Gastrociclisme

Aquesta crònica arriba amb una mica de retard, però és el que te quan et fas un fart d’alguna cosa: necessites una digestió llarga i tranquila per païr tot el que has menjat. No us penseu que la frase anterior sigui una metàfora referent al tip de pedalar que ens vam fer el cap de setmana, no (tot i que també vam pedalar una miqueta). Es la transliteració del molt, i molt bo, que vam menjar aquests dos dies al Delta de l’Ebre. A aquestes alçades gairebé tots (sempre n’hi ha algun que li costa més) ja haureu arribat a la sàvia conclusió que el títol té més a veure amb la gastronomia en bicicleta que amb la velocitat que els gasteròpodes poden assolir dalt d’una màquina. D’aquest darrer tema, si de cas, en parlarem en una altra ocasió.

Ja feia temps que es covia la idea presentada per la Laura d’anar una mica més enllà de les zones de pedalada habitual. I així, la mateixa Laura va proposar una pedalada pel Delta de l’Ebre, va preparar un cartellet promocional, va buscar allotjament i va proposar un parell de rutes per la zona. La darrera setmana va ser, com sempre, la de les altes de darrera hora i de les baixes inesperades. Al final, la Mun, en Lluís, els dos Josepsmaries, la Victòria i en Jordi (aquest sí que en sap, que s’apunta a les bones!) sortien des de Girona, mentres que Barcelona estava representada per l’esmentada Laura, en Dani, la Margot, l’Ana i la Helen.

De bon matí de dissabte començavem a baixar cap al Delta. En això estavem tots d’acord, el Delta era a baix, tan geogràficament com en alçada. Suposo que pel fet de ser tan avall es fa difícil treure’n aigua, però això ja seria entrar en temes fangosos i podiem patinar. Així, es presentava el clàssic problema del tren, però en versió automòbil: Si dos cotxes surten de Girona a una velocitat V1 en direcció sud i dos cotxes surten de Barcelona en la mateixa direcció a una velocitat raonablement semblant a V1, a quines hores X i Y han de sortir dels origens respectius si es volen trobar a una hora Z a un lloc indeterminat entre Barcelona i Tarragona? I el que és més important... hi haurà esmorçar al punt de trobada?. La segona resposta és fàcil: sí, si es queda a una àrea de servei. La primera no la sé, però el cas és que ens vam trobar al mateix punt amb una curiosa simultaneïtat. El que tocava eren les salutacions, les presentacions, passar llista... "ostres! Falta en Dani!" "Tranquil, que ja ve... ara és al Berguedà preparant una cursa d’orientació, passarà per Terrassa i després ja vindrà." "Ahhh!" Si aquest és l’especialista en orientació, i per anar a la desembocadura de l’Ebre puja fins el Cadí... ja em diràs com anirem els altres!

Enfilem cap avall, i ja comencen els problemes: els uns surten per l’Ampolla, els altres per Amposta. És el que tenen els GPS, que si els hi poses poblacions que comencen igual es fan un embolic. És el que tenen les dones, que si els hi dónes un mapa no el saben llegir. És el que tenen els homes, que no pregunten mai res. (les tres raons anteriors són per a que cadascú trii, segons si és home, dona o màquina, quina és la raó per que ens perdéssim abans d’arribar). El cas és que es presentava un dilema. Què fem? Ens reagrupem? Dinem? Anem a l’”hotel”?. Al final hom decideix anar fins l’”hotel”, cadascun pel seu compte... la qualcosa no és gens fàcil!. Al final ens hi trobem. Suposo que els més perspicassos ja haureu observat alguna cosa rara en el fet que “hotel” aparegui sempre entre cometes. De fet l’allotjament triat era un alberg de joventut on nosaltres erem els més joves (clar, què es podia esperar, si no!). La direcció del local ens havia preparat una suite duplex (sí, sí, dues plantes per a nosaltres!) amb 12 llits i cap llitera. El repartiment del local es va fer sense cap ordre i amb ben pocs problemes.

Següent decissió: on anem a dinar? Aquí hi va haver una fallada de l’organització: no havia quedat clar si menjavem de bocata o de restaurant, i la meitat de la colla portava bocata. L’altra meitat, aconsellada per la recepcionista (tot sia dit que se la va presionar una mica fins que va dir el que voliem que digués) va decidir anar fins l’Ampolla, a un local de renom el nom del qual ha quedat en l’oblit. Allà, la meitat sibarita es va obsequiar amb uns entrants consistents en amanida, xipironets, gambes... “les gambes, les voldran fregides o enfarinades?” Resposta obvia: “un plat de cada”. De segon, un arroç mariner. No cal dir que estava tot deliciós, i quan un dels bocateros va entrar per demanar un cafè, no va poder estar-se de demanar un plat i ajudar a acabar el sucós arroç que quedava sobre la taula. De gamba, això sí, no en va tastar ni una.

Havent dinat així no hi ha qui pedali, i clar, per païr una mica s’imposava una passejada a peu, que vam aprofitar per endinsar-nos per un camí-pont que s’endisava a la bassa de les Olles pel mig d’un canyissar. Això ens va permetre arribar fins una curiosa estació de bombeig que treia aigua de la bassa per enviar-la al mar. Estavem sota el nivell del mar!! De passada hom va intentar fer una classe d’enginyeria intentant explicar el funcionament d’un cargol d’Arquímedes. Per la cara que posaven tots davant l’explicació quan tirava palets a l’aigua per fer més visionable el funcionament crec que no s’en va sortir gaire bé, però l’intent estava ben justificat: el palet pujava aigües amunt!

"Què fem, anem en bici o què?"

Doncs apa, cap a l’alberg a buscar les bicis. L’equipament va ser ràpid, i en previssió que els mosquits estessin esperant ens vam ben ruixar del repelent repelent (no, no és un error, és que el repelent fa una pudor repelent). Abans de sortir, però, n’hi va haver un que, en una demostració de patositat (o anecositat, en català normatiu?) ja va caure en enganxar-se-li el pedal automàtic amb un xiclet. Seguint la política de la casa es mantindrà l’anonimat del protagonista per mantenir-ne el bon nom. Sí, ja sé que de bons noms no n’hi ha gaires, però permeteu la pressumció de bonhomia. L’objectiu era la punta del Fangar, i en poca estona ja erem al començament de la barra, entenent com a barra l’accident geogràfic corresponent i no una part del mobiliari típic d’un establiment de begudes. Començava aquí la tasca d’aproximació al Far per un camí de sorra, a punts compacta, a punts flonja. En aquests darrers trams les esses i algun ensurt van fer perillar la nostra verticalitat, però no consta cap caiguda espectacular digna de menció. Mentres uns feien fotos els altres van seguir avançant. Què diré avançant... van començar a volar! A volar? Però si van pel damunt de l’aigua! Un espectacular miratge feia que el terra desaparegués i cotxes, bicicletes i far, en la distància, semblessin no tenir cap recolçament. Us puc ben dir, però, que tothom tocava de peus a terra (que no vol dir que hi toquessin del tot).

La tornada no va tenir cap secret, tret d’un bon intent d’incloure un tram d’aventura per la platja que al final no es va fer efectiu. Els mosquits picadors no van aparèixer, tot i que els que es posen a la boca, a les narius, a les orelles, als ulls... allà on no els demanen van molestar en algun moment. D’ocells raros, en el sentit estricte d’au voladora, en vam veure algun, però com que no portàvem ni el manual d’ornitologia ni l’expert en fauna no s’en pot explicar gaire cosa. En total uns 35 km de planer.

En arribar, dutxeta i canvi de roba per anar a sopar. N’hi va haver un que per anar a la dutxa s’en va emportar el GPS. Tot i que a aquestes alçades ja no es mereix l’anonimat, més que res per que és el mateix del xiclet d’abans, la paciència del redactor i uns elevats principis morals fan que es continuii mantenint en silenci el seu nom. En aquestes en Dani, desorientat per la falta de referències, arribava per anar a sopar.

Després de sopar tocava anar a dormir, que en això sóm molt posadets. A l’obrir la porta de la suite, però... agggggss! Quanta humanitat! Mal està el dir-ho, però el resultat de tancar la roba de 10 persones que arribaven de pedalar a una habitació mal ventilada havia tingut uns resultats nefastos! I hi haviem de dormir! L’obertura de la única ventilació i la capacitat d’adaptació al medi de l’ésser humà van fer possible un intent de conciliar el són, que demà esperava més exercici. Al posar bé els llits, però, el del xiclet, el del GPS, el molt... encara en va fer una altra: al desplaçar el seu llit a l’altell sense rodapeus una mica més i el llença al daltabaix. I la veïna de baix, en defensa pròpia, va iniciar un contraatac verbal i un principi d’escalada (sí, escalada, que és el que es fa quan es puja per llocs no habituals) al piset de dalt. El resultat: un atac de riure imparable per part de l’innombrable. Per que això, senyors, això no te nom! Al final, afortunadament, el cansament de la jornada va poder més que la calor i tots calladets vam intentar agafar el son.

Ja sóm a diumenge, i toca l’altra punta del delta, la barra del Trabucador. Per això haviem de travessar el riu (me l’imaginava més gran), i el mitjà escollit, més que res per que era l’únic, va ser el tranbordador Garriga. A una banda del riu, on erem nosaltres, hi havia Deltebre (eps, que fins ara no us havia dit ón erem). A l’altra, Sant Jaume d’Enveja. Doncs això, com el dia abans, pel mig d’arrossars arribarem a la platja dels Eucaliputs. Una paradeta i vinga, cap a la barra del Trabucador. I és que això de la barra és el nostre tema. Abans d’arribar a la part més estreta de la barra uns torets miraven als que passaven pel davant seu. Una mena d’autopista de sorra compacta feia que cotxes i bicicletes agafessin les velocitats que podien o volien. Algun intelectual aprofitava el terreny per enlluernar a la seva xicota fent derrapar el vehicle al mig de la sorra. I nosaltres pedala que pedala. Ja arribavem a la part més estreta, i els menys habituats a pedalar ja en tenien prou. Tot i el terreny, totalment pla, pensaven el retorn i en els glutis adolorits per la falta de pràctica (de bici, vull dir). Els més avesats a pedalar iniciaven una cursa gairebé individual contrarrellotge cap a la punta. Set quilòmetres més endavant de la recta sense obstacles amb el mar a banda i banda una paradeta. Ostres, només hem arribat 5! La resta, o havia tornat tranquilament cap a l’alberg o s’esperava a mig camí. El que passa és que no erem a la punta de la Banya, paratge protegit del parc natural del Delta de l’Ebre, si no al principi de la Banya. Un senyal indicava una torre de guaita a 1.5 km, però no hi havia camí, s’havia d’anar per la platja. Les ganes que havien quedat el dia anterior de pedalar al costat de les onades van poder més que el pensament en el retorn, i, dit i fet, els 5 del club s’hi van arribar. Allà, finalment, i des de lluny, esperaven els flamencs. El guarda del parc ens en va explicar els seus costums i ens va facilitar els seus binocles per veure’ls de més a prop. Un altre objectiu aconseguit!

El retorn a l’alberg es va fer ràpid, recollint als membres desmembrats del grup, amb una rebentada que va solventar l’equip de mecàniques de la casa (de fet només una va fer de mecànica, però sempre és un primer pas abans de començar a aprendre com va això dels mapes), pas entre les llacunes de l’Encanyissada i la Tancada, travessa del riu –fent esperar un momentet el transbordador mentres l’especialista en restaurants reservava plaça per a dinar- nova dutxa i apa, cap als cotxes i a dinar. Havien estat 50 kilòmetres pedalant, amb un desnivell màxim, al pujar i baixar del transbordador, d'uns 2 metres.

En aquest dinar tampoc ens vam estar de res, i començant a les 4 eren passades les 6 i encara no ens haviem aixecat. Pel davant ens quedava un camí de retorn prou llarg a tots, que vam fer amb l’alegria d’haver passat un divertit cap de setmana gastronòmic amb l’excusa d’anar en bicicleta.

Aquest cop de fotògrafs n’hi va haver uns quants, i a més d’en Lluís, la Laura i en Josep M també han penjat unes quantes fotos.