dilluns, 21 de gener del 2008

I diumenge, una altra volta per les Gavarres

Començo a sentir la pressió del columnista de diari. Fer una crònica cada dia obliga molt, sobre tot quan els sondejos d'opinió demanen més i més. Però com que la tradició s'acaba convertint en obligació, aquí va la crònica de la sortida del diumenge. Per que això nostre ja és vici del més viciós!Després del sopar de divendres i la sortida de dissabte sembla que havia quedat a l'ambient una certa necessitat de fer una excursioneta el diumenge. La pressió popular així ho demanava, i a les 18:35, des de territori aliè (o sigui, a la sobretaula de la paella) es va convocar al poble a manifestar-se el diumenge. Doncs vès per on, diumenge a les 9:15 hi havia 10 persones al punt de sortida preparades per pedalar. I si no n'hi va haver 11 va ser per falta d'una bicicleta (per ser més exactes, per falta d'una roda de bicicleta). En Lluís, ja refet de la seva nit a Platea, en Toni, en Josep M I i en Josep M II -no posem el cognom i així tots dos es senten el 1-, la Mun, en Mattias, alies el petit suís, l'extracomunitari de la sortida, en Joan de Menorca, el seu amic bretó, però afincat a Girona, l'Erwann (i jo que em pensava que el meu cognom era difícil), l'Alfons, nova incorporació des de Blanes, i en Miquel.

Doncs apa, carril bici amunt direcció cap a Cassà. A l'alçada de Llambilles vam deixar momentàniament la ruta oficial per seguir pel mig del bosc i travessar el Bugantó... sec, com calia esperar. Passat Cassà, un petit pas per la Pineda Fosca, on se n'estava preparant alguna i l'olor de l'esmorçar que s'estava preparant va fer venir salivera a més d'un, però un pacte no escrit consistent en no parlar de menjar va fer que passessim de llarg sense dir res. Uns metres més enllà esquivàvem un ramat de criatures menades pels pares (o viceversa, que això mai està del tot clar) i travessavem la Verneda... també sense aigua. Per això no val la pena disfressar-se, si al final no et pots enfangar!

Travessada la carretera pel pas del polígon del Trust ens vam començar a endinsar per una zona ja una mica més digna de fer en bicicleta de muntanya, encara que la suavitat de la sortida no va fer necessari cap esforç sobrehumà per superar cap tràngol. Uns metres més enllà la Mun i en Mattias ens deixaven. No, no us poseu a plorar. No va ser cap accident, ni van passar a una altra vida (millor o pitjor, això no ho tindria en cap cas clar). Senzillament en Mattias havia d'agafar l'avió, i aquests no esperen (els avions, vull dir, no els suissos... que tampoc).

Un tram planer que ens va portar a travessar un parell de vegades la Verneda, sense aigua en cap cas; passar per sota el Pi Gros d'en Mercader; Can Vilallonga, amb la seva resclosa (parada i fonda) fins a les Dues Rieres. Aquí vam decidir deixar el pla, començant amb una pujadeta que comença, comença, comença... i a veure quan s'acabarà. Sí, afortunadament s'acaba, però avui ja hem fet una pujadeta. Arribem així a la carretera de Santa Pellaia, que travessem per iniciar la baixada del dia.

A partir d'aquí, les desgràcies. Qui avisa no és traïdor, si no avisador, i després de l'avís pertinent sobre les dificultats "ocultes" d'un descens aparentment tranquil, les primeres branques entravessades comencen a espantar una mica. Però no és res, seguim avall esquivant (o travessant) les basses que trobem. En arribar a baix, però, els primers s'han d'esperar a que arribin els altres. I els altres van arriban... però en falta un. Al cap d'una estona apareix, amb el seu nou maillot (els reis, que encara no havien aparegut en aquest texte, hi són presents, juntament amb un casc i un GPS, al menys) ben enfangat. Una pedra al camí li havia ensenyat que el seu destí era rodar i rodar (amb la bici pel damunt, tot sigui dit). Afortunadament tot queda en un ensurt, però hi ha qui agafa maldecap. I mentres es pren una aspirina, la resta s'escapa i es passa la cruïlla. Ja tenim el grup dispersat. Els endarrerits cap a Llambilles, els avançats cap a Cassà. Trucades, retrucades, un voluntari que va buscar als altres... El resultat final: una retrobada a Llambilles entre els dos equips, i el pobre voluntari perdut!.

Afortunadament, a mitja tarda vam tornar a tenir notícies del voluntari (que no s'havia perdut, si no que l'haviem perdut nosaltres), i tots sans (que no sants) vam poder dir que haviem tornat a casa.

Podreu observar una certa manca de fotos. La raó: el fotògraf oficial no portava la càmera!!!

2 comentaris:

lizquies ha dit...

Toc d'atenció a en Lluís,

Que són els dilluns o els dimarts sense crònica de la sortida i sense fotos!!!!.

Doncs això un dilluns sense fotos.

Li perdonarem perque va penjar de forma molt ràpida les del sopar

cosMUNologia ha dit...

Quina llàstima que sembla que em vaig perdre la part més entretinguda de la sortida. Enverdissar-se sempre és un plus!! Jo que em baixo els capítols de "Perdidos" de la internet!! i pensar que la única cosa que haig de fer és no tenir petits suís(sos) a la nevera i acabar les sortides dels diumenges ;O)
Mun