dilluns, 29 de setembre del 2008

Carrilet, go!, go!, go!

Després de molt i molt de temps, i moltes, moltes ganes, avui tocava: la baixada des d'Olot a Girona per la ruta del Carrilet, un clàssic entre els clàssics que pot resultar massa llarg de fer entre anar i tornar. Per això l’oportunitat que ens ha donat avui el Consorci de les Vies Verdes de Girona, aprofitant el Dia Europeu de les Vies Verdes no es podia desaprofitar: posaven (previ pagament, tot sia dit) a disposició del personal transport del propi personal i de les màquines de Girona fins Olot, i des d’allà es baixava cap a Girona en bicicleta: tres autobusos i tres camions carregats fins a dalt de tot que els seguien ho han fet possible. Em sembla que hi havia d’altres busos que venien des de Sant Feliu de Guíxols, però aquest punt és sense confirmar tot i que apareixia al programa.

Però anem al principi, i ja sabeu el que està escrit: que al principi era la foscor. Perquè per sortir d’Olot a les 9:30, tal com estava previst, s’havia de sortir de Girona a les 7:30. I per sortir de Girona a les 7:30 s’havia de sortir de casa abans... alguns moooolt abans (sobretot si venien de més enllà de la Tordera). I clar, a aquestes hores i aquesta època de l’any la cosa està molt negra (és el que té la cosa, que està molt negra). Doncs això, a l’hora acordada tota una munió de personal a l’estació d’autobusos de Girona. Arribar-hi, en les condicions actuals d’obres, ja és tota una aventura. Algun que hi anava amb l’ajut d’un GPS ha estat a punt de perdre els nervis, però al final ho ha aconseguit (tot i els insistents “recalculando” que la veueta electrònica de l’estri no parava d’insistir. Tot i ser molts membres del grup (n’he perdut el compte) hi havia hagut algunes baixes de darrera hora: uns per patinades involuntàries a casa, d’altres per un mal resultat del seu equip de fútbol del dia anterior... havien mermat les tropes, però no l’esperit de combat. Cares conegudes no habituals (com ara el Torpedo pare i el Torpedo fill... renoi, com ha crescut!), i d’altres ens permetien fer relacions socials. Una de les sorpreses (encara que avisades): la incorporació de 3 ianquis a la colla, en Jim, en Daniel i en Jack de Seattle (WA). Aficionats a la bici de carretera, havien vingut per casa nostra a gaudir del paradís del ciclisme que són les nostres contrades i que la presència dels “pro” americans ha popularitzat a l’altra banda de l’Atlàntic (això no és conya, és una realitat). Només tenien un problema: això que els hi diguéssim “ianquis” era despectiu? Més tard els hi hem aclarit: “ianqui” no és despectiu; “put. ianqui”, sí. I ja han quedat més tranquils, acostumats a que els tractessin de “gringos”.

L’arribada a Olot no ha tingut més història que trobar-nos amb en Toti, que com que trobava curta la sortida havia marxat en bici des de casa i ens hi esperava. També hem conegut a en Bertu, incorporació nova de la sortida. Eren les 9:30, hora prevista de la sortida, però no calia estressar-se: sortiriem a les 10. Alguns han aprofitat per anar corrents a “aliviar-se”; d’altres a fer un cafetó per escalfar-se. A les 10 sí, “speach” i sortida massiva. Quina gentada! Com sempre nosaltres darrere de tot. Tocava obrir-se el pas pel mig dels més jovenets que seguien als “papes” dins evolucionats carruatges. Un d’ells havia de formar part del “Gelada’s” Team (d’ara endavant l’anomenarem G-Team), però una desgraciada caiguda de la petita l’havia deixat a casa la iaia.

Poc més endavant ja es veia per on aniria la cosa: primera parada per picar unes “ulleres”. I no seria la única: a molts dels pobles ens esperaven amb alguna cosa. I dic molts perquè alguns s’han escaquejat... ells sabran per què. Go, go, go! Cridem als ianquis (a les pel.lícules sempre els criden així)

Molt de trànsit fins arribar a la pujada del Coll de Bas. Algú diu: “on és en Gencat?” (es manté la nomenclatura emprada en la pregunta al mateix temps que l’anonimat públic de l’afectat). “Davant”, contesta l’altre. “Doncs som-hi!” Una pujada a plat no ens porta en lloc: el cercat no apareix. Cap problema, baixada a sac, a caçar-lo. La gent va desapareixent enrera... al final no hi ha ningú al davant. No pot ser!! Afortunadament un altra avituallament datura la cursa salvatge. A Sant Feliu de Pallarols trobem una de les baixes del punt de partida, que s’ha animat al final a pujar i ha arribat fins aquí. Tota una pedalada. Reagrupament i retrobada amb el desaparegut. No voldria saber com, però s’havien perdut... sense comentaris! Els ianquis també arriben, i així un darrere l’altre. El G-Team queda enrera, i ja n’hem perdut algun altra. Però avall, que fa baixada. Go, go, go! (recordeu el I go, I go! Dels set nans?)

Alguna esprintada ens va permetent anar de poble en poble, d’avituallament en avituallament: Les Planes, Amer, El Pasteral (res, sense avituallament), La Cellera... Eps!!! Uns altres coneguts: tot i que van en direcció contrària, van aprofitant els avituallaments del camí. Això s’en diu fer-ho be. Així es continua fins Bescanó (censuro els pobles que no donaven res), on una colla de defensors de l’estació ens obsequien amb un tall de sindria, unes samarretes i una classe d’”indiu”. Sí, us enrecordeu d’aquells westerns on els indis parlaven en infinitiu? “Hombre blanco con caballo sin ruedas correr rápido”? Doncs això, ens hem trobat amb un autòcton que ha estat explicant als americans el tema de l’estació i de la via del tren. I els ianquis aguantant amb gran professionalitat i fent-se les fotos pertinents! Go, go, go!

La pilastra, les deveses de Salt, les hortes i la desorientació: l’arribada està una mica mal senyalitzada, però després de demostrar que alguns no ens perdem al carrilet acabem trobant la meta.

Begudes, arroç, botifarra i vi assombren als ianquis. Acostumats a barretes energètiques, isostar i alguna hamburguesa s’omplen de les nostres delícies culinàries. Especialment de vi... però això ja és una altra història... ja sabem que ells estan acostumats al whisky (al menys a les pel·lícules)

dissabte, 6 de setembre del 2008

La rentrée

Fa temps, en una època més francòfila, sempre m’havia cridat l’atenció de tot l’enrenou que muntaven els veïns de dalt quan s’acostava el mes de setembre: que si la rentrée per aquí, que si la rentrée per allà. Els que us heu relacionat amb ells d’alguna manera segur que us va cridar l’atenció el sobreús que, quan arribaven aquestes dates, feien d’aquest mot. Aquí, això de la rentrée encara no ha generat un mot propi, però els seus efectes són exactament els mateixos que més al nord.

En això de la bicicleta sembla que passa el mateix. Després d’un estiu curiós, on per primer cop des que tinc us de la raó –en el sentit genèric de la paraula i sense profunditzar gaire en el tema- no sóc conscient que hi hagi hagut una cançó de l’estiu (per a mí que, després del Txiqui-Txiqui a tots els habituals del tema els hi va fer vergonya posar-s’hi) i que no ha estat excessivament calorós (tot i l’escalfament global cada vegada sembla més que queda reduït al juliol) ha arribat el setembre amb més mala bava del que és habitual: el dia 1 ha coincidit en dilluns!

Ha sorprès, però, que tot i l’estampida general el més d’agost hagi portat sortides, que tot i no ser metòdiques, si que han estat repetitives. El descobriment de les vespertines a les pomeres o les nocturnes a Sant Miquel han donat vida a un mes en que les calors posen mandrós al mes actiu. Quan no n’hi havia 2, n’hi havia 3, si no més, que s’animaven a darrera hora a pujar una muntanya o fer una pedalada. Tot eren convocatòries a darrere hora i trobades inesperades. Alguns rebien els correus de les convocatòries des de gran distància i els contestaven pensant que provocaven les enveges dels que érem aquí... quan eren ells els que patien per no poder pedalar!. Clar que els que si que es morien d’enveja eren els que estaven treballant i no podien incorporar-se a temps per pedalar, però de sacrificats sempre n’hi haurà d’haver, no?

A més hi ha hagut noves incorporacions a la colla, per compensar baixes normalment involuntàries, amb la qual cosa l’activitat social s’ha mantingut ben alta.

L’estiu, socialment parlant, ja s’ha acabat des de fa una setmana, i això s’ha notat amb la quantitat de correus creuats, propostes d’activitats i intencions de reprendre les sortides habituals. Així aquest dissabte a la tarda ja s’havia organitzat una sortida de “rentrée”. I diumenge una altra, per aquells a quí el dissabte a la tarda no els hi anava tan be (curiós, per la distribució d’assistents anunciats sembla l’equip de solters –ai, vull dir singles- contra el de casats).

El temps meteorològic, però, ha decidit que aquest cap de setmana tampoc seria d’estiu, i tot i un matí ben il·luminat i poc aprofitat la tarda ha virat cap a un dia plujós que ha desanimat a gairebé tothom. Una altra vegada serà, però això sí, la rentrée és la rentrée i cada any, amb o sense cançó de l’estiu, n’hi haurà una.
Ara ja només ens queda aprofitar el que queda d'estiu astronòmic abans la llum natural del dia no s'escursi massa... tot i que amb els frontals i l'experiència adquirida en les nocturnes de l'estiu potser anul·laran l'excusa de la foscor... sempre ens quedarà la fred (o no)