Pel damunt de les estrelles!

Repaso totes les cròniques escrites fins ara i no en veig cap que expliqui cap sortida a Sant Miquel. No us penseu que hi ha cap pressió mediàtica per part de la cervesa preferida de Polònia que impedeix mentar aquest nom. Simplement, per allò que el tenim al costat mateix mai s'ha donat l'ocasió de parlar-ne.

Aquesta vegada, però, li hem retut un petit homenatge: una pedalada nocturna ens ha portat fins a un dels referents de les sortides en BTT pels voltants de Girona. Quan arriben les calors a tots ens costa força començar a pedalar, i això d'aprofitar la fresca de la nit (en el bon sentit de la paraula... per cert, quin és el bon sentit de la paraula?) permet mantenir els ànims per patir una mica sense perdre el seny (quin seny?) pel sol estavellant-se als caps. Doncs això, que després de la Ratpenat en van quedar ganes, i a proposta d'en Toti s'havia de fer alguna cosa per aprofitar la lluna plena de juliol. Una mica licàntrop sí que ho és, aquest noi.

Ja feia dies que ho haviem publicitat i al final els atrevits vam acabar sent el propi Toti (que el dia abans ja n'havia fet una, de nocturna), en Jose, el darrer fitxatge (conegut per tenir la manxa més efectiva de la muntanya, tot i no ser massa gran -i si us plau, com a manxa heu d'entendre l'aparell que es fa servir per introduïr aire a la càmera de la bicicleta-), en Toni, repescat després de mesos d'intents infructuosos per ambdues parts de contactar, en Lluís, el de la càmera que no s'infla amb l'aire introduït amb la manxa d'en Jose i el vostre humil servidor. Alguns dels que hi estaven interessats, l'anonimat dels quals es mantindrà per variar, es van fer enrera pel temor (o prudència, que el límit és molt difús) de caure pocs dies abans de canviar de continent (no diré si Àfrica o Amèrica per no donar més pistes). Això sí, hi va haver qui va oferir un vehicle de suport logístic i qui es va oferir a fer-lo. Per lligar els dos suports alguns dels decidits a anar-hi van acabar en un sopar de coordinació. En realitat, no tinc clar què es pretenia coordinar, tret de la pasta amb el rioja Pomal per donar, respectivament, energia i ànims als esforçats de la pujada. Clar que el Pomal potser va animar al personal més del compte, i els brindis consecutius van deixar un dubte a sobre la taula (o al fons de la copa): si quan hom brinda, no mira als ulls del brindat i no beu en acabar el brindis... acaba amb 7 anys de sexe dolent o un any sense sexe? Clar, quan hom planteja aquest dubte, i per les cares dels assistents, de seguit s'endevina quí ha brindat darrerament sense mirar als ulls. A partir d'aquí es va encetar un interessant debat: ¿Què és pitjor, 1 any sense sexe o 7 anys de mal sexe? Aquí també es va veure, per la cara d'algun dels assistents, que el pitjor que podia passar era seguir com fins ara. Clar que de sobrats n'hi ha sempre, i, mantenint l'anonimat més que res per enveja insana, hi va haver qui va sortir amb la frase de la nit: "de vegades no val la pena posar-s'hi". Cal pensar que això també era resultat dels efectes del Sr Pomal, que causava estralls en aquells moments i que, des d'on sigui en aquests moments, deu estar somrient sorneguerament: Quan de fantasma hi ha pel mon!

Però això no ha de ser un relat sobre experiències sexuals del personal, tot i que això serviria per incrementar notablement el nombre de visites del blog i, potser, de participació. De fet, si el tema interessa i així ho feu saber es podria estudiar... Ai, ja tornem a marxar del tema! De la bicicleta, vull dir, per que del "tema" sembla difícil de marxar... (per molt que ni hagi que creguin que no val la pena).

A 2/4 de dotze de la nit, quan la gent normal estava sopant i les terrasses dels restaurants estaven plenes, al Cul de la Lleona (que escric en majúscules per no confondre amb el cul de la lleona, que podria portar a malentesos, sobretot veient el caire que pren aquesta crònica) hi havia els cinc herois esmentats, prestos a començar la pedalada. De bon començament la cosa semblava força correcte. Algun "cavallito" però res més. La il·luminació dels carrers feia mantenir la compostura. En deixar la zona il·luminada, però, es feu la foscor. Clar, direu. Clar, dic jo. Però és que he de fer temps per veure cap on continuu la narració, tot i que clar, el que és clar... no ho era massa. Tot i així la lluna plena començava a somriure'ns des del cel, més penjada que un globus... Globus, dic? Globus i pedal, em sembla que portava algun! Ja diuen que el metabolisme de les persones és diferent en cada cas, però mentres que a uns la pasta era el que els hi feia efecte (en el sentit que anava més depressa pujant que ells, de manera que estava sempre a punt de sortir per la boca), d'altres cantaven amb una alegria descontrolada i una eufòria més enllà del que hauria de ser habitual en un ciclista convencional. "Cocinero, cocinero" era el seu crit de guerra, tot i que també va sonar el "rap d'en Cuní" i el "txiquitxiqui"... tot això al mig del bosc. De senglars no en vam veure cap... però jo d'ells tampoc hauria sortit. I de cigarres tampoc s'en sentien, escoltant amatents els càntics del nostre animador. En un moment determinat hom va haver de prendre una resolució: o el paràvem o rebentàvem... i vam optar per parar-lo. Això sí, els càntics van continuar amb gran esglai per a la fauna nocturna de les Gavarres que devien sortir corrent cap a Calonge per que no vam veure ni una trista bestiola salvatge de les que ecològicament s'han de protegir (per que de bestioles salvatges de les que ecològicament no s'han de protegir ja en portavem un al grup). Xino xano, anar fent, vam començar la baixada del Puig Estela cap al peu de Sant Miquel. I a mitja baixada, a tota velocitat, un llum va sortir disparat a la velocitat de la idem i es va perdre al mig del bosc. Ja veus a cinc ganàpies suats, amb maillot, al mig de la nit, il·luminats per la lluna plena i unes llanternes petitoies buscant la maleïda llum. Aquí segurament hi ha qui pensarà "ostres, si que anaven torrats, no trobar un llum al mig de la nit". Potser anavem torrats, però el problema de la llum és que s'havia apagat. Finalment la vam recuperar, la vam tornar a muntar i apa, cap a Sant Miquel falta gent.

En poca estona erem a dalt... però...
- i el servei logístic?
- Guau, que bons que sóm, hem trigat menys que en cotxe!-
- No pot ser, si ens hem entretingut molt...-
- Deuen haver sortit tard
- Truquem-les (aquí cal dir que el "-les" indica clarament gènere femení)
...
- On sóu?
- No ho sabem
- Heu passat can Max?
- No ho sé
- Heu vist la casa de les Figues? (per als que no coneixeu la zona, sapigueu que és una casa en runes que té aquest nom, i no te res a veure amb cap prostíbul de carretera)
- Ai, no
...
- Hi ha un senyal que posa "Els Àngels, 5 quilòmetres"
- mmmmm... em sembla que us heu passat. Torneu enrera fins a Can Max, gireu, compteu dos trencants i gireu a l'esquerra
- vaaale
...
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?
- No, home, no, que no té pèrdua!
....
- Triguen molt no?
- Potser sí, les tornaré a trucar
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?
...
- On sóu?
- Ja hem trobat el camí, sóm a una casa molt xula amb piscina i rosers!
- Què???
- Si, te una tanca, però el camí baixa molt
- Debeu ser direcció a Celrà
- Sí, sí... es veuen els llums al fons... i la torre de comunicacions de Vista Alegre!
- Glups... la torre de comunicacions de Vista Alegre és a Girona, no a Celrà!
- Doncs aquí el que es veu és la torre de Vista Alegre!

(- VOLS DIR QUE NO HAURIEM D'ANAR A BUSCAR-LES?)
(- Si, però on deuen ser?)
(- Que tornin a Girona i pugin per Sant Daniel!)
(- Els mosquits se m'estan menjant)
(- Cocinero, cocinero...)

- Escolteu, torneu enrera fins la carretera!
- Val, quan arribem us fem un truc
...
- Ja sóm a la carretera, tenim can Max al davant
- Esteu al tancat de Can Max?
- No hi ha cap tancat, és al mig d'un revolt
- Un revolt? no serà Can Mascort
- Si, Can Mascort, can Max!
- NO, que on havieu d'anar era a Can Max, que ara en diuen Can Pol!
- Ostres, i per que no ho deieu?
- (GRRRR) Doncs pugeu cap a Can Pol, compteu dos trencants i gireu a l'esquerra! Està senyalitzat
- Ah, val!
...
- Si que triguen...
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?

Finalment, la remor d'un motor ens dona esperances: els serveis logístics han arribat. El cava i les galetes ja són aquí. I els plàtans!!!

- Vinga, arribem-nos fins a dalt de tot
- Ara s'ha de pujar?
- GRRR

A dalt la torre de Sant Miquel, però, els plàtans i les coockies remullades amb cava (begut en copa, que no ens estem de res) van anar arreglant les coses. La síndrome d'abstinència va poder ser subsanada, i després d'una estoneta de relax, amb estiraments i extranys exercicis físics inclosos (i que no descriuré per deixar còrrer la imaginació dels que només llegeixen aquest blog per que han posat "sexe" i "Sant miquel" al Google i els hi ha sortit aquesta plana) arribava el moment del descens.

La baixada en bicicleta es va fer pel costat de darrere (de la muntanya, presuposant que Girona és al costat del davant), passant pel costat de la font Martina i girant a la dreta abans d'arribar a Can Mistaire. No sé si per culpa de l'alcohol, de l'excés de velocitat, de la manca de visió, d'una pedra al camí, d'un error humà o què un petit ensurt va fer anar per terra a un dels membres de l'expecidició (un cop més, i per als del Google, informo que com a membre s'enten component). La baixada que teniem davant la vam fer amb seny i eficàcia (això no era el lema d'algun partit polític? ... no , no ho crec: seny i eficàcia no va amb ells), i en poc temps ja erem al punt de reagrupament. Aquest cop el fet que arribéssim abans que el cotxe ja era lògic: haviem agafat el camí més curt.

Aquest cop les fotos van quedar fosques, però és el que té la nit tot i la lluna!

Si heu arribat fins aquí és que teniu ganes de llegir. Us proposo que opineu, ja sigui sobre la sortida, sobre el blog, sobre els efectes dels brindis en el sexe o sobre què és pitjor, si un any sense sexe o set anys de mal sexe (o continuar com fins ara). Si us porteu bé us prometo enquestes a tort i a dret. De moment, en teniu una sobre els GPS (que no tenen res a veure amb G sPotS)

De mamífers i ocelles

Tothom sap (o sabia, al menys abans de l’ESO) que els ratpenats són uns mamífers voladors de costums nocturns. I pel fet de ser voladors molta gent (especialment després de l’ESO) es pensa que són aus. Per a que no s’ens digui que bandegem el castellà, també en podem dir “pájaros”. I per ser respectuosos amb tots els gèneres podriem parlar de les “pájaras”. Doncs això, aquesta serà una crònica sobre les experiències d’uns mamífers nocturns, alguns dels quals van agafar una “pàjara”. I fins i tot algun d’aquests mamífers nocturns van intentar volar, amb l’únic resultat d’un munt d’hematomes per tot el cos.

No sé si haureu observat que el perfil del litoral de Catalunya (entenent com a tal els límits de la comunitat autònoma espanyola del mateix nom) te un bony al sud i un bony al nord. El bony del sud ja l'haviem fet fa quinze dies, de dia i de planer. El bony del nord tocava ara, de nit i amb pugibaixes.

Però comencem per el principi. I en aquesta ocasió, el principi no era la foscor: encara era de dia. La delegació de BTT Girona que es desplaçava cap a Roses –els dos Josepsmaries, en Lluís, la Mun i la Laura- havia quedat a partir de quarts d’onze per sopar a casa d’un dels components del grup. El cas és que l’únic que ja havia sopat, per qüestions familiars, va ser el primer d’arribar (tret del titular, que obviament ja hi era). Un altre (escric altre per distingir d’altra, que seria definitori del seu sexe) se n’havia adonat que anava enrera de són, i tot i la truita (feta per la mama) promesa va optar per dormir. La delegació barcelonina, després d’una experiència “RENFE, tu otro tren de vida”, que l’havia deixat tirada a l’estació sense cap més explicació que “este tren hoy no pasa”, havia hagut d’agafar el vehicle particular, carregar-hi la bicicleta i les dues ampolles de vi i s’havia perdut, literalment, per dins Girona buscant el punt del sopar. Al final vam sopar, i a mig àpat es va presentar en Toti a oferir-nos il·luminació. Això sí que dona gust! Llums per tot arreu.

Amb calma, per que teniem temps ens vam dirigir a recollir al dormilega de la colla (en aquest cas “al” no indica gènere, si no referència genèrica a la persona en qüestió l’anonimat de la qual es mantindrà per si de cas). Abans de sortir, però, una trucada per avisar. “Coi, no contesta” “Es deu estar dutxant” ”Som-hi igualment”. Pel camí, sona el telèfon: “Heu marxat sense mí?” “Glups” “És que m’acabo de despertar ara mateix” “Vinga, espavila, que passem a recollir-te”. Què caraisos! La una, un quart de dues (nervis), dos quarts de dues (més nervis, histèria), dos quarts i mig de dues (marxeu, ja us atraparem), tres quarts de dues (finalment!!!). Sort que en aquest cas no hi havia cap samarreta en joc!! La tensió acumulada genera males cares, però bé està el que bé acaba, i en aquest cas aconseguim arribar a l’hora al punt de partida. Per ser exacte 2 minuts abans de sortir, si volem precissar una mica més. Afortunadament costa una mica agrupar al personal, i la sortida finalment acaba essent a les 3. Pel camí, a l’alçada de Figueres, una lluna minvant de color roig fa tèmer una nit sagnant, més pròpia dels vampirs que dels ratpenats... o potser era una premonició de la victòria roja del diumenge?

Ja hi sóm, tots amb les nostres armilles fluorescents, els nostres frontals, els nostres dorsals (i per dorsals s’entenen els números que pengem a les bicis per identificar-nos, no te res a veure amb cap tipus de musculatura oposada als pectorals ni cap aleta més pròpia dels peixos) escoltem amb atenció l’speech que s’ens fa. Una sortida que serà neutralitzada en tot moment, amb l’únic objectiu de passar-nos-ho be i veure sortir el sol al Cap de Creus. La proposta d’agrupar-nos per afinitats no deixa de ser una proposta. Al final la gent s’agrupa per marxa, i la neutralitat es perd ràpidament.

El primer tram ens porta per carretera asfaltada fins l’Almadrava, després d’haver superat Canyelles. Poc després deixem el camí asfaltat i entrem a un corriol que, amb tot el grup junt i ple de pedres i pols comença a marcar una mica el ritme del que vindrà a continuació. El que per a uns és divertit, per a d’altres és el principi del patiment. Una baixada per pista en bon estat ens porta cap al paradís de la deconstrucció, la cala Montjoi. No ens hi parem, per que a aquestes alçades encara no teniem gana (i si n’haguessim tingut, tampoc ens haurien solventat res) i ens dirigim cap a la cala Jòncols. Abans d’arribar-hi, però, ja comencem a pujar. El ritme que anem agafant (que van agafant els primers) fa pensar que allò que s’havia dit de sortida neutralitzada no ha quedat massa clar. El grup es comença a estirar. N’hi ha que tiren més i n’hi ha que s’encallen. A dalt unes llumetes ens indiquen la presència del “Big Brother” que tot ho controla. Què deuen pensar veient l’espectacular corrrua de llumetes movent-se fent zigazagues tot vorejant la costa? Un escamot enemic que els ataca? El més segur és que estiguin dormint! Unes complicades tanques ens dificulten el pas, però no l’impedeixen: amb les bicis sóm capaços de gairebé qualsevol cosa. I tot i la poca llum, la pols que aixequem, les pujades i baixades amb pedres traïdores seguim endavant. Uns metres més enllà acabem arribant al final de la pujada. El reagrupament costa, per que les darreres unitats han quedat molt despenjades, però això s’aprofita per menjar algun plàtan i renegar contra el GPS que ha decidit que d’aquí no passa i s’apaga, tot i les piles noves posades abans de sortir.

Una petita espera per permetre als ressagats refer-se i tornem a arrancar. Clar que els ressagats ho són de mena, i ja comencen la nova sortida ressagats. Les primeres “pájaras” ja n’estàn fent de les seves, i les forces perdudes en la pujada es pagaran en pocs moments: Mentre imprudentment hom s’ajusta el casc “vigila, que encara cauràs”... crash patum smash! Quina nata! (l’expressió, políticament correcta, substitueix la descripció exacte del que realment va passar i vam veure). El cop del personatge anònim –que després es queixa quan li diuen que sempre cau- va ser de reportatge. En baixada les patacades són així: primer caus pel damunt del manillar i després la bicicleta et torna la jugada passant-te pel damunt. La víctima, estesa a terra amb els ulls tancats, i l’espectacularitat de la caiguda fan pensar als qui no la coneixen que la cosa pot haver estat sèria. Però després d’uns instants de tensió, i en veure que responia d’una manera acceptablement coherent (dins les possibilitats disponibles) a les preguntes, ja veiem que no ha estat gaire res fora de l’habitual. La petició d’un dels presents d’una càmera de fotos per immortalitzar el moment és rebuda per part de la víctima amb un somriure, la qual cosa confirma que això no ha estat res (ja s’ho trobarà després en forma de blaus per tot el cos, però). El que s’ha d’arribar a fer per fer parar a un grup quan estàs en plena “pàjara”.

Però res, en un “aixuga’t i tornem-hi” comencem a pedalar novament... i cent metres més avall el rescatador té una rebentada. Això passa per fer bromes de l’arbre caigut!. Afortunadament un estol de mecànics es llança damunt la roda i fan el canvi en menys temps que els McLaren de Hamilton i Alonso repostaven l’any passat. Clar que ben mirat tampoc té tan de mèrit...

La baixada fins a Cadaqués per part del grupet de cua es fa a un ritme potser més baix del que seria habitual, probablement a causa de l’ensurt patit moments abans. Cadaqués ens rep en silenci. A aqueta hora, quarts de 6, inclús els més noctàmbuls s’han retirat i només una colla d’aixelebrats en bicicleta van cap al sol ixent (el de la casa de Nova Orleans, recordeu?). El primer grup ha decidit fer un vol facultatiu, i s’apropen a veure els ous d’en Dalí. Que dic jo que ja deuen estar una mica passats, no? Però en això dels ous no m’hi vull posar, no fos cas que en sortís escaldat... El segon grup opta per anar ràpid cap al Cap de Creus, cap al sol, cap al far... cap a l’esmorçar!

El camí (carretera) que teòricament havia de ser un passeig es converteix en una purga brutal per al personal. Les contínues pujades i baixades es conxorxen amb una forta tramuntana que fa anar les bicicletes d’una banda a l’altra de la carretera, o be es posa de cara per frenar als més esforçats. Mai, mai, mai, apreta des de darrera!

Finalment arribem al cap de Creus. El sol ha tingut el detall d’esperar-nos, igual que la furgoneta amb l’avituallament. Uns motoristes, igual de sonats que nosaltres, també esperen la sortida del sol.. L’espectacle és meravellós –em refereixo a la sortida del sol- , tot i que hi ha qui s’estima més menjar plàtans per refer-se. L’ocasió s’aprofita també per fer un pipi... calculant be la direcció del vent.

La tornada fins Cadaqués torna a presentar problemes per als més tocats, rematats per una tramuntana cada cop més traïdora... que només bufa entre Cadaqués i el cap de Creus!. A la plaça les forces de l’ordre local s’esveren davant la presència de gent amb pinta d’esportistes a primera hora del matí. No hi deuen estar massa avesats, i ens llegeixen la cartilla. Els gots que es trenquen de fons no els fan immutar: l’ocupació de la via és el més important. Afortunadament el “bon rotllo” acaba imposant-se, i ens deixen amb les nostres màquines i ells continuen la seva ronda mentres els escombriaires recullen les restes de les festes de la matinada anterior.

Algú ens deixa aquí, i opta per pujar amb la furgoneta. La resta ens enfilem pel calvari que ens portarà fins el Coll de Perafita, on ens espera un segon reagrupament. Diversitat de criteris: el sol ja apreta, la manca de són ens enfonsa! Què farem? Una doble opció: baixar per carretera o fer un tram de camí. Una part important opta per la carretera: “la cosa està muuy mala”. La resta encara té humor per fer un tram més de camí.

Al final per a tots és al bar el nom del qual no recordo, on ens hi esperen unes botifarres, unes claretes, i una rifa tipus UEFA (és a dir, amb els bombos amanyats) que l’organització ha preparat amb molt d’estil i professionalitat. Enhorabona, seguiu així!

De fotos s’en van fer moltes, algunes de les quals les va fer el nostre bon amic Lluís que com sempre les ha penjat al seu Picasa.

El retorn a casa, una tortura per la son acumulada. Descarregar les bicis i cap a la dutxa. Això sí, el que comptava amb la truita de la mama per dinar es troba que, mentres és a la dutxa, li entren a la cuina i se l’hi emporten. Quin desengany... que no descobrirà fins al cap d’unes hores per que cau fet una piltrafa al llit i s’hi adorm...