dilluns, 15 de desembre del 2008

Sant Mer... un bany de fang

La d’avui és una d’aquelles sortides que s’han d’explicar. No per que representin una gesta extraordinària, ni la seva dificultat, ni per res de tot això. Només pel fet que explica, a aquells que no el coneixen, una mica l’esperit de la bicicleta de muntanya.

Eren les 8 tocades de la matinada (a aquesta època de l’any el sol fa poc que ha sortit... o al menys que ho ha intentat) i tota la nit havia estat ploguent. La veritat és que no queien gotes, però la previssió deia que en caurien. I el que era segur era que el fang estava esperant a qualsevol punt en el que l’asfalt no hi fós present. Però res, que avui tocava, i ja se sap que si toca no es pot deixar passar l’oportunitat, que no es té cada dia. Doncs això, que mentres un enviava un correu al personal esperonant-los a no fer-se enrera, d’altra banda arribava un SMS confirmant que s’havia de sortir. Doncs res, a reenviar-ho a tothom i endavant que toca pedalar. Ah, dins l’informe meteorològic oblidava dir que el termòmetre marcava 4º, però... i què?

La llista dels assistents definitius, que no concorda amb la de convocats ni tampoc la dels confirmats, ha acabat sent (senyores primer): Mun, Toti/Jenny, Jeiem, Gencat, Bernat, Miquel F, Jose N, Lluís F (de fotògraf, tot i la càmera prestada). I un nou punt de trobada, els cinemes Óscar! I és que s’ha de mantenir entretingut al personal amb pistes noves, no?

L’objectiu era arribar a l’ermita de Sant Mer, al Pla de l’Estany. Sempre em preguntaré per què en diuen Pla. La sortida, per darrera el Trueta, vorejant el Ter fins a Sarrià. Allà, primera rebentada i primer cafetó. Això no pinta be...

Travessat Sarrià, un tram de N II (per què es fan servir números romans, per anomenar les carreteres radials? Que llavors venen els guiris, que no saben de romans, i demanen per la carretera N 11 -a mí m’ho han demanat!-) fa que patim un xic, però de seguit s’acaba. El pas pel Congost ens permet aturar-nos, momentàniament, a visitar el Cau de les Goges, una cova amb dues entrades de les poques que es troben al Gironès. Un dels membres intenta fer una demo amb la bici de no se sap exactament què... el resultat és que acaba potes enlaire. Si mireu la llista dels participants, segur que endevineu de quí es tracta...

A Medinyà enfilem per la pista del darrere de l’egléssia fortificada que domina el poble. Hi ha qui comença a xiular la melodia de “verà atzur”... ja s’ho trobarà.

Finalment arribem a Sant Mer, on a banda d’un exhibicionista que llueix un plàtan inmens (modèstia apart), aprofitem per fer un mos. Una colla d’escoltes que no s’han dutxat per que només tenien aigua freda ens fan una demo de com rentar-se les dents en grup, i fins i tot com rentar-se-les els uns als altres. Això sí que és esperit escolta!

A partir d’aquí podria semblar que la ruta s’ha acabat: ja hem arribat a destí. Però no: sempre hi ha qui es complica la vida. Primer intentant un encantador corriol que no mena enlloc. Després, i per gentilesa del Ministeri de Foment i dels Fons FEDER, les obres del TGV, TAV, AVE o com dimonis es vulgui dir. La quantitat de fang que comencem a enganxar fa que les bicis pesin més, i més , i més. Nosaltres cada cop som més, i més, i més marrons. I costa moooooolt pedalar.

Passat Olives seguim un camí que ens porta fins a Vilafreser. Aquí gairebé tothom estava desorientat, i hi ha qui pregunta si sóm molt lluny de Viladamí, per anar a saludar en Sergi. “Ufff, no, és a més de 15 km”. Viladamí, sí, és lluny. Però una furgo inconfusible identifica la presència propera del mencionat. I és que el mon és un panyuel, que diuen els veïns!

Encara ens queda un tram de NII, travessar l’autopista i acabar-nos d’enfangar. Hom ha de consultar el llibre de ruta per no perdre’s en diferents ocasions (quin gran llibre per regalar aquest Nadal... ehem). Finalment, després d’algun problema s’arriba a l’alçada de can Pagans, més arbredes, més fang, caminet pel costat del riu i retorn cap a casa.

Pel camí en deixem algun que ha acabat destrossat pel fang, les pujades i baixades i la pluja que comença a caure. D’altres surten corrents a atendre obligacions familiars. I la resta, a desincrustar el fang de les bicis. El que porten enganxat a sobre ja miraran de fer-lo saltar a les respectives dutxes.

Aquest cop les fotos han canviat d’ubicació: les trobareu fent click aquí.

dissabte, 29 de novembre del 2008

I un sopar que va acabar en farra

Feia dies que la cosa s’estava preparant, i tal com calia suposar, la cosa finalment va esdevenir. Clar que amb el concepte “la cosa” pot entrar-hi gairebé qualsevol... “cosa”. I si en diguem l’acte, encara ho complicarem més. Per tant val més que ens deixem de donar-hi voltes, que com més en donem més ho emboliquem (un principi bàsic de tots els cabdells) i anem per feina.

A algú se li va acudir que era hora de fer el segon sopar oficial de BTT Girona. Per que de sopars pel camí n’hi ha hagut una pila, alguns, com el de la primera pujada nocturna a Sant Miquel d’aquest estiu, amb una sobredosi de pasta que en lloc de subministrar energia el que va fer va ser subministrar dificultats digestives (eps, que no poso en dubte la qualitat de la matèria). La data triada va ser el 29 de novembre, sense cap altra raó que fós abans de la dèria de sopars en la que s’ha convertit el mes de desembre. Vinga a recollir noms, indecissions, baixes de darrera hora i incorporacions inesperades també a darrer moment (en cap cas van sobrar, tot sia dit). Al final, i tot i que el departament d’internacional va fallar (l’Erika i en Jan no van venir, i a la Susan ja la considerem de la casa –als altres també els hi considerarem ben aviat... quan hagin superat l’exàmen-). Als de la delegació barcelonina també s’els considera nacionals. La llista? Doncs en Toti/Jenny (van venir tots dos), la Mun, en Miquel F, la Mar, en Bernat, en Lluís, la Laura, en Jose N, l’Adrià, la Mayte, la Victòria, en Gencat, en Dani R, l’Anna, en Jeiem, en Dani G i la Susan (una bona colla, no?)

La decissió sobre el lloc del sopar s’havia fet amb anterioritat per un procés participatiu en el que al final el valor doble del vot Toti/Jenny va fer que el local escollit fós el Bo de Bo, de Domeny.

El primer punt, el crític, el de trobada. Fontajau semblava un bon lloc per la facilitat d’arribar-hi, i així va ser. La sorpresa (positiva): la presència de dos membres exercint de tals. No, no penseu en lo de sempre. Em refereixo als dos components de la colla que es van presentar amb les seves respectives màquines. De pedalar, vull dir. Fet aquest primer reagrupament, sortida cap al restaurant. Els dos de les bicis portaven un mapa (això ja és passar-se) amb l’adreça del restaurant, gentilesa del Google maps. Al·lucinant el personal com s’ho munta. El que a la Cerdanya ja va optar per dirigir-se a un restaurant sense saber ni tan sols on era el poble també va pujar al cotxe i apa, som-hi. Clar que les coses així no poden funcionar: d’una banda els del mapa no tenien l’adreça completa, i l’espabilat (que en cap moment es va perdre, si no que va anar a fer un volt de reconeixement per la zona... bé, així és com es justifica) van trigar un xic en arribar. Afortunadament l’equip de rescat va acudir ràpidament i la cosa es va reconduïr.

Al restaurant, molt ben equipat, hi havia poques taules. Al costat de la nostra una mena de grup de Meetic va cridar l’atenció als presents. Mai sabrem exactament què representava... clar que ells tampoc sabran què representavem nosaltres.

Després d’un pica pica i segon plat a triar la cosa ja s’havia animat. El fotògraf oficial va començar a disparar a tort i a dret amb una reflex deixada amb un zoom per fotografiar ocells des d’un quilòmetre de distància. Així era impossible fer fotos de grup. Res, doncs com alternativa, “close ups” del personal fent-se petons. Apa, això us vau perdre els que no vàreu venir!

La Jenny, sempre disposada a intervenir, havia preparat una rifa d’objectes, una per a ell, una per a ella. Mantenint l’anonimat de la guanyadora, cal dir que el guanyador, curiosament, va ser l’anomenat “Mister”. Per què, i cóm, va ser que l’obsequiessin amb un set de colònia Playboy mai es sabrà. Jo, personalment, crec que la Jenny s’ho havia preparat per a que sortis així.

La petició de discursos no va ser gaire ben rebuda pels discursors –sobretot considerant el comentari que, davant la petició d’una crònica parlada de l’esdeveniment, va fer un dels presents: “però que sigui breu, siusplau!”-. El fotogènic del grup va dir unes paraules, i de resultes del fet un cop d’estat no sagnant el va nomenar nou Mister! Però això no acabarà així!.

Després del sopar, cap al Lola a empapar-nos de fum. La secció barcelonina, per raons obvies, va marxar en aquell moment, de manera que es va perdre la ballaruca final. Més petons, més abraçades, més alcohol...

A partir d’aquí es perd una mica la idea del que va passar. Que cadascú carregui a la seva consciència els seus actes o no actes...

Algunes de les fotos que es van fer les podeu trobar fent click aquí i aquí.

A la propera, més

diumenge, 16 de novembre del 2008

Per la serra de Sant Grau

Del començament d’aquest blog fins avui haureu observat que el temps entre cròniques es va dilatant. No es tracta de manca d’inspiració, que suposo que ja us podeu imaginar que no en falta, ni de ganes, que en això d’enrotllar-me sempre en tinc. Tampoc te res a veure amb l’expansió de l’univers que fa que cada vegada estem més lluny els uns dels altres i que el temps s’acabi dilatant. No, no és això. Tampoc cal pensar que la crisi financera internacional afecta a la capacitat d’escriure històries sobre la bicicleta. La liquidesa mental de l’autor està garantida, i per tant no cal patir en aquest sentit (bé, per la salut mental potser una mica, però mentres no faci actes criminals tampoc cal capficar-si). Tot això només per dir que si no hi ha més cròniques és per que moltes sortides ja són clàssiques, i tornar-les a explicar no aportaria gaire res al personal no participant, i només serviria d’autobombo per als assistents. Doncs, vinga, després d’aquesta “breu” introducció (ara ja deveu tenir dubtes sobre quí escriu els guions al Nadal de Polònia), comencem amb la crònica.

Corria un fred matí de tardor a Girona (la primera glaçada matinal de l’any, al menys en la meva consciència) i una colla d’arreplegats, dels habituals, ens trobavem a la gasolinera de Santa Jenny (llegir els correus del grup). Haviem de ser 7, però els efectes de les nits de dissabte poden ser incompatibles amb la pràctica de l’esport dels matins de diumenge, i al final només la Mun, en Lluís, l’Adrià, en Miquel, en Gencat i en Jeiem s’apropaven al punt de trobada. No sé si les ganes de fer exercici o la necessitat d’entrar en calor el ritme de seguida ha estat alt, agafant primer les hortes de Santa Eugènia i després les deveses del Ter fins haver passat Bescanò. Aquí ja hem deixat el carril bici i hem travessat el riu pel passallís de la sorrera que hi ha a l’alçada de Vilanna. Quedava poc tram per començar veritablement la ruta! Fins aquí, només aproximació.

Passat el nucli de Constantins, abans de la pujada de Can Casademont, comencem a fer cas del que diu el GPS. Bé, no cal culpabilitzar: el GPS no diu res, però el que el porta sí, i se l’ha de seguir, que per la feina que s’ha pres no val la pena quedar-hi malament. A la dreta queda l’ermita de la Marededeu de Calders, que ignorem vilment. Encara portem l’arrancada del principi, tot i que ja portem 18 km pedalant. Clar que fins aquí, en planer. Però a Can Miern, les coses canvien: Primer, cal decidir per quin camí anar... i després, començar a pedalar! Ja tenim les primeres pujades, i ja trobem als primers voletaires. Clar que, quan amb els cistells buits passem pel costat seu amb un somriure sarcàstic, ells ens “contesten” amb un “no us queda res!”. Al passar el primer revolt, ja sabem per què. Tot i aguantar una estona al damunt de la bici, al final, en un moment o d’altre, tots acabem posant el peu a terra. Menys d’un quilòmetre i mig amb un pendent mitjà del 10.5%, i un desnivell global, en menys de 2 quilòmetres, de 165 metres són unes dades a memoritzar. A dalt, però, ens espera un camí en bon estat que ens permet desfogar-nos un xic en la baixada pel mig del bosc, tot i que de tan animats com anem no veiem el caminet que hem d’agafar, el passem de llarg i arribem a una carretera. Asfalt? Això no és el que haviem negociat! Cal tornar enrera! Afortunadament l’error ha estat de pocs metres, tan en distància com en nivell, i un cop superat el 4x4 que en bloqueja l’accés ens tornem a endinsar per un corriol... que dic corriol, corriolet... be, de moment. El problema és que baixa, i nosaltres el que voliem fer era pujar... i si al damunt, s’acaba sobtadament, la cosa està fatal. El GPS ha fallat (això és externalitzar els errors propis). Cal una alternativa: l’especialista en orientació de la colla es concentra i decideix que a l’altra banda del torrent que acompanya el corriolet hi ha d’haver un camí (d’això s’en diu autobombo). La resta de la colla mostra un disciplent i respectuós silenci. Després de la pujada brutal i al mig del bosc com estem val més fer cas al que porta el GPS i els mapes, no fós cas que desaparegués i amb ell, totes les esperances de tornar a casa.

Afortunadament els mapes eren correctes en aquest punt, i apareix el camí de l’altra banda. Una caseta abandonada, aparentment Les Planes, ens espera. I lluny, al mig del bosc, s’albira vida intel·ligent: un altre boletaire. Cal dir, però, que la forma de vida no ha de ser gaire evolucionada per que, tal com està el bosc, molts bolets no crec que trobi... o sí. Pel mig dels arbres, una altra visió. No, no al·lucinem, si no que l’espectacle és realment meravellós: les singleres de les Serres. Aprofitem el moment per esmorçar. Hi ha un plàtan que va de boca en boca, però com que això pot portar pel mal camí la crònica no seguirem aquesta línia. Un element de la colla, el nom del qual es mantindrà en l’anonimat, però que en el seu blog diu que quan va a dormir fa un petonet a la bici avui estrena pulsòmetre. Aprofita l’ocasió per fer alguna foto a la seva bici i... li pugen les pulsacions!!! Això segur que té algun nom, però encara no l’he descobert. Però com a mínim, vici de bici és.

Reanudem la pedalada i els aromes ens fan arribar a la sàvia conclussió que ens apropem a una granja. La por de caure a alguna bassa de purins ens mena davant el cadàver d’un pobre paquiderm al mig del camí. L’esquivem ràpidament, però estem tancats dins la granja! Afortunadament, en lloc de convertir-se en una pel·lícula de por (mira, aquestes cròniques, amb una mica de sang i fetge potser tindrien prou èxit) ens obren la porta i podem fugir de l’infern. A l’altra banda de la carretera un corriol ens portarà fins a la pista que segueix la carena de la serra de Sant Grau. Cal esmentar que el fet que sigui una carena no implica planitud, només que a la dreta tenim la vall del Ter i a l’esquerra la de la Llémena.

Pel camí trobem més boletaires. Més? No! Són els que haviem trobat al començament de tot, que continuen amb els cistells buits però a més, amb la cara de sorpresa en tornar-nos a veure. “Des d’allà veniu?” A aquestes alçades ja s’ha establert una relació de confiança, i s’esdevenen les presentacions. Sembla ser que algun dels membres de la colla (un cop més no en diré el nom), era coneguda des de “nena” –ai, se m’ha escapat- per una de les boletaires.

Ja només queda arribar fins Sant Grau (eps, la muntanya, no el cim) i començar a baixar. Encara ens passa en Ricard i un parell d’amics seus, que ja no tornarem a veure.

Finalment, la baixada promesa: a tota velocitat, amb un terreny perfecte per l’humitat ens llancem cap avall saltant tants trencaaigües com podem. Abans d’arribar a baix, però encara deixarem la pista i girarem cap a l’esquerra per un corriol que ens acabarà de portar a tota velocitat fins a baix.

Ens queda encara tornar fins a Girona, sense cap més dificultat que creuar el Llémena –nou camí, noves opcions, noves remullades- i seguir cap al cap i casal.

Hi ha fotos, com sempre, i la satisfació dels 750 m de desnivell amb 40 quilòmetres de ruta, ben pocs dels quals per asfalt (cal dir que el GPS en dona 1225 de desnivell, però es corregeixen pels errors que té l’aparell)

dimecres, 29 d’octubre del 2008

47x47

El cap de setmana es presentava amb multitut d’activitats per part del grup: una sortida de nivell “mig-baix” dissabte al matí –algú m’haurà d’explicar això del nivell-, la platanbike, de Rabós a Banyuls, i diumenge l’Open Natura, a Besalú, i una pedalada pels voltants de Calonge. Per triar i vendre. La crònica la centrarem en la Platanbike, tot i que si algú està inspirat s’admeten altres relats.

Tot va començar fa quinze anys. Sí, ja sé que és anar molt lluny, però al menys aquesta és la versió que me han explicat i se li pot aplicar allò de “si non e vera e ben trobata” (suposo que hi ha faltes d’ortografia, però no es pretendrà que un domini l’italià, sobre tot en la crònica d’una ruta que transcorre íntegrament a Catalunya, entre el costat espanyol i el costat francès d’una ratlla que fa temps van pintar a un mapa; clar que el rei de Mallorca va tenir la seva seu a pocs quilòmetres d’aquí, i tenia dominis sobre Sicília... però això no pretén ser cap classe d’història). Doncs al que anavem: es veu que fa quinze anys, en una xerrada a Rabós d’aquelles en les que tothom explica les seves heroïcitats, algú va tenir la genial idea de dir que en bicicleta es podia anar a tot arreu. Suposo que les ganes de discutir de l’altre li van fer posar-ho en dubte, i punxant-se, puntxant-se (en el bon sentit de la paraula) van fer una aposta: la guanyava sí, el que estava dient que es podia anar a qualsevol lloc en bicicleta, anava fins a Banyuls i tornava. Com a prova havia de portar un paper amb el segell de l’ajuntament de Banyuls. El fet que aquest any es celebrés el quinzè aniversari d’aquella aposta fa preveure quin en va ser el resultat. La diferència, però, és que ara molts del que havien estat camins i pistes han esdevingut carreteretes estretes però enquitranades, i la ruta ha perdut una mica de gràcia. Però el repte continua, i aquest any s’havia de repetir.

Quan encara no havien posat els carrers en Toti ja em passava a buscar per iniciar la ronda de recollida de personal. El dia abans ja haviem preparat la bici i ell solet s’havia empescat la manera de fer-la cabre al cotxe hàbilment, de l’ample, de manera que n’hi cavien un fotiment (al final van ser quatre les que hi van entrar). Una sèrie de missatges d’”ara no vinc, ara vinc” havien fer dubtar fins al darrer moment del nombre d’assistents. Al final, però, vam ser els que haviem de ser. De casa cap a Quart, de Quart cap a Salt, de Salt cap a Fontajau, de Fontajau a Montjuic, de Montjuic a Fontajau i de Fontajau cap a Rabós. No està malament començar a les 7 del matí a voltar per començar a pedalar a les 10, no us sembla?

Rabós ens esperava amb els braços oberts. Bé, siguem realistes: no ens esperava. Però és igual, escampadissa de cotxes, un parell de coets per saludar al personal i a pedalar. Ja la sortida del poble començava amb una pujada suau, amb tots els membres a un ritme suau per no deixar ningú enrera. Ningú? Ostres, només sortir primera rebentada (eps, que aquesta vegada no era de qui us penseu!). Sort de la parada de reagrupament a la Font del Conill! Una altra pujada, una baixada i apa, a la pista d’Espolla cap al Mas Pils. Aquesta pista, antany un camí magnífic, voreja l’Orlina, un rierol que, en èpoques de pluja, presenta unes gorgues que inviten a banyars-se només en veure el blau de les seves aigües. Però no era el cas: el camí ha estat asfaltat, i el riu baixava sec. Continuem en suau pujada fins al Mas Pils, punt d’inici de l’ascenssió al Coll de Banyuls. Un senyal de pendents del 10% avisa de la pujada, però no de la tramuntana. A l’esquerra detectem un corriol desaprofitat: també puja cap al coll, però els organitzadors no el tenen en compte. Per això només al saber que estem a l’Empordà, i aquest maleït vent hi és present cada dos per tres. I una pujada com aquella és forta, però curta. El vici i l’alèrgia a l’asfalt fa que s’hi pensi com una opció a tenir en compte. Però el vent que t’empenta de cara la fa duríssima. Amb penes i treballs per mantenir l’equilibri arribem al coll. Les restes d’un parell de bunkers, i un monument als refugiats francesos ens recorden que fins no fa gaire temps era un pas fronterer, i que ara no deixa de ser una anècdota en l’absurditat de l’existència de fronteres. La vista des del Coll magnífica, fins al mar que es veu al fons: la costa de Banyuls. Nou reagrupament i baixada prudent cap a Banyuls.

A baix ens arribem fins l’ajuntament. Tal com estava previst, ens estan esperant: l’alcalde, la seva neboda i la regidora d’esports (o turisme, ara no ho tinc clar). Unes paraules de benvinguda per part del batlle, que ens recorda els seus avanpassats de Llança i les relacions de Banyuls amb Rabós donen l’entrada, després de les fotos pertinents, a un pica-pica per refer-nos.

I apa, tornem-hi, que no ha estat res. La pujada, pel mateix camí que la baixada, justifica la prudència que hem emprat quan veniem: tot i no haver-hi cap senyal de pendents forts hi són, segur, i les darreres quatre “paelles” fan posar el peu a terra a algún i a d’altres els fan aprofitar el servei de furgo-escombra que ens ha acompanyat tot el recorregut. Després del reagrupament a dalt del “port”, nova baixada suïcida cap a l’altra banda de la frontera. Aquí un “locu” estableix el seu rècord de velocitat en BTT: 78.74 km/h segons el comptaquilòmetres de la bicicleta, 78.0 segons el GPS. Els tremolors del manillar quan comença a frenar li fan donar compte de la bogeria que ha fet... però un rècord és un rècord i no es tenen en compte les animalades que es fan per aconseguir-lo.

Un cop al mas Pils, en lloc de tornar pel camí de l’anada un petit desviament cap a l’esquerra, cap al Coll de Plaja, sostre de la sortida, pel camí del Convent. Aquí arribariem a l’alçada màxima de la ruta, uns 400 m. La baixada per una pista dolenta (o un camí ample, segons com es miri) va portar un ensurt per un dels participants, que va rebentar la tubeless. Que les tubeless o rebenten? Cert, però és que algú l’havia confós amb un tabulé i clar, això atipa. La furgoneta ha seguit, de manera incomprensible, tot aquest tram. Impressionant veure la massa groc plàtan baixar per aquell corriol. A Sant Quirze nou reagrupament. Hi ha qui l'aprofita per fer-se fer una foto (que podriem anomenar La Foto) aixecant la seva ultralleugera bici de carboni. Diu que l'aixeca amb una ma, però com veieu necessita les dues. O estava fluixa, o no és tan lleugera com diuen... Aprofitem la foto, però, per veure el pèssim estat del pas canadenc, el bypass que hi han fet (llavors per a què dimonis serveix el pas canadenc?) i, al fons, el monestir de Sant Quirze. Ah, sí, i la bici, és clar.

Novament l’antiga pista ha estat asfaltada, i ens porta de tornada cap a Rabós. A mig camí encara el gruix del grup es desvia per un camí tancat amb un senyal de direcció prohibida i una indicació de camí particular. Alguns, amb recels legals, opten per continuar per la carretera fins a Rabós, on els carrers estrets encara juguen una darrera passada d’orientació i de forts pendents per arribar fins als cotxes. Es pot dir que el repte s’havia superat amb èxit: 47 bikers pedalant 47 km!

D’aquí al restaurant va ser un moment... A partir d’aquí ens esperava a tots una estressant setmana de Fires a Girona. Però això ja seria una altra història fora de l’argumentació d’aquesta crònica...
Com a dades tècniques, l'anàlisi de la ruta amb el IBP em dona un desnivell de 1338 m, que no crec. Fent els meus càlculs corregits, pulint els desnivells em donen 900 m, que no està gens malament. Tanmateix, cal esmentar que a Banyuls l'alçada que marcava el GPS era per sota el nivell del mar. Una de dos, o el nivell del mar a Alacant (que és el que es feia servir quan era petit per definir les alçades a la Espanya d'aquells temps) és més alt que a Banyuls, o haurem de canviar la toponímia francesa de Banyuls, i posar-li Banyuls-sous-mer en lloc de Banyuls-sur-mer. Això, o el GPS ja té previst la pujada del nivell del mar per culpa de l'escalfament (esclafament) global.
Notes de final de notícia:
Al posar les paraules clau i entrar Rabós (toponímic de la població en català, no feu interpretacions errònies amb altres idiomes propers) se m'en suggereix un altre. I és que resulta que a Girona, com a minim, tenim dos Rabós, el de Terri i el d'Empordà. Del de Terri ja en vam parlar a una altra crònica.
Ai, les fotos... ens va faltar el fotògraf oficial, que d'altra banda anava el dia següent a l'Open Natura i acabava sent entrevistat pel vídeo oficial de la sortida! Quin artista (si el voleu veure, aneu directament al minut 12, que no hi ha qui s'ho empassi tot)

dijous, 9 d’octubre del 2008

THC (Territori Hermida Cerdanya)

Han anat passant els dies i la crònica de la Territori Hermida encara no s’havia publicat. I és que el canvi entre la vida d’oci a La Cerdanya i el dia a dia de la feina fan que es necessitin uns quants dies per assimilar-ho tot plegat, fins al punt que abans es tiri per convertir en multilíngüe la plana web que en explicar què va passar (el que podria haver passat ho deixo, un cop més, en la imaginació de cadascú –i em consta que és molt, molt gran-).

Després de setmanes d’organització, de buscar i encarregar allotjament, el divendres canvien les tornes: qui s’ho havia currat més, la cabessilla de la sortida, avisa que no podra venir... al menys fins dissabte al vespre!. Un petit ensurt superat amb un parell de trucades: comptem que amb dos cotxes n’hi haurà prou, i com que això ja estava definit, doncs endavant. El lloc de sortida era les a Fontajau, a les 9 del matí. Un petit malentès, però, va fer que un dels participants no estés preparat abans de les nou, quan se l’havia d’anar a recollir, i al final un dels cotxes arribava al punt de trobada 20 minuts tard. Ja no hi havia l’altre cotxe. I el que és pitjor, no tenien el telèfon!!! Ni els uns, ni els altres. Solució fàcil: trucar al nexe d’unió... que en aquest cas estava desconnectat. Doncs res, anem tirant, que ja ens trobarem. Quan una estona més tard aconseguim contactar, uns ja són passat Besalú i els altres encara són fent un cafetó a Banyoles. Bueeenu... no passa rès, ens trobarem a Ribes de Freser. I així és, ens trobem a Ribes... després d’una bona estona d’espera per un error en la ruta. Tranquils, que anem cap a La Molina tots junts. Aquí, que estem junts, ja podem dir que els que estem en ruta sóm en Lluís, la Victòria, en Jeiem, en Miquel i l’Erika, un nou fitxatge de San Diego (CA) que, via Couchsurfing, s’ha apuntat a això de la bicicleta amb la antiga (que no vella) bici de la Mun. Ostres, en Dani, que ens espera a les 12 a Puigcerdà! El truquem i li donem un missatge de tranquilitat. “No passa res”, contesta: “tinc un llibre per anar llegint”.
Quan arribem finalment a l’alberg, ja ens esperen amb els braços oberts: “Vosaltres sóu els de les bicis, no?” (hàbil observació, considerant que haviem deixat els cotxes amb el portabicis carregat davant la porta). Molt amablement (i no hi ha sarcasme) ens expliquen les condicions de l’alberg (obert fins les 12 de la nit i després, 5 minuts a les hores en punt), que podrem guardar les bicis a un magatzem i que ens prepararan un picnic per a l’esmorçar de l’endemà. Chapeau! Ole, ole i ole!.

Trobem en Dani al cap d’una estona, còmodament estirat sobre l’herba a l’entrada de Puigcerdà. A l’hora que és la primera opció és anar a apuntar-nos per la cursa de l’endemà i dinar. La segona cosa ho podem fer; la primera... de 5 a 8 de la tarda a la plaça del poble. Doncs res, que un cop dinats i a proposta d’en Dani (eps, ja sóm 6) anem cap a la França catalana (o la Catalunya francesa, com volgueu), cap el centre BTT (VTT) de Fontromeu. Les pistes d’esquí de fons de l’hivern estan senyalitzades com a rutes BTT fora de temporada, i optem per seguir-ne una, de verda, que ens portarà fins el Tet. Un fred que pela (però que pela, pela) i la suau baixada ens animen a allargar la sortida. Quan sóm al final de la ruta, i s’ha d’iniciar el camí de retorn... “per què no pugem fins les Bulloses?”. Sí, és carretera, però ja que hi sóm... Doncs res, comencem a pedalar. El desnivell, 300 m, no tindria cap gràcia si no fós per que s’ha de fer en 4 quilòmetres, no tots ells de pujada forta. O sigui, que hi ha pendents pel damunt de 10%. Però acostumats a la muntanya... què caraisos ens importa una mica de carretera. El resultat és que un dels presents s’inspira i, sense mirar enrera i només fent cas a l’altímetre del seu nou GPS comença a pujar a plat i deixa el personal enrera. Cap als 1900 m restes de la nevada del dia anterior ja indiquen que la temperatura és tan baixa com sembla. Quan finalment arriba al refugi pensa que inmediatament arribaran els altres. Sabeu cóm de llargs es fan 5 minuts a 5º? Arriba el segon, i la opció és clara: anem a fer un cafetò, no? Doncs això, cafetó, xerrada amb els estadants... i anem a baixar, que ja no puja ningú més (fa mitja hora que hem arribat). Doncs quan ja sortim arriben la resta! Té mèrit, sobretot per que hi ha qui és el primer cop que agafa la bici en cinc anys, i començar fent un 2000 té la seva gràcia.
La baixada, suïcida, tant per la velocitat cóm, sobretot, per la temperatura. Els diaris cedits al refugi ens ajuden una mica, però hi ha qui ha oblidat els guants, i gairebé tots anem amb guants d’estiu. A baix tornem a agafar el corriol, que avança planer seguint el riu. Una meravella de ruta recomanable per tots aquells que tinguin ganes d’iniciar-se en la bicicleta tot terreny.
Arribava l’hora d’apuntar-nos a la cursa... de fet arribava l’hora límit. En Moi ja havia arribat, i s’estava fent l’amo de l’alberg. I els municipals de Puigcerdà sense saber de què els hi parlavem quan els hi preguntàvem on ens haviem d’apuntar. Al final tot es va arreglar... però encara només erem 7!
Finalment tornàvem a l’alberg, deixàvem les bicis, ens dutxàvem i ens preparàvem per anar a sopar. Just per aquesta important fase de la sortida arribàven la Mun i en Jan (aquest cop, un alemany s’afegia al grup. No, si la idea de traduïr la plana web no és endevades...). A proposta de l’encarregat del local, ens dirigim cap a l’Estació de Queixans. Pel camí hi ha qui posa en dubte la destinació: “¿Ón és Queixans?” “No ho sé, al costat de la via, si té estació, no?” “Però cóm se t’acut no preguntar ón és? ¿Et diuen que cap a Queixans i tú dius ah, vale “¿Però quí és que no es perd mai?” “El que passa és que quan et perds dius que estàs buscant nous camins” ?” Uff, quina tensió!!! 1, 2, 3, 4... Finalment, un senyal (diví?): Queixans. I uns metres més enllà, una altra indicació: “L’estació”. Salvats!!!
El repartiment d’habitacions no va representar massa problemes, sobretot considerant l’estudi previ realitzat. Quedava per definir l’hora de llevar-se, l’hora de sortir... Uns quants havien decidit no fer la Territori Hermida, però els que havien de fer-la al final van acordar sortir a les 7, amb l’excepció d’en Moi que volia ser-hi abans per que encara no tenia el dorsal. La temperatura a l’exterior, a l’hora d’anar a dormir, era de 2º i l’endemà al matí baixaria fins a menys 2. A la pregunta d’en Jan sobre quina roba s’havia de posar, la resposta va ser obvia: tota!.
A les 8, a la plaça del Call de Puigcerdà hi havia de tot menys un bar obert. Bé, al final en va obrir un que ràpidament va ser ocupat per els membres de l’expedició i els cossos i forces de seguretat i de salvament de tota la zona. Anàvem pel bon camí! La música de fons, d’Abba, no sabem exactament quina relació tenia amb la competició ni amb l’indret, a no ser per la fred sueca que feia. El sol, però, prometia un dia més calentonet.
A les 8:30, amb la presència de les autoritats (això va dir l’speaker, jo no en vaig veure cap) es va donar la sortida. La música, d’Abba: “I have a dream”, i vinga, a pedalar.
El primer tram de baixada cap al pla de la Cerdanya pels carrers de la seva capital. Inmediatament després prenem un camí que ens portarà cap a Alp. A cada cruïlla, un mosso, un municipal o un guardiacivil tallant el trànsit (segons la cruïlla fos urbana, interurbana o rural: el repartiment de funcions sembla que el tenen clar). Uns quilòmetres de planeig, i la primera dificultat: travessar la via del tren (d’un tren que no funciona, tot sia dit de passada) i que fa posar el grup en fila índia, procés que s’anirà repetint en diferents fases de la pedalada. Més planer, i arribada a Alp... ostres, precisament per aquesta rampa de garatge hem de pujar? Glups! A treure’ns una capa de roba! No cal dir que el nostre grup s’havia dispersat entre els centenars de participants, tot i que en aquest punt en Jan ens passa amb la seva bicicleta plegable mentres ens treiem la roba. Ja no el veurem més fins al final. Uns metres més enllà la cosa empitjora: un corriol estretíssim posa a tothom en línia, primer en bicicleta i després a peu. Però ja es tracta d’això: mortificar-nos una mica. Amb el suport remorós de les Gasgas de la guardiacivil anem pujant. Sota una senyera, algú els hi retreu a quín pais estan. Cal dir, però, que la seva feina és impecable en tot moment, tot i que en un detall de pèssim gust al final de tot, i des de l’organització, s’agraeix la col·laboració de bombers, protecció civil, mossos, municipals, ajuntaments, patrocinadors... i s’en obliden dels benemèrits. Clar que amb el que han representat en algun moment és normal que hi hagi qui els hi tingui mania, però una cosa no treu l’altra.
Una forta pujada porta fins a l’avituallament que separa la cursa curta de la llarga. Una estona d’espera per reagrupar el grup, que no s’acaba de produïr és la preparació d’una impressionant baixada pel mig dels boscos des de la Masella fins a Alp. Només per això valia la pena haver passat fred, haver-se llevat aviat i haver patit la pujada. Amb l’embranzida de la baixada hi ha qui s’anima més del compte i, intentant saltar pel damunt d’una pedra acaba esparrecant lleugerament la coberta i pinçant la roda. Sort que ja érem a baix, i que el que quedava es podia fer tranquilament sense haver de forçar gaire la màquina.
L’arribada a l’sprint a Puigcerdà, un cop més amb els carrers tallats a mesura que ens apropavem a l’arribada i l’speaker cantant els nostres números va ser impressionant. En Jan, però, encara no hi era: havia continuat cap a la ruta llarga i al final en faria una d’intermitja, de 38 quilòmetres i que acabaria en la sisena posició. Quin fitxatge, no? En Moi, a la llarga, arribaria més tard (eren 58 quilòmetres). Només dir-vos que el guanyador de la llarga no sé com s’ho va fer, pero va treure una mitjana de 19.33 km/h!.
Dutxa al poliesportiu i cap a dinar. Aquesta seria una altra història, per que dinar a la Cerdanya un diumenge en que hi ha una trobada castellera i una cursa com la Hermida te la seva gràcia.
La resta de la colla, amb un altre esperit, van llevar-se tard i van fer una sortida des de La Tour de Carol (a la França catalana) fins a Guils (a l’Espanya catalana). Però aquí ja no arriba la crònica.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Carrilet, go!, go!, go!

Després de molt i molt de temps, i moltes, moltes ganes, avui tocava: la baixada des d'Olot a Girona per la ruta del Carrilet, un clàssic entre els clàssics que pot resultar massa llarg de fer entre anar i tornar. Per això l’oportunitat que ens ha donat avui el Consorci de les Vies Verdes de Girona, aprofitant el Dia Europeu de les Vies Verdes no es podia desaprofitar: posaven (previ pagament, tot sia dit) a disposició del personal transport del propi personal i de les màquines de Girona fins Olot, i des d’allà es baixava cap a Girona en bicicleta: tres autobusos i tres camions carregats fins a dalt de tot que els seguien ho han fet possible. Em sembla que hi havia d’altres busos que venien des de Sant Feliu de Guíxols, però aquest punt és sense confirmar tot i que apareixia al programa.

Però anem al principi, i ja sabeu el que està escrit: que al principi era la foscor. Perquè per sortir d’Olot a les 9:30, tal com estava previst, s’havia de sortir de Girona a les 7:30. I per sortir de Girona a les 7:30 s’havia de sortir de casa abans... alguns moooolt abans (sobretot si venien de més enllà de la Tordera). I clar, a aquestes hores i aquesta època de l’any la cosa està molt negra (és el que té la cosa, que està molt negra). Doncs això, a l’hora acordada tota una munió de personal a l’estació d’autobusos de Girona. Arribar-hi, en les condicions actuals d’obres, ja és tota una aventura. Algun que hi anava amb l’ajut d’un GPS ha estat a punt de perdre els nervis, però al final ho ha aconseguit (tot i els insistents “recalculando” que la veueta electrònica de l’estri no parava d’insistir. Tot i ser molts membres del grup (n’he perdut el compte) hi havia hagut algunes baixes de darrera hora: uns per patinades involuntàries a casa, d’altres per un mal resultat del seu equip de fútbol del dia anterior... havien mermat les tropes, però no l’esperit de combat. Cares conegudes no habituals (com ara el Torpedo pare i el Torpedo fill... renoi, com ha crescut!), i d’altres ens permetien fer relacions socials. Una de les sorpreses (encara que avisades): la incorporació de 3 ianquis a la colla, en Jim, en Daniel i en Jack de Seattle (WA). Aficionats a la bici de carretera, havien vingut per casa nostra a gaudir del paradís del ciclisme que són les nostres contrades i que la presència dels “pro” americans ha popularitzat a l’altra banda de l’Atlàntic (això no és conya, és una realitat). Només tenien un problema: això que els hi diguéssim “ianquis” era despectiu? Més tard els hi hem aclarit: “ianqui” no és despectiu; “put. ianqui”, sí. I ja han quedat més tranquils, acostumats a que els tractessin de “gringos”.

L’arribada a Olot no ha tingut més història que trobar-nos amb en Toti, que com que trobava curta la sortida havia marxat en bici des de casa i ens hi esperava. També hem conegut a en Bertu, incorporació nova de la sortida. Eren les 9:30, hora prevista de la sortida, però no calia estressar-se: sortiriem a les 10. Alguns han aprofitat per anar corrents a “aliviar-se”; d’altres a fer un cafetó per escalfar-se. A les 10 sí, “speach” i sortida massiva. Quina gentada! Com sempre nosaltres darrere de tot. Tocava obrir-se el pas pel mig dels més jovenets que seguien als “papes” dins evolucionats carruatges. Un d’ells havia de formar part del “Gelada’s” Team (d’ara endavant l’anomenarem G-Team), però una desgraciada caiguda de la petita l’havia deixat a casa la iaia.

Poc més endavant ja es veia per on aniria la cosa: primera parada per picar unes “ulleres”. I no seria la única: a molts dels pobles ens esperaven amb alguna cosa. I dic molts perquè alguns s’han escaquejat... ells sabran per què. Go, go, go! Cridem als ianquis (a les pel.lícules sempre els criden així)

Molt de trànsit fins arribar a la pujada del Coll de Bas. Algú diu: “on és en Gencat?” (es manté la nomenclatura emprada en la pregunta al mateix temps que l’anonimat públic de l’afectat). “Davant”, contesta l’altre. “Doncs som-hi!” Una pujada a plat no ens porta en lloc: el cercat no apareix. Cap problema, baixada a sac, a caçar-lo. La gent va desapareixent enrera... al final no hi ha ningú al davant. No pot ser!! Afortunadament un altra avituallament datura la cursa salvatge. A Sant Feliu de Pallarols trobem una de les baixes del punt de partida, que s’ha animat al final a pujar i ha arribat fins aquí. Tota una pedalada. Reagrupament i retrobada amb el desaparegut. No voldria saber com, però s’havien perdut... sense comentaris! Els ianquis també arriben, i així un darrere l’altre. El G-Team queda enrera, i ja n’hem perdut algun altra. Però avall, que fa baixada. Go, go, go! (recordeu el I go, I go! Dels set nans?)

Alguna esprintada ens va permetent anar de poble en poble, d’avituallament en avituallament: Les Planes, Amer, El Pasteral (res, sense avituallament), La Cellera... Eps!!! Uns altres coneguts: tot i que van en direcció contrària, van aprofitant els avituallaments del camí. Això s’en diu fer-ho be. Així es continua fins Bescanó (censuro els pobles que no donaven res), on una colla de defensors de l’estació ens obsequien amb un tall de sindria, unes samarretes i una classe d’”indiu”. Sí, us enrecordeu d’aquells westerns on els indis parlaven en infinitiu? “Hombre blanco con caballo sin ruedas correr rápido”? Doncs això, ens hem trobat amb un autòcton que ha estat explicant als americans el tema de l’estació i de la via del tren. I els ianquis aguantant amb gran professionalitat i fent-se les fotos pertinents! Go, go, go!

La pilastra, les deveses de Salt, les hortes i la desorientació: l’arribada està una mica mal senyalitzada, però després de demostrar que alguns no ens perdem al carrilet acabem trobant la meta.

Begudes, arroç, botifarra i vi assombren als ianquis. Acostumats a barretes energètiques, isostar i alguna hamburguesa s’omplen de les nostres delícies culinàries. Especialment de vi... però això ja és una altra història... ja sabem que ells estan acostumats al whisky (al menys a les pel·lícules)

dissabte, 6 de setembre del 2008

La rentrée

Fa temps, en una època més francòfila, sempre m’havia cridat l’atenció de tot l’enrenou que muntaven els veïns de dalt quan s’acostava el mes de setembre: que si la rentrée per aquí, que si la rentrée per allà. Els que us heu relacionat amb ells d’alguna manera segur que us va cridar l’atenció el sobreús que, quan arribaven aquestes dates, feien d’aquest mot. Aquí, això de la rentrée encara no ha generat un mot propi, però els seus efectes són exactament els mateixos que més al nord.

En això de la bicicleta sembla que passa el mateix. Després d’un estiu curiós, on per primer cop des que tinc us de la raó –en el sentit genèric de la paraula i sense profunditzar gaire en el tema- no sóc conscient que hi hagi hagut una cançó de l’estiu (per a mí que, després del Txiqui-Txiqui a tots els habituals del tema els hi va fer vergonya posar-s’hi) i que no ha estat excessivament calorós (tot i l’escalfament global cada vegada sembla més que queda reduït al juliol) ha arribat el setembre amb més mala bava del que és habitual: el dia 1 ha coincidit en dilluns!

Ha sorprès, però, que tot i l’estampida general el més d’agost hagi portat sortides, que tot i no ser metòdiques, si que han estat repetitives. El descobriment de les vespertines a les pomeres o les nocturnes a Sant Miquel han donat vida a un mes en que les calors posen mandrós al mes actiu. Quan no n’hi havia 2, n’hi havia 3, si no més, que s’animaven a darrera hora a pujar una muntanya o fer una pedalada. Tot eren convocatòries a darrere hora i trobades inesperades. Alguns rebien els correus de les convocatòries des de gran distància i els contestaven pensant que provocaven les enveges dels que érem aquí... quan eren ells els que patien per no poder pedalar!. Clar que els que si que es morien d’enveja eren els que estaven treballant i no podien incorporar-se a temps per pedalar, però de sacrificats sempre n’hi haurà d’haver, no?

A més hi ha hagut noves incorporacions a la colla, per compensar baixes normalment involuntàries, amb la qual cosa l’activitat social s’ha mantingut ben alta.

L’estiu, socialment parlant, ja s’ha acabat des de fa una setmana, i això s’ha notat amb la quantitat de correus creuats, propostes d’activitats i intencions de reprendre les sortides habituals. Així aquest dissabte a la tarda ja s’havia organitzat una sortida de “rentrée”. I diumenge una altra, per aquells a quí el dissabte a la tarda no els hi anava tan be (curiós, per la distribució d’assistents anunciats sembla l’equip de solters –ai, vull dir singles- contra el de casats).

El temps meteorològic, però, ha decidit que aquest cap de setmana tampoc seria d’estiu, i tot i un matí ben il·luminat i poc aprofitat la tarda ha virat cap a un dia plujós que ha desanimat a gairebé tothom. Una altra vegada serà, però això sí, la rentrée és la rentrée i cada any, amb o sense cançó de l’estiu, n’hi haurà una.
Ara ja només ens queda aprofitar el que queda d'estiu astronòmic abans la llum natural del dia no s'escursi massa... tot i que amb els frontals i l'experiència adquirida en les nocturnes de l'estiu potser anul·laran l'excusa de la foscor... sempre ens quedarà la fred (o no)

divendres, 29 d’agost del 2008

Adéu a un amic

Els habituals d'aquest blog esteu acostumats al to divertit, fins i tot sarcàstic, que solen impregnar les cròniques. Avui, però, no serà així. I no serà així per que, tot i que ell sempre havia estat de la broma, ara ja no en podrà fer cap més. Em refereixo a en Josep, que ben comptats de vosaltres coneixeu.
Amb en Josep ens vam conèixer no a Girona, si no a Terrassa, quan estudiàvem. A partir de segon de carrera el lobby gironí va muntar un piset amb cinc estadants, dos dels quals érem nosaltres. Essent gironins en terra estranya no va ser difícil establir-hi amistat des de bon començament: el transport entre la cocapital del Vallès i Girona era complex per mitjans públics, i ens haviem de buscar la vida, si no voliem dedicar-hi un dia a la setmana, a compartir vehicles particulars. D'aquella època em sembla que n'han acabat sortint els VAOs, Vehicles d'Alta Ocupació, que podien ser un R5, un Dyane 6, un Peugeot 205, un 124D o fins i tot el seu tronat 1500 amb cinc ocupants carregats amb les bosses per passar la setmana. El consum dels artefactes (que tret del R5 no tiraven ni a pedrades) era molt constant: un dipòsit de benzina per anar i tornar a Terrassa. El 1500 va acabar morint en acte de servei el dia que, al peatge de Girona, va perdre l'alternador (el cargol que el subjectava sempre vam sospitar que havia estat el cataclanc que haviem sentit al peatge de La Roca).

Un cop acabada la carrera vam anar a conèixer una mica Europa, i oh, Europa!, allà vam conèixer la que després seria la seva dona. L'amistat, però, continuà, amb sortides a la platja, a pescar... bé, a tirar la canya, sopars (l'endemà d'un dels quals va ser pare, mai sabrem si fruit d'una pujada de tensió deguda al plat de torrades amb anxoves que ens vam cruspir)... Un estiu de la meitat dels 90, em va trucar. Eps, una altra xefla!. Doncs no, era una proposició seriosa: la seva dona havia marxat uns dies a veure la família i em preguntava si no em faria gràcia fer sortides en bicicleta. Ni ell ni jo en teniem, o sigui que vam haver d'anar-la a comprar. Al final vam acabar a Basoli. I allà, la setmana del 15 d'agost de no sé quin any, ens vam comprar dues Legnano, una vermella per a ell i una platejada per a mí. La meva la teniu vista, segur: és la de la portada del llibre. I per si us interessa, encara corre: la va heretar el meu germà, que encara la fa servir tot i no tenir cap mena de suspensió i portar la intemerata de quilòmetres. I fóu així com jo, que només havia actuat en grau de col·laborador necessari vaig haver d'acabar assumint el paper d'inductor.

Amb aquella bicicleta vam començar a fer les primeres rutes. Ell em va ensenyar on era Sant Cristòfol, i com arribar-hi (en aquella època encara no estava acabat el carril bici del Carrilet). Amb aquelles bicicletes haviem fet sortides pels voltants de Pals, els aiguamolls, la gola del Ter... També amb ell vam pujar per primer cop als Àngels, i vam baixar cap a Juià. En una d'aquestes baixades, volent fer una demostració del que veiem per televisió, va voler fer un salt en un trenca-aigües. La falta de perícia de l'artista, l'excés de velocitat i potser que el tipus de bicicleta no era el més adequat va acabar amb un rebot brutal i una d'aquelles patacades que fan història. Afortunadament portava casc, però malauradament també portava ulleres. El casc li va salvar de fer-se un trenc al cap, però les ulleres se li van clavar al nas i tot i que el va salvar, li va deixar una marca per a les restes. Això va valdre com a excusa per a entrar en vigor la prohibició d'anar en bici. La família pesa, i quan un es presenta amb la cara nafrada d'aquella manera les ordres de la superioritat s'han d'acatar.

En el meu cas l'afició ja estava creada, i a partir d'aquí va continuar buscant nous camins, prenent notes (quins temps més treballadors aquells) fins a treure'n una plana web i d'allà, més formalment, un llibre. Ell va continuar amb la família i alguna sortida amb bicicleta per Pals. Quan el llibre va estar acabat el vaig convidar, com no, a la presentació. Com sempre va arribar tard, i des de fora la llibreria anava fent mueques mentres jo intentava mantenir un discurs mitjanament coherent del que hi havia al llibre.
Darrerament haviem anat perdent el contacte, tot i que no l'amistat. L'any passat per una trucada vaig conèixer la mort sobtada de la seva mare i, de manera gairebé simultània, el fet que ell havia passat per una època de mala salut que semblava recuperada. Vam reprendre una mica les antigues trobades, però les "obligacions" d'uns i altres feia difícil mantenir un contacte fluïd. No vam tornar a anar en bicicleta, però si que vam anar en barca i vam fer algun sopar. Les diferents prioritats a la vida de cadascú, però, va fer que els contactes no tinguessin continuitat.

Aquest matí m'han trucat per informar-me de la mort del pare d'un company. Encara no sabien l'hora del funeral, i quan ho he consultat a internet, un altre nom m'ha aparegut a la pantalla: en Josep.

Sense ell els seus companys de pis no hauriem sabut que la carrera es podia fer en cinc anys. Sense ell, segurament no hauria començat a anar en bicicleta de muntanya. Sense ell, molt del meu humor àcid no existiria. Sense ell probablement no hi haurien hagut rutes innovadores ni res del que ha vingut a continuació.
No sé si aquest escrit quedarà sempre aquí, o algun dia el treuré. Avui, però, necessitava penjar-lo. Crec que ell s'ho mereix.

Vulgui això ser un homenatge a un dels fundadors, potser desconegut, d'aquesta colla que sortim en bicicleta.

diumenge, 3 d’agost del 2008

L'arbre del be i del mal

El primer cop que ho vam fer vaig dir que era mereixedor d’una crònica. Però al final sempre passa el mateix: el que semblava un gran esdeveniment es torna rutinari, i tot i que manté l’interés sembla que ja no sigui el mateix. N’hi ha que fins i tot posen en dubte si val la pena posar-s’hi. Jo sóc dels que crec que sí, que val la pena. I em sembla que hi ha més gent que pensa el mateix. Val a dir que amb les calors estivals això de fer-ho a la fresca de la tarda, després d’una bona migdiada, sempre acompanya més que fer-ho quan la xafagor s’et menja i et fon. També passa que, en els inicies, el desconeixement fa que t’imaginis coses que no són. En aquest cas algú, quan va passar per uns camps de fruiters, en lloc de veure el que realment eren, perers, hi va veure pomeres, no sé si impulsat per una formació bíblica que el dirigia més cap a la poma que cap a la pera.

Per això, quan el dissabte vam proposar repetir les pomeres l’acceptació va ser força gran. Haviem quedat a 2/4 de 7 davant la seu de la benemèrita a Girona, un punt de partida que ha anat substitutïnt el de la gasolinera del carrer de Creu. El cas és que a l’hora concertada ja hi havia uns quants dels que voliem pedalar, un missatge dient “arribaré tard, espereu-me!” i una sorpresa: la Susan, en Dani i la Emma (ella al darrere a la seva cadireta) ens hi esperaven. Tot i no venir a fer la pedalada havien tingut el detall de venir a saludar-nos. I quan ja hi vam ser tots (això ja era cap a les 7), una nova sorpresa: sense avisar que venia, en Jose es presentava... amb una virgueria de bici nova de carboni! Noi, quin luxe, quina lleugeresa... que satisfet que s’el veia.

El cas és que ja veus a en Jose, en Toti (el promotor de la ruta), en Lluís, en Toni –això de sortir a les tardes sembla que li va més be- la Mun i en Jeiem pedalant pel carrilet cap a fer les pomeres. El primer que haviem de fer, però, era batejar la nova bicicleta. I què millor que travessar l’Onyar, que tot i portar poca aigua al menys encara en porta una mica, cosa que no es pot dir de les altres rieres i torrents que vam travessar. A l’hora del bateig, però, tothom va mullar menys el propietari de la nova bicicleta i un altre dels presents.

La ruta, per als que no la coneixen, travessa l’Onyar a l’alçada del torrent de la Teula, passa per Palol d’Onyar i resseguint la muntanya porta fins l’esgléssia de Quart (val la pena visitar-la). Es baixa fins al Celré, es travessa fins a Erols i es baixa cap al torrent del Corb, habitualment sec però que de vegades ens pot concedir el plaer de portar una mica d’aigua. La rampa de la sortida, amb roques i roderes, fa que sigui difícil de fer sense posar el peu a terra si no vols caure. I a l’altra banda ens esperava, ja de retorn, en Josep. Venia de fer la seva “ruta bàsica”, com l’anomena: anar fins a Sant Cristòfol, el coll de Bou i tornar.

Seguint amb la descripció, vam continuar cap a la casa dels ànecs, que ves per on tothom coneix amb aquest nom i no el que deu tenir de veritat (per que dubto que en diguin “casa dels ànecs”. A més, també tenen gallines, oques, faisans i d’altres animals de ploma -i per animal de ploma, en aquest cas, cal entendre ocells- el nom del qual m’és desconegut o tinc oblidat). Des d’aquí, pujada cap amunt a enllaçar amb la pista que va de Llambilles cap a Montnegre. En el punt d’enllaç, dos començaven a fer figa. A l’un se li havia acabat l’aigua, i a l’altra, les piles. El plàtan de rigor va ajudar una mica per continuar, però quan un està malament, està malament. Encara hi havia un xic més de pujada, fins arribar a la cruïlla de l’anomenda "ruta curta". Els dos més dèbils –el nom dels quals ja heu endevinat que no penso dir- deixaven al grup principal i inicaven la baixada. La resta de la colla optava per la ruta llarga. Aquesta segona puja encara un xic més, i passat el dipòsit d’aigua per a contingències dels bombers, i després d’un tram de baixada i una curta pujada, deixa la pista principal per la dreta i, després d’un tram de carena, comença una baixada plena de solcs i amb un terra sorrenc que fa emocionant (o perillòs, aquí cadascú te la seva percepció) que porta al mateix punt que la ruta curta: el mas Morell. Com que dubto que gaire ningú hagi entès les explicacions, val més que mireu el mapa.

A baix, però, comencen les desgràcies. Un dels primers que havien arribat, el nom del qual no cal dir si simplement es recorda que te certa tendència a les caigudes absurdes, deixa la bicicleta per descansar i aquesta, amargada per haver-se-li negat la baixada llarga, o potser en un atac de gelosia davant les lloances de la nova bicicleta de fibra de carboni i els comentaris d’una intenció de canvi, es torna cruelment contra la seva propietària i li clava ferotgement les dents a la cama. Molts direu que és una exageració, que una bici no pot bordar com si fos un gos. Però que te dents, no m’ho negareu. I jo us prometo que els hi va clavar a una de les parts més dures del cos. Per a que després diguin que els cops a les parts toves són els més dolorosos! Només de veure-ho feia mal. Mentres els serveis d’assistència atenien la ferida (aquí, la ferida pot fer referència tan a la persona com al trenc a la cama) arribaven els de la volta llarga. Primer un, després l’altra, deprés l’altra, després... després...ostres, en falta un! Un voluntari (d’aquests sempre n’hi ha) va girar per anar a buscar-lo. I un minut, i dos minuts, i tres minuts... ostres, els haurà atacat alguna bèstia ferotge de les Gavarres? La bici que falta és la nova! Ai, que no anirà be per a les baixades! (jo personalment crec que, en veure l’atac de gelos de l’altra bicicleta va pensar que el millor era no presentar-se. Les bicis, femenines elles, tenen aquestes coses). El cas és que la cadena de la bici nova no havia aguantat en un canvi sobtat provocat per un altre canvi sobtat, el primer de marxes, el segon de pendent. Afortunadament disposavem de les eines adients: d’una banda un pràctic trencacadenes i de l’altre d’una baula d’aquestes ràpides. Una demostració d’habilitat mecànica completava la d’habilitat mèdica prèvia, i d’aquesta manera, tots amb les mans brutes de pols, sang i greix (queda fastigós, oi?) donàvem per acabada la incidència.

Ja erem a les pomeres (en realitat perers), es començava a fer fosc i els compromisos adquirits amb tercers ja posava nerviosos al personal. La vespertina acabaria en nocturna, per poc, però nocturna.

Per tornar només quedava seguir pel costat dels camps fins arribar al Bugantó, a l’alçada del camí de Sant Cristòfol, anar direcció Llambilles, travessar la carretera i tornar pel carrilet fins a Girona. La que teòricament era una ruta per fer en una hora i mitja l’haviem convertit, hàbilment, en una ruta de tres hores. Per a que després hi hagi qui digui que el temps no es pot estirar...

Com sempre, en Lluís va fer les seves fotos.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Pel damunt de les estrelles!

Repaso totes les cròniques escrites fins ara i no en veig cap que expliqui cap sortida a Sant Miquel. No us penseu que hi ha cap pressió mediàtica per part de la cervesa preferida de Polònia que impedeix mentar aquest nom. Simplement, per allò que el tenim al costat mateix mai s'ha donat l'ocasió de parlar-ne.

Aquesta vegada, però, li hem retut un petit homenatge: una pedalada nocturna ens ha portat fins a un dels referents de les sortides en BTT pels voltants de Girona. Quan arriben les calors a tots ens costa força començar a pedalar, i això d'aprofitar la fresca de la nit (en el bon sentit de la paraula... per cert, quin és el bon sentit de la paraula?) permet mantenir els ànims per patir una mica sense perdre el seny (quin seny?) pel sol estavellant-se als caps. Doncs això, que després de la Ratpenat en van quedar ganes, i a proposta d'en Toti s'havia de fer alguna cosa per aprofitar la lluna plena de juliol. Una mica licàntrop sí que ho és, aquest noi.

Ja feia dies que ho haviem publicitat i al final els atrevits vam acabar sent el propi Toti (que el dia abans ja n'havia fet una, de nocturna), en Jose, el darrer fitxatge (conegut per tenir la manxa més efectiva de la muntanya, tot i no ser massa gran -i si us plau, com a manxa heu d'entendre l'aparell que es fa servir per introduïr aire a la càmera de la bicicleta-), en Toni, repescat després de mesos d'intents infructuosos per ambdues parts de contactar, en Lluís, el de la càmera que no s'infla amb l'aire introduït amb la manxa d'en Jose i el vostre humil servidor. Alguns dels que hi estaven interessats, l'anonimat dels quals es mantindrà per variar, es van fer enrera pel temor (o prudència, que el límit és molt difús) de caure pocs dies abans de canviar de continent (no diré si Àfrica o Amèrica per no donar més pistes). Això sí, hi va haver qui va oferir un vehicle de suport logístic i qui es va oferir a fer-lo. Per lligar els dos suports alguns dels decidits a anar-hi van acabar en un sopar de coordinació. En realitat, no tinc clar què es pretenia coordinar, tret de la pasta amb el rioja Pomal per donar, respectivament, energia i ànims als esforçats de la pujada. Clar que el Pomal potser va animar al personal més del compte, i els brindis consecutius van deixar un dubte a sobre la taula (o al fons de la copa): si quan hom brinda, no mira als ulls del brindat i no beu en acabar el brindis... acaba amb 7 anys de sexe dolent o un any sense sexe? Clar, quan hom planteja aquest dubte, i per les cares dels assistents, de seguit s'endevina quí ha brindat darrerament sense mirar als ulls. A partir d'aquí es va encetar un interessant debat: ¿Què és pitjor, 1 any sense sexe o 7 anys de mal sexe? Aquí també es va veure, per la cara d'algun dels assistents, que el pitjor que podia passar era seguir com fins ara. Clar que de sobrats n'hi ha sempre, i, mantenint l'anonimat més que res per enveja insana, hi va haver qui va sortir amb la frase de la nit: "de vegades no val la pena posar-s'hi". Cal pensar que això també era resultat dels efectes del Sr Pomal, que causava estralls en aquells moments i que, des d'on sigui en aquests moments, deu estar somrient sorneguerament: Quan de fantasma hi ha pel mon!

Però això no ha de ser un relat sobre experiències sexuals del personal, tot i que això serviria per incrementar notablement el nombre de visites del blog i, potser, de participació. De fet, si el tema interessa i així ho feu saber es podria estudiar... Ai, ja tornem a marxar del tema! De la bicicleta, vull dir, per que del "tema" sembla difícil de marxar... (per molt que ni hagi que creguin que no val la pena).

A 2/4 de dotze de la nit, quan la gent normal estava sopant i les terrasses dels restaurants estaven plenes, al Cul de la Lleona (que escric en majúscules per no confondre amb el cul de la lleona, que podria portar a malentesos, sobretot veient el caire que pren aquesta crònica) hi havia els cinc herois esmentats, prestos a començar la pedalada. De bon començament la cosa semblava força correcte. Algun "cavallito" però res més. La il·luminació dels carrers feia mantenir la compostura. En deixar la zona il·luminada, però, es feu la foscor. Clar, direu. Clar, dic jo. Però és que he de fer temps per veure cap on continuu la narració, tot i que clar, el que és clar... no ho era massa. Tot i així la lluna plena començava a somriure'ns des del cel, més penjada que un globus... Globus, dic? Globus i pedal, em sembla que portava algun! Ja diuen que el metabolisme de les persones és diferent en cada cas, però mentres que a uns la pasta era el que els hi feia efecte (en el sentit que anava més depressa pujant que ells, de manera que estava sempre a punt de sortir per la boca), d'altres cantaven amb una alegria descontrolada i una eufòria més enllà del que hauria de ser habitual en un ciclista convencional. "Cocinero, cocinero" era el seu crit de guerra, tot i que també va sonar el "rap d'en Cuní" i el "txiquitxiqui"... tot això al mig del bosc. De senglars no en vam veure cap... però jo d'ells tampoc hauria sortit. I de cigarres tampoc s'en sentien, escoltant amatents els càntics del nostre animador. En un moment determinat hom va haver de prendre una resolució: o el paràvem o rebentàvem... i vam optar per parar-lo. Això sí, els càntics van continuar amb gran esglai per a la fauna nocturna de les Gavarres que devien sortir corrent cap a Calonge per que no vam veure ni una trista bestiola salvatge de les que ecològicament s'han de protegir (per que de bestioles salvatges de les que ecològicament no s'han de protegir ja en portavem un al grup). Xino xano, anar fent, vam començar la baixada del Puig Estela cap al peu de Sant Miquel. I a mitja baixada, a tota velocitat, un llum va sortir disparat a la velocitat de la idem i es va perdre al mig del bosc. Ja veus a cinc ganàpies suats, amb maillot, al mig de la nit, il·luminats per la lluna plena i unes llanternes petitoies buscant la maleïda llum. Aquí segurament hi ha qui pensarà "ostres, si que anaven torrats, no trobar un llum al mig de la nit". Potser anavem torrats, però el problema de la llum és que s'havia apagat. Finalment la vam recuperar, la vam tornar a muntar i apa, cap a Sant Miquel falta gent.

En poca estona erem a dalt... però...
- i el servei logístic?
- Guau, que bons que sóm, hem trigat menys que en cotxe!-
- No pot ser, si ens hem entretingut molt...-
- Deuen haver sortit tard
- Truquem-les (aquí cal dir que el "-les" indica clarament gènere femení)
...
- On sóu?
- No ho sabem
- Heu passat can Max?
- No ho sé
- Heu vist la casa de les Figues? (per als que no coneixeu la zona, sapigueu que és una casa en runes que té aquest nom, i no te res a veure amb cap prostíbul de carretera)
- Ai, no
...
- Hi ha un senyal que posa "Els Àngels, 5 quilòmetres"
- mmmmm... em sembla que us heu passat. Torneu enrera fins a Can Max, gireu, compteu dos trencants i gireu a l'esquerra
- vaaale
...
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?
- No, home, no, que no té pèrdua!
....
- Triguen molt no?
- Potser sí, les tornaré a trucar
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?
...
- On sóu?
- Ja hem trobat el camí, sóm a una casa molt xula amb piscina i rosers!
- Què???
- Si, te una tanca, però el camí baixa molt
- Debeu ser direcció a Celrà
- Sí, sí... es veuen els llums al fons... i la torre de comunicacions de Vista Alegre!
- Glups... la torre de comunicacions de Vista Alegre és a Girona, no a Celrà!
- Doncs aquí el que es veu és la torre de Vista Alegre!

(- VOLS DIR QUE NO HAURIEM D'ANAR A BUSCAR-LES?)
(- Si, però on deuen ser?)
(- Que tornin a Girona i pugin per Sant Daniel!)
(- Els mosquits se m'estan menjant)
(- Cocinero, cocinero...)

- Escolteu, torneu enrera fins la carretera!
- Val, quan arribem us fem un truc
...
- Ja sóm a la carretera, tenim can Max al davant
- Esteu al tancat de Can Max?
- No hi ha cap tancat, és al mig d'un revolt
- Un revolt? no serà Can Mascort
- Si, Can Mascort, can Max!
- NO, que on havieu d'anar era a Can Max, que ara en diuen Can Pol!
- Ostres, i per que no ho deieu?
- (GRRRR) Doncs pugeu cap a Can Pol, compteu dos trencants i gireu a l'esquerra! Està senyalitzat
- Ah, val!
...
- Si que triguen...
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?

Finalment, la remor d'un motor ens dona esperances: els serveis logístics han arribat. El cava i les galetes ja són aquí. I els plàtans!!!

- Vinga, arribem-nos fins a dalt de tot
- Ara s'ha de pujar?
- GRRR

A dalt la torre de Sant Miquel, però, els plàtans i les coockies remullades amb cava (begut en copa, que no ens estem de res) van anar arreglant les coses. La síndrome d'abstinència va poder ser subsanada, i després d'una estoneta de relax, amb estiraments i extranys exercicis físics inclosos (i que no descriuré per deixar còrrer la imaginació dels que només llegeixen aquest blog per que han posat "sexe" i "Sant miquel" al Google i els hi ha sortit aquesta plana) arribava el moment del descens.

La baixada en bicicleta es va fer pel costat de darrere (de la muntanya, presuposant que Girona és al costat del davant), passant pel costat de la font Martina i girant a la dreta abans d'arribar a Can Mistaire. No sé si per culpa de l'alcohol, de l'excés de velocitat, de la manca de visió, d'una pedra al camí, d'un error humà o què un petit ensurt va fer anar per terra a un dels membres de l'expecidició (un cop més, i per als del Google, informo que com a membre s'enten component). La baixada que teniem davant la vam fer amb seny i eficàcia (això no era el lema d'algun partit polític? ... no , no ho crec: seny i eficàcia no va amb ells), i en poc temps ja erem al punt de reagrupament. Aquest cop el fet que arribéssim abans que el cotxe ja era lògic: haviem agafat el camí més curt.

Aquest cop les fotos van quedar fosques, però és el que té la nit tot i la lluna!
Si heu arribat fins aquí és que teniu ganes de llegir. Us proposo que opineu, ja sigui sobre la sortida, sobre el blog, sobre els efectes dels brindis en el sexe o sobre què és pitjor, si un any sense sexe o set anys de mal sexe (o continuar com fins ara). Si us porteu bé us prometo enquestes a tort i a dret. De moment, en teniu una sobre els GPS (que no tenen res a veure amb G sPotS)

dimarts, 1 de juliol del 2008

De mamífers i ocelles

Tothom sap (o sabia, al menys abans de l’ESO) que els ratpenats són uns mamífers voladors de costums nocturns. I pel fet de ser voladors molta gent (especialment després de l’ESO) es pensa que són aus. Per a que no s’ens digui que bandegem el castellà, també en podem dir “pájaros”. I per ser respectuosos amb tots els gèneres podriem parlar de les “pájaras”. Doncs això, aquesta serà una crònica sobre les experiències d’uns mamífers nocturns, alguns dels quals van agafar una “pàjara”. I fins i tot algun d’aquests mamífers nocturns van intentar volar, amb l’únic resultat d’un munt d’hematomes per tot el cos.

No sé si haureu observat que el perfil del litoral de Catalunya (entenent com a tal els límits de la comunitat autònoma espanyola del mateix nom) te un bony al sud i un bony al nord. El bony del sud ja l'haviem fet fa quinze dies, de dia i de planer. El bony del nord tocava ara, de nit i amb pugibaixes.

Però comencem per el principi. I en aquesta ocasió, el principi no era la foscor: encara era de dia. La delegació de BTT Girona que es desplaçava cap a Roses –els dos Josepsmaries, en Lluís, la Mun i la Laura- havia quedat a partir de quarts d’onze per sopar a casa d’un dels components del grup. El cas és que l’únic que ja havia sopat, per qüestions familiars, va ser el primer d’arribar (tret del titular, que obviament ja hi era). Un altre (escric altre per distingir d’altra, que seria definitori del seu sexe) se n’havia adonat que anava enrera de són, i tot i la truita (feta per la mama) promesa va optar per dormir. La delegació barcelonina, després d’una experiència “RENFE, tu otro tren de vida”, que l’havia deixat tirada a l’estació sense cap més explicació que “este tren hoy no pasa”, havia hagut d’agafar el vehicle particular, carregar-hi la bicicleta i les dues ampolles de vi i s’havia perdut, literalment, per dins Girona buscant el punt del sopar. Al final vam sopar, i a mig àpat es va presentar en Toti a oferir-nos il·luminació. Això sí que dona gust! Llums per tot arreu.

Amb calma, per que teniem temps ens vam dirigir a recollir al dormilega de la colla (en aquest cas “al” no indica gènere, si no referència genèrica a la persona en qüestió l’anonimat de la qual es mantindrà per si de cas). Abans de sortir, però, una trucada per avisar. “Coi, no contesta” “Es deu estar dutxant” ”Som-hi igualment”. Pel camí, sona el telèfon: “Heu marxat sense mí?” “Glups” “És que m’acabo de despertar ara mateix” “Vinga, espavila, que passem a recollir-te”. Què caraisos! La una, un quart de dues (nervis), dos quarts de dues (més nervis, histèria), dos quarts i mig de dues (marxeu, ja us atraparem), tres quarts de dues (finalment!!!). Sort que en aquest cas no hi havia cap samarreta en joc!! La tensió acumulada genera males cares, però bé està el que bé acaba, i en aquest cas aconseguim arribar a l’hora al punt de partida. Per ser exacte 2 minuts abans de sortir, si volem precissar una mica més. Afortunadament costa una mica agrupar al personal, i la sortida finalment acaba essent a les 3. Pel camí, a l’alçada de Figueres, una lluna minvant de color roig fa tèmer una nit sagnant, més pròpia dels vampirs que dels ratpenats... o potser era una premonició de la victòria roja del diumenge?

Ja hi sóm, tots amb les nostres armilles fluorescents, els nostres frontals, els nostres dorsals (i per dorsals s’entenen els números que pengem a les bicis per identificar-nos, no te res a veure amb cap tipus de musculatura oposada als pectorals ni cap aleta més pròpia dels peixos) escoltem amb atenció l’speech que s’ens fa. Una sortida que serà neutralitzada en tot moment, amb l’únic objectiu de passar-nos-ho be i veure sortir el sol al Cap de Creus. La proposta d’agrupar-nos per afinitats no deixa de ser una proposta. Al final la gent s’agrupa per marxa, i la neutralitat es perd ràpidament.

El primer tram ens porta per carretera asfaltada fins l’Almadrava, després d’haver superat Canyelles. Poc després deixem el camí asfaltat i entrem a un corriol que, amb tot el grup junt i ple de pedres i pols comença a marcar una mica el ritme del que vindrà a continuació. El que per a uns és divertit, per a d’altres és el principi del patiment. Una baixada per pista en bon estat ens porta cap al paradís de la deconstrucció, la cala Montjoi. No ens hi parem, per que a aquestes alçades encara no teniem gana (i si n’haguessim tingut, tampoc ens haurien solventat res) i ens dirigim cap a la cala Jòncols. Abans d’arribar-hi, però, ja comencem a pujar. El ritme que anem agafant (que van agafant els primers) fa pensar que allò que s’havia dit de sortida neutralitzada no ha quedat massa clar. El grup es comença a estirar. N’hi ha que tiren més i n’hi ha que s’encallen. A dalt unes llumetes ens indiquen la presència del “Big Brother” que tot ho controla. Què deuen pensar veient l’espectacular corrrua de llumetes movent-se fent zigazagues tot vorejant la costa? Un escamot enemic que els ataca? El més segur és que estiguin dormint! Unes complicades tanques ens dificulten el pas, però no l’impedeixen: amb les bicis sóm capaços de gairebé qualsevol cosa. I tot i la poca llum, la pols que aixequem, les pujades i baixades amb pedres traïdores seguim endavant. Uns metres més enllà acabem arribant al final de la pujada. El reagrupament costa, per que les darreres unitats han quedat molt despenjades, però això s’aprofita per menjar algun plàtan i renegar contra el GPS que ha decidit que d’aquí no passa i s’apaga, tot i les piles noves posades abans de sortir.

Una petita espera per permetre als ressagats refer-se i tornem a arrancar. Clar que els ressagats ho són de mena, i ja comencen la nova sortida ressagats. Les primeres “pájaras” ja n’estàn fent de les seves, i les forces perdudes en la pujada es pagaran en pocs moments: Mentre imprudentment hom s’ajusta el casc “vigila, que encara cauràs”... crash patum smash! Quina nata! (l’expressió, políticament correcta, substitueix la descripció exacte del que realment va passar i vam veure). El cop del personatge anònim –que després es queixa quan li diuen que sempre cau- va ser de reportatge. En baixada les patacades són així: primer caus pel damunt del manillar i després la bicicleta et torna la jugada passant-te pel damunt. La víctima, estesa a terra amb els ulls tancats, i l’espectacularitat de la caiguda fan pensar als qui no la coneixen que la cosa pot haver estat sèria. Però després d’uns instants de tensió, i en veure que responia d’una manera acceptablement coherent (dins les possibilitats disponibles) a les preguntes, ja veiem que no ha estat gaire res fora de l’habitual. La petició d’un dels presents d’una càmera de fotos per immortalitzar el moment és rebuda per part de la víctima amb un somriure, la qual cosa confirma que això no ha estat res (ja s’ho trobarà després en forma de blaus per tot el cos, però). El que s’ha d’arribar a fer per fer parar a un grup quan estàs en plena “pàjara”.

Però res, en un “aixuga’t i tornem-hi” comencem a pedalar novament... i cent metres més avall el rescatador té una rebentada. Això passa per fer bromes de l’arbre caigut!. Afortunadament un estol de mecànics es llança damunt la roda i fan el canvi en menys temps que els McLaren de Hamilton i Alonso repostaven l’any passat. Clar que ben mirat tampoc té tan de mèrit...

La baixada fins a Cadaqués per part del grupet de cua es fa a un ritme potser més baix del que seria habitual, probablement a causa de l’ensurt patit moments abans. Cadaqués ens rep en silenci. A aqueta hora, quarts de 6, inclús els més noctàmbuls s’han retirat i només una colla d’aixelebrats en bicicleta van cap al sol ixent (el de la casa de Nova Orleans, recordeu?). El primer grup ha decidit fer un vol facultatiu, i s’apropen a veure els ous d’en Dalí. Que dic jo que ja deuen estar una mica passats, no? Però en això dels ous no m’hi vull posar, no fos cas que en sortís escaldat... El segon grup opta per anar ràpid cap al Cap de Creus, cap al sol, cap al far... cap a l’esmorçar!

El camí (carretera) que teòricament havia de ser un passeig es converteix en una purga brutal per al personal. Les contínues pujades i baixades es conxorxen amb una forta tramuntana que fa anar les bicicletes d’una banda a l’altra de la carretera, o be es posa de cara per frenar als més esforçats. Mai, mai, mai, apreta des de darrera!

Finalment arribem al cap de Creus. El sol ha tingut el detall d’esperar-nos, igual que la furgoneta amb l’avituallament. Uns motoristes, igual de sonats que nosaltres, també esperen la sortida del sol.. L’espectacle és meravellós –em refereixo a la sortida del sol- , tot i que hi ha qui s’estima més menjar plàtans per refer-se. L’ocasió s’aprofita també per fer un pipi... calculant be la direcció del vent.

La tornada fins Cadaqués torna a presentar problemes per als més tocats, rematats per una tramuntana cada cop més traïdora... que només bufa entre Cadaqués i el cap de Creus!. A la plaça les forces de l’ordre local s’esveren davant la presència de gent amb pinta d’esportistes a primera hora del matí. No hi deuen estar massa avesats, i ens llegeixen la cartilla. Els gots que es trenquen de fons no els fan immutar: l’ocupació de la via és el més important. Afortunadament el “bon rotllo” acaba imposant-se, i ens deixen amb les nostres màquines i ells continuen la seva ronda mentres els escombriaires recullen les restes de les festes de la matinada anterior.

Algú ens deixa aquí, i opta per pujar amb la furgoneta. La resta ens enfilem pel calvari que ens portarà fins el Coll de Perafita, on ens espera un segon reagrupament. Diversitat de criteris: el sol ja apreta, la manca de són ens enfonsa! Què farem? Una doble opció: baixar per carretera o fer un tram de camí. Una part important opta per la carretera: “la cosa està muuy mala”. La resta encara té humor per fer un tram més de camí.

Al final per a tots és al bar el nom del qual no recordo, on ens hi esperen unes botifarres, unes claretes, i una rifa tipus UEFA (és a dir, amb els bombos amanyats) que l’organització ha preparat amb molt d’estil i professionalitat. Enhorabona, seguiu així!

De fotos s’en van fer moltes, algunes de les quals les va fer el nostre bon amic Lluís que com sempre les ha penjat al
seu Picasa.

El retorn a casa, una tortura per la son acumulada. Descarregar les bicis i cap a la dutxa. Això sí, el que comptava amb la truita de la mama per dinar es troba que, mentres és a la dutxa, li entren a la cuina i se l’hi emporten. Quin desengany... que no descobrirà fins al cap d’unes hores per que cau fet una piltrafa al llit i s’hi adorm...

dimecres, 18 de juny del 2008

Gastrociclisme

Aquesta crònica arriba amb una mica de retard, però és el que te quan et fas un fart d’alguna cosa: necessites una digestió llarga i tranquila per païr tot el que has menjat. No us penseu que la frase anterior sigui una metàfora referent al tip de pedalar que ens vam fer el cap de setmana, no (tot i que també vam pedalar una miqueta). Es la transliteració del molt, i molt bo, que vam menjar aquests dos dies al Delta de l’Ebre. A aquestes alçades gairebé tots (sempre n’hi ha algun que li costa més) ja haureu arribat a la sàvia conclusió que el títol té més a veure amb la gastronomia en bicicleta que amb la velocitat que els gasteròpodes poden assolir dalt d’una màquina. D’aquest darrer tema, si de cas, en parlarem en una altra ocasió.

Ja feia temps que es covia la idea presentada per la Laura d’anar una mica més enllà de les zones de pedalada habitual. I així, la mateixa Laura va proposar una pedalada pel Delta de l’Ebre, va preparar un cartellet promocional, va buscar allotjament i va proposar un parell de rutes per la zona. La darrera setmana va ser, com sempre, la de les altes de darrera hora i de les baixes inesperades. Al final, la Mun, en Lluís, els dos Josepsmaries, la Victòria i en Jordi (aquest sí que en sap, que s’apunta a les bones!) sortien des de Girona, mentres que Barcelona estava representada per l’esmentada Laura, en Dani, la Margot, l’Ana i la Helen.

De bon matí de dissabte començavem a baixar cap al Delta. En això estavem tots d’acord, el Delta era a baix, tan geogràficament com en alçada. Suposo que pel fet de ser tan avall es fa difícil treure’n aigua, però això ja seria entrar en temes fangosos i podiem patinar. Així, es presentava el clàssic problema del tren, però en versió automòbil: Si dos cotxes surten de Girona a una velocitat V1 en direcció sud i dos cotxes surten de Barcelona en la mateixa direcció a una velocitat raonablement semblant a V1, a quines hores X i Y han de sortir dels origens respectius si es volen trobar a una hora Z a un lloc indeterminat entre Barcelona i Tarragona? I el que és més important... hi haurà esmorçar al punt de trobada?. La segona resposta és fàcil: sí, si es queda a una àrea de servei. La primera no la sé, però el cas és que ens vam trobar al mateix punt amb una curiosa simultaneïtat. El que tocava eren les salutacions, les presentacions, passar llista... "ostres! Falta en Dani!" "Tranquil, que ja ve... ara és al Berguedà preparant una cursa d’orientació, passarà per Terrassa i després ja vindrà." "Ahhh!" Si aquest és l’especialista en orientació, i per anar a la desembocadura de l’Ebre puja fins el Cadí... ja em diràs com anirem els altres!

Enfilem cap avall, i ja comencen els problemes: els uns surten per l’Ampolla, els altres per Amposta. És el que tenen els GPS, que si els hi poses poblacions que comencen igual es fan un embolic. És el que tenen les dones, que si els hi dónes un mapa no el saben llegir. És el que tenen els homes, que no pregunten mai res. (les tres raons anteriors són per a que cadascú trii, segons si és home, dona o màquina, quina és la raó per que ens perdéssim abans d’arribar). El cas és que es presentava un dilema. Què fem? Ens reagrupem? Dinem? Anem a l’”hotel”?. Al final hom decideix anar fins l’”hotel”, cadascun pel seu compte... la qualcosa no és gens fàcil!. Al final ens hi trobem. Suposo que els més perspicassos ja haureu observat alguna cosa rara en el fet que “hotel” aparegui sempre entre cometes. De fet l’allotjament triat era un alberg de joventut on nosaltres erem els més joves (clar, què es podia esperar, si no!). La direcció del local ens havia preparat una suite duplex (sí, sí, dues plantes per a nosaltres!) amb 12 llits i cap llitera. El repartiment del local es va fer sense cap ordre i amb ben pocs problemes.

Següent decissió: on anem a dinar? Aquí hi va haver una fallada de l’organització: no havia quedat clar si menjavem de bocata o de restaurant, i la meitat de la colla portava bocata. L’altra meitat, aconsellada per la recepcionista (tot sia dit que se la va presionar una mica fins que va dir el que voliem que digués) va decidir anar fins l’Ampolla, a un local de renom el nom del qual ha quedat en l’oblit. Allà, la meitat sibarita es va obsequiar amb uns entrants consistents en amanida, xipironets, gambes... “les gambes, les voldran fregides o enfarinades?” Resposta obvia: “un plat de cada”. De segon, un arroç mariner. No cal dir que estava tot deliciós, i quan un dels bocateros va entrar per demanar un cafè, no va poder estar-se de demanar un plat i ajudar a acabar el sucós arroç que quedava sobre la taula. De gamba, això sí, no en va tastar ni una.

Havent dinat així no hi ha qui pedali, i clar, per païr una mica s’imposava una passejada a peu, que vam aprofitar per endinsar-nos per un camí-pont que s’endisava a la bassa de les Olles pel mig d’un canyissar. Això ens va permetre arribar fins una curiosa estació de bombeig que treia aigua de la bassa per enviar-la al mar. Estavem sota el nivell del mar!! De passada hom va intentar fer una classe d’enginyeria intentant explicar el funcionament d’un cargol d’Arquímedes. Per la cara que posaven tots davant l’explicació quan tirava palets a l’aigua per fer més visionable el funcionament crec que no s’en va sortir gaire bé, però l’intent estava ben justificat: el palet pujava aigües amunt!

"Què fem, anem en bici o què?"

Doncs apa, cap a l’alberg a buscar les bicis. L’equipament va ser ràpid, i en previssió que els mosquits estessin esperant ens vam ben ruixar del repelent repelent (no, no és un error, és que el repelent fa una pudor repelent). Abans de sortir, però, n’hi va haver un que, en una demostració de patositat (o anecositat, en català normatiu?) ja va caure en enganxar-se-li el pedal automàtic amb un xiclet. Seguint la política de la casa es mantindrà l’anonimat del protagonista per mantenir-ne el bon nom. Sí, ja sé que de bons noms no n’hi ha gaires, però permeteu la pressumció de bonhomia. L’objectiu era la punta del Fangar, i en poca estona ja erem al començament de la barra, entenent com a barra l’accident geogràfic corresponent i no una part del mobiliari típic d’un establiment de begudes. Començava aquí la tasca d’aproximació al Far per un camí de sorra, a punts compacta, a punts flonja. En aquests darrers trams les esses i algun ensurt van fer perillar la nostra verticalitat, però no consta cap caiguda espectacular digna de menció. Mentres uns feien fotos els altres van seguir avançant. Què diré avançant... van començar a volar! A volar? Però si van pel damunt de l’aigua! Un espectacular miratge feia que el terra desaparegués i cotxes, bicicletes i far, en la distància, semblessin no tenir cap recolçament. Us puc ben dir, però, que tothom tocava de peus a terra (que no vol dir que hi toquessin del tot).

La tornada no va tenir cap secret, tret d’un bon intent d’incloure un tram d’aventura per la platja que al final no es va fer efectiu. Els mosquits picadors no van aparèixer, tot i que els que es posen a la boca, a les narius, a les orelles, als ulls... allà on no els demanen van molestar en algun moment. D’ocells raros, en el sentit estricte d’au voladora, en vam veure algun, però com que no portàvem ni el manual d’ornitologia ni l’expert en fauna no s’en pot explicar gaire cosa. En total uns 35 km de planer.

En arribar, dutxeta i canvi de roba per anar a sopar. N’hi va haver un que per anar a la dutxa s’en va emportar el GPS. Tot i que a aquestes alçades ja no es mereix l’anonimat, més que res per que és el mateix del xiclet d’abans, la paciència del redactor i uns elevats principis morals fan que es continuii mantenint en silenci el seu nom. En aquestes en Dani, desorientat per la falta de referències, arribava per anar a sopar.

Després de sopar tocava anar a dormir, que en això sóm molt posadets. A l’obrir la porta de la suite, però... agggggss! Quanta humanitat! Mal està el dir-ho, però el resultat de tancar la roba de 10 persones que arribaven de pedalar a una habitació mal ventilada havia tingut uns resultats nefastos! I hi haviem de dormir! L’obertura de la única ventilació i la capacitat d’adaptació al medi de l’ésser humà van fer possible un intent de conciliar el són, que demà esperava més exercici. Al posar bé els llits, però, el del xiclet, el del GPS, el molt... encara en va fer una altra: al desplaçar el seu llit a l’altell sense rodapeus una mica més i el llença al daltabaix. I la veïna de baix, en defensa pròpia, va iniciar un contraatac verbal i un principi d’escalada (sí, escalada, que és el que es fa quan es puja per llocs no habituals) al piset de dalt. El resultat: un atac de riure imparable per part de l’innombrable. Per que això, senyors, això no te nom! Al final, afortunadament, el cansament de la jornada va poder més que la calor i tots calladets vam intentar agafar el son.

Ja sóm a diumenge, i toca l’altra punta del delta, la barra del Trabucador. Per això haviem de travessar el riu (me l’imaginava més gran), i el mitjà escollit, més que res per que era l’únic, va ser el tranbordador Garriga. A una banda del riu, on erem nosaltres, hi havia Deltebre (eps, que fins ara no us havia dit ón erem). A l’altra, Sant Jaume d’Enveja. Doncs això, com el dia abans, pel mig d’arrossars arribarem a la platja dels Eucaliputs. Una paradeta i vinga, cap a la barra del Trabucador. I és que això de la barra és el nostre tema. Abans d’arribar a la part més estreta de la barra uns torets miraven als que passaven pel davant seu. Una mena d’autopista de sorra compacta feia que cotxes i bicicletes agafessin les velocitats que podien o volien. Algun intelectual aprofitava el terreny per enlluernar a la seva xicota fent derrapar el vehicle al mig de la sorra. I nosaltres pedala que pedala. Ja arribavem a la part més estreta, i els menys habituats a pedalar ja en tenien prou. Tot i el terreny, totalment pla, pensaven el retorn i en els glutis adolorits per la falta de pràctica (de bici, vull dir). Els més avesats a pedalar iniciaven una cursa gairebé individual contrarrellotge cap a la punta. Set quilòmetres més endavant de la recta sense obstacles amb el mar a banda i banda una paradeta. Ostres, només hem arribat 5! La resta, o havia tornat tranquilament cap a l’alberg o s’esperava a mig camí. El que passa és que no erem a la punta de la Banya, paratge protegit del parc natural del Delta de l’Ebre, si no al principi de la Banya. Un senyal indicava una torre de guaita a 1.5 km, però no hi havia camí, s’havia d’anar per la platja. Les ganes que havien quedat el dia anterior de pedalar al costat de les onades van poder més que el pensament en el retorn, i, dit i fet, els 5 del club s’hi van arribar. Allà, finalment, i des de lluny, esperaven els flamencs. El guarda del parc ens en va explicar els seus costums i ens va facilitar els seus binocles per veure’ls de més a prop. Un altre objectiu aconseguit!

El retorn a l’alberg es va fer ràpid, recollint als membres desmembrats del grup, amb una rebentada que va solventar l’equip de mecàniques de la casa (de fet només una va fer de mecànica, però sempre és un primer pas abans de començar a aprendre com va això dels mapes), pas entre les llacunes de l’Encanyissada i la Tancada, travessa del riu –fent esperar un momentet el transbordador mentres l’especialista en restaurants reservava plaça per a dinar- nova dutxa i apa, cap als cotxes i a dinar. Havien estat 50 kilòmetres pedalant, amb un desnivell màxim, al pujar i baixar del transbordador, d'uns 2 metres.

En aquest dinar tampoc ens vam estar de res, i començant a les 4 eren passades les 6 i encara no ens haviem aixecat. Pel davant ens quedava un camí de retorn prou llarg a tots, que vam fer amb l’alegria d’haver passat un divertit cap de setmana gastronòmic amb l’excusa d’anar en bicicleta.

Aquest cop de fotògrafs n’hi va haver uns quants, i a més d’en Lluís, la Laura i en Josep M també han penjat unes quantes fotos.