I un sopar que va acabar en farra

Feia dies que la cosa s’estava preparant, i tal com calia suposar, la cosa finalment va esdevenir. Clar que amb el concepte “la cosa” pot entrar-hi gairebé qualsevol... “cosa”. I si en diguem l’acte, encara ho complicarem més. Per tant val més que ens deixem de donar-hi voltes, que com més en donem més ho emboliquem (un principi bàsic de tots els cabdells) i anem per feina.

A algú se li va acudir que era hora de fer el segon sopar oficial de BTT Girona. Per que de sopars pel camí n’hi ha hagut una pila, alguns, com el de la primera pujada nocturna a Sant Miquel d’aquest estiu, amb una sobredosi de pasta que en lloc de subministrar energia el que va fer va ser subministrar dificultats digestives (eps, que no poso en dubte la qualitat de la matèria). La data triada va ser el 29 de novembre, sense cap altra raó que fós abans de la dèria de sopars en la que s’ha convertit el mes de desembre. Vinga a recollir noms, indecissions, baixes de darrera hora i incorporacions inesperades també a darrer moment (en cap cas van sobrar, tot sia dit). Al final, i tot i que el departament d’internacional va fallar (l’Erika i en Jan no van venir, i a la Susan ja la considerem de la casa –als altres també els hi considerarem ben aviat... quan hagin superat l’exàmen-). Als de la delegació barcelonina també s’els considera nacionals. La llista? Doncs en Toti/Jenny (van venir tots dos), la Mun, en Miquel F, la Mar, en Bernat, en Lluís, la Laura, en Jose N, l’Adrià, la Mayte, la Victòria, en Gencat, en Dani R, l’Anna, en Jeiem, en Dani G i la Susan (una bona colla, no?)

La decissió sobre el lloc del sopar s’havia fet amb anterioritat per un procés participatiu en el que al final el valor doble del vot Toti/Jenny va fer que el local escollit fós el Bo de Bo, de Domeny.

El primer punt, el crític, el de trobada. Fontajau semblava un bon lloc per la facilitat d’arribar-hi, i així va ser. La sorpresa (positiva): la presència de dos membres exercint de tals. No, no penseu en lo de sempre. Em refereixo als dos components de la colla que es van presentar amb les seves respectives màquines. De pedalar, vull dir. Fet aquest primer reagrupament, sortida cap al restaurant. Els dos de les bicis portaven un mapa (això ja és passar-se) amb l’adreça del restaurant, gentilesa del Google maps. Al·lucinant el personal com s’ho munta. El que a la Cerdanya ja va optar per dirigir-se a un restaurant sense saber ni tan sols on era el poble també va pujar al cotxe i apa, som-hi. Clar que les coses així no poden funcionar: d’una banda els del mapa no tenien l’adreça completa, i l’espabilat (que en cap moment es va perdre, si no que va anar a fer un volt de reconeixement per la zona... bé, així és com es justifica) van trigar un xic en arribar. Afortunadament l’equip de rescat va acudir ràpidament i la cosa es va reconduïr.

Al restaurant, molt ben equipat, hi havia poques taules. Al costat de la nostra una mena de grup de Meetic va cridar l’atenció als presents. Mai sabrem exactament què representava... clar que ells tampoc sabran què representavem nosaltres.

Després d’un pica pica i segon plat a triar la cosa ja s’havia animat. El fotògraf oficial va començar a disparar a tort i a dret amb una reflex deixada amb un zoom per fotografiar ocells des d’un quilòmetre de distància. Així era impossible fer fotos de grup. Res, doncs com alternativa, “close ups” del personal fent-se petons. Apa, això us vau perdre els que no vàreu venir!

La Jenny, sempre disposada a intervenir, havia preparat una rifa d’objectes, una per a ell, una per a ella. Mantenint l’anonimat de la guanyadora, cal dir que el guanyador, curiosament, va ser l’anomenat “Mister”. Per què, i cóm, va ser que l’obsequiessin amb un set de colònia Playboy mai es sabrà. Jo, personalment, crec que la Jenny s’ho havia preparat per a que sortis així.

La petició de discursos no va ser gaire ben rebuda pels discursors –sobretot considerant el comentari que, davant la petició d’una crònica parlada de l’esdeveniment, va fer un dels presents: “però que sigui breu, siusplau!”-. El fotogènic del grup va dir unes paraules, i de resultes del fet un cop d’estat no sagnant el va nomenar nou Mister! Però això no acabarà així!.

Després del sopar, cap al Lola a empapar-nos de fum. La secció barcelonina, per raons obvies, va marxar en aquell moment, de manera que es va perdre la ballaruca final. Més petons, més abraçades, més alcohol...

A partir d’aquí es perd una mica la idea del que va passar. Que cadascú carregui a la seva consciència els seus actes o no actes...

Algunes de les fotos que es van fer les podeu trobar fent click aquí i aquí.

A la propera, més

Per la serra de Sant Grau

Del començament d’aquest blog fins avui haureu observat que el temps entre cròniques es va dilatant. No es tracta de manca d’inspiració, que suposo que ja us podeu imaginar que no en falta, ni de ganes, que en això d’enrotllar-me sempre en tinc. Tampoc te res a veure amb l’expansió de l’univers que fa que cada vegada estem més lluny els uns dels altres i que el temps s’acabi dilatant. No, no és això. Tampoc cal pensar que la crisi financera internacional afecta a la capacitat d’escriure històries sobre la bicicleta. La liquidesa mental de l’autor està garantida, i per tant no cal patir en aquest sentit (bé, per la salut mental potser una mica, però mentres no faci actes criminals tampoc cal capficar-si). Tot això només per dir que si no hi ha més cròniques és per que moltes sortides ja són clàssiques, i tornar-les a explicar no aportaria gaire res al personal no participant, i només serviria d’autobombo per als assistents. Doncs, vinga, després d’aquesta “breu” introducció (ara ja deveu tenir dubtes sobre quí escriu els guions al Nadal de Polònia), comencem amb la crònica.

Corria un fred matí de tardor a Girona (la primera glaçada matinal de l’any, al menys en la meva consciència) i una colla d’arreplegats, dels habituals, ens trobavem a la gasolinera de Santa Jenny (llegir els correus del grup). Haviem de ser 7, però els efectes de les nits de dissabte poden ser incompatibles amb la pràctica de l’esport dels matins de diumenge, i al final només la Mun, en Lluís, l’Adrià, en Miquel, en Gencat i en Jeiem s’apropaven al punt de trobada. No sé si les ganes de fer exercici o la necessitat d’entrar en calor el ritme de seguida ha estat alt, agafant primer les hortes de Santa Eugènia i després les deveses del Ter fins haver passat Bescanò. Aquí ja hem deixat el carril bici i hem travessat el riu pel passallís de la sorrera que hi ha a l’alçada de Vilanna. Quedava poc tram per començar veritablement la ruta! Fins aquí, només aproximació.

Passat el nucli de Constantins, abans de la pujada de Can Casademont, comencem a fer cas del que diu el GPS. Bé, no cal culpabilitzar: el GPS no diu res, però el que el porta sí, i se l’ha de seguir, que per la feina que s’ha pres no val la pena quedar-hi malament. A la dreta queda l’ermita de la Marededeu de Calders, que ignorem vilment. Encara portem l’arrancada del principi, tot i que ja portem 18 km pedalant. Clar que fins aquí, en planer. Però a Can Miern, les coses canvien: Primer, cal decidir per quin camí anar... i després, començar a pedalar! Ja tenim les primeres pujades, i ja trobem als primers voletaires. Clar que, quan amb els cistells buits passem pel costat seu amb un somriure sarcàstic, ells ens “contesten” amb un “no us queda res!”. Al passar el primer revolt, ja sabem per què. Tot i aguantar una estona al damunt de la bici, al final, en un moment o d’altre, tots acabem posant el peu a terra. Menys d’un quilòmetre i mig amb un pendent mitjà del 10.5%, i un desnivell global, en menys de 2 quilòmetres, de 165 metres són unes dades a memoritzar. A dalt, però, ens espera un camí en bon estat que ens permet desfogar-nos un xic en la baixada pel mig del bosc, tot i que de tan animats com anem no veiem el caminet que hem d’agafar, el passem de llarg i arribem a una carretera. Asfalt? Això no és el que haviem negociat! Cal tornar enrera! Afortunadament l’error ha estat de pocs metres, tan en distància com en nivell, i un cop superat el 4x4 que en bloqueja l’accés ens tornem a endinsar per un corriol... que dic corriol, corriolet... be, de moment. El problema és que baixa, i nosaltres el que voliem fer era pujar... i si al damunt, s’acaba sobtadament, la cosa està fatal. El GPS ha fallat (això és externalitzar els errors propis). Cal una alternativa: l’especialista en orientació de la colla es concentra i decideix que a l’altra banda del torrent que acompanya el corriolet hi ha d’haver un camí (d’això s’en diu autobombo). La resta de la colla mostra un disciplent i respectuós silenci. Després de la pujada brutal i al mig del bosc com estem val més fer cas al que porta el GPS i els mapes, no fós cas que desaparegués i amb ell, totes les esperances de tornar a casa.

Afortunadament els mapes eren correctes en aquest punt, i apareix el camí de l’altra banda. Una caseta abandonada, aparentment Les Planes, ens espera. I lluny, al mig del bosc, s’albira vida intel·ligent: un altre boletaire. Cal dir, però, que la forma de vida no ha de ser gaire evolucionada per que, tal com està el bosc, molts bolets no crec que trobi... o sí. Pel mig dels arbres, una altra visió. No, no al·lucinem, si no que l’espectacle és realment meravellós: les singleres de les Serres. Aprofitem el moment per esmorçar. Hi ha un plàtan que va de boca en boca, però com que això pot portar pel mal camí la crònica no seguirem aquesta línia. Un element de la colla, el nom del qual es mantindrà en l’anonimat, però que en el seu blog diu que quan va a dormir fa un petonet a la bici avui estrena pulsòmetre. Aprofita l’ocasió per fer alguna foto a la seva bici i... li pugen les pulsacions!!! Això segur que té algun nom, però encara no l’he descobert. Però com a mínim, vici de bici és.

Reanudem la pedalada i els aromes ens fan arribar a la sàvia conclussió que ens apropem a una granja. La por de caure a alguna bassa de purins ens mena davant el cadàver d’un pobre paquiderm al mig del camí. L’esquivem ràpidament, però estem tancats dins la granja! Afortunadament, en lloc de convertir-se en una pel·lícula de por (mira, aquestes cròniques, amb una mica de sang i fetge potser tindrien prou èxit) ens obren la porta i podem fugir de l’infern. A l’altra banda de la carretera un corriol ens portarà fins a la pista que segueix la carena de la serra de Sant Grau. Cal esmentar que el fet que sigui una carena no implica planitud, només que a la dreta tenim la vall del Ter i a l’esquerra la de la Llémena.

Pel camí trobem més boletaires. Més? No! Són els que haviem trobat al començament de tot, que continuen amb els cistells buits però a més, amb la cara de sorpresa en tornar-nos a veure. “Des d’allà veniu?” A aquestes alçades ja s’ha establert una relació de confiança, i s’esdevenen les presentacions. Sembla ser que algun dels membres de la colla (un cop més no en diré el nom), era coneguda des de “nena” –ai, se m’ha escapat- per una de les boletaires.

Ja només queda arribar fins Sant Grau (eps, la muntanya, no el cim) i començar a baixar. Encara ens passa en Ricard i un parell d’amics seus, que ja no tornarem a veure.

Finalment, la baixada promesa: a tota velocitat, amb un terreny perfecte per l’humitat ens llancem cap avall saltant tants trencaaigües com podem. Abans d’arribar a baix, però encara deixarem la pista i girarem cap a l’esquerra per un corriol que ens acabarà de portar a tota velocitat fins a baix.

Ens queda encara tornar fins a Girona, sense cap més dificultat que creuar el Llémena –nou camí, noves opcions, noves remullades- i seguir cap al cap i casal.

Hi ha fotos, com sempre, i la satisfació dels 750 m de desnivell amb 40 quilòmetres de ruta, ben pocs dels quals per asfalt (cal dir que el GPS en dona 1225 de desnivell, però es corregeixen pels errors que té l’aparell)

47x47

El cap de setmana es presentava amb multitut d’activitats per part del grup: una sortida de nivell “mig-baix” dissabte al matí –algú m’haurà d’explicar això del nivell-, la platanbike, de Rabós a Banyuls, i diumenge l’Open Natura, a Besalú, i una pedalada pels voltants de Calonge. Per triar i vendre. La crònica la centrarem en la Platanbike, tot i que si algú està inspirat s’admeten altres relats.

Tot va començar fa quinze anys. Sí, ja sé que és anar molt lluny, però al menys aquesta és la versió que me han explicat i se li pot aplicar allò de “si non e vera e ben trobata” (suposo que hi ha faltes d’ortografia, però no es pretendrà que un domini l’italià, sobre tot en la crònica d’una ruta que transcorre íntegrament a Catalunya, entre el costat espanyol i el costat francès d’una ratlla que fa temps van pintar a un mapa; clar que el rei de Mallorca va tenir la seva seu a pocs quilòmetres d’aquí, i tenia dominis sobre Sicília... però això no pretén ser cap classe d’història). Doncs al que anavem: es veu que fa quinze anys, en una xerrada a Rabós d’aquelles en les que tothom explica les seves heroïcitats, algú va tenir la genial idea de dir que en bicicleta es podia anar a tot arreu. Suposo que les ganes de discutir de l’altre li van fer posar-ho en dubte, i punxant-se, puntxant-se (en el bon sentit de la paraula) van fer una aposta: la guanyava sí, el que estava dient que es podia anar a qualsevol lloc en bicicleta, anava fins a Banyuls i tornava. Com a prova havia de portar un paper amb el segell de l’ajuntament de Banyuls. El fet que aquest any es celebrés el quinzè aniversari d’aquella aposta fa preveure quin en va ser el resultat. La diferència, però, és que ara molts del que havien estat camins i pistes han esdevingut carreteretes estretes però enquitranades, i la ruta ha perdut una mica de gràcia. Però el repte continua, i aquest any s’havia de repetir.

Quan encara no havien posat els carrers en Toti ja em passava a buscar per iniciar la ronda de recollida de personal. El dia abans ja haviem preparat la bici i ell solet s’havia empescat la manera de fer-la cabre al cotxe hàbilment, de l’ample, de manera que n’hi cavien un fotiment (al final van ser quatre les que hi van entrar). Una sèrie de missatges d’”ara no vinc, ara vinc” havien fer dubtar fins al darrer moment del nombre d’assistents. Al final, però, vam ser els que haviem de ser. De casa cap a Quart, de Quart cap a Salt, de Salt cap a Fontajau, de Fontajau a Montjuic, de Montjuic a Fontajau i de Fontajau cap a Rabós. No està malament començar a les 7 del matí a voltar per començar a pedalar a les 10, no us sembla?

Rabós ens esperava amb els braços oberts. Bé, siguem realistes: no ens esperava. Però és igual, escampadissa de cotxes, un parell de coets per saludar al personal i a pedalar. Ja la sortida del poble començava amb una pujada suau, amb tots els membres a un ritme suau per no deixar ningú enrera. Ningú? Ostres, només sortir primera rebentada (eps, que aquesta vegada no era de qui us penseu!). Sort de la parada de reagrupament a la Font del Conill! Una altra pujada, una baixada i apa, a la pista d’Espolla cap al Mas Pils. Aquesta pista, antany un camí magnífic, voreja l’Orlina, un rierol que, en èpoques de pluja, presenta unes gorgues que inviten a banyars-se només en veure el blau de les seves aigües. Però no era el cas: el camí ha estat asfaltat, i el riu baixava sec. Continuem en suau pujada fins al Mas Pils, punt d’inici de l’ascenssió al Coll de Banyuls. Un senyal de pendents del 10% avisa de la pujada, però no de la tramuntana. A l’esquerra detectem un corriol desaprofitat: també puja cap al coll, però els organitzadors no el tenen en compte. Per això només al saber que estem a l’Empordà, i aquest maleït vent hi és present cada dos per tres. I una pujada com aquella és forta, però curta. El vici i l’alèrgia a l’asfalt fa que s’hi pensi com una opció a tenir en compte. Però el vent que t’empenta de cara la fa duríssima. Amb penes i treballs per mantenir l’equilibri arribem al coll. Les restes d’un parell de bunkers, i un monument als refugiats francesos ens recorden que fins no fa gaire temps era un pas fronterer, i que ara no deixa de ser una anècdota en l’absurditat de l’existència de fronteres. La vista des del Coll magnífica, fins al mar que es veu al fons: la costa de Banyuls. Nou reagrupament i baixada prudent cap a Banyuls.

A baix ens arribem fins l’ajuntament. Tal com estava previst, ens estan esperant: l’alcalde, la seva neboda i la regidora d’esports (o turisme, ara no ho tinc clar). Unes paraules de benvinguda per part del batlle, que ens recorda els seus avanpassats de Llança i les relacions de Banyuls amb Rabós donen l’entrada, després de les fotos pertinents, a un pica-pica per refer-nos.

I apa, tornem-hi, que no ha estat res. La pujada, pel mateix camí que la baixada, justifica la prudència que hem emprat quan veniem: tot i no haver-hi cap senyal de pendents forts hi són, segur, i les darreres quatre “paelles” fan posar el peu a terra a algún i a d’altres els fan aprofitar el servei de furgo-escombra que ens ha acompanyat tot el recorregut. Després del reagrupament a dalt del “port”, nova baixada suïcida cap a l’altra banda de la frontera. Aquí un “locu” estableix el seu rècord de velocitat en BTT: 78.74 km/h segons el comptaquilòmetres de la bicicleta, 78.0 segons el GPS. Els tremolors del manillar quan comença a frenar li fan donar compte de la bogeria que ha fet... però un rècord és un rècord i no es tenen en compte les animalades que es fan per aconseguir-lo.

Un cop al mas Pils, en lloc de tornar pel camí de l’anada un petit desviament cap a l’esquerra, cap al Coll de Plaja, sostre de la sortida, pel camí del Convent. Aquí arribariem a l’alçada màxima de la ruta, uns 400 m. La baixada per una pista dolenta (o un camí ample, segons com es miri) va portar un ensurt per un dels participants, que va rebentar la tubeless. Que les tubeless o rebenten? Cert, però és que algú l’havia confós amb un tabulé i clar, això atipa. La furgoneta ha seguit, de manera incomprensible, tot aquest tram. Impressionant veure la massa groc plàtan baixar per aquell corriol. A Sant Quirze nou reagrupament. Hi ha qui l'aprofita per fer-se fer una foto (que podriem anomenar La Foto) aixecant la seva ultralleugera bici de carboni. Diu que l'aixeca amb una ma, però com veieu necessita les dues. O estava fluixa, o no és tan lleugera com diuen... Aprofitem la foto, però, per veure el pèssim estat del pas canadenc, el bypass que hi han fet (llavors per a què dimonis serveix el pas canadenc?) i, al fons, el monestir de Sant Quirze. Ah, sí, i la bici, és clar.

Novament l’antiga pista ha estat asfaltada, i ens porta de tornada cap a Rabós. A mig camí encara el gruix del grup es desvia per un camí tancat amb un senyal de direcció prohibida i una indicació de camí particular. Alguns, amb recels legals, opten per continuar per la carretera fins a Rabós, on els carrers estrets encara juguen una darrera passada d’orientació i de forts pendents per arribar fins als cotxes. Es pot dir que el repte s’havia superat amb èxit: 47 bikers pedalant 47 km!

D’aquí al restaurant va ser un moment... A partir d’aquí ens esperava a tots una estressant setmana de Fires a Girona. Però això ja seria una altra història fora de l’argumentació d’aquesta crònica...

Com a dades tècniques, l'anàlisi de la ruta amb el IBP em dona un desnivell de 1338 m, que no crec. Fent els meus càlculs corregits, pulint els desnivells em donen 900 m, que no està gens malament. Tanmateix, cal esmentar que a Banyuls l'alçada que marcava el GPS era per sota el nivell del mar. Una de dos, o el nivell del mar a Alacant (que és el que es feia servir quan era petit per definir les alçades a la Espanya d'aquells temps) és més alt que a Banyuls, o haurem de canviar la toponímia francesa de Banyuls, i posar-li Banyuls-sous-mer en lloc de Banyuls-sur-mer. Això, o el GPS ja té previst la pujada del nivell del mar per culpa de l'escalfament (esclafament) global.

Notes de final de notícia:

Al posar les paraules clau i entrar Rabós (toponímic de la població en català, no feu interpretacions errònies amb altres idiomes propers) se m'en suggereix un altre. I és que resulta que a Girona, com a minim, tenim dos Rabós, el de Terri i el d'Empordà. Del de Terri ja en vam parlar a una altra crònica.

Ai, les fotos... ens va faltar el fotògraf oficial, que d'altra banda anava el dia següent a l'Open Natura i acabava sent entrevistat pel vídeo oficial de la sortida! Quin artista (si el voleu veure, aneu directament al minut 12, que no hi ha qui s'ho empassi tot)

THC (Territori Hermida Cerdanya)

Han anat passant els dies i la crònica de la Territori Hermida encara no s’havia publicat. I és que el canvi entre la vida d’oci a La Cerdanya i el dia a dia de la feina fan que es necessitin uns quants dies per assimilar-ho tot plegat, fins al punt que abans es tiri per convertir en multilíngüe la plana web que en explicar què va passar (el que podria haver passat ho deixo, un cop més, en la imaginació de cadascú –i em consta que és molt, molt gran-).

Després de setmanes d’organització, de buscar i encarregar allotjament, el divendres canvien les tornes: qui s’ho havia currat més, la cabessilla de la sortida, avisa que no podra venir... al menys fins dissabte al vespre!. Un petit ensurt superat amb un parell de trucades: comptem que amb dos cotxes n’hi haurà prou, i com que això ja estava definit, doncs endavant. El lloc de sortida era les a Fontajau, a les 9 del matí. Un petit malentès, però, va fer que un dels participants no estés preparat abans de les nou, quan se l’havia d’anar a recollir, i al final un dels cotxes arribava al punt de trobada 20 minuts tard. Ja no hi havia l’altre cotxe. I el que és pitjor, no tenien el telèfon!!! Ni els uns, ni els altres. Solució fàcil: trucar al nexe d’unió... que en aquest cas estava desconnectat. Doncs res, anem tirant, que ja ens trobarem. Quan una estona més tard aconseguim contactar, uns ja són passat Besalú i els altres encara són fent un cafetó a Banyoles. Bueeenu... no passa rès, ens trobarem a Ribes de Freser. I així és, ens trobem a Ribes... després d’una bona estona d’espera per un error en la ruta. Tranquils, que anem cap a La Molina tots junts. Aquí, que estem junts, ja podem dir que els que estem en ruta sóm en Lluís, la Victòria, en Jeiem, en Miquel i l’Erika, un nou fitxatge de San Diego (CA) que, via Couchsurfing, s’ha apuntat a això de la bicicleta amb la antiga (que no vella) bici de la Mun. Ostres, en Dani, que ens espera a les 12 a Puigcerdà! El truquem i li donem un missatge de tranquilitat. “No passa res”, contesta: “tinc un llibre per anar llegint”.

Quan arribem finalment a l’alberg, ja ens esperen amb els braços oberts: “Vosaltres sóu els de les bicis, no?” (hàbil observació, considerant que haviem deixat els cotxes amb el portabicis carregat davant la porta). Molt amablement (i no hi ha sarcasme) ens expliquen les condicions de l’alberg (obert fins les 12 de la nit i després, 5 minuts a les hores en punt), que podrem guardar les bicis a un magatzem i que ens prepararan un picnic per a l’esmorçar de l’endemà. Chapeau! Ole, ole i ole!.

Trobem en Dani al cap d’una estona, còmodament estirat sobre l’herba a l’entrada de Puigcerdà. A l’hora que és la primera opció és anar a apuntar-nos per la cursa de l’endemà i dinar. La segona cosa ho podem fer; la primera... de 5 a 8 de la tarda a la plaça del poble. Doncs res, que un cop dinats i a proposta d’en Dani (eps, ja sóm 6) anem cap a la França catalana (o la Catalunya francesa, com volgueu), cap el centre BTT (VTT) de Fontromeu. Les pistes d’esquí de fons de l’hivern estan senyalitzades com a rutes BTT fora de temporada, i optem per seguir-ne una, de verda, que ens portarà fins el Tet. Un fred que pela (però que pela, pela) i la suau baixada ens animen a allargar la sortida. Quan sóm al final de la ruta, i s’ha d’iniciar el camí de retorn... “per què no pugem fins les Bulloses?”. Sí, és carretera, però ja que hi sóm... Doncs res, comencem a pedalar. El desnivell, 300 m, no tindria cap gràcia si no fós per que s’ha de fer en 4 quilòmetres, no tots ells de pujada forta. O sigui, que hi ha pendents pel damunt de 10%. Però acostumats a la muntanya... què caraisos ens importa una mica de carretera. El resultat és que un dels presents s’inspira i, sense mirar enrera i només fent cas a l’altímetre del seu nou GPS comença a pujar a plat i deixa el personal enrera. Cap als 1900 m restes de la nevada del dia anterior ja indiquen que la temperatura és tan baixa com sembla. Quan finalment arriba al refugi pensa que inmediatament arribaran els altres. Sabeu cóm de llargs es fan 5 minuts a 5º? Arriba el segon, i la opció és clara: anem a fer un cafetò, no? Doncs això, cafetó, xerrada amb els estadants... i anem a baixar, que ja no puja ningú més (fa mitja hora que hem arribat). Doncs quan ja sortim arriben la resta! Té mèrit, sobretot per que hi ha qui és el primer cop que agafa la bici en cinc anys, i començar fent un 2000 té la seva gràcia.

La baixada, suïcida, tant per la velocitat cóm, sobretot, per la temperatura. Els diaris cedits al refugi ens ajuden una mica, però hi ha qui ha oblidat els guants, i gairebé tots anem amb guants d’estiu. A baix tornem a agafar el corriol, que avança planer seguint el riu. Una meravella de ruta recomanable per tots aquells que tinguin ganes d’iniciar-se en la bicicleta tot terreny.

Arribava l’hora d’apuntar-nos a la cursa... de fet arribava l’hora límit. En Moi ja havia arribat, i s’estava fent l’amo de l’alberg. I els municipals de Puigcerdà sense saber de què els hi parlavem quan els hi preguntàvem on ens haviem d’apuntar. Al final tot es va arreglar... però encara només erem 7!

Finalment tornàvem a l’alberg, deixàvem les bicis, ens dutxàvem i ens preparàvem per anar a sopar. Just per aquesta important fase de la sortida arribàven la Mun i en Jan (aquest cop, un alemany s’afegia al grup. No, si la idea de traduïr la plana web no és endevades...). A proposta de l’encarregat del local, ens dirigim cap a l’Estació de Queixans. Pel camí hi ha qui posa en dubte la destinació: “¿Ón és Queixans?” “No ho sé, al costat de la via, si té estació, no?” “Però cóm se t’acut no preguntar ón és? ¿Et diuen que cap a Queixans i tú dius ah, vale “¿Però quí és que no es perd mai?” “El que passa és que quan et perds dius que estàs buscant nous camins” ?” Uff, quina tensió!!! 1, 2, 3, 4... Finalment, un senyal (diví?): Queixans. I uns metres més enllà, una altra indicació: “L’estació”. Salvats!!!

El repartiment d’habitacions no va representar massa problemes, sobretot considerant l’estudi previ realitzat. Quedava per definir l’hora de llevar-se, l’hora de sortir... Uns quants havien decidit no fer la Territori Hermida, però els que havien de fer-la al final van acordar sortir a les 7, amb l’excepció d’en Moi que volia ser-hi abans per que encara no tenia el dorsal. La temperatura a l’exterior, a l’hora d’anar a dormir, era de 2º i l’endemà al matí baixaria fins a menys 2. A la pregunta d’en Jan sobre quina roba s’havia de posar, la resposta va ser obvia: tota!.

A les 8, a la plaça del Call de Puigcerdà hi havia de tot menys un bar obert. Bé, al final en va obrir un que ràpidament va ser ocupat per els membres de l’expedició i els cossos i forces de seguretat i de salvament de tota la zona. Anàvem pel bon camí! La música de fons, d’Abba, no sabem exactament quina relació tenia amb la competició ni amb l’indret, a no ser per la fred sueca que feia. El sol, però, prometia un dia més calentonet.

A les 8:30, amb la presència de les autoritats (això va dir l’speaker, jo no en vaig veure cap) es va donar la sortida. La música, d’Abba: “I have a dream”, i vinga, a pedalar.

El primer tram de baixada cap al pla de la Cerdanya pels carrers de la seva capital. Inmediatament després prenem un camí que ens portarà cap a Alp. A cada cruïlla, un mosso, un municipal o un guardiacivil tallant el trànsit (segons la cruïlla fos urbana, interurbana o rural: el repartiment de funcions sembla que el tenen clar). Uns quilòmetres de planeig, i la primera dificultat: travessar la via del tren (d’un tren que no funciona, tot sia dit de passada) i que fa posar el grup en fila índia, procés que s’anirà repetint en diferents fases de la pedalada. Més planer, i arribada a Alp... ostres, precisament per aquesta rampa de garatge hem de pujar? Glups! A treure’ns una capa de roba! No cal dir que el nostre grup s’havia dispersat entre els centenars de participants, tot i que en aquest punt en Jan ens passa amb la seva bicicleta plegable mentres ens treiem la roba. Ja no el veurem més fins al final. Uns metres més enllà la cosa empitjora: un corriol estretíssim posa a tothom en línia, primer en bicicleta i després a peu. Però ja es tracta d’això: mortificar-nos una mica. Amb el suport remorós de les Gasgas de la guardiacivil anem pujant. Sota una senyera, algú els hi retreu a quín pais estan. Cal dir, però, que la seva feina és impecable en tot moment, tot i que en un detall de pèssim gust al final de tot, i des de l’organització, s’agraeix la col·laboració de bombers, protecció civil, mossos, municipals, ajuntaments, patrocinadors... i s’en obliden dels benemèrits. Clar que amb el que han representat en algun moment és normal que hi hagi qui els hi tingui mania, però una cosa no treu l’altra.

Una forta pujada porta fins a l’avituallament que separa la cursa curta de la llarga. Una estona d’espera per reagrupar el grup, que no s’acaba de produïr és la preparació d’una impressionant baixada pel mig dels boscos des de la Masella fins a Alp. Només per això valia la pena haver passat fred, haver-se llevat aviat i haver patit la pujada. Amb l’embranzida de la baixada hi ha qui s’anima més del compte i, intentant saltar pel damunt d’una pedra acaba esparrecant lleugerament la coberta i pinçant la roda. Sort que ja érem a baix, i que el que quedava es podia fer tranquilament sense haver de forçar gaire la màquina.

L’arribada a l’sprint a Puigcerdà, un cop més amb els carrers tallats a mesura que ens apropavem a l’arribada i l’speaker cantant els nostres números va ser impressionant. En Jan, però, encara no hi era: havia continuat cap a la ruta llarga i al final en faria una d’intermitja, de 38 quilòmetres i que acabaria en la sisena posició. Quin fitxatge, no? En Moi, a la llarga, arribaria més tard (eren 58 quilòmetres). Només dir-vos que el guanyador de la llarga no sé com s’ho va fer, pero va treure una mitjana de 19.33 km/h!.

Dutxa al poliesportiu i cap a dinar. Aquesta seria una altra història, per que dinar a la Cerdanya un diumenge en que hi ha una trobada castellera i una cursa com la Hermida te la seva gràcia.
La resta de la colla, amb un altre esperit, van llevar-se tard i van fer una sortida des de La Tour de Carol (a la França catalana) fins a Guils (a l’Espanya catalana). Però aquí ja no arriba la crònica.