Temporal de llevant a cobert

Aquest era un cap de setmana d'aquells plens d'activitats i propostes. La primera, una pedalada fins a S'Agaró per acabar amb una paelleta a la vora de la platja... o era una paella a S'Agaró amb una pedalada prèvia? Ara no ho tinc tant clar. La segona, per aquells que tinguéssin més clares les ganes de pedalar, era per al dissabte, per anar a fer alguna cosa una mica més marxosa i deixar el diumenge per al relax. Finalment encara hi havia la possibilitat d'apuntar-se al que organitzaven els altres, la tercera pedalada popular d'Aiguaviva que prometia 30 quilòmetres pels voltants del poble, Estanyol, Bescanó i tota aquella zona. I més, i ja fora de la bicicleta, teniem per voltar la ciutat engalanada per la mostra anual de flors -de secà aquest any, però flors al cap i a la fi-. I els senyors del Corte Inglés oferien una cursa (a peu, això sí) pel diumenge al matí. Però ve't aquí que els "homes del temps", que en d'altre latituts s'anomenen meteoròlegs, van pronosticar un diluvi com feia anys que no es recordava: feia tretze mesos, setze mesos, des del 2000... que no havia plogut tan i tan seguit com s'esperava per aquest cap de setmana, i la cosa no acabaria en dos dies, si no que continuaria, i continuaria. Els embassaments s'omplirien, els sembrats podrien crèixer amb força, els prats i jardins es refarien, s'allunyaria el risc de foc dels boscos, desapareixeria ràpidament l'estat d'emergència nacional per manca d'aigua, els polítics respirarien tranquils...

Davant aquest panorama tan desolador (o tan esperançador), i amb la prudència que ens caracteritza -sí, ja sé que la prudència no és una de les nostres característiques, però si fos redactor de premsa hauria fet servir els dos tòpics amb els que comença la frase i ningú n'hauria fet escarafalls (una altra frase feta)-... ai, he perdut el fil de la frase. Ah, sí... deia que amb la que havia de caure vam optar per suspendre cautelarment (o sigui, de manera indefinida) les activitats programades. Però això de pedalar es porta a dins, i un cop has començat resulta difícil deixar-ho. Tots els vicis ho tenen: la droga, l'alcohol, el joc, el sexe, la bicicleta... (el comentari sobre el sexe és per veure si hi els cercadors inclouen la paraula als seus motors de cerca i augmenten les visites al blog). Doncs ve't-ho aquí que la nostre bona amiga Mun es va treure una proposta de la màniga: anar a fer una mica d'spinning.

Pel fet de ser una convocatòria de darrera hora no es va publicar al calendari, i només vam trucar-nos els que haviem dit que voliem fer la pedalada del dissabte, tot i que no tots es van acabar apuntant. Dit i fet: Ja ens veus als dos Josepsmaries i la Mun cap al GymLeader preparats per pedalar a cobert un dia de pluja que no plovia. Tot i que hi havia qui tenia experiència en l'experiència, sempre n'hi ha algun de "novato". No diré qui era, però sí que s'el podia identificar fàcilment per la llampant samarreta taronja fosforescent d'alta visibilitat que, amb la llum "negre" del lúgubre túnel on es pedalava cantava més que un finlandès en una cursa nudista a Uganda.

La Marta, la monitora, ens esperava amb unes certes ganes. De què tenia ganes, no ho sé, però ganes en tenia, això ja us ho dic jo. Allà també hi havia l'Elena, que ja ens va acompanyar a la volta a Susqueda, a més d'altres coneguts el nom dels quals no recordo (ja veus quines coneixences). Abans de començar encara vam tenir temps per fer una repassada -conceptual- dels assistents habituals del local. Arribat el moment la porta insonoritzada del local es tanca. Sensació d'estar a un submarí: fosc, petit, sense finestres i només una escotilla que s'acabava de tancar. Doncs res, que comença a sonar la música a tot volum. El personal, ben preparat amb aigua per anar bevent i tovalloles al manillar. Per a què les devien voler, les tovalloles, si la pluja havia de ser a l'exterior?. I si el problema era de degoters -el local estava per sota el nivell del terra -o de l'aigua- el que calia era una evacuació inmediata, no aixugar-nos amb tovallola!. Doncs el que deiem: música i marxa. No, tot i les característiques del local, tampoc era un bar musical: aquí es tractava de pedalar sobre les estàtiques de color taronja que feien joc amb la samarreta de color taronja del novato, irresponsablement situat a la primera fila. El to amenaçador de la monitora, ara que ens tenia tancats al seu reialme, ja feien preveure el pitjor: "No es pot sortir a mitja classe. Està prohibit". Senyor, si senyor! (ei, de bon rotllo, que és molt simpàtica i agradable... o era un somriure sàdic, el que mostrava?). Apa vinga a pedalar. En una estàtica hi ha fenòmens que no es troben a una mòbil: no es mou -ves que no sigui per això que en diuen estàtica-, no te rodes i en canvi te volant, tot i que a diferència dels cotxes el té al darrere en el lloc on les bicicletes normals hi tenen la roda del darrere, no has de patir per l'equilibri (si no et mareges), no tenen frens -de què servirien, si no et mous-... Però el fet que no et moguis té un inconvenient: no hi ha baixades! I si no hi ha baixades no et pots encantar.

La primera estona ens han dit que era d'escalfament. I renoi, si ens hem escalfat! Al cap d'un moment tots haviem arrancat el bull. I per la pressió del local semblava això: una olla a pressió. Aquí ja he entès per a que servien les tovalloles: per recollir els rajos de suor que emanaven de tots els porus de totes les pells de tots els presents. Quan hem estat calents, Alegria!. Ei, no que no és això!. I no, no és que ens hagi entrat un atac de felicitat. És que ens han posat la música del Circ du Soleil amb aquest títol, i vinga a continuar pedalant. Canvis de marxa amunt i avall, del 1 al 3, amb alguna pujada al 4. El novato estava empapat (igual que la resta, suposo, però per a ell era nou). Una parada no programada -com un reactor nuclear qualsevol quan perd el control- li ha permès refer-se i treure's una mica de suor i posar les pulsacions a ritmes acceptables. Els altres, però, no paraven de pedalar. Un altre avantatge de l'estàtica: encara que paris, no perds al grup. Això, si ets dels que no tiren, va bé: no et quedes solet al darrere. Però el pobre del meu costat, que pedalava com un animal, no ha aconseguit escapar-se ni un centímetre.
El temps ha anat passant, lentament, amb música ràpida i estrident, amb la monitora esperonant-nos sense parar i amb aquell somriure que, a aquestes alçades, el meu cervell, mancat de tot el rec sanguini que necessitava per raonar coherentment, ja el veia d'un sadisme cruel. Un moment d'esperança s'ha creat a tot el grup quan en un intent de canvi de CD aquest ha saltat de l'equip de música i ha permès uns instants de relax. Però això també estava previst, i davant l'exclamació de "Quina sort!" la resposta de la responsable de tot plegat ha estat seca, clara, tallant... i somrient: "tranquils, que en tinc més, molts més". Miro a la meva dreta i veig a la Mun somrient. "De què rius? ". "Penso en el que escriuràs al blog". Ostres, una altra sàdica! On ens hem ficat? On ens han ficat? On m'han ficat? El tercer membre de la colla segueix pedalant al darrere, sense poder-nos atrapar...

• Monitora: "Apa, que només falten 20 minuts"
• Pensament: ("només????")
• M: "Vinga!, 10 minutets més i ja estem!"
• P: ("ja estem?, on? ja arriben les ambulàncies?")
• M: "Ara la última! "
• P: ("d'aquesta sí que no ens ensortim...")

Finalment, ara sí, canvi de música: quelcom semblant a una marxa fúnebre. Això segur, segur que vol dir que hem arribat al final. Una reducció de ritme, amb exercicis de respiració ens preparen per baixar de la bicicleta. Uns estiraments del que queda d'aquell cos -no diré que atlètic, però sí en unes condicions acceptables- que havia entrat a l'habitació fosca tancada i amb bicicletes una hora abans i que ara ja deu haver perdut una part molt important de la seva substància, entre sucres cremats i sals i aigues escampades pel terra del camp de batalla.

Afortunadament no hi ha imatges reals de la contesa. Us haureu de conformar amb les tretes d'internet i la vostra imaginació, que sé que és infinita (i no sempre encaminada de manera correcta).

Un cop dutxats, a l'exterior, no plou. Cau alguna gota... res a veure amb la gotellada de suor que ha caigut dins el local!

...

A la tarda m'arriba un correu: "Estic fried-chicken. Hi hem de tornar". Malament, molt malament.

...

Diumenge matí: de moment no plou, el cel està trencat. ¿Que fem a casa? Amb les previsions del temps ja passa: no t'en pots refiar. Molts satel·lits, molts radars, moltes supercomputadores treballant en paral·lel, tot de físics amb anys de carrera i d'estudis per a què al final el temps faci el que sempre ha fet: el que ha volgut. I ens haurem de conformar amb els mètodes clàssics: el mal d'esquena, l'esverament inusual de les criatures, l'ull de poll... per endevinar quin temps farà.

La cursa del Tall Anglès ja te els cons posats. Passen els primers, els segons, el grup. Una moto amb un municipal (ara s'en diuen guàrdies urbans) precedeix una bicicleta. El que la porta va amb una llampant samarreta taronja. Al davant, una placa que posa: "primera dona". No és ni la senyora Montilla, ni la senyora Sónsoles, ni la senyora (majestat) Sofia. Es tracta de la primera corredora femenina de la cursa. Potser no és així, però el de la samarreta taronja, que va darrere el municipal, al costat de la corredora, animant-la, oferint-li aigua... no és en Jacky? Alfil de dama, molt bé. I ell sí que haurà acabat sortint en bicicleta...