Les sinèrgies de la vall Fetgera

Tots portem una temporada molt preocupats per l'aigua. Fa dos anys que a l'hivern no neva a muntanya, i els pantans, d'on treiem l'aigua que fem servir per beure, estan gairebé buits. Per això darrerament el fet de ploure és considerat "el bon temps" per la majoria. Aquest març, tot i no ser un mes de pluges extraordinàries, si que ens ha ofert algun ruixadet que ha acabat calant i fent que algunes rieres que feia mesos que no portàven ni una gota deixin còrrer ni que sigui un filet d'aigua. I com que la fred sembla que ja ha passat aprofitar el dia per anar a fer una remullada havia semblat una bona idea. Eepps, que sembla que això de la primavera m'ha agafat fort i m'està sortint una crònica d'un bucolisme inusual!. Hi haurem de posar alguna pega!

Eren les 9 del matí, hora d'estiu (o sigui, una hora menys de son), amb un molest ventet que feia encara més difícil pedalar -ara la crònica ja s'està tornant una mica més dura- quan els tres mosqueters, en Lluís, en Miquel i en Josep M, es trobaven a la gasolinera del costat de l'Onyar. En D'Artagnan ens havia fallat després d'una dura jornada laboral que acabava a quarts de tres de la matinada, i no se li podia demanar gaire res. A aquella hora encara n'hi havia un altre que dubtava (ostres, què fa la gent els dissabtes a aquestes hores?... no, saps què, no contesteu). Ja m'enrotllo, i encara no he explicat res!

La ruta d'avui, on hi havia qui tenia ganes de "mojar", ha estat una mica com el chiki-chiki, és a dir, amb quatre parts. Això sí, no hi havia ni briquindans, ni cruasito, ni maiquelyanson ni robocó. El que hem tingut ha estat una part d'aproximació, una de pujada, una de descens i una de divertiment.

Només de sortir ja ens hem trobat amb la colla que s'està preparant per a la marató de París (la setmana vinent, ja ho tenen a sobre!). Bé, el concepte preparació no l'he acabat d'entendre, per que anaven passejant tranquilament pel costat de l'Onyar. Entre d'altres, l'Andrea, en Carri, en Jacky... deien que esperaven a l'Eva. Així sia. Nosaltres al tema, que era pedalar. La veritat és que amb el canvi d'hora, o qualsevol altra excusa hi havia molt poca gent voltant. Avançant pel carrilet hem arribat fins sota el pont de la variant de la N II (fins quant s'en dirà variant? per què les carreteres nacionals fan servir números romans, quan els romans fa temps que van marxar... ai, no, que l'Andrea ha tornat!). Allà hem travessat el riu en el primer xipxap del dia. En Toti ens en va ensenyar una de bona, de manera d'entrar a muntanya, i no l'hem desaprofitat. Així hem pujat fins a Palol d'Onyar, i resseguint la muntanya hem arribat a l'esgléssia de Quart. Baixadeta per travessar la riera del Corb (segona remullada del dia), dirigir-nos cap a Erols i pujar cap a la "casa dels ànecs". L'aproximació es pot dir que s'ha acabat aquí, i ha començat la pujada.

El camí que seguiem s'ha incorporat a la pista que mena de Llambilles a la carretera de Montnegre, a l'alçada de Can Torres. Un error en un canvi de plat i una saltada de cadena han creat problemes a un dels membres del grup (i com a membre em refereixo a component). Passat l'Hostal del Peix ens hem parat per avaluar els danys: en primer lloc hem intentat ajustar el canvi... error! El problema estava en la cadena, que si no havia petat del tot era per que no tocava: hi havia una baula que només s'aguantava amb mig passador. El trencacadenes ha fet la seva feina (amb l'ajut humà i dels coneixements adquirits de la lectura -recomanada- de la plana d'en Miquel). La primera reparació, intentant aprofitar la baula eixarrancada (glups, qualsevol que no domini la llengua pensarà malament; qualsevol que la domini, pensarà pitjor) no ha estat suficient, i uns metres més enllà s'ha acabat fent el que s'havia d'haver fet de bon començament: extirpant-la i tornant-la a empalmar (ja dic jo que aquesta crònica està sortint una mica complexa lingüísticament... ara com explico jo que ens hem aturat a menjar un plàtan?). El cas és que uns metres més enllà hem arribat al cim de la sortida, a l'alçada de Can Vinyoles, una ruïna amb uns prats abandonats i amb una gran vista sobre el pla del Gironès i que hem aprofitat per refer-nos una mica. La part dura de la sortida d'havia acabat: començaven les fases de generació d'adrenalina!

Després d'un curt tram de planeig pel mig del bosc hem iniciat el descens, a tota velocitat, pel camí/corriol que ens havia de portar fins les fondàries de Can Marcó del Clot. A la nostra dreta anavem resseguint la Vall Fetgera. Pel camí l'il·luminat del dia ha proposat un corriol que havia de portar al fons de la vall. Clar que per anar al fons s'ha de baixar, no? Si el camí planejava i pujava lleugerament era que alguna cosa no funcionava. Ha costat, però la llum s'ha fet al cervell de l'il·luminat, i finalment s'ha optat per fer marxa enrera. Una caigudeta per desequilibri només ha tingut com a efecte el desequilibre dels frens d'una bicicleta, però un cop més els problemes han estat solventats.

Ja erem a baix de tot. Després de veure com els gossos de la casa ens bordaven sense saltar el marge, ja teniem el Celré al nostre costat. Abans, unes basses ens han servit per entrar en calor... o en remull. Quants cops hem travessat el riu? Ens hem descomptat, i repto a qualsevol que faci la ruta que les compti. Les ganes de xalar ho fan impossible: esquitxats, amb l'aigua fins els turmells, amb pedres traïdores al mig que desviaven les rodes... Xops, ben xops. Abans d'arribar a Quart encara ens hem aturat un moment a gaudir de les gorges que la riera fa i que amaguen una petita font (ara s'ha descobert el per què de tota la ruta!) amb aspiracions de grandesa: la font del Sant Pare.

De Quart a Girona, pel carrilet, retrobant el vent que haviem perdut, hi ha hagut qui encara ha volgut fer una demostració de força i ha arribat als 57 km/h a la recta entre Quart i Llambilles. Afortunadament no hi havia radars, que si no llepem segur.

Les fotos de titularitat compartida les ha penjat en Lluis al seu Picasa.

Ah, el per què del títol, això de les sinèrgies... perdoneu, un moment d'ofuscació el té qualsevol, i el fet de barrejar tantes coses en una ruta m'ha fet emprar una paraula rara.