Improvització total i absoluta

Quan s'acosten vacances costa convocar a la gent. Per que no crec que el problema estigui en la duresa de les rutes: com més dures són, més gent s'hi apunta. Però després d'una setmana amb proposicions per pujar a Rocacorba potser la contraproposta de preparar-nos anant fins a Sant Climent ha semblat poc. Això, o tira més el tortell de reis que la roda de la bicicleta, encara que tots dos tinguin forma toroidal. El cas és que aquest matí, a 1/4 de 9, al punt de trobada només hi havia en Lluís. Per la seva puntualitat, el noi es mereix el detall de ser esmentat en solitari. Una mica més tard ha arribat en Josep M (o sigui, jo), i un xic després (que no més tard) ha arribat la Mun. Només 3 conformavem l'expedició... i una sortida fins a Sant Climent ha de ser compartida amb més gent! Doncs res, ni Sant Climent ni Rocacorba: canvi de plans i ruta cap a Sant Pere Sestronques, el Mas Llunés i el Turó dels Cavalls.

La ruta, sens dubte més suau que la original, l'hem començat travessant el Ter per la Pilastra i anant fins a Bonmatí vorejant la serra de Sant Grau. En un moment determinat hi ha hagut la temptació de pujar-hi, però no ha costat gaire superar-la. A Bonmatí hem tornat a travessar el riu (aquesta vegada per pont) i hem enfilat cap a Anglès pel carril bici fins l'alçada d'Antex, on hem travessat la carretera i hem començat la ruta del fons de pantalla de Windows... això sí, amb vaques. Els prats han deixat pas a un camí pel mig del bosc, primer en pujada i després en baixada amb pedres que l'han fet una mica divertit. En menys de 2 km ja erem a l'ermita de Sant Pere, on ens hem aturat a fer un mos (i a lluïr plàtans, a veure qui el tenia més gros. Cal dir que hi ha hagut un clar guanyador: ja pel camí es veia que no cabia ni a la motxila). La precetiva foto de la colla també ha portat la seva feina, doncs s'ha intentat fer sortir tota l'ermita, i això, en un entorn envoltat per arbres, resulta força difícil.

La represa de la pedalada ens ha fet passar pel costat de Can Feliu Vell després d'una lleugera i curta pujada. Un error (o una variant de la ruta, segons si s'és constructiu o negatiu) ens ha fet passar per un camí força agradable... si no arriba a ser per alguna pujada forta que ens ha fet posar el plat petit. I precissament en el punt més dur hem celebrat el canvi de mileni. Sí, ja sé que hi ha qui el va celebrar fa 7 o 8 anys (no entrarem a discutir-ho), i hi ha qui el va tornar a celebrar a Etiòpia aquest estiu. Però 1000 km amb una bicicleta també és una fita que s'ha de rememorar, i aquí queda per a la posteritat. El que és clar en aquest cas és que, a diferència dels any, el km 0 existeix, o sigui que el canvi de mileni és al quilòmetre mil... encara que la bici hagi voltat de vegades sense comptaquilòmetres (se siente...) o que el comptaquilòmetres no estigui ben ajustat. Doncs això... un tram després tornavem a ser a la ruta original... que ningú havia definit com a tal.

La pujada ha continuat fins al Mas Llunés, que per als que no ho sapigueu és una urbanització (força "macro") a dalt de bosc. Un tram de carretera asfaltada ens ha servit per enllaçar amb la pista que baixava cap a Vilanna. A mig descens, però, la civilització hi fa acte de presència i reapareix l'asfalt. Una pena, que no hem aconseguit subsanar fins que, força més endavant, hem arribat al turó dels cavalls. Abans, però, hom ha intentat ensenyar cóm es canviava una cambra de la roda de darrera. Ja ho heu llegit bé, el turó dels cavalls en minúscules, que resulta que està al damunt del Turó dels Cavalls en majúscules, aquell restaurant que mai ha acabat d'agafar prou empenta al costat d'una minicentral hidràulica. Allà un parell d'eugues es barallaven per protegir els seus pollins, tot un espectacle, Tant d'asfalt ens ha fet decidir pel camí del mig, que baixava amb forta pendent fins arribar, aquest cop sí, a l'alçada del Turo dels Cavalls. Vorejant, en planer, la muntanya, hem arribat fins a Bescanó on, com no podia ser d'altra manera després de l'insistència d'una dels membres de l'expedició (el nom de la qual mantindré en l'anonimat) hem acabat fent un toquet.

Per tornar hem aprofitat un tram del camí ral de Bescanó a Girona, que ens ha permés passar per davant la font de Sant Sebastià, coneguda per la seva protecció contra la pesta (no la peste, la pesta). De fet fa molts d'anys que ningú recorda un cas de pesta a Bescanó, o sigui que deu funcionar.

Al final encara vam poder descobrir el secret de la bicicleta sempre nova d'en Lluís: l'encera cada vegada que la passa per la màquina! Això és fer trampes!
Les fotos ja sabeu on trobar-les.

Queda per explicar la sortida que ens va oferir en Toti dissabte, però ja hi haurà temps de dedicar-li un monogràfic. Gràcies, de totes maneres, per compartir-la. La propera convidem nosaltres.