diumenge, 25 de gener del 2009

Un xic de roadbook fora de temporada

Sembla que la crisis ho avasta tot, fins i tot les sortides en bicicleta. Aquest any ha començat una mica desordenat i sembla que les sortides no s'acaben d'estabilitzar. Tot i així cada setmana n'hi ha, i aquest n'hi ha hagut, pel cap baix, dues de controlades. La light, del dissabte, amb final gastronòmic inclós (això és saber-ho fer be de bon principi... clar que de light passaran a heavy ben aviat) i la del diumenge.

La convocatòria comptava aquesta vegada amb una proposta que en Dani havia tret de internet, de la meravella del Wikiloc. Estava basada en la Roadbook que organitza el GEiEG cada any, sempre diferent. O sigui que cal dir la versió: la 2008. La feina de passar-la al GPS ja estava feta, per tant només calia seguir la ratlla i veure cap a on ens portava. Val a dir, per aquells que no han fet servir mai el GPS, que de vegades no resulta tan fàcil de seguir... al menys fins que no n'has agafat l'experiència necessària. La ruta pot contenir errors (o errors del que l'ha generat, en no borrar els trams en els que s'havia equivocat), el satel.lit pot tenir dèficits de cobertura en el moment de la gravació original o en el moment d'utilitzar-la o, simplement, hi ha corriols amagats que són difícil de veure si no s'està molt atent al track... i mentres es pedala no sempre és fàcil!

La setmana semblava que havia acabat malament: un mal vent de ponent (ja sabeu la dita racista: "de ponent, ni vent ni gent") havia fet honor a una altra dita més meteorològica: "el vent te una cosina a llevant, que va a veure rient i torna plorant". Doncs avui tocava riure, o sigui, un temps magnífic, primaveral, amb un cel d'un blau... cel, com ha de ser el cel, i una visibilitat gairebé infinita. Sé que no us ho creureu... jo no m'ho crec, però des de dalt Sant Mateu hem comentat que es veien els Alps Marítims. I oh sorpresa!... mireu que es veu al fons de la imatge del Google Earth...

Ja veus, doncs, que poc puntuals, a les 9:30, els dos únics expedicionaris es trobaven a la gasolinera del carrer de la Creu, on no el vent si no els humans n'havien fet una destrossa més pròpia de Gaza que d'un lloc cèntric de la ciutat. El primer tram de carril-bici ens ha portat fins a mig camí de Quart. Allà ens hem començat a endinsar cap a les muntanyes, per una ruta que semblava seguir, amb diferents variacions, la de les Pomeres. Al final hi hem acabat arribant marejant un xic la perdiu... però era força evident que hi arribariem.

Des d'allà, per camins ja coneguts hem arribat a Sant Mateu de Montnegre. Creuar un parell de cops un torrent hi ha posat la nota divertida... tot i que, malgrat el bon temps, no hi havia cap ganes d'una remullada integral. Un caçador de senglars despistat (vull dir perdut al costat de la pista, sense ningú més) ens ha recordat, un cop més, la fauna del massís. La por a trobar arbres pel camí s'havia esvaït feia estona, i de l'únic que ens haviem de preocupar era de gaudir del paisatge que el cel ben clar que havia deixat la ponentada ens oferia: Montseny, Guilleries, Pirineu, Cap de Creus, Montgrí... i clar, les Gavarres en tota la seva extensió; Gironès, Selva, Empordans, Pla de l'Estany... tot als nostres peus. Però encara haviem de tornar, i aquí han començat les sorpreses i les descobertes.

Poc després de Sant Mateu un corriol opcional ens ha permès deixar un tram la carretera asfaltada i ens ha portat cap a la cruïlla de la pista que mena cap als Àngels. Uns quants quilòmetres de bon camí que hem deixat per agafar un camí que després s'ha convertit en un divertidíssim corriol que, pel mig del bosc, ens ha permès baixar a tota velocitat fins a Cal Soldat, al final de la Vall Fetgera. Vull recalcar el concepte divertidíssim, per que realment us ho passareu be si el voleu tornar a fer.

Què dir de la vall Fetgera que no s'hagi explicat ja en aquest blog? Les seves fonts, Can Marcó amb els seus gossos, el Celré acompanyant-nos... Però no, no haviem d'arribar fins a Quart un altre cop. El GPS (i l'hora compromesa de tornada) ens desviaven cap a Can Mascort, un camí ja conegut també de rutes anteriors. Aquí, sense trepitjar la carretera en obres en el moment de l'escrit per reformar el conegut revolt homònim, hem agafat la pista que, tot seguint la carena, ens portaria cap a Palol d'Onyar, o cap a Quart, segons la variant que volguéssim agafar. Però no tot havia de ser pista, no!
Una mica més enllà, cap a la dreta, un desviament per el que al començament semblava que havia de ser un camí normalet que ens portaria fins a Biocentury es convertia, en poca estona, en un corriol ple de salts arreglats per fanàtics (en el bon sentit de la paraula) del Freeride. Les feixes que s'havien fet després dels incendis que van cremar la zona fa un parell de dècades s'anaven saltant perpendicularment, i fins i tot hi havia alguna rampa preparada amb troncs per potenciar més l'alçada i revolts peraltats per poder anar a tota velocitat. No cal dir que els dos protagonistes de la sortida s'ho han agafat amb més calma: l'objectiu era arribar d'una sola peça i no fer ús dels serveis públics d'emergència.

Aquesta vegada no hi ha hagut fotos: el fotògraf oficial és baixa temporal per reformes de la llar, i el suplent, preocupat per unes lentilles que havia d'estrenar i no ha estat capaç de posar-se, ha oblidat per complet la càmera fotogràfica.

dimarts, 6 de gener del 2009

Primer aniversari

Ja fa una mica més d'un any que algú va fer els possibles i els impossibles per a què les cròniques, que fins aquell moment s'anaven enviant per correu, de les nostres sortides, es publiquéssin a internet. La disponibilitat d'espais gratuïts, en el format que es necessita per anar explicant el que va passant a internet s'en diu blog. Alguns puristes lingüístics, que no accepten els neologismes, en diuen bloc (que també és un anglicisme, tot sia dit de passada). I d'altres més rebuscats en diem "quadern de bitàcola", una manera d'homenatjar a aquells viatjants i descobridors de l'antiguitat que anaven apuntant les seves observacions diàries en les seves etapes de navegació. Nosaltres antics encara no ho sóm, però moltes vegades naveguem, encara que sigui sobre dues rodes o sigui que aquesta darrera acepció, una mica pedant idiomàticament, és la que es va adoptar (tot i que abreviadament va quedar en "cròniques". Tots aquests termes per dir exactament el mateix.

Doncs això, que fa una mica més d'un any que aquest blog s'actualitza amb certa irregularitat, tot i que s'hi han acabat apuntant cròniques de sortides anteriors. I en aquest any s'han fet nous amics, hem conegut noves rutes, hem visitat (involuntàriament) hospitals, hem canviat de màquines o hem aguantat, com hem pogut, les que teniem. La tecnologia cada vegada està intervenint més en les sortides, i el GPS s'ha fet un company habitual, però això no treu que l'experiència del personal, o l'atreviment dels més agoserats, no sigui fonamental per conèixer nous camins. Picasa, Google Earth, Mapsource, Garmin cada vegada entren més al mon de la BTT i s'uneixen a les marques de bicicletes o equipaments esportius. I el que abans eren rutes ara són tracks, i dels punts interessants ja en diem waypoints. Però els paisatges, les muntanyes, les valls, els turons; els boscos, prats i camps: ocells, gossos, senglars; els rius, rieres, rierols i torrents; coves i mines; pistes, camins i corriols continuen essent-hi per portar-nos al mig de la natura que ens envolta.

Aquest petit escrit està dedicat a tots aquells que han fet possible que les sortides, que han servit de base per a les cròniques, fóssin possibles. Tots aquells que han proposat rutes, experiències noves, altres límits... tot allò que ens ha fet gaudir durant aquest any llarg. Ara que comença un nou any és un bon moment per fer balanç del passat i gaudir del present.

dissabte, 3 de gener del 2009

Viatge al sud

Quan començo a escriure aquesta pitita crònica dels “Altres límits: objectiu Andalusia” ja han passat uns dies que fan que s’hagi posat una mica els records de la sortida.

Aquest any les festes nadalenques plantejaven una sèrie de ponts encadenats que permetien a molta gent agafar-se uns quants dies seguits de festa... i com sempre, hi ha qui té una idea al cap: per que no anem cap al sud, on fa un temps una mica més agradable que aquí. I lligant caps, un altre diu... i per què no hi anem en bici? I per què no aprofitem per celebrar-hi el cap d’Any?

Doncs això, després de molts preparatius, el 27 de desembre començava la peregrinació cap al sud. Dues furgonetes, una per a les persones i l’altra per al material, i un turisme es posaven en marxa. L’expedició estava formada inicialment per en Jeiem, la Mun, la Victòria, l’Adrià, en Bernat, en Miguel, la Susan, en Dani i la joveníssima Emma. Més tard recolliriem en Dani a Màlaga i la Mayte ens trobaria al Puerto de Santa Maria.

La idea era establir tres bases: Cabo de Gata, Puerto de Santa Maria i Ronda i des de cadascuna de les bases fer alguna sortida. Com que no coneixiem la zona, el GPS havia de fer la seva feina. Afortunadament el Wikiloc i les rutes de la Transandalus ja ens havien preparat la feina, tot i que la selecció de rutes sense asfalt, amb una mica de pendents i sense pujar a gaire alçada (adeu, Sierra Nevada) complicava la sel·lecció.

Fer una explicació detallada de tot el que vam fer resultaria mig llibre (sí, és que quan sortim muntem unes novel·les que, si cal explicar-les, donen per a un llibre complet). Només per fer dentetes als que es van quedar, sapigueu que les temperatures eren uns 10º més altes que aquí, i que ens permetien anar en mànigues de camisa pel carrer. Clar que això ho va pagar algun que es va passar de llest amb un refredat dels que fan feredat.

A la zona del Cabo de Gata vam poder visitar àrees on la febre de l’or havia deixat les muntanyes foradades, platges totalment verges, corriols per penyasegats penjats sobre el mar, muntanyes amb roques de tots colors i un “desert” totalment verd i florit.

De camí cap a Cadis una parada obligada: el barco d’en Chanquete! No podiem passar per Nerja sense el nostre homenatge a l’estimat “Verano Azul”

Ja a Cadis, una ruta fins a tocar el cap de Trafalgar va deixar els protagonistes ben xops per una pluja que ens va acompanyar bona part del viatge.

De la festa de Cap d’Any... bé, això no correspon a una crònica sobre rutes en bicicleta, no us sembla? Sí, ja sé que en voldrieu saber més, però... Se siente!

Per la serra de Ronda haviem triat una ruta que seguia el traçat de la línia de tren, però un cop més la pluja ens va tirar el dia enlaire i ens en vam quedar amb les ganes. Això sí, un cabirol que s’ens va creuar a la carretera ens va donar la imatge feréstega de la jornada, que dies abans ens havia permès veure toros, garces reials, flamencs i d’altres especímens de la fauna local (un capítol apart del llibre no escrit).

Una setmana després de la sortida, la tornada. La quilometrada en cotxe ens va permetre veure que això de pagar per circular per autopista és una tradició exclusivament catalana, i que pel manteniment de la nostra cultura hem de mantenir.

Com que una imatge val més que mil paraules, podeu fer una enciclopèdia amb les que hi ha penjades aquí, aquí i aquí.