A 3/4 de 8, puntuals (alguns sense haver esmorçat per no arribar tard a la cita) sortiem de Girona. La primera parada, a Besalú, va ser per recollir a en Carles que venia de Figueres. La sincronització va ser perfecte: ell arribava per un costat i els de Girona per l'altre. Vinga doncs cap a fer la Collada, que vam passar sense pena ni glòria. A Puigcerdà ja vam agafar la drecera (curiosament no apareix a la cartografia espanyola, però si a la francesa) del costat de la via del tren. Per als que no ho sabeu és un camí asfaltat que evita anar fins a Bourgmadamme i que porta directament a la Tour de Carol. Només el canvi en el tamany dels senyals (grandeur française obliga) indica que s'ha canviat d'estat.
Uns quilòmetres més enllà, parada per esmorçar. El bareto, típic francès: brut i amb mosques. Està clar com és que van inventar le Parfum, això no és problema.
Tornem a la carretera, després de dir-nos que haurem de "pusser" l'accelerador si hi volem arribar a temps. La realitat és que la carretera d'Ax la tallen a les 12:30, i tot just són les 11 tot i quedar-nos alguns quilòmetres. A la carretera l'ambient ja és clarament Tour-ístic: cotxes amb gent amb ganes de marxa, bicicletes per tot arreu... Abans d'Ax ja tenim una paradeta de trànsit, que tot i ser molt curta fa tèmer que realment hagin tallat ja la carretera. Hi ha molts cotxes aparcant a la voravia, gent caminant i altres pedalant. La cursa, de fet, baixa el port de Pailhéres fins a Ax, i des d'Ax fins Les Cabannes, on nosaltres volem deixar el cotxe, hem de compartir carretera. L'ensurt queda en el pas estret d'Ax, on l'ambient Tour ja és total. Però encara no hem arribat al nostre objectiu. Per la carretera ja tot està ple de pancartes esperant als corredors. I el grau de control i de seguretat és increïble. A cada cruïlla, per petita que sigui (d'aquelles que a casa nostre estan ocupades per noies que fumen), hi ha un gendarme. Alguns són completament barbamecs, potser menors d'edat i tot. Però del sistema de recrutament de la Gendarmerie ja en parlarem més tard...
Pancarta de 25 km de l'arribada, pancarta de 20 km de l'arribada... ¿què han de sentir els corredors quan les veuen?
A 3 km (segons el GPS) de Les Cabannes els camps ja estan ocupats per cotxes, però no per això ens aturem. Arribem al periferique de les Cabannes. El poble ja està ocupat pel Tour (caravanes privades i comercials, gendarmes, aficionats...), i hem de deixar el cotxe al voral de la carretera, on un amable malagueny ens fa lloc al costat del seu cotxe mentres prepara la bicicleta per enfilar-se al port. Això sí que te mèrit, venir des de Màlaga per pujar un port "Hors Categorie" en bicicleta un dia amb 50000 espectadors!.
Comencem la caminata port amunt. La primera pujada ja fa venir basques (i bascos, que n'està plegat). Ja tenim clar que hi ha un noi que es diu Contador. Algú es deu haver passat tota la nit pintant, cada cinc metres, el seu nom amb un corró. Suposo que a aquest noi el deu patrocinar un fabricant de pintures, per que hi havia ben be un parell de quilómetres d'aquesta manera.
En mig de penes i glòries, sentint parlar infinitat d'idiomes, anem pujant i pujant. No sé si 
esquivem al públic, ells ens esquiven a nosaltres, nosaltres a les bicicletes, les bicicletes al públic, els cotxes VIP a les criatures... Al mig de l'estress, en Carles treu una bossa de patates que són molt benvingudes. Això ens permet refer-nos una mica i continuar endavant.
Establim la parada al quilòmetre 4 del port, on considerem que ja es començaran a fotre una mica de canya. El punt quilomètric indica també que el pendent és del 9%, o sigui que la cosa ja és canyera. Les pancartes del L'efecte de les patatetes de l'aperitiu ja ha passat, o sigui que treiem els entrapans i ens "entaulem". A mig dinar, mentres van passant més aficionats, més ciclistes, més cotxes de l'organització, més gendarmes, més... es va apropant un cotxe de color blau lentament. La gent l'envolta i s'hi barallen. Què carai, ni entrepans ni hos....! Aquí s'ha de lluitar! Comença la guerra! Al final de la batalla els més ràpids ja tenim una samarreta! Primera victòria del dia!
Un altre detall en el temps de l'espera. Un pare i un fill (petit) van pujant en bicicleta. En un moment determinat, clàxons insistent. Cotxes de l'organtizació es van obrint pas al mig de la gentada. El nen, espantat, gira el manillar i cau a terra. El primer cotxe s'atura, els altres el passen. El nen no s'ha fet res. En pujada anava molt apocapoc. Els del cotxe, d'un fabricant d'embotits, tot i així pregunten si s'ha fet alguna cosa. El nen diu que no, que no passa res. El pare ho corrobora. El de dins d'el cotxe insisteix, i els accidentats hi treuen importància. Tot i així, el del cotxe posa la ma dins la bossa que porta i els omple les mans de mostres d'embotit! Un detall molt humà al mig de la part més comercial de la cursa!
El veí nostre de tanca, francès, te un informador telefónic que li va dient l'estat de la cursa. Ell comparteix la informació amb nosaltres. Això sí que és grandesa!
Finalment comencem a sentir música. El temps 
d'espera s'ha fet curt (ha estat curt). S'apropa la caravana publicitària! Ara comença la veritable batalla! Ens repartim estratègicament a ambdós costats de la carretera, i apa, a arreplegar. La primera cafetera (literalment) amb rodes reparteix cafè. Després passaran pneumàtics (sobre quatre rodes), els d'Aquarel, que a més de repartir aigua et ruixen -això està molt bé quan fa sol, però resulta que estava tapat, i tot i així no perdonaven!!!-, un altre cop del de les samarretes (que fan que la resta de l'expedició aconsegueixi la seva), els de Champion... Música, niñas monas (y niños, per si n'hi ha alguna interessada) ballant i fent humiliar als que estavem a terra fent-nos còrrer per un clauer miserable...
Finalment s'acaba. Ni bombers, ni policia nacional francesa, ni gendarmeria, ens donen res, tot i que els vitoregem i n'hi ha alguna que fins i tot els hi diu "guapus". El que s'ha de fer per un clauer!!!
Una estona de calma, i comencen a sentir-se els avions. Ja n'hi ha dos que volten perdent-se entre els núvols: són els radioenllaços. Els helicòpters ja fan tremolar l'aire. Ja s'apropen. Els crits que sentim que venen de baix (hem anat passada una "paella"). El primer grup de quatre escapats ja s'ha trencat: primer en passa un, seguit a poca distància d'un altre. Els altres dos han quedat enrera, tots pugen pantejant. Crits d'ànims, sirenes de policia, clàxons de cotxes: és la follia!! (en francès, c'est la follie!)
Arriba el grup dels favorits: Rasmunsen, Kloden, un tal Contador... Sorpresa: (no tant per la 
informació del nostre company de tanca) en Vinokourov no hi és. Fins 10 minuts més tard no passarà, totalment rebentat i recolçat per dos dels seus. Pel mig, tot l'equip Euskaltel en parelles o en solitari. Aquests bascos són molt de Bilbao, com si diguéssim. Van a la seva.
Uns metres enrera van fent fila els que cauen del grup dels favorits, barrejats amb els que volen fer alguna cosa o sortir per la tele. Un grup a prop nostre els hi va oferint llaunes de cocacola. I no vegis com les agafen. Energia, necessiten energia, i qualsevol cosa val.
Aquí es planteja la gran pregunta del dia. Passa l'Axel Merxx tot sol, en terra de ningú. El reconeixem, i l'animem. I surt la qüestió: ¿Quí és en Merxx? De veritat que fan la pregunta!!! no sabien qui era en Merxx. No aquest, si no l'altre! el papà! Uff. Està clar al que hem vingut: a rapinyar el que poguem, i a fe que ho hem aconseguit.
Arriba finalment el gran grup. Aquests van fent: ja hi arribarem. Algun fa cara de desesperat, però la companyia els va ajudant, i entre ells es van passant les cocacoles dels veïns.
Finalment passa el darrer, rebentat, i comencem a baixar. L'allau humana es va formant, i lentament s'organitza: els bípedes per la dreta, els bicicles, per l'esquerra. Primer, els aficionats. Després, un xiulet: comencen a baixar els pros!. Un Discovery Chanel (no li vaig veure el número) no és la primera vegada que baixa al mig de la gent: porta un veritable xiulet a la boca i, amb un total control de la situació, baixa a tota velocitat pel mig de la gent. Després vindrant els altres, alguns els reconeixerem, d'altres no.
Ara toca tornar, però preveient el colapse de transit decidim entrar a un altre bar, igual de brut que el primer, on fem una cocacola. La llauna és de suposar que estava neta. No tenim tan clar el tema dels gots, i ja no parlem de la taula. Però c'est la France, i això és el Tour.
A la tornada encara trobarem bicicletes, un parell d'equips que s'hostatgen als hotels d'Ax, i cap a casa.
Acabem sopant a Can Manolo, a Besalú, on unes patates braves preparades per la Carmensita ens fan suar, gairebé tant com l'acudit que ens explica en Manolo sobre un accident que diu que ha viscut al matí.
Fins aquí la crònica. Segur que em deixo coses, però si heu arribat a llegir fins aquí ja no us mereixeu més càstig. L'any que vé, més (o no)
PS: Qualsevol observador imparcial notarà que de tot el texte anterior només una mínima part parla de la cursa... però és que, com diria el gran Ferran Adrià, el que és important és l'essència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada