Una de les muntanyes (turons) més altes del Gironès...

Suposo que alguns de vosaltres heu vist la pel.lícula "The Englishman Who Went Up a Hill But Came Down a Mountain" (protagonitzada per Hugh Grant l'any 1995), probablement en versió castellana. Narra les peripècies d'un geògraf anglès que, en l'epoca en la que s'estava cartografiant la illa (per molt gran que sigui Gran Bretanya només és una illa), quan va arribar a un poble i, després de mesurar l'alçada de la muntanya més coneguda de la contrada, va descobrir que per l'alçada que tenia no podia ser nomenada com a tal, i quedava en la categoria de puig. No us explico com continua però us la recomano. Sí que us puc dir que una de les primeres vegades que vaig pujar a Sant Grau em vaig sentir a l'inrevés que l'anglès en qüestió: em semblava que havia pujat una muntanya, i l'alçada oficial era inferior a la que jo havia sentit que pujava. Com els del poble en qüestió, jo no podia acceptar això i vaig fer-ho notar a l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Doncs per que veieu, al final havia pujat els gairebé 500 m de la muntanya, en lloc dels 450 escriturats (la culpa, com sempre, de Madrid):

----- Original Message -----
Sent: Friday, September 01, 2000 11:33 AM
Subject: Alçada Puig de Sant Grau

Benvolgut senyor,

En primer lloc li agraïm sincerament el seu interès per la cartografia i per l'observació que ens ha comunicat.

Desprès de consultar diferents fonts d'informació, hem de comunicar-li que les seves sospites sobre una errada en la cota del vèrtex geodèsic de Sant Grau són certes. La Xarxa Geodèsica de Primer Ordre i la d'Ordre Inferior (abans segon i tercer ordre) és propietat de l'Instituto Geográfico Nacional del Ministerio de Fomento. Les coordenades oficials d'aquests vèrtexs són publicades per aquest Instituto, per la qual cosa, la cota que surt en el mapa comarcal 1:50.000 de l'ICC (449.6 m) és la cota oficial donada per l'IGN. L'ICC ha dut ha terme una sèrie de campanyes de mesures amb aparells de GPS (Global Positionament System) d'alta precisió sobre la pràctica totalitat dels vèrtexs geodèsics situats a Catalunya. Per a que es faci una idea dels esforços emprats, s'han mesurat punts com l'Aneto, la Pica d'Estats, el Puigmal, etc. Evidentment, el vèrtex geodèsic de Sant Grau també va rebre la corresponent mesura d'alta precisió i la cota mesurada va ser de 499.87 m, situada a la base del pilar cilíndric del vèrtex.

En resum, no es tracta d'un error tipogràfic sinó d'una errada en les coordenades facilitades per l'IGN. Esperem que en properes edicions del mapa comarcal de Catalunya aquesta errada sigui corregida.

Restem a la seva disposició per qualsevol aclariment o consulta i li agraïm sincerament el seu ajut a millorar els nostres productes.

Atentament,

Àrea d'Aerotriangulació, Topografia i Xarxes

Doncs ja ho veieu, a Madrid no només ens retallen els drets i les inversions, si no que a més ens retallen les muntanyes. Però com que això no és un blog polític, anem al tema. Que els del Cartogràfic ja podrien haver-se enrotllat una mica i pujar els 13 cm que faltaven per arribar als 500 m, no us sembla?

A les 9:15 del matí, per allò que poguessim sortir de casa a les 9, amb una temperatura de 1º sota zero començava el primer reagrupament del dia que havia de quedar amb la presència de nous components per a la sortida: en Xevi, la Susan i en Dani, els dos Josepsmaries habituals, en Miquel, en Jaume, en Lluís i la Mun. Alguns feien dies que no ens veiem, i tot i la presumta duresa de la ruta i de la temperatura s'hi han atrevit.

Del primer tram només cal esmentar-ne la fred que hem passat, fins al punt que, en arribar a la Pilastra, no ens hem atrevit a travessar el Ter pedalant i hem optat per fer-ho pel damunt de les pedres. Covardia o seny?. A l'altra banda ens hem trobat amb una caminada popular, o sigui que hem hagut de fer zigazagues i pilotar amb cura per no atropellar a ningú.

En lloc de pujar pel camí clàssic hem optat per una variant explicada al llibre "En BTT pel Gironès" amb el nom de "Per la serra de Sant Grau". En arribar a dalt, però, abandonarem la ruta i seguirem direcció Sant Grau en lloc de les Serres. En algun tram la ruta està senyalitza amb el número 5 del Centre BTT del Gironès.

Després de resseguir el Ter, superar el Malpas, passar pel costat de les granges d'ànecs hem arribat a l'alçada de l'extracció d'àrids i mig ocult en un revolt a esquerres hi trobem el que sembla un camí perdut. Perduts a nosaltres? Però si en sóm els primers! Apa amunt. Abans, això sí, ens treiem una capa de roba i ens "reavituallem".

Un petit tram mig emboscat que fa pensar que això s'acabarà aviat es va aclarint, fins convertir-se en camí de veritat, això sí, que no para de pujar. I amunt i amunt. En pocs metres veiem la plana del Ter, però només hem pujat 70 m. Sóm a 200 i hem d'arribar a 500. Un revolt més, i una bassa fangosa de tot l'ample del camí. Però si fa temps que no plou! Però si és pujada, i a les pujades no hi ha basses!. Doncs ni cas, que el fang i la bassa hi són presents. Un cop més s'imposa el seny i gairebé tots l'esquivem a peu pel lateral. Els que falten? Doncs algú que ja havia dit que tornaria abans d'hora per compromisos personals i algú altra que va connectat a un equip de música i no veu que tothom ha esquivat la bassa. Això sí, la supera sense problemes (colla de cagats!).
La cosa continua cap amunt, tothom més o menys satisfet amb com van anant les coses. Puja, però es pot. Sí, sí... que us ho creieu tot! Que el peixet s'acaba, i s'acaba quan comencem a trobar pedres i pedrots al mig del camí. Malgrat algun intent dels més valents al final tots hem acabat amb el peu a terra. El tram en aquestes condicions ha estat curtet, però ha marcat. Un parell de zigazagues més amunt ja hem arribat a la pista que va de Sant Grau a les Serres, i amb l'arrancada que portaven, i tot i la pujada, hi ha hagut qui s'ha desviat en aquesta direcció, seguint les indicacions de la maleïda ruta cinc i del llibre!!!. L'opció correcta del dia era a la dreta, però l'engany que fes un principi de baixada només era això: un miserable engany.

Uns metres més enllà hem arribat al temut penúltim revolt de la pujada de Sant Grau. Els que hi heu pujat ja sabeu de què us parlo. Els que no, només heu de preguntar als que hi han pujat. Increïble, però tot i que la majoria hem optat per fer-ho a peu, en Miquel ha començat a pedalar, i pedalar, i esbufegar, i suar, i pedalar (encara més) i ho ha fet tot d'una tirada. Els altres com a mínim hem arribat a dalt pedalant... tot i que només el darrer tram.

El senyal de dalt encara indica els 450 m que un dia va fer aquest turó, que sens dubte és una muntanya. Això no ens ha fet deprimir, ans al contrari, i hi ha qui encara ha tingut esma de pujar dalt el pilar que sustenta el vèrtex geodèsic de la discòrdia. Això sí, tots hem pujat fins a la torre de guaïta de dalt l'ermita i, després de refer-nos, fotografiar-nos, admirar el paisatge i tornar-nos a abrigar hem començat a baixar.

La baixada l'hem fet pel camí clàssic, que ens ha portat fins el veïnat de la Argelaguer de Sant Gregori. Això sí, en el tram teóricament més fàcil, un tros de camí asfaltat, dos sustos: en un revolt que agafavem a més de 45 km/h un ha patinat i ha anat per terra, tot sigui dit que de manera controlada. Instants després un altre l'ha volgut imitar, però en primera instància se n'ha ensortit. Al menys això és el que es pensava... tot i el petit bony a la roda del darrere que ha ignorat. Com sol ser tradició en aquests casos es mantindrà l'anonimat dels afectats.

El nou reagrupament ens ha servit per continuar cap a la Pilastra tranquilament. Aquest cop, amb molta menys fred que a l'anada, sí que hem passat pel riu (i ningú s'ha mullat, segurament més per falta d'aigua que per excés de perícia).

Semblava que la ruta ja s'havia acabat, que només quedava el tram planer de les daveses quan... BAAAANG!!!!. El que mai s'havia vist: una coberta rebentada, i un botifarró de càmera aguantant senyorial i donant un aspecte ridícul a la roda que, quilòmetres abans, havia superat amb èxit una derrapada a 40 km/h. Què fer quan s'estripa una coberta? doncs si ets a prop de casa caminar... o esperar que una ànima caritativa s'apiadi de l'afectat. En aquest cas d'ànimes caritatives n'hi havia moltes... però amb cotxe només una :( O sigui, que ha pogut negociar el preu de la seva caritat! Aix, la caritat malentesa! I com es diu que "mal de molts, epidèmia", en el tram d'aproximació a peu fins el punt de recollida el ressagat encara n'ha trobat un altre al que li havia saltat la roda de darrere i per tornar-la a collar necessitava una clau especial!!!

Però res, que el problema al final s'ha solventat i tots hem arribat a casa. En Lluís n'ha deixat constància fotogràfica per a que tots els que heu vingut ho recordeu i els que no, ho envejeu. I si mai heu d'aterrar a Girona un dia de boira, núvols baixos, tempesta, visibilitat reduïda, recordeu-li al pilot que, si té cartografia antiga, pugi 50 m l'alçada de l'avió no fos cas que rasqui la panxa amb la senyera de dalt de Sant Grau.