dilluns, 15 de desembre del 2008

Sant Mer... un bany de fang

La d’avui és una d’aquelles sortides que s’han d’explicar. No per que representin una gesta extraordinària, ni la seva dificultat, ni per res de tot això. Només pel fet que explica, a aquells que no el coneixen, una mica l’esperit de la bicicleta de muntanya.

Eren les 8 tocades de la matinada (a aquesta època de l’any el sol fa poc que ha sortit... o al menys que ho ha intentat) i tota la nit havia estat ploguent. La veritat és que no queien gotes, però la previssió deia que en caurien. I el que era segur era que el fang estava esperant a qualsevol punt en el que l’asfalt no hi fós present. Però res, que avui tocava, i ja se sap que si toca no es pot deixar passar l’oportunitat, que no es té cada dia. Doncs això, que mentres un enviava un correu al personal esperonant-los a no fer-se enrera, d’altra banda arribava un SMS confirmant que s’havia de sortir. Doncs res, a reenviar-ho a tothom i endavant que toca pedalar. Ah, dins l’informe meteorològic oblidava dir que el termòmetre marcava 4º, però... i què?

La llista dels assistents definitius, que no concorda amb la de convocats ni tampoc la dels confirmats, ha acabat sent (senyores primer): Mun, Toti/Jenny, Jeiem, Gencat, Bernat, Miquel F, Jose N, Lluís F (de fotògraf, tot i la càmera prestada). I un nou punt de trobada, els cinemes Óscar! I és que s’ha de mantenir entretingut al personal amb pistes noves, no?

L’objectiu era arribar a l’ermita de Sant Mer, al Pla de l’Estany. Sempre em preguntaré per què en diuen Pla. La sortida, per darrera el Trueta, vorejant el Ter fins a Sarrià. Allà, primera rebentada i primer cafetó. Això no pinta be...

Travessat Sarrià, un tram de N II (per què es fan servir números romans, per anomenar les carreteres radials? Que llavors venen els guiris, que no saben de romans, i demanen per la carretera N 11 -a mí m’ho han demanat!-) fa que patim un xic, però de seguit s’acaba. El pas pel Congost ens permet aturar-nos, momentàniament, a visitar el Cau de les Goges, una cova amb dues entrades de les poques que es troben al Gironès. Un dels membres intenta fer una demo amb la bici de no se sap exactament què... el resultat és que acaba potes enlaire. Si mireu la llista dels participants, segur que endevineu de quí es tracta...

A Medinyà enfilem per la pista del darrere de l’egléssia fortificada que domina el poble. Hi ha qui comença a xiular la melodia de “verà atzur”... ja s’ho trobarà.

Finalment arribem a Sant Mer, on a banda d’un exhibicionista que llueix un plàtan inmens (modèstia apart), aprofitem per fer un mos. Una colla d’escoltes que no s’han dutxat per que només tenien aigua freda ens fan una demo de com rentar-se les dents en grup, i fins i tot com rentar-se-les els uns als altres. Això sí que és esperit escolta!

A partir d’aquí podria semblar que la ruta s’ha acabat: ja hem arribat a destí. Però no: sempre hi ha qui es complica la vida. Primer intentant un encantador corriol que no mena enlloc. Després, i per gentilesa del Ministeri de Foment i dels Fons FEDER, les obres del TGV, TAV, AVE o com dimonis es vulgui dir. La quantitat de fang que comencem a enganxar fa que les bicis pesin més, i més , i més. Nosaltres cada cop som més, i més, i més marrons. I costa moooooolt pedalar.

Passat Olives seguim un camí que ens porta fins a Vilafreser. Aquí gairebé tothom estava desorientat, i hi ha qui pregunta si sóm molt lluny de Viladamí, per anar a saludar en Sergi. “Ufff, no, és a més de 15 km”. Viladamí, sí, és lluny. Però una furgo inconfusible identifica la presència propera del mencionat. I és que el mon és un panyuel, que diuen els veïns!

Encara ens queda un tram de NII, travessar l’autopista i acabar-nos d’enfangar. Hom ha de consultar el llibre de ruta per no perdre’s en diferents ocasions (quin gran llibre per regalar aquest Nadal... ehem). Finalment, després d’algun problema s’arriba a l’alçada de can Pagans, més arbredes, més fang, caminet pel costat del riu i retorn cap a casa.

Pel camí en deixem algun que ha acabat destrossat pel fang, les pujades i baixades i la pluja que comença a caure. D’altres surten corrents a atendre obligacions familiars. I la resta, a desincrustar el fang de les bicis. El que porten enganxat a sobre ja miraran de fer-lo saltar a les respectives dutxes.

Aquest cop les fotos han canviat d’ubicació: les trobareu fent click aquí.