diumenge, 27 d’abril del 2008

Una trencacames per la Vall del Terri

Hi ha qui creu en el destí. D'altres en diuen coincidències. I d'altres diuen, simplement, que n'hi ha que estan carregats de manies. Aquest diumenge, sigui pel destí, sigui per coincidència, o sigui simplement per què sí, tocava anar a Sant Mer. La convocatòria que es va fer fa dies ho preveia, però una contraproposta de sortida organitzada a la Vall del Terri feia pensar que ho hauriem de deixar per a un altre dia. La proposta era engrescadora: no implicava un desplaçament gaire llunyà, la zona prometia i a més no era massa conegudes per a nosaltres. Per acabar-ho de justificar en Lluís anava amb la idea d'estrenar el nou artefacte portabicis, o sigui que haviem de fer-lo servir com fos.
Ja ens veus, doncs, a les vuit tocades del matí cap a Cornellà de Terri per començar la pedalada. A l'aparcament en Josep entrava també justet de temps després de solventar alguns petits problemes mecànics que l'havien fet retardar. Inscripció, pagament, muntar els números i apa, a esperar el petard que havia de donar la sortida. Com que el lloc era una mica estret per a la munió de ciclistes que no tenen res més a fer un diumenge al matí que posar-se a pedalar s'ha creat un petit embolic per veure en quina direcció havia d'anar. Però aplicant el principi valencià de seguir a en Vicente la ruta ha començat a clarificar-se.
El Terri, el que es diu el Terri, només l'hem vist dues vegades. I la seva Vall... bé, sembla que l'objectiu de la ruta era evitar-la. Tot sia dit que realment el riu ha marcat l'eix de simetria de la ruta, però el que hem fet ha estat repassar-ne la seva conca.
El primer destí ha estat, sense arribar-hi, Pujals dels Cavallers, veïnat homònim al del costat, el dels Pagesos, però presumptament amb més classe. Si més no, en el nom si que es mostra cert classisme. D'allà ja hem anat cap al nostre destí, és a dir, Sant Mer, on ens esperava el primer avituallament. En això la organització ha estat impecable: cada 10 km servei. Les primeres calors de l'any exigeixen rehidratacions constants. Cap a dins del bosc i vinga, amunt i avall. Aquesta ha estat una de les constants de la pedalada d'avui: no hem pujat cap gran muntanya, no hem baixat a cap fondal... però no hem parat de pujar i baixar. Excepcionalment podeu veure el perfil de la sortida: sembla una serra (de dent petita, això sí). El resultat, uns miserables 470 metres de desnivell acumulats que, amb el comportament trencacames de la ruta n'han semblat el doble.

Poc després el ministeri de Foment, conjuntament amb el GIF (o sigui, la Maleni) ens ha ofert l'espectacle (que no valoraré) de com es pot modificar l'entorn per mitjans mecànics. Les obres del TGV, TAV o AVE, segons siguin francesos, catalans o espanyols els que en parlin, avancen de manera lenta però imparable, i ells si que tenen clar que no hi ha pujades ni baixades: els primers tunels de l'obra ja estan indicats, i alguns d'ells fins i tot foradats. Això ens ha permès agafar una mena d'autopista de terra on les velocitats assolides eren impròpies de la BTT, però encara llunyanes a la velocitat que teòricament hauran d'arribar els trens que algun dia, diuen, hi circularan. En contrast uns metres més endavant hem pogut travessar el Terri sobre el refet pont romànic de Sant Andreu.

Alguna trialera suau i d'altres camins i corriols ens han portat al segon avituallament, el de veritat: i és que els de la Vall del Terri no s'estàn de res. Botifarra, porró (amb accent), cava, taules on aseure's... Que si a Rabós tenen un castell, ja poden ser explendits, no us sembla? Passat Rabós algú ens ha preguntat si voliem escurçar la ruta. Cà -hem dit nosaltres- Anem a totes!. I tal dit tal fet: una espectacular enganxada de cadena ens ha tingut aturats una bona estona abans no hem pogut tornar les coses al seu lloc, o sigui, al plat. Nova exhibició del mecanicisme humà obrint talls a la muntanya, i ja hem arribat a Riudellots de la Creu. I quina creu de pujada ens hem trobat tot seguit. A sobre, asfaltada, amb la qualcosa perdia la gràcia que busquem a les nostres sortides. Hi ha qui ja s'ha apuntat el nom del restaurant, Can Gelada, per demanar-los-hi que en suavitzint els accessos.


La següent referència ha estat el pou de glaç de Palol de Rebardit, que hem passat en un vist i no vist abans de tornar-nos a posar per una trialera boscana. Una petita passejada pels boscos de la zona, amb el darrer avituallament, ens ha acabat tornant fins a Cornellà, punt de partença i arribada. Abans d'arribar-hi, però, l'organització ens ha obsequiat amb el pas per sota l'autovia per un tub on, tot i la il·luminació artificial, l'enlluernament de l'exterior i les ulleres fumades l'han convertit en un forat negre. Com que feia baixada, a més, la sensació ha estat d'allò més semblant a un parc d'atraccions.

En Lluís, com sempre, ha fet algunes fotos, encara que no tantes com és habitual en ell. I encara hem tingut temps de socialitzar una mica amb l'amic menorquí d'en Josep. Visca ses illes!

Finalment, dos comentaris addicionals: les caigudes d'en Lluís no tenen tanta gràcia com altres caigudes portades amb més glamour. I el segon comentari és que, després d'una pujada a peu a Rocacorba el dissabte fer 40 km en bicicleta el diumenge és una mica dur... o directament força estúpid!.

Ah! i mentrestant, la Mun era travessant el Golden Gate en bicicleta. Però això ja ho deixarem per al seu blog...

diumenge, 13 d’abril del 2008

Reincidència: La Vall Preona

A mí em poden dir el que vulguin, però quan una cosa m'agrada, procuro repetir-la. I si per això em diuen viciós, doncs sóc un viciós. I si n'hi ha que diuen que és fruit de les hormones primaverals, doncs s'accepta la seva teoria. Per que el fet que sigui divertit, faci suar, et posi les pulsacions a mil i et deixi esgotat no vol dir que sigui dolent, ans al contrari. I que la generació d'adrenalina i d'endorfines es disparin simultàniament sempre és d'agraïr. Fa quinze dies, amb l'excusa que la primavera ja havia arribat en forma de petits ruixats vam fer una sortida que ens va permetre baixar pel Celré des del seu naixement fins (o capçalera, que s'en diu ara) fins gairebé la seva desembocadura a l'Onyar. Segur que dels que llegiu això molts no n'heu sentit a parlar del Celré. I pel nom el posareu cap a Celrà. Us equivoqueu, és a l'altra banda i acaba desembocant a l'Onyar a l'alçada del pont de la variant de la NII.

El dissabte la infalible Mun -que s'apunta a totes-, l'Emili -en procés de reinserció social després de la marató de París- i el que subscriu -sempre queda be fer servir aquest llenguatge- ens vam engrescar a pedalar per repetir la ruta que dues setmanes abans haviem fet amb en Lluís i en Miquel. Dels tres només el guia l'havia fet, i em sembla que cap dels dos novells se n'haurà arrepentit. Clar que potser la idea de remullar-nos una mica hi va haver quí se la va agafar massa a la valenta, i va acabar remullant-se del tot. És el que passa si pares de pedalar o perds l'equilibri al mig del riu. No en diré el nom de la persona afectada però per a la vostra tranquilitat us diré que l'i-pod es va salvar. No entro en els detalls de la ruta per que ja la vam descriure en el seu moment.

El diumenge tocava cosa nova: la vall Preona. Si mireu els mapes de les Gavarres veureu que hi ha una vall sota la casa de les Figues (en majúscula) que acaba convergint amb la vall Fetgera més o menys sota can Mascort. El punt de partida va ser un dels ja habituals, el Cul de la Lleona. Els dos Josepsmaries (ei, en recuperàvem un), en Lluís i la Mun començavem a pedalar cap a Sant Daniel. Sant Pere de Galligans, Font del Bisbe, Font d'en Mercader, Font d'en Fita i direcció cap a la Font dels Lleons. Abans d'arribar-hi, però girem cap a la dreta direcció a la Font de la Pólvora. El que primer sembla un camí planer comença a agafar pendent, i més pendent... fins portar-nos damunt la carretera. Els més optimistes poden arribar a pensar que ja s'ha pujat tot el que s'havia de pujar, però no, això només és el començament: a l'altra banda hi ha una paret que haurem de pujar com podrem. El resultat són 2 quilòmetres amb un pendent mitjà d'un 10%: passem dels 100 m de Sant Daniel als 300 m de Can Pol. Respecte a la ruta habitual per anar a la Font d'en Lliure, i en atenció a un dels membres que ha de tornar aviat fem els 200 m que separen la pista que seguim i que ens ha portat fins la carretera dels Àngels (i que a l'altra banda té un corriol que porta al camí de la Font) i ens arribem fins a Can Pol per carretera. La foto de grup serveix per separar-nos: el retorn pel camí de Sant Miquel per una banda i la continuació de la ruta pel camí de la Font del Lliure, on hi arribem per un corriol difícilment ciclable de darrere una pila de troncs del prat de davant de Can Pol per l'altre. Ja només quedem tres, ocasió que aprofitem per menjar-nos el preceptiu plàtan.

Els que coneixeu el camí de la Font d'en Lliure ja sabeu com és: senzillament encantador. Una ruta gairebé plana, si de cas amb lleuger pendent descendent, pel mig del bosc, pel mig de les Gavarres. Tot el que haviem pujat en tan poc tram ho anem baixant suaument, sense gairebé haver de pedalar ni frenar. Deixem la cruïlla que ens portaria fins la Font i seguim endavant, sempre suaument, sense baixar dels 20 km/h. En un moment determinat girem cap a la dreta. Un senyal indica que la ruta 11 del centre BTT del Gironès continua per l'esquerra, però nosaltres no en fem cas. Hem d'arribar al fons de la Vall!. El corriol agafa més pendent, la qual cosa vol dir més velocitat. I el concepte pendent implica estretor. Les plantes ens van rentant la cara i fent pessigolles, tot i que les ulleres ens salven d'algun ensurt. Ja sóm gairebé al fons de la Vall: només un centenar de metres ens separen de l riera... i d'una font. Això també és vici. A l'altra banda el que no fa massa havia estat un corriol l'han convertit en un camí per a l'explotació del bosc. Això ens facilita la circulació, tot i que es perd una mica d'encant. La riera, a la nostra dreta, porta un filet d'aigua que, a trams, desapareix. Finalment arribem al punt en que la Vall Preona conflueix amb la vall Fetgera. Aquí hi ha dues opcions. Seguir pel camí que comença a pujar per la dreta fins a Can Mascort, i acabar la ruta com estava prevista resseguint la Vall del Celré des de dalt o caure en la temptació de seguir el riu. I ja sabem que la carn és dèbil...

El corriol del davant era massa temptador, i clar, l'hem agafat. A partir d'aquí la ruta pel Celré, que no hem deixat fins a Quart. Pel camí encara hem trobat altres pecadors que havien caigut a la temptació. Un d'ells amb la roda rebentada. Deu ser allò que "el pecat ha fet forat".
En arribar a Quart, però, encara ens faltava una mica de cosa... i ens sobrava temps. Així, en lloc d'anar cap al carril bici com hauria fet qualsevol persona normaleta hem optat per fer una ruta per muntanya, aprofitant, en sentit contrari, la ruta d'en Toti. Però el vici és el vici, i la bici és la bici, i per allò de seguir investigant alguna ment privilegiada (o sigui, amb privilegi per decidir) ha optat per probar una drecera. Ehem... De drecera, res de res. El corriol simpàtic que teniem al començament ha anat evolucionant cap un camí de cabres costerut que ens ha portat a un altra corriol gairebé perdut que moria al costat d'una granja on hem pogut gaudir d'una sessió gratuïta d'aromateràpia porcina. Un bon samarità que collia espàrrecs amb el gos emmurrionat ens ha guiat cap al camí de tornada.

Quan uns metres més enllà hem retrobat el camí, la cosa ja ha estat més fàcil: seguir fins a Palol d'Onyar, baixar pel costat de la riera de la Teula, travessar la carretera i la última remullada del dia: la travessa de l'Onyar. Clar que amb la poca aigua gairebé no ens hem mullat, però ha estat una bona manera d'acabar la ruta... si no tenim en compte que encara ens quedava rentar les bicis. Però això s'inclouria dins l'apartat "problemes domèstics", que no és l'objectiu d'aquesta sessió.

Les fotos de les aventures i desventures les podeu trobar aquí.

diumenge, 6 d’abril del 2008

Descensus interruptus

Per a tot hi ha un primer cop. Quant ja fa uns anys vaig comprar-me la primera bici de muntanya, un estiu, mes d'agost, amb en Josep (mateix model, colors diferents) no em podia ni imaginar el que vindria al darrere. Les primeres sortides, per les vies verdes que surten de Girona (en aquell moment només estava acabada la de Girona a Olot; la de Sant Feliu de Guíxols no existia) i l'absència de Centres BTT institucionalitzats feia que totes les sortides fossin de recerca. Més endavant en Josep va deixar de venir (no sé si hi té alguna relació, però una espectacular caiguda baixant de Sant Miquel... o era dels Àngels? va marcar un punt d'inflexió, a més del trau al nas) i el que es va acabar animant va ser en Jaume. El radi de les sortides ja era una mica més ample, i ves per on ens va agafar per trobar el camí que, sens cap mena de dubte, havia d'anar des d'Amer fins a Sant Gregori passant per muntanya. I aquí va començar una feina de prova i error, d'entrar per camins que no tenien sortida, de fer passar el pobre Peugeot 205 per camins que esdevenien corriols el dia abans de la pedalada per poder-nos estalviar sacrificis improductius. Primer vam trobar el camí de Bonmatí a Sant Julià de Llor. Després vam descobrir que de Sant Julians de Llor n'hi havia 3: l'ermita, les Cases Noves i les Cases Velles. I encara més sorpreses: hi havia un pont romànic sense riu. Sant Climent, les planes del Verdaguer, passar per sota les cingleres de les Serres va venir deprés. I descobrir una manera de baixar des d'allà dalt també va portar unes quantes setmanes de feina i de camins de senglars (i dels seus caçadors, que més d'un esglai ens van oferir). Quan finalment vam tenir-ho tot lligat, la gran idea: publicar-ho a una cosa que es deia internet i que s'estava posant de moda. Ara això pot sembla que parlo de fa molt de temps... però no fa tant que estem "penjats" de la xarxa (els peixos, abans de deixar de moure la cua, també passen per aquesta fase). Darrere aquesta una altra ruta, i més... fins rebre una trucada d'uns senyors d'una editorial proposant passar-ho a paper.

Avui tocava repetir la sortida, que alguns ja vàreu patir l'any passat. Quan hem sortit de Girona el temps no estava massa clar. Mentres que a la banda sud del Ter la boira recordava aquella Girona grisa i humida que tots tenim a la memòria, a l'altra banda del riu el sol era l'element que animava el dia per pedalar. Val a dir que, per escursar una mica la sortida ens hem arribat fins a Bonmatí en cotxe. Per començar a pedalar hem fet la petita pujada que unia la part baixa del poble, amb la fàbrica i les cases dels treballadors, amb la casasa de l'amo. Uns metres més enllà, i després de travessar la carretera asfaltada, i just passat el cementiri, hem girat cap a l'esquerra per un camí que ens ha portat cap al primer Sant Julià, el de les Cases Noves. A la nostra dreta hem deixat el pujant que porta a l'ermita de Sant Julià. Un tram de carretera asfaltada ens ha acompanyat fins a les Cases Velles, un curiós veinat que manté l'estructura que tindria si tingués un riu al seu costat... tot que el riu no hi és. El pont, això sí, continua al seu lloc tot i que des del segle XVIII no hi passa cap riu.

Des d'aquí seguim l'antic camí que unia Amer amb tot el seu territori (Sant Julià de Llor i Bonmatí, que avui formen un municipi conjunt, en van dependre fins l'any 1983, o sigui que enguany celebren les seves noces de plata lluny de casa dels pares). Transcorreguts uns quilòmetres pel costat d'un Ter calm i del torrent que ve de Sant Climent enfilem la pista asfaltada que ens hi portarà. Davant nostre ja tenim les cingleres de les Serres, a la nostra esquerra la Torre. La parada preceptiva pel plàtan i les barretes energètiques ens posa a to per a la part més guai de la ruta.

Una primera baixada pronunciada ens porta a travessar un torrent a l'alçada (o s'hauria de dir fondària) de Can Mata. Els camins ja no són transitables per vehicles normals, només algun 4x4 hi podria passar, i uns metres més enllà, ni això. El camí esdevé corriol, gairebé camí de cabres. Arribar fins al pla d'en Verdaguer és un moment, tot i que en cap moment hem deixat de pujar d'una manera més o menys constant. La foto als prats ens fa veure que les tanques estan electrificades... però això no és problema: així carreguem les piles (el que s'ha de dir!).

Travessem la carretera de Bonmatí a Sant Martí de Llémena i ja sóm a la serra de Sant Grau. Un intent d'estalviar-nos haver de pujar més ens porta fins als límits de Can Caselles. Els senyals de "Camí privat", "Prohibit el pas", una tanca, un senyal de perill per la tanca i dos senyals de direcció prohibida ens fan pensar (no sé si encertadament) que els propietaris no volen ser molestats. Que em disculpin si els hem interpretat malament, però hem optat per tornar enrera fins a Can Bussó, on hem enfilat el camí de Sant Grau. Amb les cames madures la promesa de la futura baixada no semblava ser suficient, però l'esperit de superació ens ha donat forces suficients per acabar pujant fins als 430 m que marcava l'altímetre. En aquest punt, just passat cal Serrador, un dubte existencial: haviem d'agafar el camí planer de l'esquerra, o la pujada inhumana de la dreta. Ens hi jugavem força: un podia portar-nos fins a la Vall de Llémena, i teniem els cotxes a la del Ter. L'altre ens podia forçar a una escalada inútil. Inspiració? Inconsciència? Orientació? Ganes de marxa? hem optat pel camí que pujava. Cal reconèixer que, ni que hagi sigut per pocs metres, hem hagut de posar el peu a terra. A dalt un nou senyal de prohibit el pas només ens deixava una sortida, aquí ja amb l'orientació aclarida: iniciar la baixada. I efectivament uns metres més enllà tornavem a trobar els senyals de "benvinguda" de Can Caselles, això sí, un cop vorejada la propietat i per l'altre extrem. Ho haviem aconseguit: començavem la baixada cap al Ter!!!

Amb el manillar agafat amb totes les forces, els peus apretats contra els pedals i les dents serrades ens hem deixat anar. El primer revolt, però, ja ha deixat clar quí manava: una derrapada descontrolada una mica més i provoca una primera baixa. Afortunadament tot ha quedat en un ensurt... del que anava al darrera, que ja es veia recollint els trossos del protagonista (el gènere del qual no es farà públic per no posar en entredit la neutralitat de l'escrit). Més baixada fins el desencís de la jornada: un "descensus interruptus". El pesat de les fonts n'ha localitzat una, molt deteriorada i que no tenia controlada, la font del Lledó (al menys aquest era el nom que s'endevinava escrit sobre l'arremolinat de ciment que la protegia: "fuente del lladó". Uns metres més avall, un altre "interruptus". Així no es pot, es perd tot el rotllo! Però és que hi havia una altra font, la de l'Obac, nom agafat de la vall i el torrent que resseguiem.

Fins al final de la baixada no hi ha hagut cap altra història. L'arribada a la pista de Sant Gregori a Constatins ens ha donat la via de tornada cap a Bonmatí, on els cotxes i una clara ens esperaven.

Del reportatge fotogràfic se n'ha encarregat el reporter oficial, com no podia ser d'altra manera.