Per a tot hi ha un primer cop. Quant ja fa uns anys vaig comprar-me la primera bici de muntanya, un estiu, mes d'agost, amb en Josep (mateix model, colors diferents) no em podia ni imaginar el que vindria al darrere. 
Les primeres sortides, per les vies verdes que surten de Girona (en aquell moment només estava acabada la de Girona a Olot; la de Sant Feliu de Guíxols no existia) i l'absència de Centres BTT institucionalitzats feia que totes les sortides fossin de recerca. Més endavant en Josep va deixar de venir (no sé si hi té alguna relació, però una espectacular caiguda baixant de Sant Miquel... o era dels Àngels? va marcar un punt d'inflexió, a més del trau al nas) i el que es va acabar animant va ser en Jaume. El radi de les sortides ja era una mica més ample, i ves per on ens va agafar per trobar el camí que, sens cap mena de dubte, havia d'anar des d'Amer fins a Sant Gregori passant per muntanya. I aquí va començar una feina de prova i error, d'entrar per camins que no tenien sortida, de fer passar el pobre Peugeot 205 per camins que esdevenien corriols el dia abans de la pedalada per poder-nos estalviar sacrificis improductius. Primer vam trobar el camí de Bonmatí a Sant Julià de Llor. Després vam descobrir que de Sant Julians de Llor n'hi havia 3: l'ermita, les Cases Noves i les Cases Velles. I encara més sorpreses: hi havia un pont romànic sense riu. Sant Climent, les planes del Verdaguer, passar per sota les cingleres de les Serres va venir deprés. I descobrir una manera de baixar des d'allà dalt també va portar unes quantes setmanes de feina i de camins de senglars (i dels seus caçadors, que més d'un esglai ens van oferir). Quan finalment vam tenir-ho tot lligat, la gran idea: publicar-ho a una cosa que es deia internet i que s'estava posant de moda. Ara això pot sembla que parlo de fa molt de temps... però no fa tant que estem "penjats" de la xarxa (els peixos, abans de deixar de moure la cua, també passen per aquesta fase). Darrere aquesta una altra ruta, i més... fins rebre una trucada d'uns senyors d'una editorial proposant passar-ho a paper.
Avui tocava repetir la sortida, que alguns ja vàreu patir l'any passat. Quan hem sortit de Girona el temps no estava massa clar. Mentres que a la banda sud del Ter la boira recordava aquella Girona grisa i humida que tots tenim a la memòria, a l'altra banda del riu el sol era l'element que animava el dia per pedalar. Val a dir que, per escursar una mica la sortida ens hem arribat fins a Bonmatí en cotxe. Per començar a pedalar hem fet la petita pujada que unia la part baixa del poble, amb la fàbrica i les cases dels treballadors, amb la casasa de l'amo. Uns metres més enllà, i després de travessar la carretera asfaltada, i just passat el cementiri, hem girat cap a l'esquerra per un camí que ens ha portat cap al primer Sant Julià, el de les Cases Noves. A la nostra dreta hem deixat el pujant que porta a l'ermita de Sant Julià. Un tram de carretera asfaltada ens ha acompanyat fins a les Cases Velles, un curiós veinat que manté l'estructura que tindria si tingués un riu al seu costat... tot que el riu no hi és. El pont, això sí, continua al seu lloc tot i que des del segle XVIII no hi passa cap riu.
Des d'aquí seguim l'antic camí que unia Amer amb tot el seu territori (Sant Julià de Llor i Bonmatí, que avui formen un municipi conjunt, en van dependre fins l'any 1983, o sigui que enguany celebren les seves noces de plata lluny de casa dels pares). Transcorreguts uns quilòmetres pel costat d'un Ter calm i del torrent que ve de Sant Climent enfilem la pista asfaltada que ens hi portarà. Davant nostre ja tenim les cingleres de les Serres, a la nostra esquerra la Torre. La parada preceptiva pel plàtan i les barretes energètiques ens posa a to per a la part més guai de la ruta.
Una primera baixada pronunciada ens porta a travessar un torrent a l'alçada (o s'hauria de dir
fondària) de Can Mata. Els camins ja no són transitables per vehicles normals, només algun 4x4 hi podria passar, i uns metres més enllà, ni això. El camí esdevé corriol, gairebé camí de cabres. Arribar fins al pla d'en Verdaguer és un moment, tot i que en cap moment hem deixat de pujar d'una manera més o menys constant. La foto als prats ens fa veure que les tanques estan electrificades... però això no és problema: així carreguem les piles (el que s'ha de dir!).
Travessem la carretera de Bonmatí a Sant Martí de Llémena i ja sóm a la serra de Sant Grau. Un intent d'estalviar-nos haver de pujar més ens porta fins als límits de Can Caselles. Els senyals de "Camí privat", "Prohibit el pas", una tanca, un senyal de perill per la tanca i dos senyals de direcció prohibida ens fan pensar (no sé si encertadament) que els propietaris no volen ser molestats. Que em disculpin si els hem interpretat malament, però hem optat per tornar enrera fins a Can Bussó, on hem enfilat el camí de Sant Grau. Amb les cames madures la
promesa de la futura baixada no semblava ser suficient, però l'esperit de superació ens ha donat forces suficients per acabar pujant fins als 430 m que marcava l'altímetre. En aquest punt, just passat cal Serrador, un dubte existencial: haviem d'agafar el camí planer de l'esquerra, o la pujada inhumana de la dreta. Ens hi jugavem força: un podia portar-nos fins a la Vall de Llémena, i teniem els cotxes a la del Ter. L'altre ens podia forçar a una escalada inútil. Inspiració? Inconsciència? Orientació? Ganes de marxa? hem optat pel camí que pujava. Cal reconèixer que, ni que hagi sigut per pocs metres, hem hagut de posar el peu a terra. A dalt un nou senyal de prohibit el pas només ens deixava una sortida, aquí ja amb l'orientació aclarida: iniciar la baixada. I efectivament uns metres més enllà tornavem a trobar els senyals de "benvinguda" de Can Caselles, això sí, un cop vorejada la propietat i per l'altre extrem. Ho haviem aconseguit: començavem la baixada cap al Ter!!!
Amb el manillar agafat amb totes les forces, els peus apretats contra els pedals i les dents serrades ens hem deixat anar. El primer revolt, però, ja ha deixat clar quí manava: una derrapada descontrolada una mica més i provoca una primera baixa. Afortunadament tot ha quedat en un ensurt... del que anava al darrera, que ja es veia recollint els trossos del protagonista (el gènere del qual no es farà públic per no posar en entredit la neutralitat de l'escrit). Més baixada fins el desencís de la jornada: un "descensus interruptus". El pesat de les fonts n'ha localitzat una, molt deteriorada i que no tenia controlada, la font del Lledó (al menys aquest era el nom que s'endevinava escrit sobre l'arremolinat de ciment que la protegia: "fuente del lladó". Uns metres més avall, un altre "interruptus". Així no es pot, es perd tot el rotllo! Però és que hi havia una altra font, la de l'Obac, nom agafat de la vall i el torrent que resseguiem.
Fins al final de la baixada no hi ha hagut cap altra història. L'arribada a la pista de Sant Gregori a Constatins ens ha donat la via de tornada cap a Bonmatí, on els cotxes i una clara ens esperaven.
Del reportatge fotogràfic se n'ha encarregat el reporter oficial, com no podia ser d'altra manera.
Les primeres sortides, per les vies verdes que surten de Girona (en aquell moment només estava acabada la de Girona a Olot; la de Sant Feliu de Guíxols no existia) i l'absència de Centres BTT institucionalitzats feia que totes les sortides fossin de recerca. Més endavant en Josep va deixar de venir (no sé si hi té alguna relació, però una espectacular caiguda baixant de Sant Miquel... o era dels Àngels? va marcar un punt d'inflexió, a més del trau al nas) i el que es va acabar animant va ser en Jaume. El radi de les sortides ja era una mica més ample, i ves per on ens va agafar per trobar el camí que, sens cap mena de dubte, havia d'anar des d'Amer fins a Sant Gregori passant per muntanya. I aquí va començar una feina de prova i error, d'entrar per camins que no tenien sortida, de fer passar el pobre Peugeot 205 per camins que esdevenien corriols el dia abans de la pedalada per poder-nos estalviar sacrificis improductius. Primer vam trobar el camí de Bonmatí a Sant Julià de Llor. Després vam descobrir que de Sant Julians de Llor n'hi havia 3: l'ermita, les Cases Noves i les Cases Velles. I encara més sorpreses: hi havia un pont romànic sense riu. Sant Climent, les planes del Verdaguer, passar per sota les cingleres de les Serres va venir deprés. I descobrir una manera de baixar des d'allà dalt també va portar unes quantes setmanes de feina i de camins de senglars (i dels seus caçadors, que més d'un esglai ens van oferir). Quan finalment vam tenir-ho tot lligat, la gran idea: publicar-ho a una cosa que es deia internet i que s'estava posant de moda. Ara això pot sembla que parlo de fa molt de temps... però no fa tant que estem "penjats" de la xarxa (els peixos, abans de deixar de moure la cua, també passen per aquesta fase). Darrere aquesta una altra ruta, i més... fins rebre una trucada d'uns senyors d'una editorial proposant passar-ho a paper.Avui tocava repetir la sortida, que alguns ja vàreu patir l'any passat. Quan hem sortit de Girona el temps no estava massa clar. Mentres que a la banda sud del Ter la boira recordava aquella Girona grisa i humida que tots tenim a la memòria, a l'altra banda del riu el sol era l'element que animava el dia per pedalar. Val a dir que, per escursar una mica la sortida ens hem arribat fins a Bonmatí en cotxe. Per començar a pedalar hem fet la petita pujada que unia la part baixa del poble, amb la fàbrica i les cases dels treballadors, amb la casasa de l'amo. Uns metres més enllà, i després de travessar la carretera asfaltada, i just passat el cementiri, hem girat cap a l'esquerra per un camí que ens ha portat cap al primer Sant Julià, el de les Cases Noves. A la nostra dreta hem deixat el pujant que porta a l'ermita de Sant Julià. Un tram de carretera asfaltada ens ha acompanyat fins a les Cases Velles, un curiós veinat que manté l'estructura que tindria si tingués un riu al seu costat... tot que el riu no hi és. El pont, això sí, continua al seu lloc tot i que des del segle XVIII no hi passa cap riu.
Des d'aquí seguim l'antic camí que unia Amer amb tot el seu territori (Sant Julià de Llor i Bonmatí, que avui formen un municipi conjunt, en van dependre fins l'any 1983, o sigui que enguany celebren les seves noces de plata lluny de casa dels pares). Transcorreguts uns quilòmetres pel costat d'un Ter calm i del torrent que ve de Sant Climent enfilem la pista asfaltada que ens hi portarà. Davant nostre ja tenim les cingleres de les Serres, a la nostra esquerra la Torre. La parada preceptiva pel plàtan i les barretes energètiques ens posa a to per a la part més guai de la ruta.
Una primera baixada pronunciada ens porta a travessar un torrent a l'alçada (o s'hauria de dir
fondària) de Can Mata. Els camins ja no són transitables per vehicles normals, només algun 4x4 hi podria passar, i uns metres més enllà, ni això. El camí esdevé corriol, gairebé camí de cabres. Arribar fins al pla d'en Verdaguer és un moment, tot i que en cap moment hem deixat de pujar d'una manera més o menys constant. La foto als prats ens fa veure que les tanques estan electrificades... però això no és problema: així carreguem les piles (el que s'ha de dir!).Travessem la carretera de Bonmatí a Sant Martí de Llémena i ja sóm a la serra de Sant Grau. Un intent d'estalviar-nos haver de pujar més ens porta fins als límits de Can Caselles. Els senyals de "Camí privat", "Prohibit el pas", una tanca, un senyal de perill per la tanca i dos senyals de direcció prohibida ens fan pensar (no sé si encertadament) que els propietaris no volen ser molestats. Que em disculpin si els hem interpretat malament, però hem optat per tornar enrera fins a Can Bussó, on hem enfilat el camí de Sant Grau. Amb les cames madures la
promesa de la futura baixada no semblava ser suficient, però l'esperit de superació ens ha donat forces suficients per acabar pujant fins als 430 m que marcava l'altímetre. En aquest punt, just passat cal Serrador, un dubte existencial: haviem d'agafar el camí planer de l'esquerra, o la pujada inhumana de la dreta. Ens hi jugavem força: un podia portar-nos fins a la Vall de Llémena, i teniem els cotxes a la del Ter. L'altre ens podia forçar a una escalada inútil. Inspiració? Inconsciència? Orientació? Ganes de marxa? hem optat pel camí que pujava. Cal reconèixer que, ni que hagi sigut per pocs metres, hem hagut de posar el peu a terra. A dalt un nou senyal de prohibit el pas només ens deixava una sortida, aquí ja amb l'orientació aclarida: iniciar la baixada. I efectivament uns metres més enllà tornavem a trobar els senyals de "benvinguda" de Can Caselles, això sí, un cop vorejada la propietat i per l'altre extrem. Ho haviem aconseguit: començavem la baixada cap al Ter!!!Amb el manillar agafat amb totes les forces, els peus apretats contra els pedals i les dents serrades ens hem deixat anar. El primer revolt, però, ja ha deixat clar quí manava: una derrapada descontrolada una mica més i provoca una primera baixa. Afortunadament tot ha quedat en un ensurt... del que anava al darrera, que ja es veia recollint els trossos del protagonista (el gènere del qual no es farà públic per no posar en entredit la neutralitat de l'escrit). Més baixada fins el desencís de la jornada: un "descensus interruptus". El pesat de les fonts n'ha localitzat una, molt deteriorada i que no tenia controlada, la font del Lledó (al menys aquest era el nom que s'endevinava escrit sobre l'arremolinat de ciment que la protegia: "fuente del lladó". Uns metres més avall, un altre "interruptus". Així no es pot, es perd tot el rotllo! Però és que hi havia una altra font, la de l'Obac, nom agafat de la vall i el torrent que resseguiem.
Fins al final de la baixada no hi ha hagut cap altra història. L'arribada a la pista de Sant Gregori a Constatins ens ha donat la via de tornada cap a Bonmatí, on els cotxes i una clara ens esperaven.
Del reportatge fotogràfic se n'ha encarregat el reporter oficial, com no podia ser d'altra manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada