diumenge, 25 de gener del 2009

Un xic de roadbook fora de temporada

Sembla que la crisis ho avasta tot, fins i tot les sortides en bicicleta. Aquest any ha començat una mica desordenat i sembla que les sortides no s'acaben d'estabilitzar. Tot i així cada setmana n'hi ha, i aquest n'hi ha hagut, pel cap baix, dues de controlades. La light, del dissabte, amb final gastronòmic inclós (això és saber-ho fer be de bon principi... clar que de light passaran a heavy ben aviat) i la del diumenge.

La convocatòria comptava aquesta vegada amb una proposta que en Dani havia tret de internet, de la meravella del Wikiloc. Estava basada en la Roadbook que organitza el GEiEG cada any, sempre diferent. O sigui que cal dir la versió: la 2008. La feina de passar-la al GPS ja estava feta, per tant només calia seguir la ratlla i veure cap a on ens portava. Val a dir, per aquells que no han fet servir mai el GPS, que de vegades no resulta tan fàcil de seguir... al menys fins que no n'has agafat l'experiència necessària. La ruta pot contenir errors (o errors del que l'ha generat, en no borrar els trams en els que s'havia equivocat), el satel.lit pot tenir dèficits de cobertura en el moment de la gravació original o en el moment d'utilitzar-la o, simplement, hi ha corriols amagats que són difícil de veure si no s'està molt atent al track... i mentres es pedala no sempre és fàcil!

La setmana semblava que havia acabat malament: un mal vent de ponent (ja sabeu la dita racista: "de ponent, ni vent ni gent") havia fet honor a una altra dita més meteorològica: "el vent te una cosina a llevant, que va a veure rient i torna plorant". Doncs avui tocava riure, o sigui, un temps magnífic, primaveral, amb un cel d'un blau... cel, com ha de ser el cel, i una visibilitat gairebé infinita. Sé que no us ho creureu... jo no m'ho crec, però des de dalt Sant Mateu hem comentat que es veien els Alps Marítims. I oh sorpresa!... mireu que es veu al fons de la imatge del Google Earth...

Ja veus, doncs, que poc puntuals, a les 9:30, els dos únics expedicionaris es trobaven a la gasolinera del carrer de la Creu, on no el vent si no els humans n'havien fet una destrossa més pròpia de Gaza que d'un lloc cèntric de la ciutat. El primer tram de carril-bici ens ha portat fins a mig camí de Quart. Allà ens hem començat a endinsar cap a les muntanyes, per una ruta que semblava seguir, amb diferents variacions, la de les Pomeres. Al final hi hem acabat arribant marejant un xic la perdiu... però era força evident que hi arribariem.

Des d'allà, per camins ja coneguts hem arribat a Sant Mateu de Montnegre. Creuar un parell de cops un torrent hi ha posat la nota divertida... tot i que, malgrat el bon temps, no hi havia cap ganes d'una remullada integral. Un caçador de senglars despistat (vull dir perdut al costat de la pista, sense ningú més) ens ha recordat, un cop més, la fauna del massís. La por a trobar arbres pel camí s'havia esvaït feia estona, i de l'únic que ens haviem de preocupar era de gaudir del paisatge que el cel ben clar que havia deixat la ponentada ens oferia: Montseny, Guilleries, Pirineu, Cap de Creus, Montgrí... i clar, les Gavarres en tota la seva extensió; Gironès, Selva, Empordans, Pla de l'Estany... tot als nostres peus. Però encara haviem de tornar, i aquí han començat les sorpreses i les descobertes.

Poc després de Sant Mateu un corriol opcional ens ha permès deixar un tram la carretera asfaltada i ens ha portat cap a la cruïlla de la pista que mena cap als Àngels. Uns quants quilòmetres de bon camí que hem deixat per agafar un camí que després s'ha convertit en un divertidíssim corriol que, pel mig del bosc, ens ha permès baixar a tota velocitat fins a Cal Soldat, al final de la Vall Fetgera. Vull recalcar el concepte divertidíssim, per que realment us ho passareu be si el voleu tornar a fer.

Què dir de la vall Fetgera que no s'hagi explicat ja en aquest blog? Les seves fonts, Can Marcó amb els seus gossos, el Celré acompanyant-nos... Però no, no haviem d'arribar fins a Quart un altre cop. El GPS (i l'hora compromesa de tornada) ens desviaven cap a Can Mascort, un camí ja conegut també de rutes anteriors. Aquí, sense trepitjar la carretera en obres en el moment de l'escrit per reformar el conegut revolt homònim, hem agafat la pista que, tot seguint la carena, ens portaria cap a Palol d'Onyar, o cap a Quart, segons la variant que volguéssim agafar. Però no tot havia de ser pista, no!
Una mica més enllà, cap a la dreta, un desviament per el que al començament semblava que havia de ser un camí normalet que ens portaria fins a Biocentury es convertia, en poca estona, en un corriol ple de salts arreglats per fanàtics (en el bon sentit de la paraula) del Freeride. Les feixes que s'havien fet després dels incendis que van cremar la zona fa un parell de dècades s'anaven saltant perpendicularment, i fins i tot hi havia alguna rampa preparada amb troncs per potenciar més l'alçada i revolts peraltats per poder anar a tota velocitat. No cal dir que els dos protagonistes de la sortida s'ho han agafat amb més calma: l'objectiu era arribar d'una sola peça i no fer ús dels serveis públics d'emergència.

Aquesta vegada no hi ha hagut fotos: el fotògraf oficial és baixa temporal per reformes de la llar, i el suplent, preocupat per unes lentilles que havia d'estrenar i no ha estat capaç de posar-se, ha oblidat per complet la càmera fotogràfica.