diumenge, 5 d’abril de 2009

L'era dels descobriments: un molí "nou" al Celré

El Celré és una riera les meravelles de la qual, des del punt de vista de la bicicleta, ja hem explicat en nombroses ocasions. Per això mateix no costa gaire engrescar-si i tornar-hi, especialment aquesta època de l'any en la qual mullar-se un xic els peus no fa cap por i les rieres solen portar aigua per les pluges pròpies de la temporada. Cal dir, però, que l'aigua dels rius només s'alimenta temporalment de l'aigua que cau, però el secret del manteniment del fluxe fluvial està en l'ompliment dels aquífers. I tot i les pluges d'aquest hivern, que han permès treure'ns del damunt les pors passades l'any passat per la sequera, no n'hi ha hagut prou per fer aflorar la capa freàtica a la superfície. Per aquest motiu no hi havia tanta aigua com calia esperar, tot i que als trams finals ja n'hem trobat i hem pogut remullar-nos un xic.

La idea d'avui era fer una sortida curta, però això no ha d'implicar renunciar a l'exercici ni al divertiment: ja sabeu aquella dita castellana, em sembla que originària d'un tal Baltasar Gracián, que diu que "lo breve, si es bueno, dos veces bueno", que en això d'excusar-se pels incompliments els veïns de ponent en saben un bull... però no parlarem de política!. Doncs això, sense excusar-nos en la brevetat per justificar la insatisfacció... ai, que m'estic embolicant... Va, deixem-ho en que la ruta d'avui ha estat curta peró divertida i innovadora.

El punt de sortida, davant la Benemèrita (que per alguna cosa ha de servir aquella "fortalesa" passada de moda). Dos bicicletes, amb dos GPSs... un d'ells carregat amb cartografia urbana. Ehem... aquest no es va llegir el blog anterior, em sembla. La proposta inicial de fer unes pomeres té una contraproposta: baixar pel Celré (si heu llegit el primer paràgraf, ja ho haureu endevinat... suposo), però fent una versió d'aproximació curta. El truc està en arribar a Can Mascort, i des d'allà baixar cap al riu. Tot i algun tram compromès i comprometedor s'hi arriba sense massa dificultat. Després de la baixada cap al riu, una desil·lusió: no porta aigua. Això, però, i tal com ja s'ha avançat, quedarà solventat més endavant.

D'altra gent ha tingut la mateixa idea, anar a gaudir del riu, però majoritàriament ho fan en sentit contrari... o erem nosaltres els que anavem contradirecció? La sorpresa del dia, la descoberta, ja l'havia anunciat fa un any en Josep: finalment hem descobert les restes del molí que hi ha al costat del Celré, amb la seva resclosa en perfecte estat i la roda de molí en no tan bones condicions. Malhauradament el fotògraf oficial ha fet festa, i les fotos disponibles, fetes amb el mòbil, són de baixa qualitat...

Ja de tornada a Quart la ruta s'havia fet curta. Però per això hi ha les rutes marcades del centre BTT, i un vol per darrera les instal·lacions esportives, amb una petita variant que ens ha portat per divertits corriols fins la vora de l'Onyar ha permès fer una ruta rodona (en realitat un xic de vuit). Això sí, encara hi ha hagut qui, sense fer cas de les punxes que amenaçaven al mig del camí, ha intentat convencer a l'arç que s'apartés. La planta ha restat en el seu estat natural, és a dir, vegetativa. Tot i així, en defensa pròpia, ha clavat una punxa a la roda de l'agoserat que volia ocupar el seu ecosistema. I és que, si volem sobreviure, hem de respectar les plantes... però això correspondria a la veta ecològica que no és objecte d'aquesta crònica.

Cap comentari: