Els habituals d'aquest blog esteu acostumats al to divertit, fins i tot sarcàstic, que solen impregnar les cròniques. Avui, però, no serà així. I no serà així per que, tot i que ell sempre havia estat de la broma, ara ja no en podrà fer cap més. Em refereixo a en Josep, que ben comptats de vosaltres coneixeu.
Amb en Josep ens vam conèixer no a Girona, si no a Terrassa, quan estudiàvem. A partir de segon de carrera el lobby gironí va muntar un piset amb cinc estadants, dos dels quals érem nosaltres. Essent gironins en terra estranya no va ser difícil establir-hi amistat des de bon començament: el transport entre la cocapital del Vallès i Girona era complex per mitjans públics, i ens haviem de buscar la vida, si no voliem dedicar-hi un dia a la setmana, a compartir vehicles particulars. D'aquella època em sembla que n'han acabat sortint els VAOs, Vehicles d'Alta Ocupació, que podien ser un R5, un Dyane 6, un Peugeot 205, un 124D o fins i tot el seu tronat 1500 amb cinc ocupants carregats amb les bosses per passar la setmana. El consum dels artefactes (que tret del R5 no tiraven ni a pedrades) era molt constant: un dipòsit de benzina per anar i tornar a Terrassa. El 1500 va acabar morint en acte de servei el dia que, al peatge de Girona, va perdre l'alternador (el cargol que el subjectava sempre vam sospitar que havia estat el cataclanc que haviem sentit al peatge de La Roca).
Un cop acabada la carrera vam anar a conèixer una mica Europa, i oh, Europa!, allà vam conèixer la que després seria la seva dona. L'amistat, però, continuà, amb sortides a la platja, a pescar... bé, a tirar la canya, sopars (l'endemà d'un dels quals va ser pare, mai sabrem si fruit d'una pujada de tensió deguda al plat de torrades amb anxoves que ens vam cruspir)... Un estiu de la meitat dels 90, em va trucar. Eps, una altra xefla!. Doncs no, era una proposició seriosa: la seva dona havia marxat uns dies a veure la família i em preguntava si no em faria gràcia fer sortides en bicicleta. Ni ell ni jo en teniem, o sigui que vam haver d'anar-la a comprar. Al final vam acabar a Basoli. I allà, la setmana del 15 d'agost de no sé quin any, ens vam comprar dues Legnano, una vermella per a ell i una platejada per a mí. La meva la teniu vista, segur: és la de la portada del llibre. I per si us interessa, encara corre: la va heretar el meu germà, que encara la fa servir tot i no tenir cap mena de suspensió i portar la intemerata de quilòmetres. I fóu així com jo, que només havia actuat en grau de col·laborador necessari vaig haver d'acabar assumint el paper d'inductor.
Amb aquella bicicleta vam començar a fer les primeres rutes. Ell em va ensenyar on era Sant Cristòfol, i com arribar-hi (en aquella època encara no estava acabat el carril bici del Carrilet). Amb aquelles bicicletes haviem fet sortides pels voltants de Pals, els aiguamolls, la gola del Ter... També amb ell vam pujar per primer cop als Àngels, i vam baixar cap a Juià. En una d'aquestes baixades, volent fer una demostració del que veiem per televisió, va voler fer un salt en un trenca-aigües. La falta de perícia de l'artista, l'excés de velocitat i potser que el tipus de bicicleta no era el més adequat va acabar amb un rebot brutal i una d'aquelles patacades que fan història. Afortunadament portava casc, però malauradament també portava ulleres. El casc li va salvar de fer-se un trenc al cap, però les ulleres se li van clavar al nas i tot i que el va salvar, li va deixar una marca per a les restes. Això va valdre com a excusa per a entrar en vigor la prohibició d'anar en bici. La família pesa, i quan un es presenta amb la cara nafrada d'aquella manera les ordres de la superioritat s'han d'acatar.
En el meu cas l'afició ja estava creada, i a partir d'aquí va continuar buscant nous camins, prenent notes (quins temps més treballadors aquells) fins a treure'n una plana web i d'allà, més formalment, un llibre. Ell va continuar amb la família i alguna sortida amb bicicleta per Pals. Quan el llibre va estar acabat el vaig convidar, com no, a la presentació. Com sempre va arribar tard, i des de fora la llibreria anava fent mueques mentres jo intentava mantenir un discurs mitjanament coherent del que hi havia al llibre.
Un cop acabada la carrera vam anar a conèixer una mica Europa, i oh, Europa!, allà vam conèixer la que després seria la seva dona. L'amistat, però, continuà, amb sortides a la platja, a pescar... bé, a tirar la canya, sopars (l'endemà d'un dels quals va ser pare, mai sabrem si fruit d'una pujada de tensió deguda al plat de torrades amb anxoves que ens vam cruspir)... Un estiu de la meitat dels 90, em va trucar. Eps, una altra xefla!. Doncs no, era una proposició seriosa: la seva dona havia marxat uns dies a veure la família i em preguntava si no em faria gràcia fer sortides en bicicleta. Ni ell ni jo en teniem, o sigui que vam haver d'anar-la a comprar. Al final vam acabar a Basoli. I allà, la setmana del 15 d'agost de no sé quin any, ens vam comprar dues Legnano, una vermella per a ell i una platejada per a mí. La meva la teniu vista, segur: és la de la portada del llibre. I per si us interessa, encara corre: la va heretar el meu germà, que encara la fa servir tot i no tenir cap mena de suspensió i portar la intemerata de quilòmetres. I fóu així com jo, que només havia actuat en grau de col·laborador necessari vaig haver d'acabar assumint el paper d'inductor.
Amb aquella bicicleta vam començar a fer les primeres rutes. Ell em va ensenyar on era Sant Cristòfol, i com arribar-hi (en aquella època encara no estava acabat el carril bici del Carrilet). Amb aquelles bicicletes haviem fet sortides pels voltants de Pals, els aiguamolls, la gola del Ter... També amb ell vam pujar per primer cop als Àngels, i vam baixar cap a Juià. En una d'aquestes baixades, volent fer una demostració del que veiem per televisió, va voler fer un salt en un trenca-aigües. La falta de perícia de l'artista, l'excés de velocitat i potser que el tipus de bicicleta no era el més adequat va acabar amb un rebot brutal i una d'aquelles patacades que fan història. Afortunadament portava casc, però malauradament també portava ulleres. El casc li va salvar de fer-se un trenc al cap, però les ulleres se li van clavar al nas i tot i que el va salvar, li va deixar una marca per a les restes. Això va valdre com a excusa per a entrar en vigor la prohibició d'anar en bici. La família pesa, i quan un es presenta amb la cara nafrada d'aquella manera les ordres de la superioritat s'han d'acatar.
En el meu cas l'afició ja estava creada, i a partir d'aquí va continuar buscant nous camins, prenent notes (quins temps més treballadors aquells) fins a treure'n una plana web i d'allà, més formalment, un llibre. Ell va continuar amb la família i alguna sortida amb bicicleta per Pals. Quan el llibre va estar acabat el vaig convidar, com no, a la presentació. Com sempre va arribar tard, i des de fora la llibreria anava fent mueques mentres jo intentava mantenir un discurs mitjanament coherent del que hi havia al llibre.
Darrerament haviem anat perdent el contacte, tot i que no l'amistat. L'any passat per una trucada vaig conèixer la mort sobtada de la seva mare i, de manera gairebé simultània, el fet que ell havia passat per una època de mala salut que semblava recuperada. Vam reprendre una mica les antigues trobades, però les "obligacions" d'uns i altres feia difícil mantenir un contacte fluïd. No vam tornar a anar en bicicleta, però si que vam anar en barca i vam fer algun sopar. Les diferents prioritats a la vida de cadascú, però, va fer que els contactes no tinguessin continuitat.
Aquest matí m'han trucat per informar-me de la mort del pare d'un company. Encara no sabien l'hora del funeral, i quan ho he consultat a internet, un altre nom m'ha aparegut a la pantalla: en Josep.
Sense ell els seus companys de pis no hauriem sabut que la carrera es podia fer en cinc anys. Sense ell, segurament no hauria començat a anar en bicicleta de muntanya. Sense ell, molt del meu humor àcid no existiria. Sense ell probablement no hi haurien hagut rutes innovadores ni res del que ha vingut a continuació.
Aquest matí m'han trucat per informar-me de la mort del pare d'un company. Encara no sabien l'hora del funeral, i quan ho he consultat a internet, un altre nom m'ha aparegut a la pantalla: en Josep.
Sense ell els seus companys de pis no hauriem sabut que la carrera es podia fer en cinc anys. Sense ell, segurament no hauria començat a anar en bicicleta de muntanya. Sense ell, molt del meu humor àcid no existiria. Sense ell probablement no hi haurien hagut rutes innovadores ni res del que ha vingut a continuació.
No sé si aquest escrit quedarà sempre aquí, o algun dia el treuré. Avui, però, necessitava penjar-lo. Crec que ell s'ho mereix.
Vulgui això ser un homenatge a un dels fundadors, potser desconegut, d'aquesta colla que sortim en bicicleta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada