dissabte, 28 de març del 2009

Satel·lits i altres estris

Després del desconcert de la pujada a Sant Grau, i aprofitant el magnífic temps d'aquest cap de setmana crec que ha arribat el moment de recuperar un escrit que feia temps que voltava i no s'acabava de concretar.

Quan ja fa cert temps el tema de la bicicleta de muntanya es va començar a posar de moda, hi havia una colla de ximplets que corrien per camins que havien conegut de tota la vida, en excursions que s'havien fet a peu o en cotxe. Per això feia falta algú que coneixés el terreny. Hi havia d'altres opcions, com llançar-se a l'aventura (i acabaves a un fondal sense sortida que implicava carregar la bici a l'espatlla -en el millor dels casos, si és que no quedaves envoltat de romagueres- per tornar cap amunt), o bé confiar en l'atrevit que carregava un mapa i deia que el sabia llegir. En aquest darrer cas, i si la compostura de l'entès era prou coratjosa fins i tot podia arribar a fer creure que no s'havia perdut quan en realitat no tenia ni idea d'on era (ho dic per experiència). D'aquesta manera, i amb el procediment de prova i error, s'anaven obrin noves rutes que en realitat ja existien però que calia lligar per poder-les gaudir amb la bici. D'aquesta manera es solventava el problema a nivell de grups individuals, la promiscuitat (en termes ciclistes, clar) dels quals feia que s'anessin fent intercanvis de coneixements i la base de dades del personal anava incrementant el nombre de rutes per fer. La participació en diferents curses i pedalades organitzades també donava als participants noves idees per anar eixamplant horitzonts.

Va arribar un moment, però, que això no era suficient. Afortunadament van començar a sortir llibres amb propostes, i els consells comarcals es van animar a marcar rutes. En aquest punt internet ja era operatiu, i l'intercanvi d'informacions a través de la web també facilitava les coses. Descripcions de rutes van començar a apareixer per totes bandes, però el mètode era feixuc, i costava de mantenir l'esperit necessari per anar fent la feina de recopilació.

El boom de les noves rutes, però, va sortir amb l'aparició dels GPS. No el GPS del cotxe, amb navegador incorporat i que ens permet, posant una adreça, enviar-nos per paratges totalment desconeguts i per carreteres secundàries i/o direccions prohibides fins a destí. Els navegadors aquí erem nosaltres, que, calibrant un mapa, només haviem de seguir la línia que ens apareixia a l'aparell. Clar que també portava la seva feina, feina que després era difícil de compartir. Es podien guardar els tracks (que és com s'anomena una ruta en el llenguatge dels GPSs), però només els enviamem als amics. Aquests primers GPSs (ai, el meu estimat eTrex) tenien poca capacitat d'emmagatzematge, no tenien mapes i perdien la sensibilitat en zones encanonades o a l'interior dels boscos.

Des d'aquell artefacte groc que només marcava una línia per on havies passat amb discontinuitats, fins ara ha passat poc temps, però molta tecnologia.

L'aparició d'una nova generació de GPSs amb més sensibilitat va facilitar la precissió dels aparells. La disminució dels preus de les memòries va permetre incorporar mapes als GPS. Finalment, el gran boom: el Google Earth, que posava a disposició de tot el mon una preciossíssima i precissíma base de mapes, actualitzats en el cas de Catalunya per l'ICC, que solventava el problema del calibrat previ. Quedava una cosa: d'on treiem les rutes? Què en feiem de les que teniem? Nou invent: Wikiloc, una plana web creada des de Girona i que va merèixer un premi directament del senyors de Google facilitava novament la feina. I com tot allò que és bo, sempre li surten imitadors: una plana calcada la trobem a Everytrail, inclús amb algunes millores respecte a l'anterior... tot i que no és nostra!

De programes per a manipular la informació n'hi ha de tot tipus, des del clàssic Ozi Explorer, de pagament, passant pel GPS Trackmaker (lliure, amb una gran amplitut de possibilitats pel que fa a compatibilitat de formats) o el CompeGPS, una altra iniciativa catalana amb un magnífic programari amb versions de prova per comprovar-ne les seves possibilitats, sense oblidar el Mapsource de Garmin i tota la cartografia vectorial que disposa. Com sempre, en aquest camp cal estar "al lloro" sobre la legalitat de les nostres actuacions. Per això val a dir que hi ha gent que s'ha entretingut a digitalitzar mapes, en una xarxa paral·lela a la de pagament amb la mateixa qualitat, si no més pel que fa a precissió, que els de pagament.

Una observació: els aparells que es fan servir per anar per muntanya tenen poca cosa a veure amb els navegadors dels cotxes: no hi ha rutes predeterminades, tot i que si referències. És com tenir un mapa al davant i un dit que indica on ets. Només la preparació (o les rutes baixades d'internet) ens marcaran els camins. I al cap i a la fi, això és el que busquem...

Per als que no els hi agradin els artefactes un GPS no deixa de ser un trasto més. Si t'agrada un xic remenar, és una font inacabable de sorpreses. Dibuixar camins sobre un mapa a la pantalla i resseguir-los, veure per on has passat, treure el perfil de la ruta que has fet i poder-la compartir amb els amics que no han pogut venir amb tú el mateix dia, però que hi poden anar un altre, compensa tot l'esforç que pot representar aprendre a fer-los anar... i que certament no és excessiu.

2 comentaris:

lizquies ha dit...

Ostres, amb el que m'agrada a mi sortir a l'aventura amb la meva batasuni!!!!.

Tot i això cada cop em crida més l'atenció el tema del GPS i no dubto que en algun moment no molt llunyà, formara part del meu kit bttero

Dani pérez ha dit...

Un saludo.
os invito a seguir mi blog
"mis rutas en btt per les caleyes"