Satel·lits i altres estris

Després del desconcert de la pujada a Sant Grau, i aprofitant el magnífic temps d'aquest cap de setmana crec que ha arribat el moment de recuperar un escrit que feia temps que voltava i no s'acabava de concretar.

Quan ja fa cert temps el tema de la bicicleta de muntanya es va començar a posar de moda, hi havia una colla de ximplets que corrien per camins que havien conegut de tota la vida, en excursions que s'havien fet a peu o en cotxe. Per això feia falta algú que coneixés el terreny. Hi havia d'altres opcions, com llançar-se a l'aventura (i acabaves a un fondal sense sortida que implicava carregar la bici a l'espatlla -en el millor dels casos, si és que no quedaves envoltat de romagueres- per tornar cap amunt), o bé confiar en l'atrevit que carregava un mapa i deia que el sabia llegir. En aquest darrer cas, i si la compostura de l'entès era prou coratjosa fins i tot podia arribar a fer creure que no s'havia perdut quan en realitat no tenia ni idea d'on era (ho dic per experiència). D'aquesta manera, i amb el procediment de prova i error, s'anaven obrin noves rutes que en realitat ja existien però que calia lligar per poder-les gaudir amb la bici. D'aquesta manera es solventava el problema a nivell de grups individuals, la promiscuitat (en termes ciclistes, clar) dels quals feia que s'anessin fent intercanvis de coneixements i la base de dades del personal anava incrementant el nombre de rutes per fer. La participació en diferents curses i pedalades organitzades també donava als participants noves idees per anar eixamplant horitzonts.

Va arribar un moment, però, que això no era suficient. Afortunadament van començar a sortir llibres amb propostes, i els consells comarcals es van animar a marcar rutes. En aquest punt internet ja era operatiu, i l'intercanvi d'informacions a través de la web també facilitava les coses. Descripcions de rutes van començar a apareixer per totes bandes, però el mètode era feixuc, i costava de mantenir l'esperit necessari per anar fent la feina de recopilació.

El boom de les noves rutes, però, va sortir amb l'aparició dels GPS. No el GPS del cotxe, amb navegador incorporat i que ens permet, posant una adreça, enviar-nos per paratges totalment desconeguts i per carreteres secundàries i/o direccions prohibides fins a destí. Els navegadors aquí erem nosaltres, que, calibrant un mapa, només haviem de seguir la línia que ens apareixia a l'aparell. Clar que també portava la seva feina, feina que després era difícil de compartir. Es podien guardar els tracks (que és com s'anomena una ruta en el llenguatge dels GPSs), però només els enviamem als amics. Aquests primers GPSs (ai, el meu estimat eTrex) tenien poca capacitat d'emmagatzematge, no tenien mapes i perdien la sensibilitat en zones encanonades o a l'interior dels boscos.

Des d'aquell artefacte groc que només marcava una línia per on havies passat amb discontinuitats, fins ara ha passat poc temps, però molta tecnologia.

L'aparició d'una nova generació de GPSs amb més sensibilitat va facilitar la precissió dels aparells. La disminució dels preus de les memòries va permetre incorporar mapes als GPS. Finalment, el gran boom: el Google Earth, que posava a disposició de tot el mon una preciossíssima i precissíma base de mapes, actualitzats en el cas de Catalunya per l'ICC, que solventava el problema del calibrat previ. Quedava una cosa: d'on treiem les rutes? Què en feiem de les que teniem? Nou invent: Wikiloc, una plana web creada des de Girona i que va merèixer un premi directament del senyors de Google facilitava novament la feina. I com tot allò que és bo, sempre li surten imitadors: una plana calcada la trobem a Everytrail, inclús amb algunes millores respecte a l'anterior... tot i que no és nostra!

De programes per a manipular la informació n'hi ha de tot tipus, des del clàssic Ozi Explorer, de pagament, passant pel GPS Trackmaker (lliure, amb una gran amplitut de possibilitats pel que fa a compatibilitat de formats) o el CompeGPS, una altra iniciativa catalana amb un magnífic programari amb versions de prova per comprovar-ne les seves possibilitats, sense oblidar el Mapsource de Garmin i tota la cartografia vectorial que disposa. Com sempre, en aquest camp cal estar "al lloro" sobre la legalitat de les nostres actuacions. Per això val a dir que hi ha gent que s'ha entretingut a digitalitzar mapes, en una xarxa paral·lela a la de pagament amb la mateixa qualitat, si no més pel que fa a precissió, que els de pagament.

Una observació: els aparells que es fan servir per anar per muntanya tenen poca cosa a veure amb els navegadors dels cotxes: no hi ha rutes predeterminades, tot i que si referències. És com tenir un mapa al davant i un dit que indica on ets. Només la preparació (o les rutes baixades d'internet) ens marcaran els camins. I al cap i a la fi, això és el que busquem...

Per als que no els hi agradin els artefactes un GPS no deixa de ser un trasto més. Si t'agrada un xic remenar, és una font inacabable de sorpreses. Dibuixar camins sobre un mapa a la pantalla i resseguir-los, veure per on has passat, treure el perfil de la ruta que has fet i poder-la compartir amb els amics que no han pogut venir amb tú el mateix dia, però que hi poden anar un altre, compensa tot l'esforç que pot representar aprendre a fer-los anar... i que certament no és excessiu.

Sant Grau: Lost & Found o la crònica d’una pèrdua anunciada.

D’haver tingut un GPS, hauria estat realment interessant veure després sobre el Google Maps per on carai hem acabat passant!!!

Clar que, d’haver tingut un GPS, realment no hauríem passat per on ni sabem que si o no hem passat, doncs no ens hauríem perdut.

Dit això.

Eren les 9’30 del matí, tocades, i a l’estació de servei de Santa Eugènia (del Güell, emprant la nomenclatura correcta) érem 9: Lluis, Adrià, Notario, David, Jordi, Jan, Gencat, jo mateixa, i una nova incorporació, en Pablo que el pobre no sabia on s’havia ficat!

A la pregunta, qui sap pujar fins a Sant Grau, tothom s’ha fet l’entès, i qui més qui menys tenia alguna idea de per on passar; a més, portàvem no una!! sinó dues guies de Btt per les Comarques Gironines, una d’elles signada fins i tot pel mateix Mr.!!, que no han sortit en cap moment de la motxilla ... intrèpids, ens va la marxa!!

Però tot el que ve a continuació no hauria d'haver estat una sorpresa.

De bon matí, pensant que potser algú havia enviat un missatge de darrera hora, he mirat el correu i la tragèdia estava anunciada:

“Darrer minut: acabo d'arribar (1:05am) i no estic en condicions de pujar a Sant Grau (ni de llevar-me abans de les onze). A passar-ho bé. Jeiem”

Upps!

El primer gran què ha estat creuar el Ter. Per La Pilastre passava molta aigua, a l’alçada de Bescanó, passat el primer pont, tres quarts del mateix ... i bé, ja només ens quedava Vilanna i creuar per la carretera.

En David ens deixa: ha d’anar a ajudar a un amic a fer un trasllat i torna pel mateix carril bici per on hem vingut. I és que hi ha gent que té seny i se les veu a venir...

La resta, amb l’orientació que ens ha caracteritzat al llarg de tota la ruta, i un cop deixada enrere la fàbrica de Can Casademont, hem passat de llarg la cruïlla que entra a bosc a Constantins, i hem seguit per la carretera asfaltada uns 5 km més.

Finalment algú ha dit que no anàvem bé i que el millor seria tornar enrere, expressió que val a dir que, al llarg del matí s’ha deixat sentit diverses, per no dir moltes, vegades.

Arribats a Constantins i al final del poble dues pujades davant nostre: serà la de la dreta o serà la de l’esquerra .... uhhmmm!!!

- A mi la de l’esquerra em sona més

- .... doncs vale....

Ni 100m, una cadena a terra marcant camí privat i un paisatge desconegut ha fet saltar el següent “crec que no anem bé, hauríem de tornar enrere...”

(i mitja volta)

La pols de terra seca surant a l’aire feia preveure que no érem massa lluny de la sorrera, i tot i que ens ha anat d’un pèl, hem trobat la cruïlla que, amagadeta a l’esquerra, comença a pujar cap a Sant Grau.

S’ha acabat la carretera ampla i plana i malgrat el pendent no és molt dur, el caminoi és estret i el relleu demana més concentració. Tothom va pujant bé, alguns més endavant, altres més pausadament, però pinta bé. A algun il·lús/-a, se li passa pel cap que "això ja està fet”!!

Primera gran decisió: Davant tenim un fort pendent dissuasori, a la dreta el camí puja més tranquil·lament i convida a agafar-lo. Com que som dèbils ens deixem seduir i fem tornar enrere a l’agosarat Adrià que, amb un coratge suprem, havia iniciat l’ascensió de la pujada que tota la resta havíem, voluntàriament, ignorart

- Ei!! jo, ho recordava més dur, vols dir que anem bé?

I la sensació és que ens movem direcció de tornada a Girona, i no amunt.

A una parada de reagrupament algú aixeca el cap.

- Mira!! Es veu la Senyera!! Sant Grau és allà dalt

- si però ... no sabem si hi ha camí!

- There’s always a way – salta en Jan que ja entén i parla de tot, i si cal barrejat.

- què fem? Pugem per aquí?

I vinga amunt!!

Fins que, qui havia dit “jo ho recordava més dur”, comença a pensar que es podria haver guardat les paraules, posa el plat petit, puja el volum de la música, i decideix concentrar-se en les pedrotes que no deixen de topar-se amb la roda del davant, mentre la de darrera no para de derrapar sobre ella mateixa, pel terreny sec i pel fort pendent que ... a més a més.... nooooo s’acaba mai!!

Comencen a aparèixer els peus a terra i la quasi impossibilitat de tornar a pujar a la bicicleta; hi ha massa pendent. Comença la llarga ascensió a peu ... i qui més qui menys intenta, quan el terreny ho permet, tornar a pujar a la bicicleta, valent-se fins i tot de l’ajut dels companys que l’aguanten per poder fer la primera pedalada. Un, dos, tres ... ara!! 50-100 metres... i plof!! Següent pedrota, peu a terra i el pulsòmetre a 192.

- crec que caminaré una mica més ...

I així, no se sap ben bé com, arribem en perpendicular a topar-nos amb la ruta nº5, i amb motos, quads i ciclistes que ja van de tornada.

- que anem bé per Sant Grau???

L’Adrià, en Jan i en Lluís van uns metres per davant i tiren milles.

En Notario ha desaparegut. El darrer cop que algú l’ha vist s’havia anat a amagar darrera una verdissa .... Li haurà passat alguna cosa?

- No em trobo gens bé, no sé què em passa – diu en Jordi tot pàl·lid.

I ja tenim la primera pàjara!!

Una barreta de xocolata, una estoneta assegut a l’ombra i en pocs minuts el recuperem.

Però en Notario. On és?

Sona un mòbil.

- Ei Mun, que torno enrere, no puc més

En Notario ha aparegut!!!

Però el convencem que acabi de pujar i baixi per a ruta nº5.

En Jordi que encara no les té totes i en Gencat que té un compromís per dinar decideixen acompanyar a en Jose. I amb això perdem 3 persones més.

En Pablo i una present seguim fins a dalt i no triguem a trobar la darrera rampa. És la única cosa que no havia pogut oblidar del darrer i únic cop que havia pujat a Sant Grau fa més d’un any, doncs em va quedar gravada a la retina l’impacte que em va fer veure-la.

Però hi posem ganes, mirem a la roda del davant, mai a la pujada, i amunt!!

L’Adrià i en Jan són dalt fent honor a la Senyera. En Lluís prepara la càmara.

Els cinc supervivents ens mengem un enorme sobao arribat directament de Santander – bonísssim!!! – fem la foto de rigor i, deixant de banda l’exploració del terreny, decidim baixar seguint la ruta marcada.

Sense cap mes incident arribem a Girona passant per Sant Gregori.

Algunes fotos aquí.

Un xic de roadbook fora de temporada

Sembla que la crisis ho avasta tot, fins i tot les sortides en bicicleta. Aquest any ha començat una mica desordenat i sembla que les sortides no s'acaben d'estabilitzar. Tot i així cada setmana n'hi ha, i aquest n'hi ha hagut, pel cap baix, dues de controlades. La light, del dissabte, amb final gastronòmic inclós (això és saber-ho fer be de bon principi... clar que de light passaran a heavy ben aviat) i la del diumenge.

La convocatòria comptava aquesta vegada amb una proposta que en Dani havia tret de internet, de la meravella del Wikiloc. Estava basada en la Roadbook que organitza el GEiEG cada any, sempre diferent. O sigui que cal dir la versió: la 2008. La feina de passar-la al GPS ja estava feta, per tant només calia seguir la ratlla i veure cap a on ens portava. Val a dir, per aquells que no han fet servir mai el GPS, que de vegades no resulta tan fàcil de seguir... al menys fins que no n'has agafat l'experiència necessària. La ruta pot contenir errors (o errors del que l'ha generat, en no borrar els trams en els que s'havia equivocat), el satel.lit pot tenir dèficits de cobertura en el moment de la gravació original o en el moment d'utilitzar-la o, simplement, hi ha corriols amagats que són difícil de veure si no s'està molt atent al track... i mentres es pedala no sempre és fàcil!

La setmana semblava que havia acabat malament: un mal vent de ponent (ja sabeu la dita racista: "de ponent, ni vent ni gent") havia fet honor a una altra dita més meteorològica: "el vent te una cosina a llevant, que va a veure rient i torna plorant". Doncs avui tocava riure, o sigui, un temps magnífic, primaveral, amb un cel d'un blau... cel, com ha de ser el cel, i una visibilitat gairebé infinita. Sé que no us ho creureu... jo no m'ho crec, però des de dalt Sant Mateu hem comentat que es veien els Alps Marítims. I oh sorpresa!... mireu que es veu al fons de la imatge del Google Earth...

Ja veus, doncs, que poc puntuals, a les 9:30, els dos únics expedicionaris es trobaven a la gasolinera del carrer de la Creu, on no el vent si no els humans n'havien fet una destrossa més pròpia de Gaza que d'un lloc cèntric de la ciutat. El primer tram de carril-bici ens ha portat fins a mig camí de Quart. Allà ens hem començat a endinsar cap a les muntanyes, per una ruta que semblava seguir, amb diferents variacions, la de les Pomeres. Al final hi hem acabat arribant marejant un xic la perdiu... però era força evident que hi arribariem.

Des d'allà, per camins ja coneguts hem arribat a Sant Mateu de Montnegre. Creuar un parell de cops un torrent hi ha posat la nota divertida... tot i que, malgrat el bon temps, no hi havia cap ganes d'una remullada integral. Un caçador de senglars despistat (vull dir perdut al costat de la pista, sense ningú més) ens ha recordat, un cop més, la fauna del massís. La por a trobar arbres pel camí s'havia esvaït feia estona, i de l'únic que ens haviem de preocupar era de gaudir del paisatge que el cel ben clar que havia deixat la ponentada ens oferia: Montseny, Guilleries, Pirineu, Cap de Creus, Montgrí... i clar, les Gavarres en tota la seva extensió; Gironès, Selva, Empordans, Pla de l'Estany... tot als nostres peus. Però encara haviem de tornar, i aquí han començat les sorpreses i les descobertes.

Poc després de Sant Mateu un corriol opcional ens ha permès deixar un tram la carretera asfaltada i ens ha portat cap a la cruïlla de la pista que mena cap als Àngels. Uns quants quilòmetres de bon camí que hem deixat per agafar un camí que després s'ha convertit en un divertidíssim corriol que, pel mig del bosc, ens ha permès baixar a tota velocitat fins a Cal Soldat, al final de la Vall Fetgera. Vull recalcar el concepte divertidíssim, per que realment us ho passareu be si el voleu tornar a fer.

Què dir de la vall Fetgera que no s'hagi explicat ja en aquest blog? Les seves fonts, Can Marcó amb els seus gossos, el Celré acompanyant-nos... Però no, no haviem d'arribar fins a Quart un altre cop. El GPS (i l'hora compromesa de tornada) ens desviaven cap a Can Mascort, un camí ja conegut també de rutes anteriors. Aquí, sense trepitjar la carretera en obres en el moment de l'escrit per reformar el conegut revolt homònim, hem agafat la pista que, tot seguint la carena, ens portaria cap a Palol d'Onyar, o cap a Quart, segons la variant que volguéssim agafar. Però no tot havia de ser pista, no!

Una mica més enllà, cap a la dreta, un desviament per el que al començament semblava que havia de ser un camí normalet que ens portaria fins a Biocentury es convertia, en poca estona, en un corriol ple de salts arreglats per fanàtics (en el bon sentit de la paraula) del Freeride. Les feixes que s'havien fet després dels incendis que van cremar la zona fa un parell de dècades s'anaven saltant perpendicularment, i fins i tot hi havia alguna rampa preparada amb troncs per potenciar més l'alçada i revolts peraltats per poder anar a tota velocitat. No cal dir que els dos protagonistes de la sortida s'ho han agafat amb més calma: l'objectiu era arribar d'una sola peça i no fer ús dels serveis públics d'emergència.

Aquesta vegada no hi ha hagut fotos: el fotògraf oficial és baixa temporal per reformes de la llar, i el suplent, preocupat per unes lentilles que havia d'estrenar i no ha estat capaç de posar-se, ha oblidat per complet la càmera fotogràfica.

Primer aniversari

Ja fa una mica més d'un any que algú va fer els possibles i els impossibles per a què les cròniques, que fins aquell moment s'anaven enviant per correu, de les nostres sortides, es publiquéssin a internet. La disponibilitat d'espais gratuïts, en el format que es necessita per anar explicant el que va passant a internet s'en diu blog. Alguns puristes lingüístics, que no accepten els neologismes, en diuen bloc (que també és un anglicisme, tot sia dit de passada). I d'altres més rebuscats en diem "quadern de bitàcola", una manera d'homenatjar a aquells viatjants i descobridors de l'antiguitat que anaven apuntant les seves observacions diàries en les seves etapes de navegació. Nosaltres antics encara no ho sóm, però moltes vegades naveguem, encara que sigui sobre dues rodes o sigui que aquesta darrera acepció, una mica pedant idiomàticament, és la que es va adoptar (tot i que abreviadament va quedar en "cròniques". Tots aquests termes per dir exactament el mateix.

Doncs això, que fa una mica més d'un any que aquest blog s'actualitza amb certa irregularitat, tot i que s'hi han acabat apuntant cròniques de sortides anteriors. I en aquest any s'han fet nous amics, hem conegut noves rutes, hem visitat (involuntàriament) hospitals, hem canviat de màquines o hem aguantat, com hem pogut, les que teniem. La tecnologia cada vegada està intervenint més en les sortides, i el GPS s'ha fet un company habitual, però això no treu que l'experiència del personal, o l'atreviment dels més agoserats, no sigui fonamental per conèixer nous camins. Picasa, Google Earth, Mapsource, Garmin cada vegada entren més al mon de la BTT i s'uneixen a les marques de bicicletes o equipaments esportius. I el que abans eren rutes ara són tracks, i dels punts interessants ja en diem waypoints. Però els paisatges, les muntanyes, les valls, els turons; els boscos, prats i camps: ocells, gossos, senglars; els rius, rieres, rierols i torrents; coves i mines; pistes, camins i corriols continuen essent-hi per portar-nos al mig de la natura que ens envolta.

Aquest petit escrit està dedicat a tots aquells que han fet possible que les sortides, que han servit de base per a les cròniques, fóssin possibles. Tots aquells que han proposat rutes, experiències noves, altres límits... tot allò que ens ha fet gaudir durant aquest any llarg. Ara que comença un nou any és un bon moment per fer balanç del passat i gaudir del present.