Com que tot té un principi i un final, i jo això no ho puc suportar, començaré pel mig. Resulta que ahir, amb tot de personal engrescat per fer la sortida, va ser el dia de la confirmació de les baixes. I això que el que tocava era confirmar la presència, però noi, les coses van com van. Un amb angines, l'altra amb maldecap, molts d'enfeinats (tanta lluita social per aconseguir la setmana de 40 hores i ara ens agafa per treballar els diumenges! :D:D:D cóm sóm els humans... -els occidentals, al menys-). I vinga, com que era sortida fora dels límits habituals, a reorganitzar transport. Aprofito per dir que ahir també vaig estar instal.lant un artefacte per portar bicicletes al cotxe. Val a dir que veus insidioses em van espetar que consultés a internet les instruccions de muntatge ¿?¿? Quina mala bava! A la prova pilot (com RENFE, abans de posar-ho en marxa ho provo) vaig penjar-hi 3 bicicletes (una meva i l'altra de col.laboradors anònims i desconeixedors de l'ús que s'en fa de les seves bicicletes quan no hi són), i vaig donar una volta a una rotonda. Amb això -igual que RENFE- vaig considerar que era suficient i que l'artilugi quedava homologat. Pobres usuaris!!!
Apa, doncs, a les 3/4 de 9 tocats (quan aconseguiré arribar a l'hora?) a Fontajau ja ens hi esperaven la Gemma, en Toni i en Lluis, que amb els 2 Josep Maries formavem l'expedició "Gironins al Pla de l'Estany I". A Melianta ja hi havia un cotxe esperant: la Laura, que per no perdre el temps ja havia anat a fer el seu talladet. Això és saber-se organitzar: els bars ben identificats!
La ruta del dia seguia el traçat de la ruta 6 del centre BTT del Pla de l'Estany, i des de Melianta ens portava en primer lloc fins a Fontcoberta. Primeres fotos del dia, amb l'Esgléssia romànica de Sant Feliu com a tema principal. Sortida a la carretera, al mig de la pujada de Fontcoberta (els que havien fet, temps ha, la Marxa dels Quaranta ja saben de que els hi parlo), i agafem un camí a l'altra banda, que pel mig del bosc, gairebé sempre en baixada, ens va acostant a Viladamí. Baixada?? Si normalment les rutes comencen amb pujada! Això no em sembla gaire correcte... Com calia témer, al final de la baixada hi havia una pujada :( (sí sempre havien dit que era al revés, que al final de la pujada hi havia una baixada, no?
Vinga, que ja sóm a Viladamí (amb la seva esgléssia, la seva plaça, les seves festes patronals...). Passem per davant de Can Fred, on encara queden restes de la foguera de la setmana passada, i apa, en lloc de seguir la pista planera i recta nosaltres girem cap a la dreta per el caminet tort i de baixada. I un altre cop igual, al final de la baixada, pujada!!!
Arribem a una nova carretera asfaltada, però que no aguantarem gaire estona: girem a l'esquerra cap a can Quelic, cal Parent i no sé qui més. No sé de qui és parent el Parent, però ja voldria ser-ho jo. Feliços continuem baixant (a aquestes alçades ja teniem clar que després vindria una pujada... però no el tipus de pujada). Els primers códols del camí dificulten el pedaleig, però nosaltres valents. Això fins que un cotxe ens atrapa per darrera, i en mostra d'educació mútua decidim arraconar-nos per deixar pas. La vora del camí és plena de fulles... i sota les fulles hi ha més pedres. Un, dos, tres... si no anem per terra falta poc!: Tots ensopegant amb les pedres amagades sota les fulles. Ja ho diu la cançó: "una piedra en el camino me enseño que mi destino era rodar y rodar (rodar y rodar)" Doncs això, que nosaltres, en lloc de rodar amb bicicleta va i rodem pel terra. En això els pedals automàtics hi han tingut un paper fonamental. I és que què fariem si no tinguéssim pedals automàtics? Doncs no caure estúpidament!
de xais de cara. El pastor, en veure'ns, diu "renoi, quina colla". Renoi quina colla ell, amb els seus centenars de xais!!! Sembla una del FarWest: tothom a veure qui desenfunda la càmera més ràpidament per fer-ne fotos. I és que l'Homo Ciclens Urbanis fa com l'Homo Urbanis Vulgaris: quan veu una bestiola, s'emociona. Abans, tot sigui dit, davant la bordada d'un ca de grans dimensions que defensava el seu territori més que emoció hi havia hagut uns moments de pànic.Una mica més enllà, baixada per pista asfaltada a tota velocitat fins a Esponellà, on després de travessar el poble hem arribat a la pista que va paral.lela al Fluvià... que tot i anar ple hi havia qui no el veia (la veritat és que la frondositat del bosc i el perfecte reflex dels arbres a la seva làmina completament llisa feia gairebé impossible veure'l si no es sabia que allà hi havia un riu). Abans d'arribar a la primera resclosa, pujada fins al Pla de Martís.
Aquí la ruta ja s'hauria acabat, doncs el que quedava era planejar una mica, arribar-nos fins a Serinyà i tornar fins a Melianta. Però com que els finals sempre són tristos, encara hem tingut temps de rebre una lliçó magistral sobre el funcionament del sistema hidràulic d'Espolla, a càrrec de la geòloga de la colla. I és que no hi ha res com disposar d'un equip multidisciplinar per fomentar el coneixement (que li preguntin al House, si no).
Queda la llista d'enllaços de la ruta i els seus membres:
Fotos Lluís: http://picasaweb.google.com/lluis.btt/Ruta6DelPlaDeLEstany
Fotos Josep Maria: http://picasaweb.google.com/BTTGirona/20071202PlaDeLEstany602 (A les fotos de la sortida n'he afegit unes de velles de la platja d'Espolla amb aigua, i del salt de Martís. Quan el nivell de les aigües subterrànies torni a pujar, no us perdeu l'espectacle)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada