dimarts, 22 de setembre del 2009

A rebentar!

Ja fa un xic de temps que no hi ha crònica, o sigui que s'ha d'aprofitar el retorn a l'activitat per reactivar el bloc. Els nens tornen al cole, i les criatures agafen les bicis. Observi's la diferència entre nen, que afecte al sexe i l'edat, i criatura, que és de sexe i edat indefinida (que no vol dir ni indiferent ni inexistent). Ja es veu el camí que pren aquesta crònica: el de les divagacions habituals que no porten enlloc... o sí?

El cas és que diumenge, a les 9 de la matinada, una colla de 14 criatures estaven amb les seves bicis a Fontajau, preparant-se per una pedalada de 26 km a fer en 3h45'. Una criaturada, vaja!. A algú se li havia acudit agafar el wikiloc i vinga, som-hi, "talla i enganxa". I ningú s'havia mirat que la sortida del wikiloc no era a Girona, si no a Bescanó. Calia, doncs, arribar a Bescanó. Abans, però s'hauria de fer esment que de les 14 criatures presents dues disposaven de cromosomes XX, mentres que la resta tenien cromosomes XY. També s'hauria de remarcar que no es va fer cap anal·lisi al respecte i que la composició cromosòmica es basa en la simple observació visual dels exemplars. En l'espera i les presentacions una unitat mòbil de TV3 ha fet acte de presència, però no tenia cap relació amb la sortida (afortunadament).

La ruta prevista hauria de ser una repetició de la descrita el 17 de març de 2008, però les coses, després d'una llarga parada, no sempre van com es pretenia. La primera part, camí de Sant Gregori, no tenia cap secret (ni de fet cap de les altres). Només un petit detall: una pedalada popular ens barrava el pas. Però res, els X30Y12 (per la composició cromosòmica diferencial de la colla) no es podia aturar davant aital tanca humana i, obviament, la va superar. Clar que un element extrany de quatre rodes i gran soroll no s'ho va agafar massa be, i insistia en que anàvem en la direcció equivocada. Un cop més no es va fer cas als consells dels savis i la pedalada continuava. Aquí la cosa ja es veia que havia de complicar-se: una primera rebentada provocava una primera aturada... que després es repetiria, es repetiria i es repetiria (sí: es repetiria 3 cops més).

Fins Sant Pere cap nou problema, tret de la salutació "cordial" amb uns caçadors molt ben armats (em refereixo a armes de foc, que sempre estem igual!). Un petit piscolabis, amb pistatxos -també coneguts com a festucs- i plàtans per refer-se i apa, tornem-hi. Clar que aquí la cosa es començava a desmadrar, i en lloc d'anar per l'esquerra -sense connotacions polítiques- alguns van prendre el camí fàcil de la dreta -insisteixo, sense connotacions polítiques-. L'operació rescat va prendre el seu temps. Uns trets solitaris van fer pensar el pitjor, però al final la colla es va reagrupar. Una petita pujada, unes quantes arrels i una nova explosió. Aquesta vegada no era cap tret. Un especialista en rebentar cobertes la rebentava de manera espectacular, i només el savoir faire del sanitari oficial de la colla que va fer un embenatge compressiu sobre la cobertavan permetre continuar endavant. Clar que la roda estava malferida, i en arribar a la carretera 4 elements es van separar del grup per anar tornant "ràpidament" i sense complicacions cap a la civilitazació. L'embenatge compressiu, però, es movia i va caldre una cura d'urgència que va venir seguida d'un salt de cadena... Un drama.

Uns quilòmetres més endavant una nova trobada amb la colla que havia seguit la ruta i que havien anat més ràpid en no tenir problemes: un vulgar clau de carretera (no, no és el que penseu) havia rebentat la roda. I encara quedaria una altra rebentada. I sort que es va acabar la ruta: els 26 km inicials s'havien doblat, i el temps, superat. Endavant, que anem a més!

Eps!: oblidava que el darrer en rebentar ha penjat algunes fotos!

dimarts, 2 de juny del 2009

Falta molt?

- Quan falta?
- Quan arribarem?
- No esmorzeu mai, vosaltres?
- Tinc gana!

Si, ja sé que aquestes preguntes/demandes poden semblar infantils... però qui no les ha sentit o utilitzat en alguna de les sortides en bicicleta?

N’hi ha d’altres més específiques de les pedalades:
- Quants quilòmetres portem?
- Quants quilòmetres hem fet?
- Quin desnivell hem fet?

Les dues primeres, sobre el quilometratge, ja fa temps que estan resoltes per a la gran majoria: gairebé tots disposem d’un comptequilòmetres calibrat a ull per a cadascú que ens dona una idea aproximada del que hem fet. Com que no quadren mai, ens dona motiu de conversa de tant en tant i ja n’assumim l’error.

La pregunta del desnivell és més peluda, entenent pelut com a sinònim de complicat. Resulta que en temps, això no es comptava. O si es comptava era només per dir l’alçada (o altura, que em sembla que són coses diferents però que no he arribat mai a distingir) a la que s’havia arribat. Si es treballava un xic més es podia dibuixar la ruta sobre un mapa i, manualment, anar comptant les corbes de nivell i anar sumant. De negrets (en el ben entès que els negrets als que es refereix l’expressió, i sense ànim de ser racista, altres problemes tenien que no fós comptar desnivells). O de xinos (per què les feines tedioses i pesades se suposa que els han de fer gent de colors diferents als nostres?). Ara, però, la qüestió sembla que hauria de ser més fàcil de resoldre: els GPS fan aquesta feina... o no?

M’explicaré: com tothom sap, un GPS és un sistema miraculós patrocinat per l’exèrcit dels Estats Units de (Nord)Amèrica, i en conseqüència pel gloriós poble (nord)americà que permet posicionar-nos en 3 dimensions a l’espai. Això del 3D no ha de ser una cosa moderna: és el nostre estat natural. El problema està en l’exactitut de l’artefacte: de l’ordre -mai del tot aclarit en funció de les fonts- de més/menys- 4 metres. Això vol dir que, en cada moment, les coordenades que ens indica poden estar 4 metres a la dreta d’on estem realment, 4 metres a l’esquerra, 4 metres endavant, 4 metres enrera, 4 metres amunt o 4 metres avall. O sigui, podem estar a casa del veí del costat, al carrer, al pis de dalt o al de baix. I això per a cada punt que registra el GPS!

Per a l’ús habitual, això no és problema. Però quan es vol calcular el desnivell acumulat... quan sabem si sóm al pis de dalt o al pis de baix? I si ara diu que sóm al pis de baix, i 2 metres més endavant diu que sóm al pis de dalt? Quin embolic, no?

Això vol dir que haurem de tractar les dades, de polir-les, que és una manera fina de dir “manipular-les”.

Per posar un exemple real, agafem una ruta realitzada pel Celré el dia 31 de maig. Agafem aquesta ruta, passem els valors llegits pel GPS a un full de càlcul, anem calculant desnivells entre dos punts consecutius i anem sumant els casos en el que el desnivell és superior a 0. Doncs bé, el resultat és de 962 m de desnivell. Ostres, quina ruta!

Però suposem que el GPS registra valors erronis, i ens inventem una correcció. Pot ser una mitjana mòbil, de manera que es tregui una mitjana de l’alçada de n punts, la qual cosa ens marcarà una tendència, i tornem a fer el mateix càlcul anterior. Què passa? Suposem una mitjana mòbil de 4 punts. En el cas estudiat, ens dona un desnivell acumulat de 655/656 m (la diferència la comentaré més endavant). I per què 4 punts, i no 6? Doncs amb 6 el desnivell és de 601/603 m. Quin dels 3 (5) valors és el correcte? Històricament jo he utilitzat el dels 4 punts, però no tinc cap raó lógica per donar-lo com a bo.

Però hi haurà programes acceptats universalment que facin aquesta feina, no? Doncs per exemple hi ha el IBP, que ens diu que el desnivell acumulat en positiu és de... 784.72 m! Clar que això de posar decimals ja diu un xic que de matemàtiques van un xic peix, sobretot considerant la precissió i el marge d'error.

Val a dir que el CompeGPS, un dels programes que més s'està utilitzant darrerament, dona un desnivell de 644 m, que s'aproxima al criteri de la mitjana mòbil de 4 punts. I si mirem l'admirat Wikiloc el desnivell positiu que dona és de 633 m.

Ah, i les diferències en el desnivell seguint el mateix criteri. Resulta que el GPS guarda uns valors amb 5 decimals, quelcom totalment absurd quan la precissió de l’amidament és de menys de 4 metres! Clar que els americans van enviar una sonda a Mart i van posar la distància en milles en lloc de quilòmetres, o van bombardejar “per error” l’ambaixada xinesa a Belgrad.

A que els que us plantejàveu comprar un GPS ara ho veieu tot molt més complicat? Doncs no us desanimeu: si no entreu en detall us aportarà moltes alegries, i només tindreu maldecaps si us pregunteu coses que van més enllà de l’enteniment humà. Però això queda per a l’apartat de filosofia, que de moment no és del tot operatiu.

Per cert, la ruta en qüestió va coincidir en part amb el traçat de la 5a Cursa BTT del CETIG, i completament amb la data tot i no estar prevista cap competència.

- Falta molt?
- No, ja s'ha acabat

Nota de l'autor: Sí, ha estat un rotllo... però és que no sabeu com arriba a carregar que cada vegada preguntin sobre el desnivell (es manté l'anonimat del pesat, seguint la tradició de les cròniques, en el ben entès que pesat pot ser pesada, o viceversa)


dilluns, 11 de maig del 2009

Desfilada de moda

Quan arriba la primavera tot sembla més bonic. Els dies s'allarguen, els camps verdegen, tot floreix o comença a donar fruits. Sembla que tot llueixi més. I clar, a BTT Girona no podiem ser menys. Després d'un llarguíssim procés de decissió, un no tant llarg procés de disseny, el d'encàrrec i finalment el de producció ja podem lluir el nou uniforme de la temporada 2009-2010 (i a saber si 11, 12 i següents).

L'ocasió escollida no podia ser millor: la pedalada Girona-L'Escala, una sortida que ja va per la tercera edició i que ja està esdevenint un clàssic del mes de maig. I el dia, la inaguració de la setmana de Temps de Flors a Girona, que es corresponia, a més (per a qui no ho sàpiga, que deu se majoria), amb el dia d'Europa. Hi ha d'altres efemèrides del dia, com el 3-0 del València al Madrid... clar que això només és mig set i la setmana anterior n'hi havien clavat un de sencer. Però a nosaltres, el fungol no ens diu res. Doncs res, a lluir-la per L'Empordà, amb gran èxit de crítica i public. Va anar un xic justet: tot just el divendres, més al vespre que a la tarda, es van poder repartir. I el resultat va ser tan bo que ara ja s'està estudiant tota la línia de merchandising amb ulleres, portamondes, cascs... però be, això serà més endavant... o potser és fer volar coloms. Ah, queda per agraïr el magnífic disseny d'en Jose Notario i la feinada de negociació d'en Lluís (sí, el fotógraf també és el cap de compres).

Respecte al local triat per a la desfilada, les vores del Ter i la plana de l'Empordà, no hi ha res més a dir que les lloances ja conegudes (allò del "en un marco incomparable se presentó el nuevo equipamiento tanto masculino como femenino..." i veu de NODO). En total, uns 90 participants que van acabar la pedalada sense massa incidències, tret d'algú a qui l'excés de cel i dedicació ens l'ha acabat portant a l'hospital (cal esperar que tot acabi bé). La senyalització extraordinària va permetre que l'excés de cabal del Ter, que ens va barrar el pas a Sobrànigues, no fós cap impediment per arribar a destí. L'any que ve, més!

dilluns, 4 de maig del 2009

Des del Poste de Mata

De tant en tant, també toca fer comarques. Que si no s'ens acusa de centralisme (gironí, obviament). Aquesta setmana la proposta era sortir lluny... bé, anar fins al Pla de l'Estany. La visita, auspiciada per en Nat i proposada per la Mun, ens havia de portar fins el Puig de Can Ramió, una ruta que, en sentit contrari al que haviem de fer, estava senyalada en negre per el centre BTT del Pla de l'Estany. L'hora havia quedat clara: les 9:30. Clar que, sense voler ser sexista... ehem. El cas és que a les 10 tocades (l'hora, vull dir) començavem a pedalar des del Poste de Mata cap a muntanya. En un primer moment les coses semblaven fàcils, al menys pel que feia al grau de dificultat. El seguit de camins, corriols, opcions i desviacions feien, però, que la desorientació del guia fés necessari un cop d’ull a la cartografia del GPS. L’arribada a un senyal que marcava una ruta en BTT com a negre ja feia preveure cert patiment... que no arribaria fins més endavant.

Pel camí, una parada a Cal Sereno, on els estadants ens van oferir “Peace & Love”, ens van fer alguna foto, ens van explicar els plans urbanístics de la zona i ens van indicar l’estat d’una font pocs metres més enllà. Pocs metres, però en pujada: la font de la Bora. L’objectiu de la ruta no era, però, la font, si no el mirador de dalt de tot i clar, per això s’havia de continuar pedalant.

Dalt de tot (o per ser més exacte, al Puig de Can Ramió), la vista era meravellosa, amb un dia claríssim que posava als nostres peus un paisatge que no ens mereixem... però que tenim ben a prop, què carai!. Una oferta: “quereih unoh pihtashoh?”, anava oferint ressaladament un dels membres de l’expedició. Ni cas. I això una i altra vegada: “quereih unoh pihtashoh?”, repetia. Res, cadascú a la seva “son buenoh pa la prohtata!”... “ostres, a veure aquests pistatxos?”. A veure: o hi ha molta por amb el comportament d’aquest òrgan, o hi s’aplica allò de val més preveure que curar. El cas és que els festucs en qüestió (l’origen geogràfic dels quals va ser motiu d’un intens debat) van durar el temps justet de despellofar-los.

Acabats els pistatxos, festucs i les ganes d’admirar el paisatge tocava iniciar la baixada. Per que si ets dalt un turó, el que esperes és això, no? Doncs no: cap amunt un tram més: el destí era Pujarnol. En un moment determinat es torna a presentar una disjuntiva: camí ràpid, curt i amb molt pendent o un xic més llarg i més suau. L’opció: el llarg. I suau o era, però també ple de fang!

Al final de la baixada, Can Gelada, una masia molt ben conservada mantenint l’estructura original (res d’actualitzacions, tal com eren abans), magníficament arreglada amb flors i amb una simpàtica mestressa que molt amablement ens va explicar la història de la casa. Ara, però, no en parlarem.

Quedava la tornada cap a l’origen, un tram de la qual vam fer per la carretera de Rocacorba perseguint un cotxe que havia gosat avançar-nos.

El detall final: el pas per Miànigues, un poblet de Porqueres que val la pena de visitar.

Les fotos, com sempre, d’en Lluís deixen constància de la història.

diumenge, 5 d’abril del 2009

L'era dels descobriments: un molí "nou" al Celré

El Celré és una riera les meravelles de la qual, des del punt de vista de la bicicleta, ja hem explicat en nombroses ocasions. Per això mateix no costa gaire engrescar-si i tornar-hi, especialment aquesta època de l'any en la qual mullar-se un xic els peus no fa cap por i les rieres solen portar aigua per les pluges pròpies de la temporada. Cal dir, però, que l'aigua dels rius només s'alimenta temporalment de l'aigua que cau, però el secret del manteniment del fluxe fluvial està en l'ompliment dels aquífers. I tot i les pluges d'aquest hivern, que han permès treure'ns del damunt les pors passades l'any passat per la sequera, no n'hi ha hagut prou per fer aflorar la capa freàtica a la superfície. Per aquest motiu no hi havia tanta aigua com calia esperar, tot i que als trams finals ja n'hem trobat i hem pogut remullar-nos un xic.

La idea d'avui era fer una sortida curta, però això no ha d'implicar renunciar a l'exercici ni al divertiment: ja sabeu aquella dita castellana, em sembla que originària d'un tal Baltasar Gracián, que diu que "lo breve, si es bueno, dos veces bueno", que en això d'excusar-se pels incompliments els veïns de ponent en saben un bull... però no parlarem de política!. Doncs això, sense excusar-nos en la brevetat per justificar la insatisfacció... ai, que m'estic embolicant... Va, deixem-ho en que la ruta d'avui ha estat curta peró divertida i innovadora.

El punt de sortida, davant la Benemèrita (que per alguna cosa ha de servir aquella "fortalesa" passada de moda). Dos bicicletes, amb dos GPSs... un d'ells carregat amb cartografia urbana. Ehem... aquest no es va llegir el blog anterior, em sembla. La proposta inicial de fer unes pomeres té una contraproposta: baixar pel Celré (si heu llegit el primer paràgraf, ja ho haureu endevinat... suposo), però fent una versió d'aproximació curta. El truc està en arribar a Can Mascort, i des d'allà baixar cap al riu. Tot i algun tram compromès i comprometedor s'hi arriba sense massa dificultat. Després de la baixada cap al riu, una desil·lusió: no porta aigua. Això, però, i tal com ja s'ha avançat, quedarà solventat més endavant.

D'altra gent ha tingut la mateixa idea, anar a gaudir del riu, però majoritàriament ho fan en sentit contrari... o erem nosaltres els que anavem contradirecció? La sorpresa del dia, la descoberta, ja l'havia anunciat fa un any en Josep: finalment hem descobert les restes del molí que hi ha al costat del Celré, amb la seva resclosa en perfecte estat i la roda de molí en no tan bones condicions. Malhauradament el fotògraf oficial ha fet festa, i les fotos disponibles, fetes amb el mòbil, són de baixa qualitat...

Ja de tornada a Quart la ruta s'havia fet curta. Però per això hi ha les rutes marcades del centre BTT, i un vol per darrera les instal·lacions esportives, amb una petita variant que ens ha portat per divertits corriols fins la vora de l'Onyar ha permès fer una ruta rodona (en realitat un xic de vuit). Això sí, encara hi ha hagut qui, sense fer cas de les punxes que amenaçaven al mig del camí, ha intentat convencer a l'arç que s'apartés. La planta ha restat en el seu estat natural, és a dir, vegetativa. Tot i així, en defensa pròpia, ha clavat una punxa a la roda de l'agoserat que volia ocupar el seu ecosistema. I és que, si volem sobreviure, hem de respectar les plantes... però això correspondria a la veta ecològica que no és objecte d'aquesta crònica.

dissabte, 28 de març del 2009

Satel·lits i altres estris

Després del desconcert de la pujada a Sant Grau, i aprofitant el magnífic temps d'aquest cap de setmana crec que ha arribat el moment de recuperar un escrit que feia temps que voltava i no s'acabava de concretar.

Quan ja fa cert temps el tema de la bicicleta de muntanya es va començar a posar de moda, hi havia una colla de ximplets que corrien per camins que havien conegut de tota la vida, en excursions que s'havien fet a peu o en cotxe. Per això feia falta algú que coneixés el terreny. Hi havia d'altres opcions, com llançar-se a l'aventura (i acabaves a un fondal sense sortida que implicava carregar la bici a l'espatlla -en el millor dels casos, si és que no quedaves envoltat de romagueres- per tornar cap amunt), o bé confiar en l'atrevit que carregava un mapa i deia que el sabia llegir. En aquest darrer cas, i si la compostura de l'entès era prou coratjosa fins i tot podia arribar a fer creure que no s'havia perdut quan en realitat no tenia ni idea d'on era (ho dic per experiència). D'aquesta manera, i amb el procediment de prova i error, s'anaven obrin noves rutes que en realitat ja existien però que calia lligar per poder-les gaudir amb la bici. D'aquesta manera es solventava el problema a nivell de grups individuals, la promiscuitat (en termes ciclistes, clar) dels quals feia que s'anessin fent intercanvis de coneixements i la base de dades del personal anava incrementant el nombre de rutes per fer. La participació en diferents curses i pedalades organitzades també donava als participants noves idees per anar eixamplant horitzonts.

Va arribar un moment, però, que això no era suficient. Afortunadament van començar a sortir llibres amb propostes, i els consells comarcals es van animar a marcar rutes. En aquest punt internet ja era operatiu, i l'intercanvi d'informacions a través de la web també facilitava les coses. Descripcions de rutes van començar a apareixer per totes bandes, però el mètode era feixuc, i costava de mantenir l'esperit necessari per anar fent la feina de recopilació.

El boom de les noves rutes, però, va sortir amb l'aparició dels GPS. No el GPS del cotxe, amb navegador incorporat i que ens permet, posant una adreça, enviar-nos per paratges totalment desconeguts i per carreteres secundàries i/o direccions prohibides fins a destí. Els navegadors aquí erem nosaltres, que, calibrant un mapa, només haviem de seguir la línia que ens apareixia a l'aparell. Clar que també portava la seva feina, feina que després era difícil de compartir. Es podien guardar els tracks (que és com s'anomena una ruta en el llenguatge dels GPSs), però només els enviamem als amics. Aquests primers GPSs (ai, el meu estimat eTrex) tenien poca capacitat d'emmagatzematge, no tenien mapes i perdien la sensibilitat en zones encanonades o a l'interior dels boscos.

Des d'aquell artefacte groc que només marcava una línia per on havies passat amb discontinuitats, fins ara ha passat poc temps, però molta tecnologia.

L'aparició d'una nova generació de GPSs amb més sensibilitat va facilitar la precissió dels aparells. La disminució dels preus de les memòries va permetre incorporar mapes als GPS. Finalment, el gran boom: el Google Earth, que posava a disposició de tot el mon una preciossíssima i precissíma base de mapes, actualitzats en el cas de Catalunya per l'ICC, que solventava el problema del calibrat previ. Quedava una cosa: d'on treiem les rutes? Què en feiem de les que teniem? Nou invent: Wikiloc, una plana web creada des de Girona i que va merèixer un premi directament del senyors de Google facilitava novament la feina. I com tot allò que és bo, sempre li surten imitadors: una plana calcada la trobem a Everytrail, inclús amb algunes millores respecte a l'anterior... tot i que no és nostra!

De programes per a manipular la informació n'hi ha de tot tipus, des del clàssic Ozi Explorer, de pagament, passant pel GPS Trackmaker (lliure, amb una gran amplitut de possibilitats pel que fa a compatibilitat de formats) o el CompeGPS, una altra iniciativa catalana amb un magnífic programari amb versions de prova per comprovar-ne les seves possibilitats, sense oblidar el Mapsource de Garmin i tota la cartografia vectorial que disposa. Com sempre, en aquest camp cal estar "al lloro" sobre la legalitat de les nostres actuacions. Per això val a dir que hi ha gent que s'ha entretingut a digitalitzar mapes, en una xarxa paral·lela a la de pagament amb la mateixa qualitat, si no més pel que fa a precissió, que els de pagament.

Una observació: els aparells que es fan servir per anar per muntanya tenen poca cosa a veure amb els navegadors dels cotxes: no hi ha rutes predeterminades, tot i que si referències. És com tenir un mapa al davant i un dit que indica on ets. Només la preparació (o les rutes baixades d'internet) ens marcaran els camins. I al cap i a la fi, això és el que busquem...

Per als que no els hi agradin els artefactes un GPS no deixa de ser un trasto més. Si t'agrada un xic remenar, és una font inacabable de sorpreses. Dibuixar camins sobre un mapa a la pantalla i resseguir-los, veure per on has passat, treure el perfil de la ruta que has fet i poder-la compartir amb els amics que no han pogut venir amb tú el mateix dia, però que hi poden anar un altre, compensa tot l'esforç que pot representar aprendre a fer-los anar... i que certament no és excessiu.

diumenge, 22 de març del 2009

Sant Grau: Lost & Found o la crònica d’una pèrdua anunciada.

D’haver tingut un GPS, hauria estat realment interessant veure després sobre el Google Maps per on carai hem acabat passant!!!

Clar que, d’haver tingut un GPS, realment no hauríem passat per on ni sabem que si o no hem passat, doncs no ens hauríem perdut.

Dit això.

Eren les 9’30 del matí, tocades, i a l’estació de servei de Santa Eugènia (del Güell, emprant la nomenclatura correcta) érem 9: Lluis, Adrià, Notario, David, Jordi, Jan, Gencat, jo mateixa, i una nova incorporació, en Pablo que el pobre no sabia on s’havia ficat!

A la pregunta, qui sap pujar fins a Sant Grau, tothom s’ha fet l’entès, i qui més qui menys tenia alguna idea de per on passar; a més, portàvem no una!! sinó dues guies de Btt per les Comarques Gironines, una d’elles signada fins i tot pel mateix Mr.!!, que no han sortit en cap moment de la motxilla ... intrèpids, ens va la marxa!!

Però tot el que ve a continuació no hauria d'haver estat una sorpresa.

De bon matí, pensant que potser algú havia enviat un missatge de darrera hora, he mirat el correu i la tragèdia estava anunciada:

“Darrer minut: acabo d'arribar (1:05am) i no estic en condicions de pujar a Sant Grau (ni de llevar-me abans de les onze). A passar-ho bé. Jeiem”

Upps!

El primer gran què ha estat creuar el Ter. Per La Pilastre passava molta aigua, a l’alçada de Bescanó, passat el primer pont, tres quarts del mateix ... i bé, ja només ens quedava Vilanna i creuar per la carretera.

En David ens deixa: ha d’anar a ajudar a un amic a fer un trasllat i torna pel mateix carril bici per on hem vingut. I és que hi ha gent que té seny i se les veu a venir...

La resta, amb l’orientació que ens ha caracteritzat al llarg de tota la ruta, i un cop deixada enrere la fàbrica de Can Casademont, hem passat de llarg la cruïlla que entra a bosc a Constantins, i hem seguit per la carretera asfaltada uns 5 km més.

Finalment algú ha dit que no anàvem bé i que el millor seria tornar enrere, expressió que val a dir que, al llarg del matí s’ha deixat sentit diverses, per no dir moltes, vegades.

Arribats a Constantins i al final del poble dues pujades davant nostre: serà la de la dreta o serà la de l’esquerra .... uhhmmm!!!

- A mi la de l’esquerra em sona més

- .... doncs vale....

Ni 100m, una cadena a terra marcant camí privat i un paisatge desconegut ha fet saltar el següent “crec que no anem bé, hauríem de tornar enrere...”

(i mitja volta)

La pols de terra seca surant a l’aire feia preveure que no érem massa lluny de la sorrera, i tot i que ens ha anat d’un pèl, hem trobat la cruïlla que, amagadeta a l’esquerra, comença a pujar cap a Sant Grau.

S’ha acabat la carretera ampla i plana i malgrat el pendent no és molt dur, el caminoi és estret i el relleu demana més concentració. Tothom va pujant bé, alguns més endavant, altres més pausadament, però pinta bé. A algun il·lús/-a, se li passa pel cap que "això ja està fet”!!

Primera gran decisió: Davant tenim un fort pendent dissuasori, a la dreta el camí puja més tranquil·lament i convida a agafar-lo. Com que som dèbils ens deixem seduir i fem tornar enrere a l’agosarat Adrià que, amb un coratge suprem, havia iniciat l’ascensió de la pujada que tota la resta havíem, voluntàriament, ignorart

- Ei!! jo, ho recordava més dur, vols dir que anem bé?

I la sensació és que ens movem direcció de tornada a Girona, i no amunt.

A una parada de reagrupament algú aixeca el cap.

- Mira!! Es veu la Senyera!! Sant Grau és allà dalt

- si però ... no sabem si hi ha camí!

- There’s always a way – salta en Jan que ja entén i parla de tot, i si cal barrejat.

- què fem? Pugem per aquí?

I vinga amunt!!

Fins que, qui havia dit “jo ho recordava més dur”, comença a pensar que es podria haver guardat les paraules, posa el plat petit, puja el volum de la música, i decideix concentrar-se en les pedrotes que no deixen de topar-se amb la roda del davant, mentre la de darrera no para de derrapar sobre ella mateixa, pel terreny sec i pel fort pendent que ... a més a més.... nooooo s’acaba mai!!

Comencen a aparèixer els peus a terra i la quasi impossibilitat de tornar a pujar a la bicicleta; hi ha massa pendent. Comença la llarga ascensió a peu ... i qui més qui menys intenta, quan el terreny ho permet, tornar a pujar a la bicicleta, valent-se fins i tot de l’ajut dels companys que l’aguanten per poder fer la primera pedalada. Un, dos, tres ... ara!! 50-100 metres... i plof!! Següent pedrota, peu a terra i el pulsòmetre a 192.

- crec que caminaré una mica més ...

I així, no se sap ben bé com, arribem en perpendicular a topar-nos amb la ruta nº5, i amb motos, quads i ciclistes que ja van de tornada.

- que anem bé per Sant Grau???

L’Adrià, en Jan i en Lluís van uns metres per davant i tiren milles.

En Notario ha desaparegut. El darrer cop que algú l’ha vist s’havia anat a amagar darrera una verdissa .... Li haurà passat alguna cosa?

- No em trobo gens bé, no sé què em passa – diu en Jordi tot pàl·lid.

I ja tenim la primera pàjara!!

Una barreta de xocolata, una estoneta assegut a l’ombra i en pocs minuts el recuperem.

Però en Notario. On és?

Sona un mòbil.

- Ei Mun, que torno enrere, no puc més

En Notario ha aparegut!!!

Però el convencem que acabi de pujar i baixi per a ruta nº5.

En Jordi que encara no les té totes i en Gencat que té un compromís per dinar decideixen acompanyar a en Jose. I amb això perdem 3 persones més.

En Pablo i una present seguim fins a dalt i no triguem a trobar la darrera rampa. És la única cosa que no havia pogut oblidar del darrer i únic cop que havia pujat a Sant Grau fa més d’un any, doncs em va quedar gravada a la retina l’impacte que em va fer veure-la.

Però hi posem ganes, mirem a la roda del davant, mai a la pujada, i amunt!!

L’Adrià i en Jan són dalt fent honor a la Senyera. En Lluís prepara la càmara.

Els cinc supervivents ens mengem un enorme sobao arribat directament de Santander – bonísssim!!! – fem la foto de rigor i, deixant de banda l’exploració del terreny, decidim baixar seguint la ruta marcada.

Sense cap mes incident arribem a Girona passant per Sant Gregori.

Algunes fotos
aquí.

diumenge, 25 de gener del 2009

Un xic de roadbook fora de temporada

Sembla que la crisis ho avasta tot, fins i tot les sortides en bicicleta. Aquest any ha començat una mica desordenat i sembla que les sortides no s'acaben d'estabilitzar. Tot i així cada setmana n'hi ha, i aquest n'hi ha hagut, pel cap baix, dues de controlades. La light, del dissabte, amb final gastronòmic inclós (això és saber-ho fer be de bon principi... clar que de light passaran a heavy ben aviat) i la del diumenge.

La convocatòria comptava aquesta vegada amb una proposta que en Dani havia tret de internet, de la meravella del Wikiloc. Estava basada en la Roadbook que organitza el GEiEG cada any, sempre diferent. O sigui que cal dir la versió: la 2008. La feina de passar-la al GPS ja estava feta, per tant només calia seguir la ratlla i veure cap a on ens portava. Val a dir, per aquells que no han fet servir mai el GPS, que de vegades no resulta tan fàcil de seguir... al menys fins que no n'has agafat l'experiència necessària. La ruta pot contenir errors (o errors del que l'ha generat, en no borrar els trams en els que s'havia equivocat), el satel.lit pot tenir dèficits de cobertura en el moment de la gravació original o en el moment d'utilitzar-la o, simplement, hi ha corriols amagats que són difícil de veure si no s'està molt atent al track... i mentres es pedala no sempre és fàcil!

La setmana semblava que havia acabat malament: un mal vent de ponent (ja sabeu la dita racista: "de ponent, ni vent ni gent") havia fet honor a una altra dita més meteorològica: "el vent te una cosina a llevant, que va a veure rient i torna plorant". Doncs avui tocava riure, o sigui, un temps magnífic, primaveral, amb un cel d'un blau... cel, com ha de ser el cel, i una visibilitat gairebé infinita. Sé que no us ho creureu... jo no m'ho crec, però des de dalt Sant Mateu hem comentat que es veien els Alps Marítims. I oh sorpresa!... mireu que es veu al fons de la imatge del Google Earth...

Ja veus, doncs, que poc puntuals, a les 9:30, els dos únics expedicionaris es trobaven a la gasolinera del carrer de la Creu, on no el vent si no els humans n'havien fet una destrossa més pròpia de Gaza que d'un lloc cèntric de la ciutat. El primer tram de carril-bici ens ha portat fins a mig camí de Quart. Allà ens hem començat a endinsar cap a les muntanyes, per una ruta que semblava seguir, amb diferents variacions, la de les Pomeres. Al final hi hem acabat arribant marejant un xic la perdiu... però era força evident que hi arribariem.

Des d'allà, per camins ja coneguts hem arribat a Sant Mateu de Montnegre. Creuar un parell de cops un torrent hi ha posat la nota divertida... tot i que, malgrat el bon temps, no hi havia cap ganes d'una remullada integral. Un caçador de senglars despistat (vull dir perdut al costat de la pista, sense ningú més) ens ha recordat, un cop més, la fauna del massís. La por a trobar arbres pel camí s'havia esvaït feia estona, i de l'únic que ens haviem de preocupar era de gaudir del paisatge que el cel ben clar que havia deixat la ponentada ens oferia: Montseny, Guilleries, Pirineu, Cap de Creus, Montgrí... i clar, les Gavarres en tota la seva extensió; Gironès, Selva, Empordans, Pla de l'Estany... tot als nostres peus. Però encara haviem de tornar, i aquí han començat les sorpreses i les descobertes.

Poc després de Sant Mateu un corriol opcional ens ha permès deixar un tram la carretera asfaltada i ens ha portat cap a la cruïlla de la pista que mena cap als Àngels. Uns quants quilòmetres de bon camí que hem deixat per agafar un camí que després s'ha convertit en un divertidíssim corriol que, pel mig del bosc, ens ha permès baixar a tota velocitat fins a Cal Soldat, al final de la Vall Fetgera. Vull recalcar el concepte divertidíssim, per que realment us ho passareu be si el voleu tornar a fer.

Què dir de la vall Fetgera que no s'hagi explicat ja en aquest blog? Les seves fonts, Can Marcó amb els seus gossos, el Celré acompanyant-nos... Però no, no haviem d'arribar fins a Quart un altre cop. El GPS (i l'hora compromesa de tornada) ens desviaven cap a Can Mascort, un camí ja conegut també de rutes anteriors. Aquí, sense trepitjar la carretera en obres en el moment de l'escrit per reformar el conegut revolt homònim, hem agafat la pista que, tot seguint la carena, ens portaria cap a Palol d'Onyar, o cap a Quart, segons la variant que volguéssim agafar. Però no tot havia de ser pista, no!
Una mica més enllà, cap a la dreta, un desviament per el que al començament semblava que havia de ser un camí normalet que ens portaria fins a Biocentury es convertia, en poca estona, en un corriol ple de salts arreglats per fanàtics (en el bon sentit de la paraula) del Freeride. Les feixes que s'havien fet després dels incendis que van cremar la zona fa un parell de dècades s'anaven saltant perpendicularment, i fins i tot hi havia alguna rampa preparada amb troncs per potenciar més l'alçada i revolts peraltats per poder anar a tota velocitat. No cal dir que els dos protagonistes de la sortida s'ho han agafat amb més calma: l'objectiu era arribar d'una sola peça i no fer ús dels serveis públics d'emergència.

Aquesta vegada no hi ha hagut fotos: el fotògraf oficial és baixa temporal per reformes de la llar, i el suplent, preocupat per unes lentilles que havia d'estrenar i no ha estat capaç de posar-se, ha oblidat per complet la càmera fotogràfica.

dimarts, 6 de gener del 2009

Primer aniversari

Ja fa una mica més d'un any que algú va fer els possibles i els impossibles per a què les cròniques, que fins aquell moment s'anaven enviant per correu, de les nostres sortides, es publiquéssin a internet. La disponibilitat d'espais gratuïts, en el format que es necessita per anar explicant el que va passant a internet s'en diu blog. Alguns puristes lingüístics, que no accepten els neologismes, en diuen bloc (que també és un anglicisme, tot sia dit de passada). I d'altres més rebuscats en diem "quadern de bitàcola", una manera d'homenatjar a aquells viatjants i descobridors de l'antiguitat que anaven apuntant les seves observacions diàries en les seves etapes de navegació. Nosaltres antics encara no ho sóm, però moltes vegades naveguem, encara que sigui sobre dues rodes o sigui que aquesta darrera acepció, una mica pedant idiomàticament, és la que es va adoptar (tot i que abreviadament va quedar en "cròniques". Tots aquests termes per dir exactament el mateix.

Doncs això, que fa una mica més d'un any que aquest blog s'actualitza amb certa irregularitat, tot i que s'hi han acabat apuntant cròniques de sortides anteriors. I en aquest any s'han fet nous amics, hem conegut noves rutes, hem visitat (involuntàriament) hospitals, hem canviat de màquines o hem aguantat, com hem pogut, les que teniem. La tecnologia cada vegada està intervenint més en les sortides, i el GPS s'ha fet un company habitual, però això no treu que l'experiència del personal, o l'atreviment dels més agoserats, no sigui fonamental per conèixer nous camins. Picasa, Google Earth, Mapsource, Garmin cada vegada entren més al mon de la BTT i s'uneixen a les marques de bicicletes o equipaments esportius. I el que abans eren rutes ara són tracks, i dels punts interessants ja en diem waypoints. Però els paisatges, les muntanyes, les valls, els turons; els boscos, prats i camps: ocells, gossos, senglars; els rius, rieres, rierols i torrents; coves i mines; pistes, camins i corriols continuen essent-hi per portar-nos al mig de la natura que ens envolta.

Aquest petit escrit està dedicat a tots aquells que han fet possible que les sortides, que han servit de base per a les cròniques, fóssin possibles. Tots aquells que han proposat rutes, experiències noves, altres límits... tot allò que ens ha fet gaudir durant aquest any llarg. Ara que comença un nou any és un bon moment per fer balanç del passat i gaudir del present.

dissabte, 3 de gener del 2009

Viatge al sud

Quan començo a escriure aquesta pitita crònica dels “Altres límits: objectiu Andalusia” ja han passat uns dies que fan que s’hagi posat una mica els records de la sortida.

Aquest any les festes nadalenques plantejaven una sèrie de ponts encadenats que permetien a molta gent agafar-se uns quants dies seguits de festa... i com sempre, hi ha qui té una idea al cap: per que no anem cap al sud, on fa un temps una mica més agradable que aquí. I lligant caps, un altre diu... i per què no hi anem en bici? I per què no aprofitem per celebrar-hi el cap d’Any?

Doncs això, després de molts preparatius, el 27 de desembre començava la peregrinació cap al sud. Dues furgonetes, una per a les persones i l’altra per al material, i un turisme es posaven en marxa. L’expedició estava formada inicialment per en Jeiem, la Mun, la Victòria, l’Adrià, en Bernat, en Miguel, la Susan, en Dani i la joveníssima Emma. Més tard recolliriem en Dani a Màlaga i la Mayte ens trobaria al Puerto de Santa Maria.

La idea era establir tres bases: Cabo de Gata, Puerto de Santa Maria i Ronda i des de cadascuna de les bases fer alguna sortida. Com que no coneixiem la zona, el GPS havia de fer la seva feina. Afortunadament el Wikiloc i les rutes de la Transandalus ja ens havien preparat la feina, tot i que la selecció de rutes sense asfalt, amb una mica de pendents i sense pujar a gaire alçada (adeu, Sierra Nevada) complicava la sel·lecció.

Fer una explicació detallada de tot el que vam fer resultaria mig llibre (sí, és que quan sortim muntem unes novel·les que, si cal explicar-les, donen per a un llibre complet). Només per fer dentetes als que es van quedar, sapigueu que les temperatures eren uns 10º més altes que aquí, i que ens permetien anar en mànigues de camisa pel carrer. Clar que això ho va pagar algun que es va passar de llest amb un refredat dels que fan feredat.

A la zona del Cabo de Gata vam poder visitar àrees on la febre de l’or havia deixat les muntanyes foradades, platges totalment verges, corriols per penyasegats penjats sobre el mar, muntanyes amb roques de tots colors i un “desert” totalment verd i florit.

De camí cap a Cadis una parada obligada: el barco d’en Chanquete! No podiem passar per Nerja sense el nostre homenatge a l’estimat “Verano Azul”

Ja a Cadis, una ruta fins a tocar el cap de Trafalgar va deixar els protagonistes ben xops per una pluja que ens va acompanyar bona part del viatge.

De la festa de Cap d’Any... bé, això no correspon a una crònica sobre rutes en bicicleta, no us sembla? Sí, ja sé que en voldrieu saber més, però... Se siente!

Per la serra de Ronda haviem triat una ruta que seguia el traçat de la línia de tren, però un cop més la pluja ens va tirar el dia enlaire i ens en vam quedar amb les ganes. Això sí, un cabirol que s’ens va creuar a la carretera ens va donar la imatge feréstega de la jornada, que dies abans ens havia permès veure toros, garces reials, flamencs i d’altres especímens de la fauna local (un capítol apart del llibre no escrit).

Una setmana després de la sortida, la tornada. La quilometrada en cotxe ens va permetre veure que això de pagar per circular per autopista és una tradició exclusivament catalana, i que pel manteniment de la nostra cultura hem de mantenir.

Com que una imatge val més que mil paraules, podeu fer una enciclopèdia amb les que hi ha penjades aquí, aquí i aquí.