No sé si haureu observat que el perfil del litoral de Catalunya (entenent com a tal els límits de la comunitat autònoma espanyola del mateix nom) te un bony al sud i un bony al nord. El bony del sud ja l'haviem fet fa quinze dies, de dia i de planer. El bony del nord tocava ara, de nit i amb pugibaixes.
Però comencem per el principi. I en aquesta ocasió, el principi no era la foscor: encara era de dia. La delegació de BTT Girona que es desplaçava cap a Roses –els dos Josepsmaries, en Lluís, la Mun i la Laura- havia quedat a partir de quarts d’onze per sopar a casa d’un dels components del grup. El cas és que l’únic que ja havia sopat, per qüestions familiars, va ser el primer d’arribar (tret del titular, que obviament ja hi era). Un altre (escric altre per distingir d’altra, que seria definitori del seu sexe) se n’havia adonat que anava enrera de són, i tot i la truita (feta per la mama) promesa va optar per dormir. La delegació barcelonina, després d’una experiència “RENFE, tu otro tren de vida”, que l’havia deixat tirada a l’estació sense cap més explicació que “este tren hoy no pasa”, havia hagut d’agafar el vehicle particular, carregar-hi la bicicleta i les dues ampolles de vi i s’havia perdut, literalment, per dins Girona buscant el punt del sopar. Al final vam sopar, i a mig àpat es va presentar en Toti a oferir-nos il·luminació. Això sí que dona gust! Llums per tot arreu.
Amb calma, per que teniem temps ens vam dirigir a recollir al dormilega de la colla (
en aquest cas “al” no indica gènere, si no referència genèrica a la persona en qüestió l’anonimat de la qual es mantindrà per si de cas). Abans de sortir, però, una trucada per avisar. “Coi, no contesta” “Es deu estar dutxant” ”Som-hi igualment”. Pel camí, sona el telèfon: “Heu marxat sense mí?” “Glups” “És que m’acabo de despertar ara mateix” “Vinga, espavila, que passem a recollir-te”. Què caraisos! La una, un quart de dues (nervis), dos quarts de dues (més nervis, histèria), dos quarts i mig de dues (marxeu, ja us atraparem), tres quarts de dues (finalment!!!). Sort que en aquest cas no hi havia cap samarreta en joc!! La tensió acumulada genera males cares, però bé està el que bé acaba, i en aquest cas aconseguim arribar a l’hora al punt de partida. Per ser exacte 2 minuts abans de sortir, si volem precissar una mica més. Afortunadament costa una mica agrupar al personal, i la sortida finalment acaba essent a les 3. Pel camí, a l’alçada de Figueres, una lluna minvant de color roig fa tèmer una nit sagnant, més pròpia dels vampirs que dels ratpenats... o potser era una premonició de la victòria roja del diumenge?
Ja hi sóm, tots amb les nostres armilles fluorescents, els nostres frontals, els nostres dorsals (i per dorsals s’entenen els números que pengem a les bicis per identificar-nos, no te res a veure amb cap tipus de musculatura oposada als pectorals ni cap aleta més pròpia dels peixos) escoltem amb atenció l’speech que s’ens fa. Una sortida que serà neutralitzada en tot moment, amb l’únic objectiu de passar-nos-ho be i veure sortir el sol al Cap de Creus. La proposta d’agrupar-nos per afinitats no deixa de ser una proposta. Al final la gent s’agrupa per marxa, i la neutralitat es perd ràpidament.
El primer tram ens porta per carretera asfaltada fins l’Almadrava, després d’haver superat Canyelles. Poc després deixem el camí asfaltat i entrem a un corriol que, amb tot el grup junt i ple de pedres i pols comença a marcar una mica el ritme del que vindrà a continuació. El que per a uns és divertit, per a d’altres és el principi del patiment. Una baixada per pista en bon estat ens porta cap al paradís de la deconstrucció, la cala Montjoi. No ens hi parem, per que a aquestes alçades encara no teniem gana (i si n’haguessim tingut, tampoc ens haurien solventat res) i ens dirigim cap a la cala Jòncols. Abans d’arribar-hi, però, ja comencem a pujar. El ritme que anem agafant (que van agafant els primers) fa pensar que allò que s’havia dit de sortida neutralitzada no ha quedat massa clar. El grup es comença a estirar. N’hi ha que tiren més i n’hi ha que s’encallen. A dalt unes llumetes ens indiquen la presència del “Big Brother” que tot ho controla. Què deuen pensar veient l’espectacular corrrua de llumetes movent-se fent zigazagues tot vorejant la costa? Un escamot enemic que els ataca? El més segur és que estiguin dormint! Unes complicades tanques ens dificulten el pas, però no l’impedeixen: amb les bicis sóm capaços de gairebé qualsevol cosa. I tot i la poca llum, la pols que aixequem, les pujades i baixades amb pedres traïdores seguim endavant. Uns metres més enllà acabem arribant al final de la pujada. El reagrupament costa, per que les darreres unitats han quedat molt despenjades, però això s’aprofita per menjar algun plàtan i renegar contra el GPS que ha decidit que d’aquí no passa i s’apaga, tot i les piles noves posades abans de sortir.
Una petita espera per permetre als ressagats refer-se i tornem a arrancar. Clar que els ressagats ho són de mena, i ja comencen la nova sortida ressagats. Les primeres “pájaras” ja n’estàn fent de les seves, i les forces perdudes en la pujada es pagaran en pocs moments: Mentre imprudentment hom s’ajusta el casc “vigila, que encara cauràs”... crash patum smash! Quina nata! (l’expressió, políticament correcta, substitueix la descripció exacte del que realment va passar i vam veure). El cop del personatge anònim –que després es queixa quan li diuen que sempre cau- va ser de reportatge. En baixada les patacades són així: primer caus pel damunt del manillar i després la bicicleta et torna la jugada passant-te pel damunt. La víctima, estesa a terra amb els ulls tancats, i l’espectacularitat de la caiguda fan pensar als qui no la coneixen que la cosa pot haver estat sèria. Però després d’uns instants de tensió, i en veure que responia d’una manera acceptablement coherent (dins les possibilitats disponibles) a les preguntes, ja veiem que no ha estat gaire res fora de l’habitual. La petició d’un dels presents d’una càmera de fotos per immortalitzar el moment és rebuda per part de la víctima amb un somriure, la qual cosa confirma que això no ha estat res (ja s’ho trobarà després en forma de blaus per tot el cos, però). El que s’ha d’arribar a fer per fer parar a un grup quan estàs en plena “pàjara”.
Però res, en un “aixuga’t i tornem-hi” comencem a pedalar novament... i cent metres més avall el rescatador té una rebentada. Això passa per fer bromes de l’arbre caigut!. Afortunadament un estol de mecànics es llança damunt la roda i fan el canvi en menys temps que els McLaren de Hamilton i Alonso repostaven l’any passat. Clar que ben mirat tampoc té tan de mèrit...
La baixada fins a Cadaqués per part del grupet de cua es fa a un ritme potser més baix del que seria habitual, probablement a causa de l’ensurt patit moments abans. Cadaqués ens rep en silenci. A aqueta hora, quarts de 6, inclús els més noctàmbuls s’han retirat i només una colla d’aixelebrats en bicicleta van cap al sol ixent (el de la casa de Nova Orleans, recordeu?). El primer grup ha decidit fer un vol facultatiu, i s’apropen a veure els ous d’en Dalí. Que dic jo que ja deuen estar una mica passats, no? Però en això dels ous no m’hi vull posar, no fos cas que en sortís escaldat... El segon grup opta per anar ràpid cap al Cap de Creus, cap al sol, cap al far... cap a l’esmorçar!
El camí (carretera) que teòricament
havia de ser un passeig es converteix en una purga brutal per al personal. Les contínues pujades i baixades es conxorxen amb una forta tramuntana que fa anar les bicicletes d’una banda a l’altra de la carretera, o be es posa de cara per frenar als més esforçats. Mai, mai, mai, apreta des de darrera!
Finalment arribem al cap de Creus. El sol ha tingut el detall d’esperar-nos, igual que la furgoneta amb l’avituallament. Uns motoristes, igual de sonats que nosaltres, també esperen la sortida del sol.. L’espectacle és meravellós –em refereixo a la sortida del sol- , tot i que hi ha qui s’estima més menjar plàtans per refer-se. L’ocasió s’aprofita també per fer un pipi... calculant be la direcció del vent.
La tornada fins Cadaqués torna a presentar problemes per als més tocats, rematats per una tramuntana cada cop més traïdora... que només bufa entre Cadaqués i el cap de Creus!. A la plaça les forces de l’ordre local s’esveren davant la presència de gent amb pinta d’esportistes a primera hora del matí. No hi deuen estar massa avesats, i ens llegeixen la cartilla. Els gots que es trenquen de fons no els fan immutar: l’ocupació de la via és el més important. Afortunadament el “bon rotllo” acaba imposant-se, i ens deixen amb les nostres màquines i ells continuen la seva ronda mentres els escombriaires recullen les restes de les festes de la matinada anterior.
Algú ens deixa aquí, i opta per pujar amb la furgoneta. La resta ens enfilem pel calvari que ens portarà fins el Coll de Perafita, on ens espera un segon reagrupament. Diversitat de criteris: el sol ja apreta, la manca de són ens enfonsa! Què farem? Una doble opció: baixar per carretera o fer un tram de camí. Una part important opta per la carretera: “la cosa està muuy mala”. La resta encara té humor per fer un tram més de camí.
Al final per a tots és al bar el nom del qual no recordo, on ens hi esperen unes botifarres, unes claretes, i una rifa tipus UEFA (és a dir, amb els bombos amanyats) que l’organització ha preparat amb molt d’estil i professionalitat. Enhorabona, seguiu així!
De fotos s’en van fer moltes, algunes de les quals les va fer el nostre bon amic Lluís que com sempre les ha penjat al seu Picasa.
El retorn a casa, una tortura per la son acumulada. Descarregar les bicis i cap a la dutxa. Això sí, el que comptava amb la truita de la mama per dinar es troba que, mentres és a la dutxa, li entren a la cuina i se l’hi emporten. Quin desengany... que no descobrirà fins al cap d’unes hores per que cau fet una piltrafa al llit i s’hi adorm...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada