dissabte, 29 de novembre del 2008

I un sopar que va acabar en farra

Feia dies que la cosa s’estava preparant, i tal com calia suposar, la cosa finalment va esdevenir. Clar que amb el concepte “la cosa” pot entrar-hi gairebé qualsevol... “cosa”. I si en diguem l’acte, encara ho complicarem més. Per tant val més que ens deixem de donar-hi voltes, que com més en donem més ho emboliquem (un principi bàsic de tots els cabdells) i anem per feina.

A algú se li va acudir que era hora de fer el segon sopar oficial de BTT Girona. Per que de sopars pel camí n’hi ha hagut una pila, alguns, com el de la primera pujada nocturna a Sant Miquel d’aquest estiu, amb una sobredosi de pasta que en lloc de subministrar energia el que va fer va ser subministrar dificultats digestives (eps, que no poso en dubte la qualitat de la matèria). La data triada va ser el 29 de novembre, sense cap altra raó que fós abans de la dèria de sopars en la que s’ha convertit el mes de desembre. Vinga a recollir noms, indecissions, baixes de darrera hora i incorporacions inesperades també a darrer moment (en cap cas van sobrar, tot sia dit). Al final, i tot i que el departament d’internacional va fallar (l’Erika i en Jan no van venir, i a la Susan ja la considerem de la casa –als altres també els hi considerarem ben aviat... quan hagin superat l’exàmen-). Als de la delegació barcelonina també s’els considera nacionals. La llista? Doncs en Toti/Jenny (van venir tots dos), la Mun, en Miquel F, la Mar, en Bernat, en Lluís, la Laura, en Jose N, l’Adrià, la Mayte, la Victòria, en Gencat, en Dani R, l’Anna, en Jeiem, en Dani G i la Susan (una bona colla, no?)

La decissió sobre el lloc del sopar s’havia fet amb anterioritat per un procés participatiu en el que al final el valor doble del vot Toti/Jenny va fer que el local escollit fós el Bo de Bo, de Domeny.

El primer punt, el crític, el de trobada. Fontajau semblava un bon lloc per la facilitat d’arribar-hi, i així va ser. La sorpresa (positiva): la presència de dos membres exercint de tals. No, no penseu en lo de sempre. Em refereixo als dos components de la colla que es van presentar amb les seves respectives màquines. De pedalar, vull dir. Fet aquest primer reagrupament, sortida cap al restaurant. Els dos de les bicis portaven un mapa (això ja és passar-se) amb l’adreça del restaurant, gentilesa del Google maps. Al·lucinant el personal com s’ho munta. El que a la Cerdanya ja va optar per dirigir-se a un restaurant sense saber ni tan sols on era el poble també va pujar al cotxe i apa, som-hi. Clar que les coses així no poden funcionar: d’una banda els del mapa no tenien l’adreça completa, i l’espabilat (que en cap moment es va perdre, si no que va anar a fer un volt de reconeixement per la zona... bé, així és com es justifica) van trigar un xic en arribar. Afortunadament l’equip de rescat va acudir ràpidament i la cosa es va reconduïr.

Al restaurant, molt ben equipat, hi havia poques taules. Al costat de la nostra una mena de grup de Meetic va cridar l’atenció als presents. Mai sabrem exactament què representava... clar que ells tampoc sabran què representavem nosaltres.

Després d’un pica pica i segon plat a triar la cosa ja s’havia animat. El fotògraf oficial va començar a disparar a tort i a dret amb una reflex deixada amb un zoom per fotografiar ocells des d’un quilòmetre de distància. Així era impossible fer fotos de grup. Res, doncs com alternativa, “close ups” del personal fent-se petons. Apa, això us vau perdre els que no vàreu venir!

La Jenny, sempre disposada a intervenir, havia preparat una rifa d’objectes, una per a ell, una per a ella. Mantenint l’anonimat de la guanyadora, cal dir que el guanyador, curiosament, va ser l’anomenat “Mister”. Per què, i cóm, va ser que l’obsequiessin amb un set de colònia Playboy mai es sabrà. Jo, personalment, crec que la Jenny s’ho havia preparat per a que sortis així.

La petició de discursos no va ser gaire ben rebuda pels discursors –sobretot considerant el comentari que, davant la petició d’una crònica parlada de l’esdeveniment, va fer un dels presents: “però que sigui breu, siusplau!”-. El fotogènic del grup va dir unes paraules, i de resultes del fet un cop d’estat no sagnant el va nomenar nou Mister! Però això no acabarà així!.

Després del sopar, cap al Lola a empapar-nos de fum. La secció barcelonina, per raons obvies, va marxar en aquell moment, de manera que es va perdre la ballaruca final. Més petons, més abraçades, més alcohol...

A partir d’aquí es perd una mica la idea del que va passar. Que cadascú carregui a la seva consciència els seus actes o no actes...

Algunes de les fotos que es van fer les podeu trobar fent click aquí i aquí.

A la propera, més

diumenge, 16 de novembre del 2008

Per la serra de Sant Grau

Del començament d’aquest blog fins avui haureu observat que el temps entre cròniques es va dilatant. No es tracta de manca d’inspiració, que suposo que ja us podeu imaginar que no en falta, ni de ganes, que en això d’enrotllar-me sempre en tinc. Tampoc te res a veure amb l’expansió de l’univers que fa que cada vegada estem més lluny els uns dels altres i que el temps s’acabi dilatant. No, no és això. Tampoc cal pensar que la crisi financera internacional afecta a la capacitat d’escriure històries sobre la bicicleta. La liquidesa mental de l’autor està garantida, i per tant no cal patir en aquest sentit (bé, per la salut mental potser una mica, però mentres no faci actes criminals tampoc cal capficar-si). Tot això només per dir que si no hi ha més cròniques és per que moltes sortides ja són clàssiques, i tornar-les a explicar no aportaria gaire res al personal no participant, i només serviria d’autobombo per als assistents. Doncs, vinga, després d’aquesta “breu” introducció (ara ja deveu tenir dubtes sobre quí escriu els guions al Nadal de Polònia), comencem amb la crònica.

Corria un fred matí de tardor a Girona (la primera glaçada matinal de l’any, al menys en la meva consciència) i una colla d’arreplegats, dels habituals, ens trobavem a la gasolinera de Santa Jenny (llegir els correus del grup). Haviem de ser 7, però els efectes de les nits de dissabte poden ser incompatibles amb la pràctica de l’esport dels matins de diumenge, i al final només la Mun, en Lluís, l’Adrià, en Miquel, en Gencat i en Jeiem s’apropaven al punt de trobada. No sé si les ganes de fer exercici o la necessitat d’entrar en calor el ritme de seguida ha estat alt, agafant primer les hortes de Santa Eugènia i després les deveses del Ter fins haver passat Bescanò. Aquí ja hem deixat el carril bici i hem travessat el riu pel passallís de la sorrera que hi ha a l’alçada de Vilanna. Quedava poc tram per començar veritablement la ruta! Fins aquí, només aproximació.

Passat el nucli de Constantins, abans de la pujada de Can Casademont, comencem a fer cas del que diu el GPS. Bé, no cal culpabilitzar: el GPS no diu res, però el que el porta sí, i se l’ha de seguir, que per la feina que s’ha pres no val la pena quedar-hi malament. A la dreta queda l’ermita de la Marededeu de Calders, que ignorem vilment. Encara portem l’arrancada del principi, tot i que ja portem 18 km pedalant. Clar que fins aquí, en planer. Però a Can Miern, les coses canvien: Primer, cal decidir per quin camí anar... i després, començar a pedalar! Ja tenim les primeres pujades, i ja trobem als primers voletaires. Clar que, quan amb els cistells buits passem pel costat seu amb un somriure sarcàstic, ells ens “contesten” amb un “no us queda res!”. Al passar el primer revolt, ja sabem per què. Tot i aguantar una estona al damunt de la bici, al final, en un moment o d’altre, tots acabem posant el peu a terra. Menys d’un quilòmetre i mig amb un pendent mitjà del 10.5%, i un desnivell global, en menys de 2 quilòmetres, de 165 metres són unes dades a memoritzar. A dalt, però, ens espera un camí en bon estat que ens permet desfogar-nos un xic en la baixada pel mig del bosc, tot i que de tan animats com anem no veiem el caminet que hem d’agafar, el passem de llarg i arribem a una carretera. Asfalt? Això no és el que haviem negociat! Cal tornar enrera! Afortunadament l’error ha estat de pocs metres, tan en distància com en nivell, i un cop superat el 4x4 que en bloqueja l’accés ens tornem a endinsar per un corriol... que dic corriol, corriolet... be, de moment. El problema és que baixa, i nosaltres el que voliem fer era pujar... i si al damunt, s’acaba sobtadament, la cosa està fatal. El GPS ha fallat (això és externalitzar els errors propis). Cal una alternativa: l’especialista en orientació de la colla es concentra i decideix que a l’altra banda del torrent que acompanya el corriolet hi ha d’haver un camí (d’això s’en diu autobombo). La resta de la colla mostra un disciplent i respectuós silenci. Després de la pujada brutal i al mig del bosc com estem val més fer cas al que porta el GPS i els mapes, no fós cas que desaparegués i amb ell, totes les esperances de tornar a casa.

Afortunadament els mapes eren correctes en aquest punt, i apareix el camí de l’altra banda. Una caseta abandonada, aparentment Les Planes, ens espera. I lluny, al mig del bosc, s’albira vida intel·ligent: un altre boletaire. Cal dir, però, que la forma de vida no ha de ser gaire evolucionada per que, tal com està el bosc, molts bolets no crec que trobi... o sí. Pel mig dels arbres, una altra visió. No, no al·lucinem, si no que l’espectacle és realment meravellós: les singleres de les Serres. Aprofitem el moment per esmorçar. Hi ha un plàtan que va de boca en boca, però com que això pot portar pel mal camí la crònica no seguirem aquesta línia. Un element de la colla, el nom del qual es mantindrà en l’anonimat, però que en el seu blog diu que quan va a dormir fa un petonet a la bici avui estrena pulsòmetre. Aprofita l’ocasió per fer alguna foto a la seva bici i... li pugen les pulsacions!!! Això segur que té algun nom, però encara no l’he descobert. Però com a mínim, vici de bici és.

Reanudem la pedalada i els aromes ens fan arribar a la sàvia conclussió que ens apropem a una granja. La por de caure a alguna bassa de purins ens mena davant el cadàver d’un pobre paquiderm al mig del camí. L’esquivem ràpidament, però estem tancats dins la granja! Afortunadament, en lloc de convertir-se en una pel·lícula de por (mira, aquestes cròniques, amb una mica de sang i fetge potser tindrien prou èxit) ens obren la porta i podem fugir de l’infern. A l’altra banda de la carretera un corriol ens portarà fins a la pista que segueix la carena de la serra de Sant Grau. Cal esmentar que el fet que sigui una carena no implica planitud, només que a la dreta tenim la vall del Ter i a l’esquerra la de la Llémena.

Pel camí trobem més boletaires. Més? No! Són els que haviem trobat al començament de tot, que continuen amb els cistells buits però a més, amb la cara de sorpresa en tornar-nos a veure. “Des d’allà veniu?” A aquestes alçades ja s’ha establert una relació de confiança, i s’esdevenen les presentacions. Sembla ser que algun dels membres de la colla (un cop més no en diré el nom), era coneguda des de “nena” –ai, se m’ha escapat- per una de les boletaires.

Ja només queda arribar fins Sant Grau (eps, la muntanya, no el cim) i començar a baixar. Encara ens passa en Ricard i un parell d’amics seus, que ja no tornarem a veure.

Finalment, la baixada promesa: a tota velocitat, amb un terreny perfecte per l’humitat ens llancem cap avall saltant tants trencaaigües com podem. Abans d’arribar a baix, però encara deixarem la pista i girarem cap a l’esquerra per un corriol que ens acabarà de portar a tota velocitat fins a baix.

Ens queda encara tornar fins a Girona, sense cap més dificultat que creuar el Llémena –nou camí, noves opcions, noves remullades- i seguir cap al cap i casal.

Hi ha fotos, com sempre, i la satisfació dels 750 m de desnivell amb 40 quilòmetres de ruta, ben pocs dels quals per asfalt (cal dir que el GPS en dona 1225 de desnivell, però es corregeixen pels errors que té l’aparell)