dissabte, 3 de gener del 2009

Viatge al sud

Quan començo a escriure aquesta pitita crònica dels “Altres límits: objectiu Andalusia” ja han passat uns dies que fan que s’hagi posat una mica els records de la sortida.

Aquest any les festes nadalenques plantejaven una sèrie de ponts encadenats que permetien a molta gent agafar-se uns quants dies seguits de festa... i com sempre, hi ha qui té una idea al cap: per que no anem cap al sud, on fa un temps una mica més agradable que aquí. I lligant caps, un altre diu... i per què no hi anem en bici? I per què no aprofitem per celebrar-hi el cap d’Any?

Doncs això, després de molts preparatius, el 27 de desembre començava la peregrinació cap al sud. Dues furgonetes, una per a les persones i l’altra per al material, i un turisme es posaven en marxa. L’expedició estava formada inicialment per en Jeiem, la Mun, la Victòria, l’Adrià, en Bernat, en Miguel, la Susan, en Dani i la joveníssima Emma. Més tard recolliriem en Dani a Màlaga i la Mayte ens trobaria al Puerto de Santa Maria.

La idea era establir tres bases: Cabo de Gata, Puerto de Santa Maria i Ronda i des de cadascuna de les bases fer alguna sortida. Com que no coneixiem la zona, el GPS havia de fer la seva feina. Afortunadament el Wikiloc i les rutes de la Transandalus ja ens havien preparat la feina, tot i que la selecció de rutes sense asfalt, amb una mica de pendents i sense pujar a gaire alçada (adeu, Sierra Nevada) complicava la sel·lecció.

Fer una explicació detallada de tot el que vam fer resultaria mig llibre (sí, és que quan sortim muntem unes novel·les que, si cal explicar-les, donen per a un llibre complet). Només per fer dentetes als que es van quedar, sapigueu que les temperatures eren uns 10º més altes que aquí, i que ens permetien anar en mànigues de camisa pel carrer. Clar que això ho va pagar algun que es va passar de llest amb un refredat dels que fan feredat.

A la zona del Cabo de Gata vam poder visitar àrees on la febre de l’or havia deixat les muntanyes foradades, platges totalment verges, corriols per penyasegats penjats sobre el mar, muntanyes amb roques de tots colors i un “desert” totalment verd i florit.

De camí cap a Cadis una parada obligada: el barco d’en Chanquete! No podiem passar per Nerja sense el nostre homenatge a l’estimat “Verano Azul”

Ja a Cadis, una ruta fins a tocar el cap de Trafalgar va deixar els protagonistes ben xops per una pluja que ens va acompanyar bona part del viatge.

De la festa de Cap d’Any... bé, això no correspon a una crònica sobre rutes en bicicleta, no us sembla? Sí, ja sé que en voldrieu saber més, però... Se siente!

Per la serra de Ronda haviem triat una ruta que seguia el traçat de la línia de tren, però un cop més la pluja ens va tirar el dia enlaire i ens en vam quedar amb les ganes. Això sí, un cabirol que s’ens va creuar a la carretera ens va donar la imatge feréstega de la jornada, que dies abans ens havia permès veure toros, garces reials, flamencs i d’altres especímens de la fauna local (un capítol apart del llibre no escrit).

Una setmana després de la sortida, la tornada. La quilometrada en cotxe ens va permetre veure que això de pagar per circular per autopista és una tradició exclusivament catalana, i que pel manteniment de la nostra cultura hem de mantenir.

Com que una imatge val més que mil paraules, podeu fer una enciclopèdia amb les que hi ha penjades aquí, aquí i aquí.

3 comentaris:

lizquies ha dit...

Ostres que wapo!!!! llàstima que aquesta vegada no ha pogut ser. De totes maneres de les dues fotos que hi ha el blog m'agradaria comentar:

1era foto: Curiosa manera teniu els de Girona, d'anar en bicicleta per Andalusia!!!!

2ona: I el Chanquete? com es que no surt a la foto?

Les altres fotos que teniu penjades les veure amb mes detall més tard.

Jeiem ha dit...

Gràcies pels comentaris, Laura. Respecte als mateixos, dues explicacions:

1era foto: No ho vas entendre bé. Nosaltres anàvem a Andalusia amb bicicleta, no en bicicleta.

2ona foto. La resposta és més dura. Potser et vas perdre el capítol, potser ho has esborrat de la teva memòria per que no ho podies acceptar. Però ho has de fer, ho has d'acceptar:
Chanquete ha muerto!
Descansi en pau!

lizquies ha dit...

Nooooooooooooooooooooooooooooo!

"Españoles, Chanquete a Muerto"