A rebentar!

Ja fa un xic de temps que no hi ha crònica, o sigui que s'ha d'aprofitar el retorn a l'activitat per reactivar el bloc. Els nens tornen al cole, i les criatures agafen les bicis. Observi's la diferència entre nen, que afecte al sexe i l'edat, i criatura, que és de sexe i edat indefinida (que no vol dir ni indiferent ni inexistent). Ja es veu el camí que pren aquesta crònica: el de les divagacions habituals que no porten enlloc... o sí?

El cas és que diumenge, a les 9 de la matinada, una colla de 14 criatures estaven amb les seves bicis a Fontajau, preparant-se per una pedalada de 26 km a fer en 3h45'. Una criaturada, vaja!. A algú se li havia acudit agafar el wikiloc i vinga, som-hi, "talla i enganxa". I ningú s'havia mirat que la sortida del wikiloc no era a Girona, si no a Bescanó. Calia, doncs, arribar a Bescanó. Abans, però s'hauria de fer esment que de les 14 criatures presents dues disposaven de cromosomes XX, mentres que la resta tenien cromosomes XY. També s'hauria de remarcar que no es va fer cap anal·lisi al respecte i que la composició cromosòmica es basa en la simple observació visual dels exemplars. En l'espera i les presentacions una unitat mòbil de TV3 ha fet acte de presència, però no tenia cap relació amb la sortida (afortunadament).

La ruta prevista hauria de ser una repetició de la descrita el 17 de març de 2008, però les coses, després d'una llarga parada, no sempre van com es pretenia. La primera part, camí de Sant Gregori, no tenia cap secret (ni de fet cap de les altres). Només un petit detall: una pedalada popular ens barrava el pas. Però res, els X30Y12 (per la composició cromosòmica diferencial de la colla) no es podia aturar davant aital tanca humana i, obviament, la va superar. Clar que un element extrany de quatre rodes i gran soroll no s'ho va agafar massa be, i insistia en que anàvem en la direcció equivocada. Un cop més no es va fer cas als consells dels savis i la pedalada continuava. Aquí la cosa ja es veia que havia de complicar-se: una primera rebentada provocava una primera aturada... que després es repetiria, es repetiria i es repetiria (sí: es repetiria 3 cops més).

Fins Sant Pere cap nou problema, tret de la salutació "cordial" amb uns caçadors molt ben armats (em refereixo a armes de foc, que sempre estem igual!). Un petit piscolabis, amb pistatxos -també coneguts com a festucs- i plàtans per refer-se i apa, tornem-hi. Clar que aquí la cosa es començava a desmadrar, i en lloc d'anar per l'esquerra -sense connotacions polítiques- alguns van prendre el camí fàcil de la dreta -insisteixo, sense connotacions polítiques-. L'operació rescat va prendre el seu temps. Uns trets solitaris van fer pensar el pitjor, però al final la colla es va reagrupar. Una petita pujada, unes quantes arrels i una nova explosió. Aquesta vegada no era cap tret. Un especialista en rebentar cobertes la rebentava de manera espectacular, i només el savoir faire del sanitari oficial de la colla que va fer un embenatge compressiu sobre la cobertavan permetre continuar endavant. Clar que la roda estava malferida, i en arribar a la carretera 4 elements es van separar del grup per anar tornant "ràpidament" i sense complicacions cap a la civilitazació. L'embenatge compressiu, però, es movia i va caldre una cura d'urgència que va venir seguida d'un salt de cadena... Un drama.

Uns quilòmetres més endavant una nova trobada amb la colla que havia seguit la ruta i que havien anat més ràpid en no tenir problemes: un vulgar clau de carretera (no, no és el que penseu) havia rebentat la roda. I encara quedaria una altra rebentada. I sort que es va acabar la ruta: els 26 km inicials s'havien doblat, i el temps, superat. Endavant, que anem a més!

Eps!: oblidava que el darrer en rebentar ha penjat algunes fotos!

Falta molt?

- Quan falta?
- Quan arribarem?
- No esmorzeu mai, vosaltres?
- Tinc gana!

Si, ja sé que aquestes preguntes/demandes poden semblar infantils... però qui no les ha sentit o utilitzat en alguna de les sortides en bicicleta?

N’hi ha d’altres més específiques de les pedalades:
- Quants quilòmetres portem?
- Quants quilòmetres hem fet?
- Quin desnivell hem fet?

Les dues primeres, sobre el quilometratge, ja fa temps que estan resoltes per a la gran majoria: gairebé tots disposem d’un comptequilòmetres calibrat a ull per a cadascú que ens dona una idea aproximada del que hem fet. Com que no quadren mai, ens dona motiu de conversa de tant en tant i ja n’assumim l’error.

La pregunta del desnivell és més peluda, entenent pelut com a sinònim de complicat. Resulta que en temps, això no es comptava. O si es comptava era només per dir l’alçada (o altura, que em sembla que són coses diferents però que no he arribat mai a distingir) a la que s’havia arribat. Si es treballava un xic més es podia dibuixar la ruta sobre un mapa i, manualment, anar comptant les corbes de nivell i anar sumant. De negrets (en el ben entès que els negrets als que es refereix l’expressió, i sense ànim de ser racista, altres problemes tenien que no fós comptar desnivells). O de xinos (per què les feines tedioses i pesades se suposa que els han de fer gent de colors diferents als nostres?). Ara, però, la qüestió sembla que hauria de ser més fàcil de resoldre: els GPS fan aquesta feina... o no?

M’explicaré: com tothom sap, un GPS és un sistema miraculós patrocinat per l’exèrcit dels Estats Units de (Nord)Amèrica, i en conseqüència pel gloriós poble (nord)americà que permet posicionar-nos en 3 dimensions a l’espai. Això del 3D no ha de ser una cosa moderna: és el nostre estat natural. El problema està en l’exactitut de l’artefacte: de l’ordre -mai del tot aclarit en funció de les fonts- de més/menys- 4 metres. Això vol dir que, en cada moment, les coordenades que ens indica poden estar 4 metres a la dreta d’on estem realment, 4 metres a l’esquerra, 4 metres endavant, 4 metres enrera, 4 metres amunt o 4 metres avall. O sigui, podem estar a casa del veí del costat, al carrer, al pis de dalt o al de baix. I això per a cada punt que registra el GPS!

Per a l’ús habitual, això no és problema. Però quan es vol calcular el desnivell acumulat... quan sabem si sóm al pis de dalt o al pis de baix? I si ara diu que sóm al pis de baix, i 2 metres més endavant diu que sóm al pis de dalt? Quin embolic, no?

Això vol dir que haurem de tractar les dades, de polir-les, que és una manera fina de dir “manipular-les”.

Per posar un exemple real, agafem una ruta realitzada pel Celré el dia 31 de maig. Agafem aquesta ruta, passem els valors llegits pel GPS a un full de càlcul, anem calculant desnivells entre dos punts consecutius i anem sumant els casos en el que el desnivell és superior a 0. Doncs bé, el resultat és de 962 m de desnivell. Ostres, quina ruta!

Però suposem que el GPS registra valors erronis, i ens inventem una correcció. Pot ser una mitjana mòbil, de manera que es tregui una mitjana de l’alçada de n punts, la qual cosa ens marcarà una tendència, i tornem a fer el mateix càlcul anterior. Què passa? Suposem una mitjana mòbil de 4 punts. En el cas estudiat, ens dona un desnivell acumulat de 655/656 m (la diferència la comentaré més endavant). I per què 4 punts, i no 6? Doncs amb 6 el desnivell és de 601/603 m. Quin dels 3 (5) valors és el correcte? Històricament jo he utilitzat el dels 4 punts, però no tinc cap raó lógica per donar-lo com a bo.

Però hi haurà programes acceptats universalment que facin aquesta feina, no? Doncs per exemple hi ha el IBP, que ens diu que el desnivell acumulat en positiu és de... 784.72 m! Clar que això de posar decimals ja diu un xic que de matemàtiques van un xic peix, sobretot considerant la precissió i el marge d'error.

Val a dir que el CompeGPS, un dels programes que més s'està utilitzant darrerament, dona un desnivell de 644 m, que s'aproxima al criteri de la mitjana mòbil de 4 punts. I si mirem l'admirat Wikiloc el desnivell positiu que dona és de 633 m.

Ah, i les diferències en el desnivell seguint el mateix criteri. Resulta que el GPS guarda uns valors amb 5 decimals, quelcom totalment absurd quan la precissió de l’amidament és de menys de 4 metres! Clar que els americans van enviar una sonda a Mart i van posar la distància en milles en lloc de quilòmetres, o van bombardejar “per error” l’ambaixada xinesa a Belgrad.

A que els que us plantejàveu comprar un GPS ara ho veieu tot molt més complicat? Doncs no us desanimeu: si no entreu en detall us aportarà moltes alegries, i només tindreu maldecaps si us pregunteu coses que van més enllà de l’enteniment humà. Però això queda per a l’apartat de filosofia, que de moment no és del tot operatiu.

Per cert, la ruta en qüestió va coincidir en part amb el traçat de la 5a Cursa BTT del CETIG, i completament amb la data tot i no estar prevista cap competència.

- Falta molt?
- No, ja s'ha acabat

Nota de l'autor: Sí, ha estat un rotllo... però és que no sabeu com arriba a carregar que cada vegada preguntin sobre el desnivell (es manté l'anonimat del pesat, seguint la tradició de les cròniques, en el ben entès que pesat pot ser pesada, o viceversa)

Desfilada de moda

Quan arriba la primavera tot sembla més bonic. Els dies s'allarguen, els camps verdegen, tot floreix o comença a donar fruits. Sembla que tot llueixi més. I clar, a BTT Girona no podiem ser menys. Després d'un llarguíssim procés de decissió, un no tant llarg procés de disseny, el d'encàrrec i finalment el de producció ja podem lluir el nou uniforme de la temporada 2009-2010 (i a saber si 11, 12 i següents).

L'ocasió escollida no podia ser millor: la pedalada Girona-L'Escala, una sortida que ja va per la tercera edició i que ja està esdevenint un clàssic del mes de maig. I el dia, la inaguració de la setmana de Temps de Flors a Girona, que es corresponia, a més (per a qui no ho sàpiga, que deu se majoria), amb el dia d'Europa. Hi ha d'altres efemèrides del dia, com el 3-0 del València al Madrid... clar que això només és mig set i la setmana anterior n'hi havien clavat un de sencer. Però a nosaltres, el fungol no ens diu res. Doncs res, a lluir-la per L'Empordà, amb gran èxit de crítica i public. Va anar un xic justet: tot just el divendres, més al vespre que a la tarda, es van poder repartir. I el resultat va ser tan bo que ara ja s'està estudiant tota la línia de merchandising amb ulleres, portamondes, cascs... però be, això serà més endavant... o potser és fer volar coloms. Ah, queda per agraïr el magnífic disseny d'en Jose Notario i la feinada de negociació d'en Lluís (sí, el fotógraf també és el cap de compres).

Respecte al local triat per a la desfilada, les vores del Ter i la plana de l'Empordà, no hi ha res més a dir que les lloances ja conegudes (allò del "en un marco incomparable se presentó el nuevo equipamiento tanto masculino como femenino..." i veu de NODO). En total, uns 90 participants que van acabar la pedalada sense massa incidències, tret d'algú a qui l'excés de cel i dedicació ens l'ha acabat portant a l'hospital (cal esperar que tot acabi bé). La senyalització extraordinària va permetre que l'excés de cabal del Ter, que ens va barrar el pas a Sobrànigues, no fós cap impediment per arribar a destí. L'any que ve, més!

Des del Poste de Mata

De tant en tant, també toca fer comarques. Que si no s'ens acusa de centralisme (gironí, obviament). Aquesta setmana la proposta era sortir lluny... bé, anar fins al Pla de l'Estany. La visita, auspiciada per en Nat i proposada per la Mun, ens havia de portar fins el Puig de Can Ramió, una ruta que, en sentit contrari al que haviem de fer, estava senyalada en negre per el centre BTT del Pla de l'Estany. L'hora havia quedat clara: les 9:30. Clar que, sense voler ser sexista... ehem. El cas és que a les 10 tocades (l'hora, vull dir) començavem a pedalar des del Poste de Mata cap a muntanya. En un primer moment les coses semblaven fàcils, al menys pel que feia al grau de dificultat. El seguit de camins, corriols, opcions i desviacions feien, però, que la desorientació del guia fés necessari un cop d’ull a la cartografia del GPS. L’arribada a un senyal que marcava una ruta en BTT com a negre ja feia preveure cert patiment... que no arribaria fins més endavant.

Pel camí, una parada a Cal Sereno, on els estadants ens van oferir “Peace & Love”, ens van fer alguna foto, ens van explicar els plans urbanístics de la zona i ens van indicar l’estat d’una font pocs metres més enllà. Pocs metres, però en pujada: la font de la Bora. L’objectiu de la ruta no era, però, la font, si no el mirador de dalt de tot i clar, per això s’havia de continuar pedalant.

Dalt de tot (o per ser més exacte, al Puig de Can Ramió), la vista era meravellosa, amb un dia claríssim que posava als nostres peus un paisatge que no ens mereixem... però que tenim ben a prop, què carai!. Una oferta: “quereih unoh pihtashoh?”, anava oferint ressaladament un dels membres de l’expedició. Ni cas. I això una i altra vegada: “quereih unoh pihtashoh?”, repetia. Res, cadascú a la seva “son buenoh pa la prohtata!”... “ostres, a veure aquests pistatxos?”. A veure: o hi ha molta por amb el comportament d’aquest òrgan, o hi s’aplica allò de val més preveure que curar. El cas és que els festucs en qüestió (l’origen geogràfic dels quals va ser motiu d’un intens debat) van durar el temps justet de despellofar-los.

Acabats els pistatxos, festucs i les ganes d’admirar el paisatge tocava iniciar la baixada. Per que si ets dalt un turó, el que esperes és això, no? Doncs no: cap amunt un tram més: el destí era Pujarnol. En un moment determinat es torna a presentar una disjuntiva: camí ràpid, curt i amb molt pendent o un xic més llarg i més suau. L’opció: el llarg. I suau o era, però també ple de fang!

Al final de la baixada, Can Gelada, una masia molt ben conservada mantenint l’estructura original (res d’actualitzacions, tal com eren abans), magníficament arreglada amb flors i amb una simpàtica mestressa que molt amablement ens va explicar la història de la casa. Ara, però, no en parlarem.

Quedava la tornada cap a l’origen, un tram de la qual vam fer per la carretera de Rocacorba perseguint un cotxe que havia gosat avançar-nos.

El detall final: el pas per Miànigues, un poblet de Porqueres que val la pena de visitar.

Les fotos, com sempre, d’en Lluís deixen constància de la història.