dissabte, 6 de setembre del 2008

La rentrée

Fa temps, en una època més francòfila, sempre m’havia cridat l’atenció de tot l’enrenou que muntaven els veïns de dalt quan s’acostava el mes de setembre: que si la rentrée per aquí, que si la rentrée per allà. Els que us heu relacionat amb ells d’alguna manera segur que us va cridar l’atenció el sobreús que, quan arribaven aquestes dates, feien d’aquest mot. Aquí, això de la rentrée encara no ha generat un mot propi, però els seus efectes són exactament els mateixos que més al nord.

En això de la bicicleta sembla que passa el mateix. Després d’un estiu curiós, on per primer cop des que tinc us de la raó –en el sentit genèric de la paraula i sense profunditzar gaire en el tema- no sóc conscient que hi hagi hagut una cançó de l’estiu (per a mí que, després del Txiqui-Txiqui a tots els habituals del tema els hi va fer vergonya posar-s’hi) i que no ha estat excessivament calorós (tot i l’escalfament global cada vegada sembla més que queda reduït al juliol) ha arribat el setembre amb més mala bava del que és habitual: el dia 1 ha coincidit en dilluns!

Ha sorprès, però, que tot i l’estampida general el més d’agost hagi portat sortides, que tot i no ser metòdiques, si que han estat repetitives. El descobriment de les vespertines a les pomeres o les nocturnes a Sant Miquel han donat vida a un mes en que les calors posen mandrós al mes actiu. Quan no n’hi havia 2, n’hi havia 3, si no més, que s’animaven a darrera hora a pujar una muntanya o fer una pedalada. Tot eren convocatòries a darrere hora i trobades inesperades. Alguns rebien els correus de les convocatòries des de gran distància i els contestaven pensant que provocaven les enveges dels que érem aquí... quan eren ells els que patien per no poder pedalar!. Clar que els que si que es morien d’enveja eren els que estaven treballant i no podien incorporar-se a temps per pedalar, però de sacrificats sempre n’hi haurà d’haver, no?

A més hi ha hagut noves incorporacions a la colla, per compensar baixes normalment involuntàries, amb la qual cosa l’activitat social s’ha mantingut ben alta.

L’estiu, socialment parlant, ja s’ha acabat des de fa una setmana, i això s’ha notat amb la quantitat de correus creuats, propostes d’activitats i intencions de reprendre les sortides habituals. Així aquest dissabte a la tarda ja s’havia organitzat una sortida de “rentrée”. I diumenge una altra, per aquells a quí el dissabte a la tarda no els hi anava tan be (curiós, per la distribució d’assistents anunciats sembla l’equip de solters –ai, vull dir singles- contra el de casats).

El temps meteorològic, però, ha decidit que aquest cap de setmana tampoc seria d’estiu, i tot i un matí ben il·luminat i poc aprofitat la tarda ha virat cap a un dia plujós que ha desanimat a gairebé tothom. Una altra vegada serà, però això sí, la rentrée és la rentrée i cada any, amb o sense cançó de l’estiu, n’hi haurà una.
Ara ja només ens queda aprofitar el que queda d'estiu astronòmic abans la llum natural del dia no s'escursi massa... tot i que amb els frontals i l'experiència adquirida en les nocturnes de l'estiu potser anul·laran l'excusa de la foscor... sempre ens quedarà la fred (o no)