Falta molt?

- Quan falta?
- Quan arribarem?
- No esmorzeu mai, vosaltres?
- Tinc gana!

Si, ja sé que aquestes preguntes/demandes poden semblar infantils... però qui no les ha sentit o utilitzat en alguna de les sortides en bicicleta?

N’hi ha d’altres més específiques de les pedalades:
- Quants quilòmetres portem?
- Quants quilòmetres hem fet?
- Quin desnivell hem fet?

Les dues primeres, sobre el quilometratge, ja fa temps que estan resoltes per a la gran majoria: gairebé tots disposem d’un comptequilòmetres calibrat a ull per a cadascú que ens dona una idea aproximada del que hem fet. Com que no quadren mai, ens dona motiu de conversa de tant en tant i ja n’assumim l’error.

La pregunta del desnivell és més peluda, entenent pelut com a sinònim de complicat. Resulta que en temps, això no es comptava. O si es comptava era només per dir l’alçada (o altura, que em sembla que són coses diferents però que no he arribat mai a distingir) a la que s’havia arribat. Si es treballava un xic més es podia dibuixar la ruta sobre un mapa i, manualment, anar comptant les corbes de nivell i anar sumant. De negrets (en el ben entès que els negrets als que es refereix l’expressió, i sense ànim de ser racista, altres problemes tenien que no fós comptar desnivells). O de xinos (per què les feines tedioses i pesades se suposa que els han de fer gent de colors diferents als nostres?). Ara, però, la qüestió sembla que hauria de ser més fàcil de resoldre: els GPS fan aquesta feina... o no?

M’explicaré: com tothom sap, un GPS és un sistema miraculós patrocinat per l’exèrcit dels Estats Units de (Nord)Amèrica, i en conseqüència pel gloriós poble (nord)americà que permet posicionar-nos en 3 dimensions a l’espai. Això del 3D no ha de ser una cosa moderna: és el nostre estat natural. El problema està en l’exactitut de l’artefacte: de l’ordre -mai del tot aclarit en funció de les fonts- de més/menys- 4 metres. Això vol dir que, en cada moment, les coordenades que ens indica poden estar 4 metres a la dreta d’on estem realment, 4 metres a l’esquerra, 4 metres endavant, 4 metres enrera, 4 metres amunt o 4 metres avall. O sigui, podem estar a casa del veí del costat, al carrer, al pis de dalt o al de baix. I això per a cada punt que registra el GPS!

Per a l’ús habitual, això no és problema. Però quan es vol calcular el desnivell acumulat... quan sabem si sóm al pis de dalt o al pis de baix? I si ara diu que sóm al pis de baix, i 2 metres més endavant diu que sóm al pis de dalt? Quin embolic, no?

Això vol dir que haurem de tractar les dades, de polir-les, que és una manera fina de dir “manipular-les”.

Per posar un exemple real, agafem una ruta realitzada pel Celré el dia 31 de maig. Agafem aquesta ruta, passem els valors llegits pel GPS a un full de càlcul, anem calculant desnivells entre dos punts consecutius i anem sumant els casos en el que el desnivell és superior a 0. Doncs bé, el resultat és de 962 m de desnivell. Ostres, quina ruta!

Però suposem que el GPS registra valors erronis, i ens inventem una correcció. Pot ser una mitjana mòbil, de manera que es tregui una mitjana de l’alçada de n punts, la qual cosa ens marcarà una tendència, i tornem a fer el mateix càlcul anterior. Què passa? Suposem una mitjana mòbil de 4 punts. En el cas estudiat, ens dona un desnivell acumulat de 655/656 m (la diferència la comentaré més endavant). I per què 4 punts, i no 6? Doncs amb 6 el desnivell és de 601/603 m. Quin dels 3 (5) valors és el correcte? Històricament jo he utilitzat el dels 4 punts, però no tinc cap raó lógica per donar-lo com a bo.

Però hi haurà programes acceptats universalment que facin aquesta feina, no? Doncs per exemple hi ha el IBP, que ens diu que el desnivell acumulat en positiu és de... 784.72 m! Clar que això de posar decimals ja diu un xic que de matemàtiques van un xic peix, sobretot considerant la precissió i el marge d'error.

Val a dir que el CompeGPS, un dels programes que més s'està utilitzant darrerament, dona un desnivell de 644 m, que s'aproxima al criteri de la mitjana mòbil de 4 punts. I si mirem l'admirat Wikiloc el desnivell positiu que dona és de 633 m.

Ah, i les diferències en el desnivell seguint el mateix criteri. Resulta que el GPS guarda uns valors amb 5 decimals, quelcom totalment absurd quan la precissió de l’amidament és de menys de 4 metres! Clar que els americans van enviar una sonda a Mart i van posar la distància en milles en lloc de quilòmetres, o van bombardejar “per error” l’ambaixada xinesa a Belgrad.

A que els que us plantejàveu comprar un GPS ara ho veieu tot molt més complicat? Doncs no us desanimeu: si no entreu en detall us aportarà moltes alegries, i només tindreu maldecaps si us pregunteu coses que van més enllà de l’enteniment humà. Però això queda per a l’apartat de filosofia, que de moment no és del tot operatiu.

Per cert, la ruta en qüestió va coincidir en part amb el traçat de la 5a Cursa BTT del CETIG, i completament amb la data tot i no estar prevista cap competència.

- Falta molt?
- No, ja s'ha acabat

Nota de l'autor: Sí, ha estat un rotllo... però és que no sabeu com arriba a carregar que cada vegada preguntin sobre el desnivell (es manté l'anonimat del pesat, seguint la tradició de les cròniques, en el ben entès que pesat pot ser pesada, o viceversa)

Desfilada de moda

Quan arriba la primavera tot sembla més bonic. Els dies s'allarguen, els camps verdegen, tot floreix o comença a donar fruits. Sembla que tot llueixi més. I clar, a BTT Girona no podiem ser menys. Després d'un llarguíssim procés de decissió, un no tant llarg procés de disseny, el d'encàrrec i finalment el de producció ja podem lluir el nou uniforme de la temporada 2009-2010 (i a saber si 11, 12 i següents).

L'ocasió escollida no podia ser millor: la pedalada Girona-L'Escala, una sortida que ja va per la tercera edició i que ja està esdevenint un clàssic del mes de maig. I el dia, la inaguració de la setmana de Temps de Flors a Girona, que es corresponia, a més (per a qui no ho sàpiga, que deu se majoria), amb el dia d'Europa. Hi ha d'altres efemèrides del dia, com el 3-0 del València al Madrid... clar que això només és mig set i la setmana anterior n'hi havien clavat un de sencer. Però a nosaltres, el fungol no ens diu res. Doncs res, a lluir-la per L'Empordà, amb gran èxit de crítica i public. Va anar un xic justet: tot just el divendres, més al vespre que a la tarda, es van poder repartir. I el resultat va ser tan bo que ara ja s'està estudiant tota la línia de merchandising amb ulleres, portamondes, cascs... però be, això serà més endavant... o potser és fer volar coloms. Ah, queda per agraïr el magnífic disseny d'en Jose Notario i la feinada de negociació d'en Lluís (sí, el fotógraf també és el cap de compres).

Respecte al local triat per a la desfilada, les vores del Ter i la plana de l'Empordà, no hi ha res més a dir que les lloances ja conegudes (allò del "en un marco incomparable se presentó el nuevo equipamiento tanto masculino como femenino..." i veu de NODO). En total, uns 90 participants que van acabar la pedalada sense massa incidències, tret d'algú a qui l'excés de cel i dedicació ens l'ha acabat portant a l'hospital (cal esperar que tot acabi bé). La senyalització extraordinària va permetre que l'excés de cabal del Ter, que ens va barrar el pas a Sobrànigues, no fós cap impediment per arribar a destí. L'any que ve, més!

Des del Poste de Mata

De tant en tant, també toca fer comarques. Que si no s'ens acusa de centralisme (gironí, obviament). Aquesta setmana la proposta era sortir lluny... bé, anar fins al Pla de l'Estany. La visita, auspiciada per en Nat i proposada per la Mun, ens havia de portar fins el Puig de Can Ramió, una ruta que, en sentit contrari al que haviem de fer, estava senyalada en negre per el centre BTT del Pla de l'Estany. L'hora havia quedat clara: les 9:30. Clar que, sense voler ser sexista... ehem. El cas és que a les 10 tocades (l'hora, vull dir) començavem a pedalar des del Poste de Mata cap a muntanya. En un primer moment les coses semblaven fàcils, al menys pel que feia al grau de dificultat. El seguit de camins, corriols, opcions i desviacions feien, però, que la desorientació del guia fés necessari un cop d’ull a la cartografia del GPS. L’arribada a un senyal que marcava una ruta en BTT com a negre ja feia preveure cert patiment... que no arribaria fins més endavant.

Pel camí, una parada a Cal Sereno, on els estadants ens van oferir “Peace & Love”, ens van fer alguna foto, ens van explicar els plans urbanístics de la zona i ens van indicar l’estat d’una font pocs metres més enllà. Pocs metres, però en pujada: la font de la Bora. L’objectiu de la ruta no era, però, la font, si no el mirador de dalt de tot i clar, per això s’havia de continuar pedalant.

Dalt de tot (o per ser més exacte, al Puig de Can Ramió), la vista era meravellosa, amb un dia claríssim que posava als nostres peus un paisatge que no ens mereixem... però que tenim ben a prop, què carai!. Una oferta: “quereih unoh pihtashoh?”, anava oferint ressaladament un dels membres de l’expedició. Ni cas. I això una i altra vegada: “quereih unoh pihtashoh?”, repetia. Res, cadascú a la seva “son buenoh pa la prohtata!”... “ostres, a veure aquests pistatxos?”. A veure: o hi ha molta por amb el comportament d’aquest òrgan, o hi s’aplica allò de val més preveure que curar. El cas és que els festucs en qüestió (l’origen geogràfic dels quals va ser motiu d’un intens debat) van durar el temps justet de despellofar-los.

Acabats els pistatxos, festucs i les ganes d’admirar el paisatge tocava iniciar la baixada. Per que si ets dalt un turó, el que esperes és això, no? Doncs no: cap amunt un tram més: el destí era Pujarnol. En un moment determinat es torna a presentar una disjuntiva: camí ràpid, curt i amb molt pendent o un xic més llarg i més suau. L’opció: el llarg. I suau o era, però també ple de fang!

Al final de la baixada, Can Gelada, una masia molt ben conservada mantenint l’estructura original (res d’actualitzacions, tal com eren abans), magníficament arreglada amb flors i amb una simpàtica mestressa que molt amablement ens va explicar la història de la casa. Ara, però, no en parlarem.

Quedava la tornada cap a l’origen, un tram de la qual vam fer per la carretera de Rocacorba perseguint un cotxe que havia gosat avançar-nos.

El detall final: el pas per Miànigues, un poblet de Porqueres que val la pena de visitar.

Les fotos, com sempre, d’en Lluís deixen constància de la història.

L'era dels descobriments: un molí "nou" al Celré

El Celré és una riera les meravelles de la qual, des del punt de vista de la bicicleta, ja hem explicat en nombroses ocasions. Per això mateix no costa gaire engrescar-si i tornar-hi, especialment aquesta època de l'any en la qual mullar-se un xic els peus no fa cap por i les rieres solen portar aigua per les pluges pròpies de la temporada. Cal dir, però, que l'aigua dels rius només s'alimenta temporalment de l'aigua que cau, però el secret del manteniment del fluxe fluvial està en l'ompliment dels aquífers. I tot i les pluges d'aquest hivern, que han permès treure'ns del damunt les pors passades l'any passat per la sequera, no n'hi ha hagut prou per fer aflorar la capa freàtica a la superfície. Per aquest motiu no hi havia tanta aigua com calia esperar, tot i que als trams finals ja n'hem trobat i hem pogut remullar-nos un xic.

La idea d'avui era fer una sortida curta, però això no ha d'implicar renunciar a l'exercici ni al divertiment: ja sabeu aquella dita castellana, em sembla que originària d'un tal Baltasar Gracián, que diu que "lo breve, si es bueno, dos veces bueno", que en això d'excusar-se pels incompliments els veïns de ponent en saben un bull... però no parlarem de política!. Doncs això, sense excusar-nos en la brevetat per justificar la insatisfacció... ai, que m'estic embolicant... Va, deixem-ho en que la ruta d'avui ha estat curta peró divertida i innovadora.

El punt de sortida, davant la Benemèrita (que per alguna cosa ha de servir aquella "fortalesa" passada de moda). Dos bicicletes, amb dos GPSs... un d'ells carregat amb cartografia urbana. Ehem... aquest no es va llegir el blog anterior, em sembla. La proposta inicial de fer unes pomeres té una contraproposta: baixar pel Celré (si heu llegit el primer paràgraf, ja ho haureu endevinat... suposo), però fent una versió d'aproximació curta. El truc està en arribar a Can Mascort, i des d'allà baixar cap al riu. Tot i algun tram compromès i comprometedor s'hi arriba sense massa dificultat. Després de la baixada cap al riu, una desil·lusió: no porta aigua. Això, però, i tal com ja s'ha avançat, quedarà solventat més endavant.

D'altra gent ha tingut la mateixa idea, anar a gaudir del riu, però majoritàriament ho fan en sentit contrari... o erem nosaltres els que anavem contradirecció? La sorpresa del dia, la descoberta, ja l'havia anunciat fa un any en Josep: finalment hem descobert les restes del molí que hi ha al costat del Celré, amb la seva resclosa en perfecte estat i la roda de molí en no tan bones condicions. Malhauradament el fotògraf oficial ha fet festa, i les fotos disponibles, fetes amb el mòbil, són de baixa qualitat...

Ja de tornada a Quart la ruta s'havia fet curta. Però per això hi ha les rutes marcades del centre BTT, i un vol per darrera les instal·lacions esportives, amb una petita variant que ens ha portat per divertits corriols fins la vora de l'Onyar ha permès fer una ruta rodona (en realitat un xic de vuit). Això sí, encara hi ha hagut qui, sense fer cas de les punxes que amenaçaven al mig del camí, ha intentat convencer a l'arç que s'apartés. La planta ha restat en el seu estat natural, és a dir, vegetativa. Tot i així, en defensa pròpia, ha clavat una punxa a la roda de l'agoserat que volia ocupar el seu ecosistema. I és que, si volem sobreviure, hem de respectar les plantes... però això correspondria a la veta ecològica que no és objecte d'aquesta crònica.