dimecres, 29 d’octubre de 2008

47x47

El cap de setmana es presentava amb multitut d’activitats per part del grup: una sortida de nivell “mig-baix” dissabte al matí –algú m’haurà d’explicar això del nivell-, la platanbike, de Rabós a Banyuls, i diumenge l’Open Natura, a Besalú, i una pedalada pels voltants de Calonge. Per triar i vendre. La crònica la centrarem en la Platanbike, tot i que si algú està inspirat s’admeten altres relats.

Tot va començar fa quinze anys. Sí, ja sé que és anar molt lluny, però al menys aquesta és la versió que me han explicat i se li pot aplicar allò de “si non e vera e ben trobata” (suposo que hi ha faltes d’ortografia, però no es pretendrà que un domini l’italià, sobre tot en la crònica d’una ruta que transcorre íntegrament a Catalunya, entre el costat espanyol i el costat francès d’una ratlla que fa temps van pintar a un mapa; clar que el rei de Mallorca va tenir la seva seu a pocs quilòmetres d’aquí, i tenia dominis sobre Sicília... però això no pretén ser cap classe d’història). Doncs al que anavem: es veu que fa quinze anys, en una xerrada a Rabós d’aquelles en les que tothom explica les seves heroïcitats, algú va tenir la genial idea de dir que en bicicleta es podia anar a tot arreu. Suposo que les ganes de discutir de l’altre li van fer posar-ho en dubte, i punxant-se, puntxant-se (en el bon sentit de la paraula) van fer una aposta: la guanyava sí, el que estava dient que es podia anar a qualsevol lloc en bicicleta, anava fins a Banyuls i tornava. Com a prova havia de portar un paper amb el segell de l’ajuntament de Banyuls. El fet que aquest any es celebrés el quinzè aniversari d’aquella aposta fa preveure quin en va ser el resultat. La diferència, però, és que ara molts del que havien estat camins i pistes han esdevingut carreteretes estretes però enquitranades, i la ruta ha perdut una mica de gràcia. Però el repte continua, i aquest any s’havia de repetir.

Quan encara no havien posat els carrers en Toti ja em passava a buscar per iniciar la ronda de recollida de personal. El dia abans ja haviem preparat la bici i ell solet s’havia empescat la manera de fer-la cabre al cotxe hàbilment, de l’ample, de manera que n’hi cavien un fotiment (al final van ser quatre les que hi van entrar). Una sèrie de missatges d’”ara no vinc, ara vinc” havien fer dubtar fins al darrer moment del nombre d’assistents. Al final, però, vam ser els que haviem de ser. De casa cap a Quart, de Quart cap a Salt, de Salt cap a Fontajau, de Fontajau a Montjuic, de Montjuic a Fontajau i de Fontajau cap a Rabós. No està malament començar a les 7 del matí a voltar per començar a pedalar a les 10, no us sembla?

Rabós ens esperava amb els braços oberts. Bé, siguem realistes: no ens esperava. Però és igual, escampadissa de cotxes, un parell de coets per saludar al personal i a pedalar. Ja la sortida del poble començava amb una pujada suau, amb tots els membres a un ritme suau per no deixar ningú enrera. Ningú? Ostres, només sortir primera rebentada (eps, que aquesta vegada no era de qui us penseu!). Sort de la parada de reagrupament a la Font del Conill! Una altra pujada, una baixada i apa, a la pista d’Espolla cap al Mas Pils. Aquesta pista, antany un camí magnífic, voreja l’Orlina, un rierol que, en èpoques de pluja, presenta unes gorgues que inviten a banyars-se només en veure el blau de les seves aigües. Però no era el cas: el camí ha estat asfaltat, i el riu baixava sec. Continuem en suau pujada fins al Mas Pils, punt d’inici de l’ascenssió al Coll de Banyuls. Un senyal de pendents del 10% avisa de la pujada, però no de la tramuntana. A l’esquerra detectem un corriol desaprofitat: també puja cap al coll, però els organitzadors no el tenen en compte. Per això només al saber que estem a l’Empordà, i aquest maleït vent hi és present cada dos per tres. I una pujada com aquella és forta, però curta. El vici i l’alèrgia a l’asfalt fa que s’hi pensi com una opció a tenir en compte. Però el vent que t’empenta de cara la fa duríssima. Amb penes i treballs per mantenir l’equilibri arribem al coll. Les restes d’un parell de bunkers, i un monument als refugiats francesos ens recorden que fins no fa gaire temps era un pas fronterer, i que ara no deixa de ser una anècdota en l’absurditat de l’existència de fronteres. La vista des del Coll magnífica, fins al mar que es veu al fons: la costa de Banyuls. Nou reagrupament i baixada prudent cap a Banyuls.

A baix ens arribem fins l’ajuntament. Tal com estava previst, ens estan esperant: l’alcalde, la seva neboda i la regidora d’esports (o turisme, ara no ho tinc clar). Unes paraules de benvinguda per part del batlle, que ens recorda els seus avanpassats de Llança i les relacions de Banyuls amb Rabós donen l’entrada, després de les fotos pertinents, a un pica-pica per refer-nos.

I apa, tornem-hi, que no ha estat res. La pujada, pel mateix camí que la baixada, justifica la prudència que hem emprat quan veniem: tot i no haver-hi cap senyal de pendents forts hi són, segur, i les darreres quatre “paelles” fan posar el peu a terra a algún i a d’altres els fan aprofitar el servei de furgo-escombra que ens ha acompanyat tot el recorregut. Després del reagrupament a dalt del “port”, nova baixada suïcida cap a l’altra banda de la frontera. Aquí un “locu” estableix el seu rècord de velocitat en BTT: 78.74 km/h segons el comptaquilòmetres de la bicicleta, 78.0 segons el GPS. Els tremolors del manillar quan comença a frenar li fan donar compte de la bogeria que ha fet... però un rècord és un rècord i no es tenen en compte les animalades que es fan per aconseguir-lo.

Un cop al mas Pils, en lloc de tornar pel camí de l’anada un petit desviament cap a l’esquerra, cap al Coll de Plaja, sostre de la sortida, pel camí del Convent. Aquí arribariem a l’alçada màxima de la ruta, uns 400 m. La baixada per una pista dolenta (o un camí ample, segons com es miri) va portar un ensurt per un dels participants, que va rebentar la tubeless. Que les tubeless o rebenten? Cert, però és que algú l’havia confós amb un tabulé i clar, això atipa. La furgoneta ha seguit, de manera incomprensible, tot aquest tram. Impressionant veure la massa groc plàtan baixar per aquell corriol. A Sant Quirze nou reagrupament. Hi ha qui l'aprofita per fer-se fer una foto (que podriem anomenar La Foto) aixecant la seva ultralleugera bici de carboni. Diu que l'aixeca amb una ma, però com veieu necessita les dues. O estava fluixa, o no és tan lleugera com diuen... Aprofitem la foto, però, per veure el pèssim estat del pas canadenc, el bypass que hi han fet (llavors per a què dimonis serveix el pas canadenc?) i, al fons, el monestir de Sant Quirze. Ah, sí, i la bici, és clar.

Novament l’antiga pista ha estat asfaltada, i ens porta de tornada cap a Rabós. A mig camí encara el gruix del grup es desvia per un camí tancat amb un senyal de direcció prohibida i una indicació de camí particular. Alguns, amb recels legals, opten per continuar per la carretera fins a Rabós, on els carrers estrets encara juguen una darrera passada d’orientació i de forts pendents per arribar fins als cotxes. Es pot dir que el repte s’havia superat amb èxit: 47 bikers pedalant 47 km!

D’aquí al restaurant va ser un moment... A partir d’aquí ens esperava a tots una estressant setmana de Fires a Girona. Però això ja seria una altra història fora de l’argumentació d’aquesta crònica...
Com a dades tècniques, l'anàlisi de la ruta amb el IBP em dona un desnivell de 1338 m, que no crec. Fent els meus càlculs corregits, pulint els desnivells em donen 900 m, que no està gens malament. Tanmateix, cal esmentar que a Banyuls l'alçada que marcava el GPS era per sota el nivell del mar. Una de dos, o el nivell del mar a Alacant (que és el que es feia servir quan era petit per definir les alçades a la Espanya d'aquells temps) és més alt que a Banyuls, o haurem de canviar la toponímia francesa de Banyuls, i posar-li Banyuls-sous-mer en lloc de Banyuls-sur-mer. Això, o el GPS ja té previst la pujada del nivell del mar per culpa de l'escalfament (esclafament) global.
Notes de final de notícia:
Al posar les paraules clau i entrar Rabós (toponímic de la població en català, no feu interpretacions errònies amb altres idiomes propers) se m'en suggereix un altre. I és que resulta que a Girona, com a minim, tenim dos Rabós, el de Terri i el d'Empordà. Del de Terri ja en vam parlar a una altra crònica.
Ai, les fotos... ens va faltar el fotògraf oficial, que d'altra banda anava el dia següent a l'Open Natura i acabava sent entrevistat pel vídeo oficial de la sortida! Quin artista (si el voleu veure, aneu directament al minut 12, que no hi ha qui s'ho empassi tot)

4 comentaris:

cosMUNologia ha dit...

D'entre els que varen optar per seguir el camí "legal" (fàcil), cal dir que hi havia el Mr.

hehe!
Mun

Anònim ha dit...

A veure qui té els collons / ovaris de superar els 78 km/h que va fer el Mr.!!

Aconsellable portar proteccions diverses!!

Toti(tiiii)

Josep M ha dit...

Això de mantenir-se en l'anonimat em fa pensar en una usurpació de personalitat... no ho sé, és una opinió ;)

I sí, sóc, legal! Què passa? :D:D:D

lizquies ha dit...

oh, quina envenja.... per sort que s'organitza el sopar que si no....