Reincidència: La Vall Preona

A mí em poden dir el que vulguin, però quan una cosa m'agrada, procuro repetir-la. I si per això em diuen viciós, doncs sóc un viciós. I si n'hi ha que diuen que és fruit de les hormones primaverals, doncs s'accepta la seva teoria. Per que el fet que sigui divertit, faci suar, et posi les pulsacions a mil i et deixi esgotat no vol dir que sigui dolent, ans al contrari. I que la generació d'adrenalina i d'endorfines es disparin simultàniament sempre és d'agraïr. Fa quinze dies, amb l'excusa que la primavera ja havia arribat en forma de petits ruixats vam fer una sortida que ens va permetre baixar pel Celré des del seu naixement fins (o capçalera, que s'en diu ara) fins gairebé la seva desembocadura a l'Onyar. Segur que dels que llegiu això molts no n'heu sentit a parlar del Celré. I pel nom el posareu cap a Celrà. Us equivoqueu, és a l'altra banda i acaba desembocant a l'Onyar a l'alçada del pont de la variant de la NII.

El dissabte la infalible Mun -que s'apunta a totes-, l'Emili -en procés de reinserció social després de la marató de París- i el que subscriu -sempre queda be fer servir aquest llenguatge- ens vam engrescar a pedalar per repetir la ruta que dues setmanes abans haviem fet amb en Lluís i en Miquel. Dels tres només el guia l'havia fet, i em sembla que cap dels dos novells se n'haurà arrepentit. Clar que potser la idea de remullar-nos una mica hi va haver quí se la va agafar massa a la valenta, i va acabar remullant-se del tot. És el que passa si pares de pedalar o perds l'equilibri al mig del riu. No en diré el nom de la persona afectada però per a la vostra tranquilitat us diré que l'i-pod es va salvar. No entro en els detalls de la ruta per que ja la vam descriure en el seu moment.

El diumenge tocava cosa nova: la vall Preona. Si mireu els mapes de les Gavarres veureu que hi ha una vall sota la casa de les Figues (en majúscula) que acaba convergint amb la vall Fetgera més o menys sota can Mascort. El punt de partida va ser un dels ja habituals, el Cul de la Lleona. Els dos Josepsmaries (ei, en recuperàvem un), en Lluís i la Mun començavem a pedalar cap a Sant Daniel. Sant Pere de Galligans, Font del Bisbe, Font d'en Mercader, Font d'en Fita i direcció cap a la Font dels Lleons. Abans d'arribar-hi, però girem cap a la dreta direcció a la Font de la Pólvora. El que primer sembla un camí planer comença a agafar pendent, i més pendent... fins portar-nos damunt la carretera. Els més optimistes poden arribar a pensar que ja s'ha pujat tot el que s'havia de pujar, però no, això només és el començament: a l'altra banda hi ha una paret que haurem de pujar com podrem. El resultat són 2 quilòmetres amb un pendent mitjà d'un 10%: passem dels 100 m de Sant Daniel als 300 m de Can Pol. Respecte a la ruta habitual per anar a la Font d'en Lliure, i en atenció a un dels membres que ha de tornar aviat fem els 200 m que separen la pista que seguim i que ens ha portat fins la carretera dels Àngels (i que a l'altra banda té un corriol que porta al camí de la Font) i ens arribem fins a Can Pol per carretera. La foto de grup serveix per separar-nos: el retorn pel camí de Sant Miquel per una banda i la continuació de la ruta pel camí de la Font del Lliure, on hi arribem per un corriol difícilment ciclable de darrere una pila de troncs del prat de davant de Can Pol per l'altre. Ja només quedem tres, ocasió que aprofitem per menjar-nos el preceptiu plàtan.

Els que coneixeu el camí de la Font d'en Lliure ja sabeu com és: senzillament encantador. Una ruta gairebé plana, si de cas amb lleuger pendent descendent, pel mig del bosc, pel mig de les Gavarres. Tot el que haviem pujat en tan poc tram ho anem baixant suaument, sense gairebé haver de pedalar ni frenar. Deixem la cruïlla que ens portaria fins la Font i seguim endavant, sempre suaument, sense baixar dels 20 km/h. En un moment determinat girem cap a la dreta. Un senyal indica que la ruta 11 del centre BTT del Gironès continua per l'esquerra, però nosaltres no en fem cas. Hem d'arribar al fons de la Vall!. El corriol agafa més pendent, la qual cosa vol dir més velocitat. I el concepte pendent implica estretor. Les plantes ens van rentant la cara i fent pessigolles, tot i que les ulleres ens salven d'algun ensurt. Ja sóm gairebé al fons de la Vall: només un centenar de metres ens separen de l riera... i d'una font. Això també és vici. A l'altra banda el que no fa massa havia estat un corriol l'han convertit en un camí per a l'explotació del bosc. Això ens facilita la circulació, tot i que es perd una mica d'encant. La riera, a la nostra dreta, porta un filet d'aigua que, a trams, desapareix. Finalment arribem al punt en que la Vall Preona conflueix amb la vall Fetgera. Aquí hi ha dues opcions. Seguir pel camí que comença a pujar per la dreta fins a Can Mascort, i acabar la ruta com estava prevista resseguint la Vall del Celré des de dalt o caure en la temptació de seguir el riu. I ja sabem que la carn és dèbil...

El corriol del davant era massa temptador, i clar, l'hem agafat. A partir d'aquí la ruta pel Celré, que no hem deixat fins a Quart. Pel camí encara hem trobat altres pecadors que havien caigut a la temptació. Un d'ells amb la roda rebentada. Deu ser allò que "el pecat ha fet forat".
En arribar a Quart, però, encara ens faltava una mica de cosa... i ens sobrava temps. Així, en lloc d'anar cap al carril bici com hauria fet qualsevol persona normaleta hem optat per fer una ruta per muntanya, aprofitant, en sentit contrari, la ruta d'en Toti. Però el vici és el vici, i la bici és la bici, i per allò de seguir investigant alguna ment privilegiada (o sigui, amb privilegi per decidir) ha optat per probar una drecera. Ehem... De drecera, res de res. El corriol simpàtic que teniem al començament ha anat evolucionant cap un camí de cabres costerut que ens ha portat a un altra corriol gairebé perdut que moria al costat d'una granja on hem pogut gaudir d'una sessió gratuïta d'aromateràpia porcina. Un bon samarità que collia espàrrecs amb el gos emmurrionat ens ha guiat cap al camí de tornada.

Quan uns metres més enllà hem retrobat el camí, la cosa ja ha estat més fàcil: seguir fins a Palol d'Onyar, baixar pel costat de la riera de la Teula, travessar la carretera i la última remullada del dia: la travessa de l'Onyar. Clar que amb la poca aigua gairebé no ens hem mullat, però ha estat una bona manera d'acabar la ruta... si no tenim en compte que encara ens quedava rentar les bicis. Però això s'inclouria dins l'apartat "problemes domèstics", que no és l'objectiu d'aquesta sessió.

Les fotos de les aventures i desventures les podeu trobar aquí.