dissabte, 29 de novembre del 2008

I un sopar que va acabar en farra

Feia dies que la cosa s’estava preparant, i tal com calia suposar, la cosa finalment va esdevenir. Clar que amb el concepte “la cosa” pot entrar-hi gairebé qualsevol... “cosa”. I si en diguem l’acte, encara ho complicarem més. Per tant val més que ens deixem de donar-hi voltes, que com més en donem més ho emboliquem (un principi bàsic de tots els cabdells) i anem per feina.

A algú se li va acudir que era hora de fer el segon sopar oficial de BTT Girona. Per que de sopars pel camí n’hi ha hagut una pila, alguns, com el de la primera pujada nocturna a Sant Miquel d’aquest estiu, amb una sobredosi de pasta que en lloc de subministrar energia el que va fer va ser subministrar dificultats digestives (eps, que no poso en dubte la qualitat de la matèria). La data triada va ser el 29 de novembre, sense cap altra raó que fós abans de la dèria de sopars en la que s’ha convertit el mes de desembre. Vinga a recollir noms, indecissions, baixes de darrera hora i incorporacions inesperades també a darrer moment (en cap cas van sobrar, tot sia dit). Al final, i tot i que el departament d’internacional va fallar (l’Erika i en Jan no van venir, i a la Susan ja la considerem de la casa –als altres també els hi considerarem ben aviat... quan hagin superat l’exàmen-). Als de la delegació barcelonina també s’els considera nacionals. La llista? Doncs en Toti/Jenny (van venir tots dos), la Mun, en Miquel F, la Mar, en Bernat, en Lluís, la Laura, en Jose N, l’Adrià, la Mayte, la Victòria, en Gencat, en Dani R, l’Anna, en Jeiem, en Dani G i la Susan (una bona colla, no?)

La decissió sobre el lloc del sopar s’havia fet amb anterioritat per un procés participatiu en el que al final el valor doble del vot Toti/Jenny va fer que el local escollit fós el Bo de Bo, de Domeny.

El primer punt, el crític, el de trobada. Fontajau semblava un bon lloc per la facilitat d’arribar-hi, i així va ser. La sorpresa (positiva): la presència de dos membres exercint de tals. No, no penseu en lo de sempre. Em refereixo als dos components de la colla que es van presentar amb les seves respectives màquines. De pedalar, vull dir. Fet aquest primer reagrupament, sortida cap al restaurant. Els dos de les bicis portaven un mapa (això ja és passar-se) amb l’adreça del restaurant, gentilesa del Google maps. Al·lucinant el personal com s’ho munta. El que a la Cerdanya ja va optar per dirigir-se a un restaurant sense saber ni tan sols on era el poble també va pujar al cotxe i apa, som-hi. Clar que les coses així no poden funcionar: d’una banda els del mapa no tenien l’adreça completa, i l’espabilat (que en cap moment es va perdre, si no que va anar a fer un volt de reconeixement per la zona... bé, així és com es justifica) van trigar un xic en arribar. Afortunadament l’equip de rescat va acudir ràpidament i la cosa es va reconduïr.

Al restaurant, molt ben equipat, hi havia poques taules. Al costat de la nostra una mena de grup de Meetic va cridar l’atenció als presents. Mai sabrem exactament què representava... clar que ells tampoc sabran què representavem nosaltres.

Després d’un pica pica i segon plat a triar la cosa ja s’havia animat. El fotògraf oficial va començar a disparar a tort i a dret amb una reflex deixada amb un zoom per fotografiar ocells des d’un quilòmetre de distància. Així era impossible fer fotos de grup. Res, doncs com alternativa, “close ups” del personal fent-se petons. Apa, això us vau perdre els que no vàreu venir!

La Jenny, sempre disposada a intervenir, havia preparat una rifa d’objectes, una per a ell, una per a ella. Mantenint l’anonimat de la guanyadora, cal dir que el guanyador, curiosament, va ser l’anomenat “Mister”. Per què, i cóm, va ser que l’obsequiessin amb un set de colònia Playboy mai es sabrà. Jo, personalment, crec que la Jenny s’ho havia preparat per a que sortis així.

La petició de discursos no va ser gaire ben rebuda pels discursors –sobretot considerant el comentari que, davant la petició d’una crònica parlada de l’esdeveniment, va fer un dels presents: “però que sigui breu, siusplau!”-. El fotogènic del grup va dir unes paraules, i de resultes del fet un cop d’estat no sagnant el va nomenar nou Mister! Però això no acabarà així!.

Després del sopar, cap al Lola a empapar-nos de fum. La secció barcelonina, per raons obvies, va marxar en aquell moment, de manera que es va perdre la ballaruca final. Més petons, més abraçades, més alcohol...

A partir d’aquí es perd una mica la idea del que va passar. Que cadascú carregui a la seva consciència els seus actes o no actes...

Algunes de les fotos que es van fer les podeu trobar fent click aquí i aquí.

A la propera, més

1 comentari:

cosMUNologia ha dit...

Ei Mr. No et preocupis!! El nostre Mr. sempre sempre seràs tu!! jajaja!! M'encanta el muntatge de les fotos.

Muahhh!
Mun