Suposo que això d'empassar-nos el que els altres han cremat els catalans ho portem a la sang. Quan arriben aquestes dates, al nostre pais es va fent cada vegada més habitual menjar ceballots socarrats. Una tradició que fins fa poc era exclusiva de Valls s'ha anat escampant, com d'altra banda sol passar amb tots els mals costums, i no hi ha ciutadà de bé del nostre pais que no dediqui un dia a quedar enllafarnat, brut i emmerdosat de treure peles socarrades, sucar la tija en una salsa taronja i, agafant la ceba per les poques fulles verdes que li han quedat, aixecar la cara enlaire i empassar-s'ho tot tal com vé. Però això és un blog de sortides en bicicleta, no d'Història de la Cuina (segur que a la ESO hi ha algun crèdit de lliure elecció amb aquest títol), i aquí us explicarem la de diumenge.
Corrien les 9 del matí quan tota una
colla de socis i patitzants de l'ADAC es van trobar davant la Sala de Ball de Girona. No era una matinal de dansa, si no el punt de trobada per sortir en cotxe, agrupats, cap a Verges, veritable punt de sortida de la pedalada. Tot i que pel camí haviem de trobar-nos amb la delegació de BCN, reduïda a una única representant, a Medinyà, la manca de definició en les indicacions va fer que no ens trobessim fins el camp de futbol del municipi del noi de... ostres, aquesta introducció tan llarga em fa recordar a cert cantautor català retirat, no? ASSASSINS! Bé, sapigueu que Verges és coneguda arreu precissament pel seu ilustre fill Francesc Cambó, i per la Dansa de la Mort (per això el punt de trobada a Girona?)
Acostumats a les sortides habituals, amb unes quantes pujades, alguna baixadeta divertida i algun rec amb aigua (o en el seu defecte, una bassa amb fang) l'estil cicloturista de la ruta, totalment plana, va representar una variació en la forma en la que solem fer les sortides. De Verges vam anar cap a Canet de la Tallada, d'allà a Torroella de Montgrí, on el grup (que aquesta vegada no serà detallat per que deviem ser una trentena) es va aturar a fer un cafetó. Val a dir que la planitut de la ruta no va servir per evitar els accidents, i una habitual de les caigudes va reincidir sense que en quedés constància fotogràfica. Per una vegada que hi ha parada per al cafè!!!.
Ja refets vam tirar cap a Ullà, d'allà a Bellcaire, poble del qual cal esmentar-ne la seva monumental casa de la Vila (la Vila és una noia que, com algú va fer notar, deu ser de molt bona família per que té les cases més cèntriques i ben cuidades de tots els pobles, tot i que pels noms de la zona -La Tallada, Verges- ben poques possibilitats hi ha que la col.loquem) per continuar cap a Tor on vam fer una petita pujada -la única del dia- per acabar arribant fins a Maranyà. De Maranyà cap a La Tallada, i d'allà retorn cap a Verges. Tot aquest darrer tram el vam patir amenaçats per un nuvolot negre que arrossegava els peus per terra i que feia pensar que acabariem una mica remullats, això sí, amb un fort ben del sud (sort que no era tramuntana).
La pedalada hauria acabat aquí (i de fet hi va haver algun abandonament), però ara començava la calçotada, motiu final de la sortida. Què s'ha de dir que no s'hagi viscut en una calçotada? Doncs per exemple, abans de començar la discusió sobre si calia o no calia escuar els calçots, o si calia cuinar primer les botifarres o les costelles. El cas és que al final l'apat va quedar rodó, tot i algun comentari sobre si la salsa (molt bona d'altra banda) enganxava prou o no enganxava.
Corrien les 9 del matí quan tota una
colla de socis i patitzants de l'ADAC es van trobar davant la Sala de Ball de Girona. No era una matinal de dansa, si no el punt de trobada per sortir en cotxe, agrupats, cap a Verges, veritable punt de sortida de la pedalada. Tot i que pel camí haviem de trobar-nos amb la delegació de BCN, reduïda a una única representant, a Medinyà, la manca de definició en les indicacions va fer que no ens trobessim fins el camp de futbol del municipi del noi de... ostres, aquesta introducció tan llarga em fa recordar a cert cantautor català retirat, no? ASSASSINS! Bé, sapigueu que Verges és coneguda arreu precissament pel seu ilustre fill Francesc Cambó, i per la Dansa de la Mort (per això el punt de trobada a Girona?)Acostumats a les sortides habituals, amb unes quantes pujades, alguna baixadeta divertida i algun rec amb aigua (o en el seu defecte, una bassa amb fang) l'estil cicloturista de la ruta, totalment plana, va representar una variació en la forma en la que solem fer les sortides. De Verges vam anar cap a Canet de la Tallada, d'allà a Torroella de Montgrí, on el grup (que aquesta vegada no serà detallat per que deviem ser una trentena) es va aturar a fer un cafetó. Val a dir que la planitut de la ruta no va servir per evitar els accidents, i una habitual de les caigudes va reincidir sense que en quedés constància fotogràfica. Per una vegada que hi ha parada per al cafè!!!.
Ja refets vam tirar cap a Ullà, d'allà a Bellcaire, poble del qual cal esmentar-ne la seva monumental casa de la Vila (la Vila és una noia que, com algú va fer notar, deu ser de molt bona família per que té les cases més cèntriques i ben cuidades de tots els pobles, tot i que pels noms de la zona -La Tallada, Verges- ben poques possibilitats hi ha que la col.loquem) per continuar cap a Tor on vam fer una petita pujada -la única del dia- per acabar arribant fins a Maranyà. De Maranyà cap a La Tallada, i d'allà retorn cap a Verges. Tot aquest darrer tram el vam patir amenaçats per un nuvolot negre que arrossegava els peus per terra i que feia pensar que acabariem una mica remullats, això sí, amb un fort ben del sud (sort que no era tramuntana).
La pedalada hauria acabat aquí (i de fet hi va haver algun abandonament), però ara començava la calçotada, motiu final de la sortida. Què s'ha de dir que no s'hagi viscut en una calçotada? Doncs per exemple, abans de començar la discusió sobre si calia o no calia escuar els calçots, o si calia cuinar primer les botifarres o les costelles. El cas és que al final l'apat va quedar rodó, tot i algun comentari sobre si la salsa (molt bona d'altra banda) enganxava prou o no enganxava.
El cas és que de calçot no en va quedar ni un, i la carn també va fer una bona fí. El vi es va acabar, i va anar tot tant i tant bé que el dia va acabar ploguent, cosa que no feia des de... ufff, ni se sap.
Podeu trobar fotos de la sortida fent click aquí
Pel que fa a la ruta propiament, podria haver quedat descrita només amb les paraules del poeta de la zona (ui, encara no n'he dit el nom), que a més, cantava:
El meu país és tan petitque des de dalt d'un campanarsempre es pot veure el campanar veí.Diuen que els poblets tenen por,tenen por de sentir-se sols,tenen por de ser massa grans,tant se val!és així com m'agrada a mii no sabria dir res més.Canto i sempre em sabrémalalt d'amor pel meu país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada