L'hem petat!

És el primer cop que em passa... Sí, ja sé que sóna a tòpic, que és d'aquelles frases que, en situacions desesperades, i quan ja no hi ha cap possibilitat d'arreglar-ho, treuen més credibilitat encara al que la diu. Doncs és veritat! (sí, ja sé que encara treu més credibilitat). D'altres estareu pensant "Credibilitat? de quina credibilitat parla?, posant en dubte ja el principi bàsic que em presuposo de credibilitat. D'altres pensaran directament "Credibilitat? Què és això?". D'aquests val mes no fer-ne gaire cas...

Després de les queixes d'alguns participants a la sortida de la setmana passada, que volien que es fés pública la seva participació al "69 en bicicleta" aquesta setmana la cosa no ha pogut fer bona fí. Ja de bon matí pintaven bastos: un dels que havia de venir havia passat mala nit (això és el que ell declarava, tot i que amb d'altres paraules -ves que no hi tinguéssin res a veure les carpes de la devesa-) i s'en feia enrera, tot i les ganes que, insistia, en tenia. La meteorologia, però, acompanyava: ni un núvol al cel, que era d'aquell color blau intens que només presenta a la primavera. Més d'un mes de pluges gairebe diàries garantien dues coses: que els torrents portarien aigua i la verdor del bosc i sotabosc.

Doncs això, ja veus que els dos únics expedicionaris (què carai passa aquí? on s'amaga la gent? hi ha festes on no s'em convida?) començavem a pedalar tranquilament pel carril bici cap a Quart. El fang que s'enganxava a les rodes i les basses que anavem trobant prometien un dia divertit. La idea era repetir una pedalada que aquest any ja hem fet, però que encara no haviem pogut gaudir-ne al 100% per que no hi havia prou aigua: baixar el Celré des de dalt de tot, a la Vall Fetgera, fins a baix, a Quart. El xipixapi estava garantit, i esperàvem pedalar amb l'aigua pel damunt dels turmells per desfogar-nos tot el que fes falta. La ruta escollida era pujar per la casa dels ànecs en direcció a Sant Mateu de Montengre, travessar la carretera a l'alçada de l'Hostal del Peix i baixar cap a la Vall Fetgera. I teniem encara un segon objectiu:comptar quants cops travessavem el riu per dins l'aigua.

Només sortir de Quart ja n'hem comptat tres, en un tram que esperavem repetir a la tornada. Poc després, el torrent del Corb era el quart. Ja haviem trepitjat les primeres basses i no venia d'aquí enfangar-nos una mica més, tot i que el pedalar es feia més difícil del que és habitual. Haviem sortit tard, i ja en trobavem que baixavem, però nosaltres amunt i amunt.

Un cop travessada la carretera de Quart a Montnegre, abans d'arribar a Can Vinyoles, primera gran sorpresa del dia: una parella de boletaires enxampats amb les mans a la massa. Bé, als boletaires, quan s'els enganxa amb les mans a la massa vol dir que s'els enganxa collint el bolet. I quin senyor bolet! Un ciureny (ara en diuen ceps) d'aquells que surten a les notícies dels diaris. No és que portéssin gaire res més, però una cuàlvara llora i uns quants rossinyols si que havien trobat. Però nosaltres anavem al que anavem, i després de l'intercanvi d'informacions hem seguit endavant, fins les runes de Can Vinyoles, on hem aprofitat per fer un mos que ja ens haviem guanyat tot pedalant. Hem aprofitat per mirar si vèiem algun bolet, però cap dels que hem vist eren comestibles, així que ens hem preparat per la baixada.El primer cop que ho vam fer aquesta era la part més emocionant, la que haviem dibuixat sobre el mapa i haviem traspassat al GPS. Però ja sabeu que un cop passats els nervis del primer cop les vegades següents, tot i que gens menyspreables, ja han perdut un punt d'emoció (que no d'interés). Vull dir que sabiem què ens esperava. O això és el que ens pensavem...

Fins aquí només hi havien hagut els preliminars, aquells jocs que posen el cos a to per al que ve a continuació. Però passa el que passa, i de vegades la preparació s'allarga tant que, quan arriba el moment màgic ja t'ho trobes tot fet. Doncs això, que tot just iniciar la baixada se sent un catacrac i un renec. Això no estava previst, però ben bé podia ser simplement que alguna cosa hagués sortit d'on havia de ser. A la cadena em refereixo, en aquest cas particular. Doncs sí, la cadena havia saltat... però també el canvi sencer, que s'havia partit. De veritat que no m'havia passat mai. Us juro que és el primer cop!.

No ens ha quedat més remei que separar-nos, baixar a buscar un equip de rescat i recuperar la màquina i al seu propietari. Aquí s'hauria acabat la crònica si no arriba a ser que en Carri ens ha ofert la seva ranxera (o pickup, que en diuen ara) i ha facilitat les feines de trasllat. El cost: una safata de nespros. Gràcies!

Queda encara una solució proposada, tot i que massa tard per a l'afectat, per si mai us trobeu en aquesta situació: trenqueu la cadena, treieu el canvi i torneu a muntar la cadena sense el canvi. No podreu canviar automàticament, però al menys podreu pedalar i sortir de l'atzucac (paraula xula, no?). Cal, això sí, portar i saber utilitzar el trencacadenes. Però per això ja teniu la plana d'en Miquel on explica com fer-ho...

El resultat final: si no l'haguessim petat, no hi hauria hagut crònica, però ara sabriem quants cops es travessa el Celré si es comença a baixar des de la Vall Fetgera. Però en una crònica prèvia ja vaig dir que no hi havia ningú capaç de comptar-les...