Una trencacames per la Vall del Terri

Hi ha qui creu en el destí. D'altres en diuen coincidències. I d'altres diuen, simplement, que n'hi ha que estan carregats de manies. Aquest diumenge, sigui pel destí, sigui per coincidència, o sigui simplement per què sí, tocava anar a Sant Mer. La convocatòria que es va fer fa dies ho preveia, però una contraproposta de sortida organitzada a la Vall del Terri feia pensar que ho hauriem de deixar per a un altre dia. La proposta era engrescadora: no implicava un desplaçament gaire llunyà, la zona prometia i a més no era massa conegudes per a nosaltres. Per acabar-ho de justificar en Lluís anava amb la idea d'estrenar el nou artefacte portabicis, o sigui que haviem de fer-lo servir com fos.

Ja ens veus, doncs, a les vuit tocades del matí cap a Cornellà de Terri per començar la pedalada. A l'aparcament en Josep entrava també justet de temps després de solventar alguns petits problemes mecànics que l'havien fet retardar. Inscripció, pagament, muntar els números i apa, a esperar el petard que havia de donar la sortida. Com que el lloc era una mica estret per a la munió de ciclistes que no tenen res més a fer un diumenge al matí que posar-se a pedalar s'ha creat un petit embolic per veure en quina direcció havia d'anar. Però aplicant el principi valencià de seguir a en Vicente la ruta ha començat a clarificar-se.

El Terri, el que es diu el Terri, només l'hem vist dues vegades. I la seva Vall... bé, sembla que l'objectiu de la ruta era evitar-la. Tot sia dit que realment el riu ha marcat l'eix de simetria de la ruta, però el que hem fet ha estat repassar-ne la seva conca.

El primer destí ha estat, sense arribar-hi, Pujals dels Cavallers, veïnat homònim al del costat, el dels Pagesos, però presumptament amb més classe. Si més no, en el nom si que es mostra cert classisme. D'allà ja hem anat cap al nostre destí, és a dir, Sant Mer, on ens esperava el primer avituallament. En això la organització ha estat impecable: cada 10 km servei. Les primeres calors de l'any exigeixen rehidratacions constants. Cap a dins del bosc i vinga, amunt i avall. Aquesta ha estat una de les constants de la pedalada d'avui: no hem pujat cap gran muntanya, no hem baixat a cap fondal... però no hem parat de pujar i baixar. Excepcionalment podeu veure el perfil de la sortida: sembla una serra (de dent petita, això sí). El resultat, uns miserables 470 metres de desnivell acumulats que, amb el comportament trencacames de la ruta n'han semblat el doble.

Poc després el ministeri de Foment, conjuntament amb el GIF (o sigui, la Maleni) ens ha ofert l'espectacle (que no valoraré) de com es pot modificar l'entorn per mitjans mecànics. Les obres del TGV, TAV o AVE, segons siguin francesos, catalans o espanyols els que en parlin, avancen de manera lenta però imparable, i ells si que tenen clar que no hi ha pujades ni baixades: els primers tunels de l'obra ja estan indicats, i alguns d'ells fins i tot foradats. Això ens ha permès agafar una mena d'autopista de terra on les velocitats assolides eren impròpies de la BTT, però encara llunyanes a la velocitat que teòricament hauran d'arribar els trens que algun dia, diuen, hi circularan. En contrast uns metres més endavant hem pogut travessar el Terri sobre el refet pont romànic de Sant Andreu.

Alguna trialera suau i d'altres camins i corriols ens han portat al segon avituallament, el de veritat: i és que els de la Vall del Terri no s'estàn de res. Botifarra, porró (amb accent), cava, taules on aseure's... Que si a Rabós tenen un castell, ja poden ser explendits, no us sembla? Passat Rabós algú ens ha preguntat si voliem escurçar la ruta. Cà -hem dit nosaltres- Anem a totes!. I tal dit tal fet: una espectacular enganxada de cadena ens ha tingut aturats una bona estona abans no hem pogut tornar les coses al seu lloc, o sigui, al plat. Nova exhibició del mecanicisme humà obrint talls a la muntanya, i ja hem arribat a Riudellots de la Creu. I quina creu de pujada ens hem trobat tot seguit. A sobre, asfaltada, amb la qualcosa perdia la gràcia que busquem a les nostres sortides. Hi ha qui ja s'ha apuntat el nom del restaurant, Can Gelada, per demanar-los-hi que en suavitzint els accessos.

La següent referència ha estat el pou de glaç de Palol de Rebardit, que hem passat en un vist i no vist abans de tornar-nos a posar per una trialera boscana. Una petita passejada pels boscos de la zona, amb el darrer avituallament, ens ha acabat tornant fins a Cornellà, punt de partença i arribada. Abans d'arribar-hi, però, l'organització ens ha obsequiat amb el pas per sota l'autovia per un tub on, tot i la il·luminació artificial, l'enlluernament de l'exterior i les ulleres fumades l'han convertit en un forat negre. Com que feia baixada, a més, la sensació ha estat d'allò més semblant a un parc d'atraccions.

En Lluís, com sempre, ha fet algunes fotos, encara que no tantes com és habitual en ell. I encara hem tingut temps de socialitzar una mica amb l'amic menorquí d'en Josep. Visca ses illes!

Finalment, dos comentaris addicionals: les caigudes d'en Lluís no tenen tanta gràcia com altres caigudes portades amb més glamour. I el segon comentari és que, després d'una pujada a peu a Rocacorba el dissabte fer 40 km en bicicleta el diumenge és una mica dur... o directament força estúpid!.

Ah! i mentrestant, la Mun era travessant el Golden Gate en bicicleta. Però això ja ho deixarem per al seu blog...