categoria de puig. No us explico com continua però us la recomano. Sí que us puc dir que una de les primeres vegades que vaig pujar a Sant Grau em vaig sentir a l'inrevés que l'anglès en qüestió: em semblava que havia pujat una muntanya, i l'alçada oficial era inferior a la que jo havia sentit que pujava. Com els del poble en qüestió, jo no podia acceptar això i vaig fer-ho notar a l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Doncs per que veieu, al final havia pujat els gairebé 500 m de la muntanya, en lloc dels 450 escriturats (la culpa, com sempre, de Madrid):

----- Original Message -----
Sent: Friday, September 01, 2000 11:33 AM
Subject: Alçada Puig de Sant Grau
Benvolgut senyor,

En primer lloc li agraïm sincerament el seu interès per la cartografia i per l'observació que ens ha comunicat.

Desprès de consultar diferents fonts d'informació, hem de comunicar-li que les seves sospites sobre una errada en la cota del vèrtex geodèsic de Sant Grau són certes. La Xarxa Geodèsica de Primer Ordre i la d'Ordre Inferior (abans segon i tercer ordre) és propietat de l'Instituto Geográfico Nacional del Ministerio de Fomento. Les coordenades oficials d'aquests vèrtexs són publicades per aquest Instituto, per la qual cosa, la cota que surt en el mapa comarcal 1:50.000 de l'ICC (449.6 m) és la cota oficial donada per l'IGN. L'ICC ha dut ha terme una sèrie de campanyes de mesures amb aparells de GPS (Global Positionament System) d'alta precisió sobre la pràctica totalitat dels vèrtexs geodèsics situats a Catalunya. Per a que es faci una idea dels esforços emprats, s'han mesurat punts com l'Aneto, la Pica d'Estats, el Puigmal, etc. Evidentment, el vèrtex geodèsic de Sant Grau també va rebre la corresponent mesura d'alta precisió i la cota mesurada va ser de 499.87 m, situada a la base del pilar cilíndric del vèrtex.

En resum, no es tracta d'un error tipogràfic sinó d'una errada en les coordenades facilitades per l'IGN. Esperem que en properes edicions del mapa comarcal de Catalunya aquesta errada sigui corregida.

Restem a la seva disposició per qualsevol aclariment o consulta i li agraïm sincerament el seu ajut a millorar els nostres productes.

Atentament,

Àrea d'Aerotriangulació, Topografia i Xarxes

Doncs ja ho veieu, a Madrid no només ens retallen els drets i les inversions, si no que a més ens retallen les muntanyes. Però com que això no és un blog polític, anem al tema. Que els del Cartogràfic ja podrien haver-se enrotllat una mica i pujar els 13 cm que faltaven per arribar als 500 m, no us sembla?

A les 9:15 del matí, per allò que poguessim sortir de casa a les 9, amb una temperatura de 1º sota zero començava el primer reagrupament del dia que havia de quedar amb la presència de nous components per a la sortida: en Xevi, la Susan i en Dani, els dos Josepsmaries habituals, en Miquel, en Jaume, en Lluís i la Mun. Alguns feien dies que no ens veiem, i tot i la presumta duresa de la ruta i de la temperatura s'hi han atrevit.

Del primer tram només cal esmentar-ne la fred que hem passat, fins al punt que, en arribar a la Pilastra, no ens hem atrevit a travessar el Ter pedalant i hem optat per fer-ho pel damunt de les pedres. Covardia o seny?. A l'altra banda ens hem trobat amb una caminada popular, o sigui que hem hagut de fer zigazagues i pilotar amb cura per no atropellar a ningú.

En lloc de pujar pel camí clàssic hem optat per una variant explicada al llibre "En BTT pel Gironès" amb el nom de "Per la serra de Sant Grau". En arribar a dalt, però, abandonarem la ruta i seguirem direcció Sant Grau en lloc de les Serres. En algun tram la ruta està senyalitza amb el número 5 del Centre BTT del Gironès.

Després de resseguir el Ter, superar el Malpas, passar pel costat de les granges d'ànecs hem arribat a l'alçada de l'extracció d'àrids i mig ocult en un revolt a esquerres hi trobem el que sembla un camí perdut. Perduts a nosaltres? Però si en sóm els primers! Apa amunt. Abans, això sí, ens treiem una capa de roba i ens "reavituallem".

Un petit tram mig emboscat que fa pensar que això s'acabarà aviat es va aclarint, fins convertir-se en camí de veritat, això sí, que no para de pujar. I amunt i amunt. En pocs metres veiem la plana del Ter, però només hem pujat 70 m. Sóm a 200 i hem d'arribar a 500. Un revolt més, i una bassa fangosa de tot l'ample del camí. Però si fa temps que no plou! Però si és pujada, i a les pujades no hi ha basses!. Doncs ni cas, que el fang i la bassa hi són presents. Un cop més s'imposa el seny i gairebé tots l'esquivem a peu pel lateral. Els que falten? Doncs algú que ja havia dit que tornaria abans d'hora per compromisos personals i algú altra que va connectat a un equip de música i no veu que tothom ha esquivat la bassa. Això sí, la supera sense problemes (colla de cagats!).
La cosa continua cap amunt, tothom més o menys satisfet amb com van anant les coses. Puja, però es pot. Sí, sí... que us ho creieu tot! Que el peixet s'acaba, i s'acaba quan comencem a trobar pedres i pedrots al mig del camí. Malgrat algun intent dels més valents al final tots hem acabat amb el peu a terra. El tram en aquestes condicions ha estat curtet, però ha marcat. Un parell de zigazagues més amunt ja hem arribat a la pista que va de Sant Grau a les Serres, i amb l'arrancada que portaven, i tot i la pujada, hi ha hagut qui s'ha desviat en aquesta direcció, seguint les indicacions de la maleïda ruta cinc i del llibre!!!. L'opció correcta del dia era a la dreta, però l'engany que fes un principi de baixada només era això: un miserable engany.

Uns metres més enllà hem arribat al temut penúltim revolt de la pujada de Sant Grau. Els que hi heu pujat ja sabeu de què us parlo. Els que no, només heu de preguntar als que hi han pujat. Increïble, però tot i que la majoria hem optat per fer-ho a peu, en Miquel ha començat a pedalar, i pedalar, i esbufegar, i suar, i pedalar (encara més) i ho ha fet tot d'una tirada. Els altres com a mínim hem arribat a dalt pedalant... tot i que només el darrer tram.

El senyal de dalt encara indica els 450 m que un dia va fer aquest turó, que sens dubte és una muntanya. Això no ens ha fet deprimir, ans al contrari, i hi ha qui encara ha tingut esma de pujar dalt el pilar que sustenta el vèrtex geodèsic de la discòrdia. Això sí, tots hem pujat fins a la torre de guaïta de dalt l'ermita i, després de refer-nos, fotografiar-nos, admirar el paisatge i tornar-nos a abrigar hem començat a baixar.

La baixada l'hem fet pel camí clàssic, que ens ha portat fins el veïnat de la Argelaguer de Sant Gregori. Això sí, en el tram teóricament més fàcil, un tros de camí asfaltat, dos sustos: en un revolt que agafavem a més de 45 km/h un ha patinat i ha anat per terra, tot sigui dit que de manera controlada. Instants després un altre l'ha volgut imitar, però en primera instància se n'ha ensortit. Al menys això és el que es pensava... tot i el petit bony a la roda del darrere que ha ignorat. Com sol ser tradició en aquests casos es mantindrà l'anonimat dels afectats.

El nou reagrupament ens ha servit per continuar cap a la Pilastra tranquilament. Aquest cop, amb molta menys fred que a l'anada, sí que hem passat pel riu (i ningú s'ha mullat, segurament més per falta d'aigua que per excés de perícia).

Semblava que la ruta ja s'havia acabat, que només quedava el tram planer de les daveses quan... BAAAANG!!!!. El que mai s'havia vist: una coberta rebentada, i un botifarró de càmera aguantant senyorial i donant un aspecte ridícul a la roda que, quilòmetres abans, havia superat amb èxit una derrapada a 40 km/h. Què fer quan s'estripa una coberta? doncs si ets a prop de casa caminar... o esperar que una ànima caritativa s'apiadi de l'afectat. En aquest cas d'ànimes caritatives n'hi havia moltes... però amb cotxe només una :( O sigui, que ha pogut negociar el preu de la seva caritat! Aix, la caritat malentesa! I com es diu que "mal de molts, epidèmia", en el tram d'aproximació a peu fins el punt de recollida el ressagat encara n'ha trobat un altre al que li havia saltat la roda de darrere i per tornar-la a collar necessitava una clau especial!!!

Però res, que el problema al final s'ha solventat i tots hem arribat a casa. En Lluís n'ha deixat constància fotogràfica per a que tots els que heu vingut ho recordeu i els que no, ho envejeu. I si mai heu d'aterrar a Girona un dia de boira, núvols baixos, tempesta, visibilitat reduïda, recordeu-li al pilot que, si té cartografia antiga, pugi 50 m l'alçada de l'avió no fos cas que rasqui la panxa amb la senyera de dalt de Sant Grau.

Ruta pel Baix Empordà

2008-02-04T22:10:00.000+01:00

Suposo que això d'empassar-nos el que els altres han cremat els catalans ho portem a la sang. Quan arriben aquestes dates, al nostre pais es va fent cada vegada més habitual menjar ceballots socarrats. Una tradició que fins fa poc era exclusiva de Valls s'ha anat escampant, com d'altra banda sol passar amb tots els mals costums, i no hi ha ciutadà de bé del nostre pais que no dediqui un dia a quedar enllafarnat, brut i emmerdosat de treure peles socarrades, sucar la tija en una salsa taronja i, agafant la ceba per les poques fulles verdes que li han quedat, aixecar la cara enlaire i empassar-s'ho tot tal com vé. Però això és un blog de sortides en bicicleta, no d'Història de la Cuina (segur que a la ESO hi ha algun crèdit de lliure elecció amb aquest títol), i aquí us explicarem la de diumenge.

Corrien les 9 del matí quan tota una colla de socis i patitzants de l'ADAC es van trobar davant la Sala de Ball de Girona. No era una matinal de dansa, si no el punt de trobada per sortir en cotxe, agrupats, cap a Verges, veritable punt de sortida de la pedalada. Tot i que pel camí haviem de trobar-nos amb la delegació de BCN, reduïda a una única representant, a Medinyà, la manca de definició en les indicacions va fer que no ens trobessim fins el camp de futbol del municipi del noi de... ostres, aquesta introducció tan llarga em fa recordar a cert cantautor català retirat, no? ASSASSINS! Bé, sapigueu que Verges és coneguda arreu precissament pel seu ilustre fill Francesc Cambó, i per la Dansa de la Mort (per això el punt de trobada a Girona?)

Acostumats a les sortides habituals, amb unes quantes pujades, alguna baixadeta divertida i algun rec amb aigua (o en el seu defecte, una bassa amb fang) l'estil cicloturista de la ruta, totalment plana, va representar una variació en la forma en la que solem fer les sortides. De Verges vam anar cap a Canet de la Tallada, d'allà a Torroella de Montgrí, on el grup (que aquesta vegada no serà detallat per que deviem ser una trentena) es va aturar a fer un cafetó. Val a dir que la planitut de la ruta no va servir per evitar els accidents, i una habitual de les caigudes va reincidir sense que en quedés constància fotogràfica. Per una vegada que hi ha parada per al cafè!!!.

Ja refets vam tirar cap a Ullà, d'allà a Bellcaire, poble del qual cal esmentar-ne la seva monumental casa de la Vila (la Vila és una noia que, com algú va fer notar, deu ser de molt bona família per que té les cases més cèntriques i ben cuidades de tots els pobles, tot i que pels noms de la zona -La Tallada, Verges- ben poques possibilitats hi ha que la col.loquem) per continuar cap a Tor on vam fer una petita pujada -la única del dia- per acabar arribant fins a Maranyà. De Maranyà cap a La Tallada, i d'allà retorn cap a Verges. Tot aquest darrer tram el vam patir amenaçats per un nuvolot negre que arrossegava els peus per terra i que feia pensar que acabariem una mica remullats, això sí, amb un fort ben del sud (sort que no era tramuntana).

La pedalada hauria acabat aquí (i de fet hi va haver algun abandonament), però ara començava la calçotada, motiu final de la sortida. Què s'ha de dir que no s'hagi viscut en una calçotada? Doncs per exemple, abans de començar la discusió sobre si calia o no calia escuar els calçots, o si calia cuinar primer les botifarres o les costelles. El cas és que al final l'apat va quedar rodó, tot i algun comentari sobre si la salsa (molt bona d'altra banda) enganxava prou o no enganxava.

El cas és que de calçot no en va quedar ni un, i la carn també va fer una bona fí. El vi es va acabar, i va anar tot tant i tant bé que el dia va acabar ploguent, cosa que no feia des de... ufff, ni se sap.

Podeu trobar fotos de la sortida fent click aquí

Pel que fa a la ruta propiament, podria haver quedat descrita només amb les paraules del poeta de la zona (ui, encara no n'he dit el nom), que a més, cantava:

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val!
és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

Ja n'hi ha 100 000

2008-02-01T22:08:00.000+01:00

Aquest dies que el blog ha anat creixent endavant i endarrere (endavant quant s'hi han inclós les cròniques de les sortides que hem anat fent; endarrere quan s'hi han incorporat cròniques de sortides antigues) he trobat un escrit, del 27 de maig de l'any passat, que informava del projecte de posar el català entre les llengües més actives d'internet, fent servir per aconseguir-ho la inclusió d'articles a la wikipedia (vikipèdia en versió catalana). L'objectiu era arribar als 100 000 articles en la nostra llengua. En aquell moment l'objectiu semblava llunyà, i la modesta aportació des de BTT Girona va ser incloure el terme BTT.

Doncs resulta que la fita s'ha aconseguit, i que la wikipedia (que ja podem anomenar vikipèdia amb propietat) en català ja ha superat els 100 000 articles des del 18 de gener d'enguany. El terme "100 000" ha resultat ser "arrel quadrada", un concepte que, segons el tradicionari popular, potser correspondria més a la llengua alemanya. De totes maneres, l'acceptem com a animal de companyia.

Per celebrar-ho no hi ha res millor que aportar-hi un nou regal, un terme que encara no hi era: el quadern de bitàcola, que els més moderns han reanomenat blog.

De la Bisbal a Fitor

2008-01-27T19:58:00.001+01:00

Les Gavarres és (o són, amb el nom en plural no sé com se les ha de tractar) un massís muntanyós que per aquells que no el coneixen els hi pot semblar totalment despreciable. Però ara que tothom té facilitat per agafar un avió, cal aprofitar la oportunitat que de vegades es presenta de poder veure-les des del cel i admirar-ne la seva grandària. Al mig d'una de les zones més altament poblades d'Europa tenim la sort de tenir un bosc mediterrani que encara es manté en un estat força verge (sí, ja sé que l'estat de virginitat és o no és, però permeteu-me la llicència literària). I aquestos boscos amaguen una sèrie de muntanyetes petitones, més aviat puigs i turonets, que fan que pèrdre-s'hi resulti d'allò més fàcil i, a la vegada, divertit.

La sortida d'aquest diumenge, com us podeu imaginar per la introducció, ha estat per les Gavarres. Això estaria dins les sortides habituals, tret que aquest cop hem fet la sortida des de la banda contrària a la que ens és habitual, des de la Bisbal. Per compensar el nostre desconeixement de la zona hem aprofitat una de les rutes senyalades pel centre BTT del Baix Empordà, la marcada com a 25.

Abans d'entrar en detalls, l'alineació, que aquest cop novament ens ha aportat noves incorporacions (això deu ser allò que s'en diu "el mercat d'hivern"). Als "veteranus" Lluís, Muntsa, Antoni i Josep M, i al repetidor Alfons de Blanes s'hi han afegit en Kike, l'Alfonso i en Josep Maria... IV? Ei, que els Josepmaries ja guanyem per golejada... tot i que els Alfons s'apropen juntament amb els Danis, que darrerament ens tenen una mica abandonats. Ah, i en Sergi com a convidat especial, que amb la seva furgoneta ha facilitat notablement el desplaçament. Ens queda pendent de consolidar la secció femenina si no volem que ens acusin de no respectar les lleis de paritat (no sé què són, però els polítics en parlen força).

La piscina de la Bisbal, referència teòricament senzilla, ens ha presentat un primer però petit problema, sobretot quan hem vist que erem tots a l'interior del pati d'una propietat privada. Però com que no hi havia ni gossos, ni segurates, i nosaltres sóm gent de bé, hem girat cua i hem agafat el següent trencant que era el que realment portava cap a la piscina. I que fem a una piscina el mes de gener? doncs res, baixar les bicis i començar a pedalar. Això sí: el dia acompanyava, i més que semblar de ple hivern (encara en queden dos mesos) semblava més aviat de finals de març... tot i una certa fresca inicial que aviat ha estat substituïda per un dia molt agradable.">
La primera part de la sortida no te gaire res a explicar: anar seguint els indicadors per pistes amples, aptes per al trànsit de cotxes tot i que gairebé no n'hem trobat. Lleugeres pujadetes i cada vegada més bosc. Així... fins arribar a Fitor. I tots que ens preguntàvem cóm era que la ruta estava marcada com a vermella...

A Fitor, doble sorpresa: per una banda el paratge i l'ermita, una d'aquelles meravelles que ens amaguen les Gavarres i que gairebé ningú coneix. D'altre, el servei de bar de la rectoria. Per cert, amb un criteri de facturació implecable: taula d'embotits que es pesen abans i després de menjar. En funció del que has menjat, pagues. Reivindiquem la senzillesa!

Deprés de l'avituallament ha començat la diversió. No per què una de les noies del grup (no en diré el nom per no desvelar-ne l'anonimat) hagi tingut una mini caiguda que li ha fet posar tot el peuet dins una bassa de fang fosc, si no per que s'han acabat les pistes i han començat els caminets i corriols, i a més, de baixada. I una cosa que no pot faltar a cap sortida que es valori una mica a sí mateixa: un rec amb aigua. I això és el que vam trobar: unes trialeres light, per passar-nos-ho bé, i la riera de la Marqueta, per remullar-nos una mica. Primer cal dir que vam passar per Can Cals i el seu pou de glaç, una d'aquelles rareses arquitectòniques d'abans de posar un Vanguard a les nostres vides i el gel era un luxe que es podien permetre els nostres rebesavis abans que comencessin (nosaltres només ho continuem, i tot s'ha de dir, molt millor que ells) a escalfar el planeta. Inmediatament, el primer pas de la riera: Ole! Guai! Xuli! Txatxipiruli!. Al cap de poc, una repetició de la jugada: Ole! Guai! Xuli! Txatxipiruli! i encara una tercera... Ole? Guai? Xuli? Txatxipiruli? Doncs home... quan entres en un doll d'aigua i et comences a enfonsar, enfonsar i enfonsar... encara que faci un dia primaveral, si és el mes de gener, tampoc és que sigui per llençar focs artificials, no? A més, per allò que l'animal és l'únic home que ensopega dues pedres a la mateixa vegada... o potser era a l'inrevés, que la pedra era la única vegada que ensopega amb dos homes? Bé, en qualsevol cas el geni que primer s'hi va posar va ser el mateix que dues setmanes abans s'havia posat a una bassa que s'enfosava, i s'enfonsava, i s'enfonsava. Continuaré mantenint l'anonimat de l'energúmen en qüestió, però que s'ho vagi fent mirar. Cert que d'altres el van seguir, i fins i tot un li va fer cas quan va recomanar passar per la dreta: el resultat encara va ser pitjor.

Un altre tram interessant va ser quan la llumenera que havia dissenyat la ruta ens va fer baixar per un corriol i travessar la riera amb les bicis al damunt per ensenyar-nos el pi d'en Gallaret, un d'aquells arbres extraordinaris que, tot i cridar-nos l'atenció, no vam saber batejar en aquell moment.

Ja anavem tornant, i en un dels nous dilemes (dreta o esquerra, acabar la ruta 25 o fer una petita variant) vam decidir, per l'hora, agafar el de la dreta. Doncs per si encara ens en quedaven ganes, una nova pujada que per l'hora que era i la gana que començava a apretar vam fer tots d'una tirada i sense queixar-nos. A dalt ja vam veure novament la plana de l'Empordà, i la baixada final ens va portar novament al punt de partida.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja està fos.

La qualificació final de la sortida és que s'haurà de repetir amb finalitats promocionals. Segur que els que hi vinguin s'animaran a fer més sortides en bicicleta tot terreny.

I de les fotos, com sempre, se n'ha encarregat en Lluís.

I diumenge, una altra volta per les Gavarres

2008-01-21T20:28:00.000+01:00

Començo a sentir la pressió del columnista de diari. Fer una crònica cada dia obliga molt, sobre tot quan els sondejos d'opinió demanen més i més. Però com que la tradició s'acaba convertint en obligació, aquí va la crònica de la sortida del diumenge. Per que això nostre ja és vici del més viciós!Després del sopar de divendres i la sortida de dissabte sembla que havia quedat a l'ambient una certa necessitat de fer una excursioneta el diumenge. La pressió popular així ho demanava, i a les 18:35, des de territori aliè (o sigui, a la sobretaula de la paella) es va convocar al poble a manifestar-se el diumenge. Doncs vès per on, diumenge a les 9:15 hi havia 10 persones al punt de sortida preparades per pedalar. I si no n'hi va haver 11 va ser per falta d'una bicicleta (per ser més exactes, per falta d'una roda de bicicleta). En Lluís, ja refet de la seva nit a Platea, en Toni, en Josep M I i en Josep M II -no posem el cognom i així tots dos es senten el 1-, la Mun, en Mattias, alies el petit suís, l'extracomunitari de la sortida, en Joan de Menorca, el seu amic bretó, però afincat a Girona, l'Erwann (i jo que em pensava que el meu cognom era difícil), l'Alfons, nova incorporació des de Blanes, i en Miquel.

Doncs apa, carril bici amunt direcció cap a Cassà. A l'alçada de Llambilles vam deixar momentàniament la ruta oficial per seguir pel mig del bosc i travessar el Bugantó... sec, com calia esperar. Passat Cassà, un petit pas per la Pineda Fosca, on se n'estava preparant alguna i l'olor de l'esmorçar que s'estava preparant va fer venir salivera a més d'un, però un pacte no escrit consistent en no parlar de menjar va fer que passessim de llarg sense dir res. Uns metres més enllà esquivàvem un ramat de criatures menades pels pares (o viceversa, que això mai està del tot clar) i travessavem la Verneda... també sense aigua. Per això no val la pena disfressar-se, si al final no et pots enfangar!

Travessada la carretera pel pas del polígon del Trust ens vam començar a endinsar per una zona ja una mica més digna de fer en bicicleta de muntanya, encara que la suavitat de la sortida no va fer necessari cap esforç sobrehumà per superar cap tràngol. Uns metres més enllà la Mun i en Mattias ens deixaven. No, no us poseu a plorar. No va ser cap accident, ni van passar a una altra vida (millor o pitjor, això no ho tindria en cap cas clar). Senzillament en Mattias havia d'agafar l'avió, i aquests no esperen (els avions, vull dir, no els suissos... que tampoc).

Un tram planer que ens va portar a travessar un parell de vegades la Verneda, sense aigua en cap cas; passar per sota el Pi Gros d'en Mercader; Can Vilallonga, amb la seva resclosa (parada i fonda) fins a les Dues Rieres. Aquí vam decidir deixar el pla, començant amb una pujadeta que comença, comença, comença... i a veure quan s'acabarà. Sí, afortunadament s'acaba, però avui ja hem fet una pujadeta. Arribem així a la carretera de Santa Pellaia, que travessem per iniciar la baixada del dia.

A partir d'aquí, les desgràcies. Qui avisa no és traïdor, si no avisador, i després de l'avís pertinent sobre les dificultats "ocultes" d'un descens aparentment tranquil, les primeres branques entravessades comencen a espantar una mica. Però no és res, seguim avall esquivant (o travessant) les basses que trobem. En arribar a baix, però, els primers s'han d'esperar a que arribin els altres. I els altres van arriban... però en falta un. Al cap d'una estona apareix, amb el seu nou maillot (els reis, que encara no havien aparegut en aquest texte, hi són presents, juntament amb un casc i un GPS, al menys) ben enfangat. Una pedra al camí li havia ensenyat que el seu destí era rodar i rodar (amb la bici pel damunt, tot sigui dit). Afortunadament tot queda en un ensurt, però hi ha qui agafa maldecap. I mentres es pren una aspirina, la resta s'escapa i es passa la cruïlla. Ja tenim el grup dispersat. Els endarrerits cap a Llambilles, els avançats cap a Cassà. Trucades, retrucades, un voluntari que va buscar als altres... El resultat final: una retrobada a Llambilles entre els dos equips, i el pobre voluntari perdut!.

Afortunadament, a mitja tarda vam tornar a tenir notícies del voluntari (que no s'havia perdut, si no que l'haviem perdut nosaltres), i tots sans (que no sants) vam poder dir que haviem tornat a casa.

Podreu observar una certa manca de fotos. La raó: el fotògraf oficial no portava la càmera!!!

El dia després

2008-01-20T18:29:00.000+01:00

Diuen que "després de festa, pesta". I nosaltres no podiem ser menys. Els nostres vicis són infinits, i això va fer que uns poquets encara tinguéssim esma de sortir el dissabte. L'excusa, per part de la delegació barcelonina, és que "ja que sóm aquí ho voldriem aprofitar". Amb aquesta gent cal anar amb compte: portaven com a propostes la volta a Susqueda o pujar al Bassagoda!!. Afortunadament els hi vam poder treure la idea del cap i ho vam deixar en una cosa més suau: una volteta per les Gavarres.

L'hora fixada de sortida eren les 10, per haver pogut dormir una mica després del sopar i dels extres, tot i que a les 9 de la matinada hi havia qui ja trucava per dir que no vindria. Però si no vens, no pots esperar a cinc minuts abans de la sortida per dir que no t'esperin? Per que has de despertar al personal i robar-li els cinc minuts que faltaven per a que sonés el despertador? Apa, ja m'he desfogat! Doncs això, a les 10 del matí, davant la Guardia Civil feiem acte de presència en Josep M S., la Laura, en Dani i en Josep M C. Però no us penseu que aquí començariem a pedalar: resulta que en Dani havia perdut un cargol. Per ser més precisos, havia perdut un cargol de la roda de la bicicleta. Afortunadament els recursos de la nostra ciutat són inesgotables fins que no s'acabin, i darrere la guardia civil els de BiKe Girona ens van poder fer una assistència d'urgència i ens van permetre admirar una bici de fibra de carboni que es podia aixecar amb un dit!!!! No vam demanar preu, vam muntar la roda i vam començar a pedalar.

La ruta la vam començar propiament a Llambilles, des d'on ens vam dirigir, després de travessar el Bugantó, cap a Sant Mateu de Montnegre. D'allà vam continuar cap a Santa Pellaia seguint la carena, i pel coll del Bou vam fer la baixada ràpida passant per Sant Cristòfol i una altra vegada vam ser a Llambilles i tornada cap a casa. En total una quarantena de quilòmetres amb vistes al Baix Empordà en el tram entre Sant Mateu i Santa Pellaia.

En Josep M S. ens va deixar aquí, doncs tenia compromís per dinar. Els altres encara vam acabar anant a fer una paella (sigui dit que la vam comprar feta) amb la Mun i en Maties, l'amic suís de Zurich que va poder congeniar amb la Laura per la seva afició comuna a l'escalada i amb en Dani pel seu domini de l'alemany.

Al final encara hi va haver temps per fer la convocatòria del diumenge, però això ja surtirà en una altra crònica...

El gran sopar

2008-01-19T17:25:00.000+01:00

Finalment va arribar el gran dia, el dia en que diferents branques desconegudes ens haviem de conèixer. Això va ser aquest divendres passat. Després d'un important esforç de coordinació encapçalat per la iniciativa d'en Lluis, a dos quarts de nou, puntuals com sempre, gairebé tots els que haviem confirmat la assistència ja erem al pàrking del restaurant. Això és una tradició nostra: trobar-nos a un lloc accessible, en aquest cas un pàrking.

Abans, però, la tarda s'havia anat complicant. A les 7 en punt sonava el telèfon per anunciar una baixa al sopar. Cinc minuts més tard, un altre trucava per dir que tampoc podria assistir. Tremolor, pànic. Què passa avui? A un quart de vuit, encara una nova trucada! "Josep M, tinc un problema". Ara ja era terror. Una altra baixa? No era acceptable tanta deserció. Però no, aquesta vegada no era una baixa: era una cataracta ¿?¿?¿ Doncs sí, de les excuses presentades era la més original, i per tant hauria estat acceptada si no arriba a ser per que la "víctima" és molt "echaá palante" i va dir que això no l'aturaria. Sort i gràcies! I no va ser tot: a dos quarts menys cinc de nou encara una nova trucada per dir que... arribarien tard. MOLT BE aquest detall. Dues baixes més d'"adjuntes" per una banda, i un oblit en la confirmació del sopar va fer que al final acabessim sent "només" 18.

Com als partits el que es dona abans de començar és l'alineació, aquesta és la que va jugar el divendres (per ordre a la foto de dreta a esquerra i de més aprop a més lluny): Lluís, Jordi, Irene, Santi, Muntsa, Josep Maria N., Susan, Dani C., Toni, Josep Maria C., Josep M. S, Victòria, Narcís, Xesca, Laura, Sara, Dani G. i Paco (em sembla que he encertat tots els noms, però si hi ha algun error us demanaria que m'el perdonéssiu). Com podeu veure, i només a efectes estadístics, hi havia una majoria de Josep Maries, seguits de Danis. Per nacionalitats, la majoria erem catalans, seguits en segon lloc pels escocesos (va fallar a darrera hora un suís): això es va notar molt a l'hora de pagar (si hagués vingut el suís encara hauria estat pitjor). La gran novetat a l'alineació va ser la presència dels sis magnífics de l'ADAC que es van incorporar a la resta. Vull fer esment que la colla de l'ADAC va tenir el detall d'ensenyar-me, ja fa uns any, la ruta de Sant Pere Sestronques (d'Anglès a Sant Dalmai), un paratge per a mí desconegut i de gran bellesa, diferent a cada estació de l'any i perfecte per a una ruta d'iniciació.

Ai, és clar, oblidava dir que l'acte el vam fer al restaurant Can Manolo del Pont de la Barca, darrere el bingo (una bona referència per a segons quí). Potser seria més bucòlic dir que està situat ben bé al costat del riu, amb una terrassa que el mostra amb tota la seva magnificiència i amb la Devesa a l'altra banda, però jo sóc molt més prosaic (després em retreuen la meva formació tècnica). El menú, que és el que menys importa en aquest casos, va consistir en un pica-pica molt complet i carn i rap cuites a l'all. Em sembla que tothom en va quedar prou satisfet.

Com sol passar, es va parlar d'allò diví i d'allò humà. D'allò diví no em va quedar res, però de la part humana en van quedar frases per a la posteritat: el vinet va fer els seus efectes i això fa que les llengües es deixin anar. Així, entre d'altres fineses, es va sentir "La mala vida conserva", "Les dones no casades viuen més que les casades" i "L'energia que t'estalvies en aguantar a un home..." I això en un petit tram de taula. No em vull ni imaginar el que passava a la resta!.

En Dani va poder fer proselitisme de les curses d'orientació, animant al personal a participar a la cursa que es farà el proper cap de setmana a Girona, i sembla que en va convèncer a uns quants. A veure si ara aquesta pràctica es materialitza en noves actuacions, tot i que es fa sense GPS i només amb l'ajut d'un mapa i una brúixola.

Al final, i després del pagament per part de tots els membres del sopar (ho esmento per que a les fotos em sembla que són les imatges que més abunden) uns pocs vam anar a fer un toquet a La Bohème, i encara una més pocs van acabar la nit a Platea (bé, no sé si la van acabar aquí, però és fins aquest punt fins on tinc informació).

De Girona a Biert

2008-01-15T22:47:00.000+01:00

Si fós de sang blava les cròniques de les sortides serien molt fàcils: hauria d'agafar l'hemeroteca i barrejar els discursos que m'haguessin preparat els darrers 30 anys. Així, "seria para mí motivo de honda satisfacción" "comparecer un año mas ante todos" "y mostrar mi más profundo pesar" y "mi más sincera admiración", "con el esfuerzo de todos"... De fet inclús encara serien més fàcils que això: li diria al "jefe de la meva casa" que me les redactés. Però jo tinc sang vermella, d'aquella que quan taca costa de marxar i no puc fer valdre aquestes tècniques, d'altra banda ampliament acceptades. O sigui que, encara que alguns em titllin de "patron" m'he de limitar a escriure'm jo mateix les cròniques i esperar que algú, amb molta força de voluntat, les acabi llegint.

El cas és que el diumenge passat vam tornar a sortir en bicicleta, tot i que les quatre gotes caigudes un parell de dies abans podien fer pensar que podriem trobar una mica de fang. Per això a hom se li va acudir fer una ruta una mica en alçada, i va proposar anar a Biert. Per als que no ho sapigueu, Biert és un d'aquells pobles que no s'han fet grans i van morir a la infància, com Sant Cristófol, Els Metges... i altres despoblats que en una època on la gent era autosuficient tenien capacitat per mantenir-se mig perduts al mig del bosc, però quan l'ús del cotxe i del telèfon es van fer imprescindibles (quí els va fer imprescindibles?) van anar perdent habitants i les seves cases van esdevenir runes que algun dia algú reconstruirà per allunyar-se de la ciutat. Uff, ja m'enrotllo. Bé, el cas és que de Biert en queda l'ermita amb la casa adosada, i es trova a mig camí d'Adri i de Pujarnol, a sota Rocacorba.

A les nou del matí, amb una rasca suportable, en Lluís, en Miquel, en Toni, en Josep M i una nova incorporació, en Juan Manuel, un gallec afincat al Vallès Oriental ens trobavem davant Fontajau. El problema d'arribar a Canet d'Adri sempre és el mateix: l'excés d'urbanisme de la zona, que ha fet asfaltar molts del que abans havien estat camins divertidíssims per anar en bicicleta. Nosaltres, per no perdre la tradició, ens vam dirigir cap a Sant Gregori sortint del parc de la Riba del Ter, passant per sota el pont que travessa el Ter per un caminoi que ens porta fins la Nestle, on sense aturar-nos vam degustar l'aroma de cafè amb que la fàbrica obsequia a tots els gironins i personal de pas. Quina diferència de quan la fàbrica que obsequiava als visitants era de cel.lulosa!. És una pena, però, que no hagin mantingut un camí que voregi la fàbrica i que ens permetés evitar el polígon industrial, tot i que han tingut el detall de pintar unes ratlletes a les voreres per on han de passar les bicicletes. Novament, per sota un altre pont sobre el Ter, aquest cop el de l'autopista (en el moment d'escriure aquesta crònica només de 2 carrils en cada sentit) i ja sóm a Sant Gregori. De darrere les escoles de Sant Gregori, i per un caminet que ens mostra la nostra misèria econòmica (en veure una extraordinària masia en restauració, pròpia d'un rei) ens anem apropant cap a Canet. Un avís del que trobarem més endavant, una argila vermella que s'enganxa a les rodes i que fa gairebé impossible pedalar... però és que també és impossible posar el peru a terra!.

Arribem a la carretera, i per vici més que per necessitat busquem un camí per acabar d'arribar-hi. Error: ens estalviem l'asfalt (a les pel.lícules del farwest el feien servir per emplomar al personal), però el canviem pel fang (a certes pel.lícules fan lluites de fang... però això encara bé menys al cas que el comentari anterior). Si feia una estona ensumàvem els aromes del cafè, ara ens endinsem dins la textura de la xocolata desfeta. És el camí que ens porta fins a sota de Can Toscà, el maleït camí on en Josep M (l'altre, no el de la crònica) es va treure l'espatlla de lloc.

A Canet només ens aturem just per reavituallar aigua. Ni cafès, ni tallats, ni històries, que anem en sèrio! Seguim direcció a Rocacorba, amb molt d'asfalt fins que trobem un senyal que indica que Biert està a 4 km. Més camí... més fang. Quan arribem Biert, però, la tranquilitat és absoluta. Inclús alguns mòbils no tenen cobertura!!! Silenci absolut. I un senyal que ens indica cap a Sant Patllari... però això ja ho vam fer a finals de l'any passat!

La tornada, sense massa secrets i majoritàriament per camins asfaltats. Una paradeta a Adri per admirar l'esgléssia, una mostra de romànic del segle XII que queda curiosament amagada al vesant de la muntanya. I abans d'arribar al cotxe, rebentada d'en Juan Manuel, que tot i el GPS que li havien portat els reis no va poder fer res per evitar-la, i una sessió d'aigua a pressió per desincrustar el fang de les bicis. Ja t'hem descobert el secret, Lluís!

Com sempre, podeu trobar les fotos als àlbums de Picasa

I sí, ja ho sé, m'ha quedat una mica real aquesta crònica, però si vam començar l'any amb una sortida de Reis, és lògic que continuem en la línia... o potser no, ara no ho tinc clar!

Agraïments a l'arrancada

2008-01-12T19:38:00.000+01:00

Fa tot just quatre dies que es va obrir el blog i ja he rebut els primers comentaris, molts més dels que em pensava i tots molt encoratjadors.

Moltes gràcies, m'animeu a continuar. No voldria que això sonés a amenaça, només és una decissió.

Ah, m'oblidava l'agraïment a la persona que em va engatussar i a qui es deu el nom del blog, diferent al que jo, clàssic com sóc, hauria posat: BTTgirona.

Aquests primers dies aniré treballant en el format per fer-lo més agradable a la vista i més fàcil de llegir. Tinc la idea d'incloure-hi enllaços quan tingui més clar com fer-ho, per exemple al magnífic blog del noi de ses illes, amb les seves esfereïdores sortides pels llocs més inversemblants tant de casa nostra com de la seva aimada Menorca, o als d'altres amics i amigues del grup de BTT exploradors de l'Aconcàgua, aimants de les curses d'orientació, corredors de marató o que es perden per l'Africa. Suposo que m'en deixo algun, però és més per desconeixement que per desmereixement. I és que el nostre grup és ben variat, amb tot tipus d'inquietuts ben diferents i amb com a mínim un punt en comú: la passió per l'esport i el paisatge. O sigui, clients potencials del Decath... ai, que no voldria fer publicitat!

També tinc la intenció d'anar-hi incloent les cròniques de sortides passades, per tenir-ho tot "ben recollidet" i "mantenir totes les cròniques i recordar-les". O sigui que serà un blog que inicialment creixerà més ràpidament enrera que endavant. Espero, però, que entre tots fem que aviat l'endavant atrapi al darrere!

Sortida de reis

2008-01-08T22:57:00.000+01:00

Temps era temps recordo que el dia de Reis, al matí, tots els nens sortien al carrer a pedalar amb la seva bici nova. Ara, amb les Wii, les PS2 i altres coses que no sé pronunciar la gent s'enganxa uns comandaments als peus i fa veure que pedala, i per la pantalla de la tele surt una bicicleta pujant un port de primera categoria.

Bé, doncs sapigueu que alguns tradicionalistes van sortir aquest diumenge igualment, fins i tot desafiant el fet que tots els bars tinguessin tancat per tan assenyalada diada. En un principi semblava que seriem 6, però alguns, potser desanimats per la manca de possibilitats de fer un cafè amb llet a mitja ruta (els bars els fem servir per això, no per fotre'ns un cigaló!) van acabar fent-se enrera. Al final només vam ser quatre els valents/valentes que vam sortir... i 3 els que vam acabar tota la ruta, que no per coneguda deixa de ser divertida.

En un primer moment semblava que les pluges podien haver respectat els camins, i així l'anada fins a Cassà de la Selva es va fer sense gairebé enfangar-nos, tot i haver-nos desviat una mica del carril-bici. Això sí, ja davant la caserna de la Guardia Civil els serveis d'informació ens confirmen que a Quart no hi ha cap bar obert. Abans d'arribar a Cassà ja hi ha qui diu que ha de tornar. Manca de bars? Por al que vindria? El molt utilitzat dinar familiar? Mai ho sabrem. El cas és que cap a la Pineda Fosca només vam continuar tres. I aquí es va demostrar que aquells que per por a trobar fang no havien sortit no anaven del tot desencaminats. A la pluja que havia caigut uns dies abans s'hi va juntar un potent aspersor d'aigües no massa cristal.lines que generaven unes pastetes tot sospitoses al camí, al costat d'unes casetes amb la inscripció "Pou de captació d'aigua de consum huma". Glups (o ecs, com volgueu).

Cap al bosc hi vam entrar per la zona del Trust, on el fangueig ja va deixar clar que les bicicletes no entrarien a casa sense una dutxa prèvia. Xip, xap, xip, xap vam arribar a la resclosa de la Verneda -pronunciat Bar Neda-, que tot i ser buida també tenia el cartellet nou de trinca de "Captació d'aigua per al consum humà". Suposo que hi ha qui ha previst que l'aigua del Ter s'acabarà... però no ha previst que l'aigua dels seus afluents s'acabarà abans. Just a l'altra banda del riu, roda rebentada (quin dia serà que no tindrem una reparació? I per què les rebentades i els automòbils catalans van amb b alta?). Canvi de càmera, i per la riera d'en Vilallonga passem pel molí i la resclosa del mateix nom. Afortunadament en aquest tram el fang no hi és gaire present... o és que ja el tenim tan assumit que no ens fa res continuar augmentant el pes de les màquines i adquirint aquells esquitxos de color tot sospitós al darrera dels culots.

Des de les Dues Rieres vam començar la pujadeta del dia, fins la carretera de Santa Peiaia, que vam travessar per seguir el corriol pel mig del bosc, paral.lel a la línia elèctrica, que ens portaria al nou tram de camí de baixada on sí que trobariem el fang que temiem abans de sortir. Efectivament, a mig descens comencen a aparèixer les basses de tot l'ample del camí. En aquest casos sempre apareixen dos tipus de personatge: el prudent, que es pot confondre amb el covard si el perill no existeix, i l'intrèpid, que fàcilment es converteix en l'insensat si no valora el risc que té al davant. Els entre les definicions no depenen de l'actitut de l'individu, si no del resultat de la seva acció. En aquest cas hi va haver un prudent, que en veure la primera bassa es va parar, i un insensat, que va intentar passar-la... sense valorar que feia més d'un pam de fons. Com ja és habitual a les cròniques no diré noms per evitar ferir susceptibilitats (i a més, un altre dia veniu tots i veureu el "quí és quí", què carai!). Així vam arribar fins la casa nova d'en Frigola, dos amb els peus secs i un amb els peus molls (donant les gràcies, això sí, de no haver caigut clavat en el fang del fons de la bassa).

Lleugera pujada, baixada fins a la font de Sant Cristòfol, camí fins a Llambilles... i dispersió del grup. Sí, ja sé que un grup de tres és difícil de dispersar, però una inoportuna trucada a un móbil pot generar això. Dos segueixen endavant, un es queda. El que es queda es pensa que els dos que van endavant saben el camí. Els dos que van el davant es pensen que saben el camí. El camí ni sap ni li importa si els que van al davant el coneixen o no. Total, que... ufff, sort que al torrent del Corb ens vam tornar a trobar, després d'uns quants crits desesperats.

La tornada des de Quart fins a Girona no té més història tret de la netejada final de les bicicletes, totalment enfangades i que després de la rentada encara podran tornar a ser utilitzades.

Això sí, no hi ha fotos perque el reporter gràfic oficial va fer campana (no dic noms, un cop més)