diumenge, 17 de febrer del 2008

Una matinal per terra de volcans

La ruta al Google EarthDe vegades fer una crònica és especialment fàcil. La mateixa paraula, "crònica", indica una successió temporat d'esdeveniments. En altres ocasions, però, el que s'amuntega són sensacions, i aquestes tot sovint tenen el vici d'anar desordenades. La "pedalada" de Santa Pau probablement ha generat més sensacions que esdeveniments, i això fa difícil passar-la a un escrit.

Tot just clarejava, a quarts de vuit del matí, quan 4+1 (els dos Josepsmaries, en Lluís, la Victòria -que avui ha comés l'error d'estrenar-se en això de la bicicleta de muntanya, a més d'en Josep, que havia previst anar-hi pel seu compte i que ha coincidit amb nosaltres) hem començat a tirar cap a Santa Pau. El primer dubte del dia ha estat triar quin era el camí adequat per anar cap a Santa Pau: per la carretera de Banyoles a Santa Pau o per Besalú i Olot. Al final hem optat per la segona opció, i encara hores d'ara no està clar que fos la millor, tot i que la tornada l'hem fet per l'altra. Quan erem a l'alçada de Besalú el dia ja s'estava mostrant plorainós, suposo que per la pena que li feiem quan anavem cap on anavem. Finalment hem arribat a Santa Pau, on tot de cotxes indicaven de manera incofusible on seria la sortida. En Josep ja feia una estona que hi havia arribat i ja tenia el número enganxat a la bici.

L'equipament del personal ja va espantar una
La terrible baixada de la Serra de Finestresmica a la novata, però valenta ellà no es va deixar amilanar. A les 9 en punt (hora de Santa Pau) sonava el petard que donava la sortida. Amb calma comencem a pedalar, tot i que per davant n'hi ha que hi posen més ganes (deuen tenir pressa per tornar a casa). El primer quilòmetre és tranquil, fins la primera pujada on salta la primera cadena. Ai que això es complica. Uns metres més enllà ja veiem que la cosa va en sèrio: no vorejem Santa Margarida, com semblava al plànol: hi pugem. I després de pujar, baixem. I no passem per la part de baix de la serra de Finestres: hi pujarem. A més, per una senyora pujada. Uff, el nou fitxatge ja ens està maleïnt els ossos. I vinga, amunt i amunt!.

Quant finalment arribem a dalt (o el que ens semblava a dalt) ens diuen que tranquils, que jaBoira arriba l'avituallament. I nosaltres que ens ho creiem. Encara quedarà baixar pel costat del torrent de Matabous (suposo per les lloses de pedra que, amb la fina pluja que cau esdevenen una pista de patinatge). En arribar a baix, fang i tornar a pujar per un corriol pel costat d'un altre torrent que devia matar als ases que el van fer. En arribar a dalt, encara una pujadeta per poder "reavituallar-nos". De la vista, us n'adjunto una foto. Sí, ja sé que no es veu res, però és el que hi havia: boira. Els boscos, però, impressionants. Les fotos que va fer en Lluís ja us ho mostraran (tot i la poca llum)

Per animar-nos ens diuen que només queda baixada, però no diuen cóm es baixa: un corriol deLa foto del pernil cabres impossible de fer en bicicleta, amb pedres i salts de més d'un metre d'alçada que el fan impossible de fer en bicicleta.

Quan finalment vam arribar en Josep ja ens esperava. Ell sí que ho va saber fer: va fer la volta llarga, que no tenia la baixada impossible. L'entrepà de botifarra i el buff commemoratiu, però, no ens el treu ningú

En resum, d'aquesta sortida queden els punts següents:
  • Els de la Garrotxa parlen raro, això ja ho sabiem. Però que a una passejada amb la bicicleta al damunt en diguin pedalada en bicicleta potser és fer-ne un gra massa
  • Qui no carda a Olot, no carda enlloc, i a nosaltres ens van ben cardar amb la baixada!
  • Els paisatges de la Garrotxa són impressionants
  • La organtizació, tret dels problemes de llenguatge, molt bona
  • El pernil ja us ho diré. Ai, que no us he explicat que vaig guanyar un pernil
  • Laura, vas fer be en no venir. Miquel, idem. Els altres que no vam venir, també.
  • Victòria, nosaltres no sóm així, de veritat

4 comentaris:

lizquies ha dit...

Hola,

doncs com ve us vaig dir, sento molt anul.lar la sortida a les 6h, però crec que sense dormir i sense res a l'estòmac no eren condicions.... això els nervis.

D'altra banda, tal i com pinteu la sortida, crec que vaig ser afortunada, jo coixa i baixant per tots aquests corriols!!!! mare meva, no vull ni imaginar-me la meva entrada al quiròfan dient. "No, si era una passejada amb btt fàcil"

Doncs, apa felicitats a tots els que vareu acabar amb la sortida i us aniré aseguint mitjançant el blog

Anònim ha dit...

Hola,
En referència a la crònica de la pedalada de Santa Pau d’en Josep Mª hi estic força d’acord, encara que s’equivoca quan diu que “en Josep sí que ho va saber fer: va fer la volta llarga, que no tenia la baixada impossible”, ja que la volta llarga tenia exactament el mateix recorregut que la curta amb l’afegit d’uns 11 km de més, per tant en Josep, que sóc jo, la baixada impossible també la va patir, ... i uns “kilometrets” força punyeters més també els vaig patir, únicament els 6 o 7 últims kilòmetres d’afegit en la llarga van ser de bon fer.
Bé, però al final ..... sempre ens quedarà un pernil.
Esperem que surti bo i que en puguem fer un tastet.
Apa,
Salut !

Josep

Jeiem ha dit...

Apunto això del tastet del pernil, Josep. I prenc nota que, tot i ser garrotxí d'orígen, acceptis que parlen raro :D:D:D

La veritat crec que la ruta que vam fer, a peu, és perfecte.

Demano disculpes per descomptar-te la baixada impossible de la teva ruta, però la crònica m'ha quedat tan bé :D:D:D que si no et fa res, no ho corregiré :D:D:D (digue'n llicència poètica, si vols)

Anònim ha dit...

Home, després de llegir la crònica vaig haver de dir alguna cosa. Que a un, després d’haver fet la baixada aquella, li escriguin dient que se la va estalviar, comprendràs que alguna cosa havia de dir. A part d’estar molt ben escrita, la crònica havia de ser fidel a la veritat. ;-)

I bé, no pensava pas fer-ho, però com que m’has “provocat” amb això de que els garrotxins parlen rar, he de tornar a replicar. El fet de que en l’anterior replica no digués res sobre el tema no vol dir de cap manera que ho accepti o no, de fet és molt discutible determinar qui és que parla rar.

Però abans, i ja que hi sóc , voldria fer algunes consideracions sobre les anomenades pedalades, curses o marxes populars en btt.

A la pedalada (segons els fulletons) o cursa (segons la web www.cpsantapau.com) de btt de Sta Pau, els organitzadors, com a mínim en aquest tram de baixada impossible es van passar, contínuament havies de pujar i baixar de la bici, i més que res es van passar per no informar-ne abans. Fa temps que altres dos companys i jo, varem adquirir el costum d’anar a pedalades populars, era una manera diferent de sortir. Quan anàvem o anem junts, doncs això, anem fent plegats, però en aquestes pedalades, d’alguna manera ens agrada provar-nos a nosaltres mateixos i donar el que puguem, tractant de millorar la posició o el temps fet l’any anterior al mateix lloc (en algunes penjen a la seva web llistes amb els temps fets), i en arribar, fer la botifarrada tot comentant la jugada entre nosaltres i/o altre gent. Si els organitzadors ho fan bé, informen de la pedalada, normalment indiquen la distància, el grau de dificultat, el perfil o altimetria, i si és totalment ciclable o no. La dificultat es sol classificar en : -baixa , -mitjana , -alta i –extrema . Aquesta de Sta Pau, en comparació amb altres, es podria arribar a qualificar com de “dificultat alta amb alguns trams no ciclables”, i això és el que la organització havia d’haver informat abans. Encara n’hi ha de més dures, com per exemple la que per Sta. Llúcia fan a St. Feliu de Pallerols, però la gent ja sabem el que ens trobarem (pujades duríssimes i baixades molt tècniques amb molta pendent sobre lloses glassades), o la de Vilobí d’Onyar (que ha de ser per aquestes dates), tot i que es pugui pensar que per aquesta zona no hi ha massa desnivell, ens feien passar durant la major part del recorregut per tallafocs també impossibles, o una que fan a Sant Hilari duríssima amb la qualificació d’”extrema” a on un company que hi ha anat explica que et trobaves en llocs a on havies de llançar voluntàriament la bici rostos avall i després baixar tu com poguessis, per què tots dos a la vegada era impossible. La informació d’aquestes pedalades estava força bé en una pàgina web (www.pedalades.com) però últimament no esta activa, també es troba alguna cosa a www.solobtt.com i a www.ciclisme.cat .

Properament, el 30 de març, n’hi haurà una que sempre sol estar força bé, la marxa de la conca del Daró (www.ccdaro.com) que qualificaria de dificultat baixa-mitjana, amb dues opcions una de 30 i escaig km i l’altra de 20 i escaig, solen posar força informació a la seva web incloent-te-li l’altimetria, i està bé per què veus una altra vessant de les Gavarres. Aquí, el dia abans ja en fan una de l’especialitat de btt anomenada “down-hill” , tot baixada amb molta pendent, escalons i salts.

Tornant al tema de la parla garrotxina, jo no diria que ells parlen rar, potser som nosaltres que parlem rar. Més o menys ells sempre han parlat d’aquesta manera, diria que potser som nosaltres que parlem diferent i ens deixem globalitzar en aquest sentit. A mi m’agrada i no se’m fa estrany, potser per aquesta part de garrotxí que tinc. M’encanten els diferents accents i registres de la nostre llengua, m’encanta quan faig sortides en btt amb els meus companys (un menorquí i un de Les Garrigues), sentir aquestes diferencies que ens uneixen i agraeixo que parlin “raro”. I no m’agrada la homogeneïtzació en aquest aspecte, veure com cada vegada més, parlem tots més semblant (amb una gran influència barcelonina) perdent paraules, accents, registres i expressions que donen riquesa a la llengua i que són substituïdes per d’altres procedents del castellà i de l’anglès o simplement usant les que s’assemblen més al castellà i descartant altres opcions només per què suposadament ens entendran millor. Fa molts anys que treballo a Figueres, per això també sóc una mica empordanès i allà, històricament hi ha hagut una gran rivalitat amb Olot, hi ha una dita molt estesa a Figueres que diu que “els de Olot tenen una paia a l’ui”, fent referència al fenomen del ieisme tan estès a la Garrotxa, i no és que no sapiguem dir “ll”, és que ens ve de gust dir-la només quan volem, per exemple a Olot un iogurt es diu un “llegurt” i una cullera és una “cuiera”. També és curiós quan una marca ha passat a donar nom a un objecte, a la Garrotxa ha set diferent, per exemple a la major part de Catalunya el calçat esportiu s’anomenava bamba (degut a la marca wamba) en canvi a la Garrotxa i sembla ser que en alguns llocs de Lleida en deien keds (la marca de la competència), fins i tot els anglicismes són diferents, a la Garrotxa no portes jersei, portes un “suet”. Bé, a qui l’interessi aquest tema, pot llegir un llibre que es diu “El parlar de la Garrotxa” d’en Joaquim Monturiol editat pel Consell Comarcal de la Garrotxa i Radio Olot. En aquests temps de globalització a on pots veure una coca-cola i menjar un macpollo a qualsevol part del mon, em ve a la memòria que a Olot va se impossible implantar un McDonald’s, sembla ser que tota la ciutat els va fer boicot i ningú hi anava i ho van haver de deixar i substituir per un “fast-food” català, si algú coneix el tema i vol confirmar i/o ampliar aquest fet estaria bé, no voldria faltar a la veritat.

Ja ho veus Josep Mª només m’has de donar una mica de peixet que ...... uff quin “rollo” que t’he cardat !!
Salut !
Josep