Carrilet, go!, go!, go!

Després de molt i molt de temps, i moltes, moltes ganes, avui tocava: la baixada des d'Olot a Girona per la ruta del Carrilet, un clàssic entre els clàssics que pot resultar massa llarg de fer entre anar i tornar. Per això l’oportunitat que ens ha donat avui el Consorci de les Vies Verdes de Girona, aprofitant el Dia Europeu de les Vies Verdes no es podia desaprofitar: posaven (previ pagament, tot sia dit) a disposició del personal transport del propi personal i de les màquines de Girona fins Olot, i des d’allà es baixava cap a Girona en bicicleta: tres autobusos i tres camions carregats fins a dalt de tot que els seguien ho han fet possible. Em sembla que hi havia d’altres busos que venien des de Sant Feliu de Guíxols, però aquest punt és sense confirmar tot i que apareixia al programa.

Però anem al principi, i ja sabeu el que està escrit: que al principi era la foscor. Perquè per sortir d’Olot a les 9:30, tal com estava previst, s’havia de sortir de Girona a les 7:30. I per sortir de Girona a les 7:30 s’havia de sortir de casa abans... alguns moooolt abans (sobretot si venien de més enllà de la Tordera). I clar, a aquestes hores i aquesta època de l’any la cosa està molt negra (és el que té la cosa, que està molt negra). Doncs això, a l’hora acordada tota una munió de personal a l’estació d’autobusos de Girona. Arribar-hi, en les condicions actuals d’obres, ja és tota una aventura. Algun que hi anava amb l’ajut d’un GPS ha estat a punt de perdre els nervis, però al final ho ha aconseguit (tot i els insistents “recalculando” que la veueta electrònica de l’estri no parava d’insistir. Tot i ser molts membres del grup (n’he perdut el compte) hi havia hagut algunes baixes de darrera hora: uns per patinades involuntàries a casa, d’altres per un mal resultat del seu equip de fútbol del dia anterior... havien mermat les tropes, però no l’esperit de combat. Cares conegudes no habituals (com ara el Torpedo pare i el Torpedo fill... renoi, com ha crescut!), i d’altres ens permetien fer relacions socials. Una de les sorpreses (encara que avisades): la incorporació de 3 ianquis a la colla, en Jim, en Daniel i en Jack de Seattle (WA). Aficionats a la bici de carretera, havien vingut per casa nostra a gaudir del paradís del ciclisme que són les nostres contrades i que la presència dels “pro” americans ha popularitzat a l’altra banda de l’Atlàntic (això no és conya, és una realitat). Només tenien un problema: això que els hi diguéssim “ianquis” era despectiu? Més tard els hi hem aclarit: “ianqui” no és despectiu; “put. ianqui”, sí. I ja han quedat més tranquils, acostumats a que els tractessin de “gringos”.

L’arribada a Olot no ha tingut més història que trobar-nos amb en Toti, que com que trobava curta la sortida havia marxat en bici des de casa i ens hi esperava. També hem conegut a en Bertu, incorporació nova de la sortida. Eren les 9:30, hora prevista de la sortida, però no calia estressar-se: sortiriem a les 10. Alguns han aprofitat per anar corrents a “aliviar-se”; d’altres a fer un cafetó per escalfar-se. A les 10 sí, “speach” i sortida massiva. Quina gentada! Com sempre nosaltres darrere de tot. Tocava obrir-se el pas pel mig dels més jovenets que seguien als “papes” dins evolucionats carruatges. Un d’ells havia de formar part del “Gelada’s” Team (d’ara endavant l’anomenarem G-Team), però una desgraciada caiguda de la petita l’havia deixat a casa la iaia.

Poc més endavant ja es veia per on aniria la cosa: primera parada per picar unes “ulleres”. I no seria la única: a molts dels pobles ens esperaven amb alguna cosa. I dic molts perquè alguns s’han escaquejat... ells sabran per què. Go, go, go! Cridem als ianquis (a les pel.lícules sempre els criden així)

Molt de trànsit fins arribar a la pujada del Coll de Bas. Algú diu: “on és en Gencat?” (es manté la nomenclatura emprada en la pregunta al mateix temps que l’anonimat públic de l’afectat). “Davant”, contesta l’altre. “Doncs som-hi!” Una pujada a plat no ens porta en lloc: el cercat no apareix. Cap problema, baixada a sac, a caçar-lo. La gent va desapareixent enrera... al final no hi ha ningú al davant. No pot ser!! Afortunadament un altra avituallament datura la cursa salvatge. A Sant Feliu de Pallarols trobem una de les baixes del punt de partida, que s’ha animat al final a pujar i ha arribat fins aquí. Tota una pedalada. Reagrupament i retrobada amb el desaparegut. No voldria saber com, però s’havien perdut... sense comentaris! Els ianquis també arriben, i així un darrere l’altre. El G-Team queda enrera, i ja n’hem perdut algun altra. Però avall, que fa baixada. Go, go, go! (recordeu el I go, I go! Dels set nans?)

Alguna esprintada ens va permetent anar de poble en poble, d’avituallament en avituallament: Les Planes, Amer, El Pasteral (res, sense avituallament), La Cellera... Eps!!! Uns altres coneguts: tot i que van en direcció contrària, van aprofitant els avituallaments del camí. Això s’en diu fer-ho be. Així es continua fins Bescanó (censuro els pobles que no donaven res), on una colla de defensors de l’estació ens obsequien amb un tall de sindria, unes samarretes i una classe d’”indiu”. Sí, us enrecordeu d’aquells westerns on els indis parlaven en infinitiu? “Hombre blanco con caballo sin ruedas correr rápido”? Doncs això, ens hem trobat amb un autòcton que ha estat explicant als americans el tema de l’estació i de la via del tren. I els ianquis aguantant amb gran professionalitat i fent-se les fotos pertinents! Go, go, go!

La pilastra, les deveses de Salt, les hortes i la desorientació: l’arribada està una mica mal senyalitzada, però després de demostrar que alguns no ens perdem al carrilet acabem trobant la meta.

Begudes, arroç, botifarra i vi assombren als ianquis. Acostumats a barretes energètiques, isostar i alguna hamburguesa s’omplen de les nostres delícies culinàries. Especialment de vi... però això ja és una altra història... ja sabem que ells estan acostumats al whisky (al menys a les pel·lícules)

La rentrée

Fa temps, en una època més francòfila, sempre m’havia cridat l’atenció de tot l’enrenou que muntaven els veïns de dalt quan s’acostava el mes de setembre: que si la rentrée per aquí, que si la rentrée per allà. Els que us heu relacionat amb ells d’alguna manera segur que us va cridar l’atenció el sobreús que, quan arribaven aquestes dates, feien d’aquest mot. Aquí, això de la rentrée encara no ha generat un mot propi, però els seus efectes són exactament els mateixos que més al nord.

En això de la bicicleta sembla que passa el mateix. Després d’un estiu curiós, on per primer cop des que tinc us de la raó –en el sentit genèric de la paraula i sense profunditzar gaire en el tema- no sóc conscient que hi hagi hagut una cançó de l’estiu (per a mí que, després del Txiqui-Txiqui a tots els habituals del tema els hi va fer vergonya posar-s’hi) i que no ha estat excessivament calorós (tot i l’escalfament global cada vegada sembla més que queda reduït al juliol) ha arribat el setembre amb més mala bava del que és habitual: el dia 1 ha coincidit en dilluns!

Ha sorprès, però, que tot i l’estampida general el més d’agost hagi portat sortides, que tot i no ser metòdiques, si que han estat repetitives. El descobriment de les vespertines a les pomeres o les nocturnes a Sant Miquel han donat vida a un mes en que les calors posen mandrós al mes actiu. Quan no n’hi havia 2, n’hi havia 3, si no més, que s’animaven a darrera hora a pujar una muntanya o fer una pedalada. Tot eren convocatòries a darrere hora i trobades inesperades. Alguns rebien els correus de les convocatòries des de gran distància i els contestaven pensant que provocaven les enveges dels que érem aquí... quan eren ells els que patien per no poder pedalar!. Clar que els que si que es morien d’enveja eren els que estaven treballant i no podien incorporar-se a temps per pedalar, però de sacrificats sempre n’hi haurà d’haver, no?

A més hi ha hagut noves incorporacions a la colla, per compensar baixes normalment involuntàries, amb la qual cosa l’activitat social s’ha mantingut ben alta.

L’estiu, socialment parlant, ja s’ha acabat des de fa una setmana, i això s’ha notat amb la quantitat de correus creuats, propostes d’activitats i intencions de reprendre les sortides habituals. Així aquest dissabte a la tarda ja s’havia organitzat una sortida de “rentrée”. I diumenge una altra, per aquells a quí el dissabte a la tarda no els hi anava tan be (curiós, per la distribució d’assistents anunciats sembla l’equip de solters –ai, vull dir singles- contra el de casats).

El temps meteorològic, però, ha decidit que aquest cap de setmana tampoc seria d’estiu, i tot i un matí ben il·luminat i poc aprofitat la tarda ha virat cap a un dia plujós que ha desanimat a gairebé tothom. Una altra vegada serà, però això sí, la rentrée és la rentrée i cada any, amb o sense cançó de l’estiu, n’hi haurà una.

Ara ja només ens queda aprofitar el que queda d'estiu astronòmic abans la llum natural del dia no s'escursi massa... tot i que amb els frontals i l'experiència adquirida en les nocturnes de l'estiu potser anul·laran l'excusa de la foscor... sempre ens quedarà la fred (o no)

Adéu a un amic

Els habituals d'aquest blog esteu acostumats al to divertit, fins i tot sarcàstic, que solen impregnar les cròniques. Avui, però, no serà així. I no serà així per que, tot i que ell sempre havia estat de la broma, ara ja no en podrà fer cap més. Em refereixo a en Josep, que ben comptats de vosaltres coneixeu.

Amb en Josep ens vam conèixer no a Girona, si no a Terrassa, quan estudiàvem. A partir de segon de carrera el lobby gironí va muntar un piset amb cinc estadants, dos dels quals érem nosaltres. Essent gironins en terra estranya no va ser difícil establir-hi amistat des de bon començament: el transport entre la cocapital del Vallès i Girona era complex per mitjans públics, i ens haviem de buscar la vida, si no voliem dedicar-hi un dia a la setmana, a compartir vehicles particulars. D'aquella època em sembla que n'han acabat sortint els VAOs, Vehicles d'Alta Ocupació, que podien ser un R5, un Dyane 6, un Peugeot 205, un 124D o fins i tot el seu tronat 1500 amb cinc ocupants carregats amb les bosses per passar la setmana. El consum dels artefactes (que tret del R5 no tiraven ni a pedrades) era molt constant: un dipòsit de benzina per anar i tornar a Terrassa. El 1500 va acabar morint en acte de servei el dia que, al peatge de Girona, va perdre l'alternador (el cargol que el subjectava sempre vam sospitar que havia estat el cataclanc que haviem sentit al peatge de La Roca).

Un cop acabada la carrera vam anar a conèixer una mica Europa, i oh, Europa!, allà vam conèixer la que després seria la seva dona. L'amistat, però, continuà, amb sortides a la platja, a pescar... bé, a tirar la canya, sopars (l'endemà d'un dels quals va ser pare, mai sabrem si fruit d'una pujada de tensió deguda al plat de torrades amb anxoves que ens vam cruspir)... Un estiu de la meitat dels 90, em va trucar. Eps, una altra xefla!. Doncs no, era una proposició seriosa: la seva dona havia marxat uns dies a veure la família i em preguntava si no em faria gràcia fer sortides en bicicleta. Ni ell ni jo en teniem, o sigui que vam haver d'anar-la a comprar. Al final vam acabar a Basoli. I allà, la setmana del 15 d'agost de no sé quin any, ens vam comprar dues Legnano, una vermella per a ell i una platejada per a mí. La meva la teniu vista, segur: és la de la portada del llibre. I per si us interessa, encara corre: la va heretar el meu germà, que encara la fa servir tot i no tenir cap mena de suspensió i portar la intemerata de quilòmetres. I fóu així com jo, que només havia actuat en grau de col·laborador necessari vaig haver d'acabar assumint el paper d'inductor.

Amb aquella bicicleta vam començar a fer les primeres rutes. Ell em va ensenyar on era Sant Cristòfol, i com arribar-hi (en aquella època encara no estava acabat el carril bici del Carrilet). Amb aquelles bicicletes haviem fet sortides pels voltants de Pals, els aiguamolls, la gola del Ter... També amb ell vam pujar per primer cop als Àngels, i vam baixar cap a Juià. En una d'aquestes baixades, volent fer una demostració del que veiem per televisió, va voler fer un salt en un trenca-aigües. La falta de perícia de l'artista, l'excés de velocitat i potser que el tipus de bicicleta no era el més adequat va acabar amb un rebot brutal i una d'aquelles patacades que fan història. Afortunadament portava casc, però malauradament també portava ulleres. El casc li va salvar de fer-se un trenc al cap, però les ulleres se li van clavar al nas i tot i que el va salvar, li va deixar una marca per a les restes. Això va valdre com a excusa per a entrar en vigor la prohibició d'anar en bici. La família pesa, i quan un es presenta amb la cara nafrada d'aquella manera les ordres de la superioritat s'han d'acatar.

En el meu cas l'afició ja estava creada, i a partir d'aquí va continuar buscant nous camins, prenent notes (quins temps més treballadors aquells) fins a treure'n una plana web i d'allà, més formalment, un llibre. Ell va continuar amb la família i alguna sortida amb bicicleta per Pals. Quan el llibre va estar acabat el vaig convidar, com no, a la presentació. Com sempre va arribar tard, i des de fora la llibreria anava fent mueques mentres jo intentava mantenir un discurs mitjanament coherent del que hi havia al llibre.

Darrerament haviem anat perdent el contacte, tot i que no l'amistat. L'any passat per una trucada vaig conèixer la mort sobtada de la seva mare i, de manera gairebé simultània, el fet que ell havia passat per una època de mala salut que semblava recuperada. Vam reprendre una mica les antigues trobades, però les "obligacions" d'uns i altres feia difícil mantenir un contacte fluïd. No vam tornar a anar en bicicleta, però si que vam anar en barca i vam fer algun sopar. Les diferents prioritats a la vida de cadascú, però, va fer que els contactes no tinguessin continuitat.

Aquest matí m'han trucat per informar-me de la mort del pare d'un company. Encara no sabien l'hora del funeral, i quan ho he consultat a internet, un altre nom m'ha aparegut a la pantalla: en Josep.

Sense ell els seus companys de pis no hauriem sabut que la carrera es podia fer en cinc anys. Sense ell, segurament no hauria començat a anar en bicicleta de muntanya. Sense ell, molt del meu humor àcid no existiria. Sense ell probablement no hi haurien hagut rutes innovadores ni res del que ha vingut a continuació.

No sé si aquest escrit quedarà sempre aquí, o algun dia el treuré. Avui, però, necessitava penjar-lo. Crec que ell s'ho mereix.

Vulgui això ser un homenatge a un dels fundadors, potser desconegut, d'aquesta colla que sortim en bicicleta.

L'arbre del be i del mal

El primer cop que ho vam fer vaig dir que era mereixedor d’una crònica. Però al final sempre passa el mateix: el que semblava un gran esdeveniment es torna rutinari, i tot i que manté l’interés sembla que ja no sigui el mateix. N’hi ha que fins i tot posen en dubte si val la pena posar-s’hi. Jo sóc dels que crec que sí, que val la pena. I em sembla que hi ha més gent que pensa el mateix. Val a dir que amb les calors estivals això de fer-ho a la fresca de la tarda, després d’una bona migdiada, sempre acompanya més que fer-ho quan la xafagor s’et menja i et fon. També passa que, en els inicies, el desconeixement fa que t’imaginis coses que no són. En aquest cas algú, quan va passar per uns camps de fruiters, en lloc de veure el que realment eren, perers, hi va veure pomeres, no sé si impulsat per una formació bíblica que el dirigia més cap a la poma que cap a la pera.

Per això, quan el dissabte vam proposar repetir les pomeres l’acceptació va ser força gran. Haviem quedat a 2/4 de 7 davant la seu de la benemèrita a Girona, un punt de partida que ha anat substitutïnt el de la gasolinera del carrer de Creu. El cas és que a l’hora concertada ja hi havia uns quants dels que voliem pedalar, un missatge dient “arribaré tard, espereu-me!” i una sorpresa: la Susan, en Dani i la Emma (ella al darrere a la seva cadireta) ens hi esperaven. Tot i no venir a fer la pedalada havien tingut el detall de venir a saludar-nos. I quan ja hi vam ser tots (això ja era cap a les 7), una nova sorpresa: sense avisar que venia, en Jose es presentava... amb una virgueria de bici nova de carboni! Noi, quin luxe, quina lleugeresa... que satisfet que s’el veia.

El cas és que ja veus a en Jose, en Toti (el promotor de la ruta), en Lluís, en Toni –això de sortir a les tardes sembla que li va més be- la Mun i en Jeiem pedalant pel carrilet cap a fer les pomeres. El primer que haviem de fer, però, era batejar la nova bicicleta. I què millor que travessar l’Onyar, que tot i portar poca aigua al menys encara en porta una mica, cosa que no es pot dir de les altres rieres i torrents que vam travessar. A l’hora del bateig, però, tothom va mullar menys el propietari de la nova bicicleta i un altre dels presents.

La ruta, per als que no la coneixen, travessa l’Onyar a l’alçada del torrent de la Teula, passa per Palol d’Onyar i resseguint la muntanya porta fins l’esgléssia de Quart (val la pena visitar-la). Es baixa fins al Celré, es travessa fins a Erols i es baixa cap al torrent del Corb, habitualment sec però que de vegades ens pot concedir el plaer de portar una mica d’aigua. La rampa de la sortida, amb roques i roderes, fa que sigui difícil de fer sense posar el peu a terra si no vols caure. I a l’altra banda ens esperava, ja de retorn, en Josep. Venia de fer la seva “ruta bàsica”, com l’anomena: anar fins a Sant Cristòfol, el coll de Bou i tornar.

Seguint amb la descripció, vam continuar cap a la casa dels ànecs, que ves per on tothom coneix amb aquest nom i no el que deu tenir de veritat (per que dubto que en diguin “casa dels ànecs”. A més, també tenen gallines, oques, faisans i d’altres animals de ploma -i per animal de ploma, en aquest cas, cal entendre ocells- el nom del qual m’és desconegut o tinc oblidat). Des d’aquí, pujada cap amunt a enllaçar amb la pista que va de Llambilles cap a Montnegre. En el punt d’enllaç, dos començaven a fer figa. A l’un se li havia acabat l’aigua, i a l’altra, les piles. El plàtan de rigor va ajudar una mica per continuar, però quan un està malament, està malament. Encara hi havia un xic més de pujada, fins arribar a la cruïlla de l’anomenda "ruta curta". Els dos més dèbils –el nom dels quals ja heu endevinat que no penso dir- deixaven al grup principal i inicaven la baixada. La resta de la colla optava per la ruta llarga. Aquesta segona puja encara un xic més, i passat el dipòsit d’aigua per a contingències dels bombers, i després d’un tram de baixada i una curta pujada, deixa la pista principal per la dreta i, després d’un tram de carena, comença una baixada plena de solcs i amb un terra sorrenc que fa emocionant (o perillòs, aquí cadascú te la seva percepció) que porta al mateix punt que la ruta curta: el mas Morell. Com que dubto que gaire ningú hagi entès les explicacions, val més que mireu el mapa.

A baix, però, comencen les desgràcies. Un dels primers que havien arribat, el nom del qual no cal dir si simplement es recorda que te certa tendència a les caigudes absurdes, deixa la bicicleta per descansar i aquesta, amargada per haver-se-li negat la baixada llarga, o potser en un atac de gelosia davant les lloances de la nova bicicleta de fibra de carboni i els comentaris d’una intenció de canvi, es torna cruelment contra la seva propietària i li clava ferotgement les dents a la cama. Molts direu que és una exageració, que una bici no pot bordar com si fos un gos. Però que te dents, no m’ho negareu. I jo us prometo que els hi va clavar a una de les parts més dures del cos. Per a que després diguin que els cops a les parts toves són els més dolorosos! Només de veure-ho feia mal. Mentres els serveis d’assistència atenien la ferida (aquí, la ferida pot fer referència tan a la persona com al trenc a la cama) arribaven els de la volta llarga. Primer un, després l’altra, deprés l’altra, després... després...ostres, en falta un! Un voluntari (d’aquests sempre n’hi ha) va girar per anar a buscar-lo. I un minut, i dos minuts, i tres minuts... ostres, els haurà atacat alguna bèstia ferotge de les Gavarres? La bici que falta és la nova! Ai, que no anirà be per a les baixades! (jo personalment crec que, en veure l’atac de gelos de l’altra bicicleta va pensar que el millor era no presentar-se. Les bicis, femenines elles, tenen aquestes coses). El cas és que la cadena de la bici nova no havia aguantat en un canvi sobtat provocat per un altre canvi sobtat, el primer de marxes, el segon de pendent. Afortunadament disposavem de les eines adients: d’una banda un pràctic trencacadenes i de l’altre d’una baula d’aquestes ràpides. Una demostració d’habilitat mecànica completava la d’habilitat mèdica prèvia, i d’aquesta manera, tots amb les mans brutes de pols, sang i greix (queda fastigós, oi?) donàvem per acabada la incidència.

Ja erem a les pomeres (en realitat perers), es començava a fer fosc i els compromisos adquirits amb tercers ja posava nerviosos al personal. La vespertina acabaria en nocturna, per poc, però nocturna.

Per tornar només quedava seguir pel costat dels camps fins arribar al Bugantó, a l’alçada del camí de Sant Cristòfol, anar direcció Llambilles, travessar la carretera i tornar pel carrilet fins a Girona. La que teòricament era una ruta per fer en una hora i mitja l’haviem convertit, hàbilment, en una ruta de tres hores. Per a que després hi hagi qui digui que el temps no es pot estirar...

Com sempre, en Lluís va fer les seves fotos.