L'arbre del be i del mal

El primer cop que ho vam fer vaig dir que era mereixedor d’una crònica. Però al final sempre passa el mateix: el que semblava un gran esdeveniment es torna rutinari, i tot i que manté l’interés sembla que ja no sigui el mateix. N’hi ha que fins i tot posen en dubte si val la pena posar-s’hi. Jo sóc dels que crec que sí, que val la pena. I em sembla que hi ha més gent que pensa el mateix. Val a dir que amb les calors estivals això de fer-ho a la fresca de la tarda, després d’una bona migdiada, sempre acompanya més que fer-ho quan la xafagor s’et menja i et fon. També passa que, en els inicies, el desconeixement fa que t’imaginis coses que no són. En aquest cas algú, quan va passar per uns camps de fruiters, en lloc de veure el que realment eren, perers, hi va veure pomeres, no sé si impulsat per una formació bíblica que el dirigia més cap a la poma que cap a la pera.

Per això, quan el dissabte vam proposar repetir les pomeres l’acceptació va ser força gran. Haviem quedat a 2/4 de 7 davant la seu de la benemèrita a Girona, un punt de partida que ha anat substitutïnt el de la gasolinera del carrer de Creu. El cas és que a l’hora concertada ja hi havia uns quants dels que voliem pedalar, un missatge dient “arribaré tard, espereu-me!” i una sorpresa: la Susan, en Dani i la Emma (ella al darrere a la seva cadireta) ens hi esperaven. Tot i no venir a fer la pedalada havien tingut el detall de venir a saludar-nos. I quan ja hi vam ser tots (això ja era cap a les 7), una nova sorpresa: sense avisar que venia, en Jose es presentava... amb una virgueria de bici nova de carboni! Noi, quin luxe, quina lleugeresa... que satisfet que s’el veia.

El cas és que ja veus a en Jose, en Toti (el promotor de la ruta), en Lluís, en Toni –això de sortir a les tardes sembla que li va més be- la Mun i en Jeiem pedalant pel carrilet cap a fer les pomeres. El primer que haviem de fer, però, era batejar la nova bicicleta. I què millor que travessar l’Onyar, que tot i portar poca aigua al menys encara en porta una mica, cosa que no es pot dir de les altres rieres i torrents que vam travessar. A l’hora del bateig, però, tothom va mullar menys el propietari de la nova bicicleta i un altre dels presents.

La ruta, per als que no la coneixen, travessa l’Onyar a l’alçada del torrent de la Teula, passa per Palol d’Onyar i resseguint la muntanya porta fins l’esgléssia de Quart (val la pena visitar-la). Es baixa fins al Celré, es travessa fins a Erols i es baixa cap al torrent del Corb, habitualment sec però que de vegades ens pot concedir el plaer de portar una mica d’aigua. La rampa de la sortida, amb roques i roderes, fa que sigui difícil de fer sense posar el peu a terra si no vols caure. I a l’altra banda ens esperava, ja de retorn, en Josep. Venia de fer la seva “ruta bàsica”, com l’anomena: anar fins a Sant Cristòfol, el coll de Bou i tornar.

Seguint amb la descripció, vam continuar cap a la casa dels ànecs, que ves per on tothom coneix amb aquest nom i no el que deu tenir de veritat (per que dubto que en diguin “casa dels ànecs”. A més, també tenen gallines, oques, faisans i d’altres animals de ploma -i per animal de ploma, en aquest cas, cal entendre ocells- el nom del qual m’és desconegut o tinc oblidat). Des d’aquí, pujada cap amunt a enllaçar amb la pista que va de Llambilles cap a Montnegre. En el punt d’enllaç, dos començaven a fer figa. A l’un se li havia acabat l’aigua, i a l’altra, les piles. El plàtan de rigor va ajudar una mica per continuar, però quan un està malament, està malament. Encara hi havia un xic més de pujada, fins arribar a la cruïlla de l’anomenda "ruta curta". Els dos més dèbils –el nom dels quals ja heu endevinat que no penso dir- deixaven al grup principal i inicaven la baixada. La resta de la colla optava per la ruta llarga. Aquesta segona puja encara un xic més, i passat el dipòsit d’aigua per a contingències dels bombers, i després d’un tram de baixada i una curta pujada, deixa la pista principal per la dreta i, després d’un tram de carena, comença una baixada plena de solcs i amb un terra sorrenc que fa emocionant (o perillòs, aquí cadascú te la seva percepció) que porta al mateix punt que la ruta curta: el mas Morell. Com que dubto que gaire ningú hagi entès les explicacions, val més que mireu el mapa.

A baix, però, comencen les desgràcies. Un dels primers que havien arribat, el nom del qual no cal dir si simplement es recorda que te certa tendència a les caigudes absurdes, deixa la bicicleta per descansar i aquesta, amargada per haver-se-li negat la baixada llarga, o potser en un atac de gelosia davant les lloances de la nova bicicleta de fibra de carboni i els comentaris d’una intenció de canvi, es torna cruelment contra la seva propietària i li clava ferotgement les dents a la cama. Molts direu que és una exageració, que una bici no pot bordar com si fos un gos. Però que te dents, no m’ho negareu. I jo us prometo que els hi va clavar a una de les parts més dures del cos. Per a que després diguin que els cops a les parts toves són els més dolorosos! Només de veure-ho feia mal. Mentres els serveis d’assistència atenien la ferida (aquí, la ferida pot fer referència tan a la persona com al trenc a la cama) arribaven els de la volta llarga. Primer un, després l’altra, deprés l’altra, després... després...ostres, en falta un! Un voluntari (d’aquests sempre n’hi ha) va girar per anar a buscar-lo. I un minut, i dos minuts, i tres minuts... ostres, els haurà atacat alguna bèstia ferotge de les Gavarres? La bici que falta és la nova! Ai, que no anirà be per a les baixades! (jo personalment crec que, en veure l’atac de gelos de l’altra bicicleta va pensar que el millor era no presentar-se. Les bicis, femenines elles, tenen aquestes coses). El cas és que la cadena de la bici nova no havia aguantat en un canvi sobtat provocat per un altre canvi sobtat, el primer de marxes, el segon de pendent. Afortunadament disposavem de les eines adients: d’una banda un pràctic trencacadenes i de l’altre d’una baula d’aquestes ràpides. Una demostració d’habilitat mecànica completava la d’habilitat mèdica prèvia, i d’aquesta manera, tots amb les mans brutes de pols, sang i greix (queda fastigós, oi?) donàvem per acabada la incidència.

Ja erem a les pomeres (en realitat perers), es començava a fer fosc i els compromisos adquirits amb tercers ja posava nerviosos al personal. La vespertina acabaria en nocturna, per poc, però nocturna.

Per tornar només quedava seguir pel costat dels camps fins arribar al Bugantó, a l’alçada del camí de Sant Cristòfol, anar direcció Llambilles, travessar la carretera i tornar pel carrilet fins a Girona. La que teòricament era una ruta per fer en una hora i mitja l’haviem convertit, hàbilment, en una ruta de tres hores. Per a que després hi hagi qui digui que el temps no es pot estirar...

Com sempre, en Lluís va fer les seves fotos.