Pel damunt de les estrelles!

Repaso totes les cròniques escrites fins ara i no en veig cap que expliqui cap sortida a Sant Miquel. No us penseu que hi ha cap pressió mediàtica per part de la cervesa preferida de Polònia que impedeix mentar aquest nom. Simplement, per allò que el tenim al costat mateix mai s'ha donat l'ocasió de parlar-ne.

Aquesta vegada, però, li hem retut un petit homenatge: una pedalada nocturna ens ha portat fins a un dels referents de les sortides en BTT pels voltants de Girona. Quan arriben les calors a tots ens costa força començar a pedalar, i això d'aprofitar la fresca de la nit (en el bon sentit de la paraula... per cert, quin és el bon sentit de la paraula?) permet mantenir els ànims per patir una mica sense perdre el seny (quin seny?) pel sol estavellant-se als caps. Doncs això, que després de la Ratpenat en van quedar ganes, i a proposta d'en Toti s'havia de fer alguna cosa per aprofitar la lluna plena de juliol. Una mica licàntrop sí que ho és, aquest noi.

Ja feia dies que ho haviem publicitat i al final els atrevits vam acabar sent el propi Toti (que el dia abans ja n'havia fet una, de nocturna), en Jose, el darrer fitxatge (conegut per tenir la manxa més efectiva de la muntanya, tot i no ser massa gran -i si us plau, com a manxa heu d'entendre l'aparell que es fa servir per introduïr aire a la càmera de la bicicleta-), en Toni, repescat després de mesos d'intents infructuosos per ambdues parts de contactar, en Lluís, el de la càmera que no s'infla amb l'aire introduït amb la manxa d'en Jose i el vostre humil servidor. Alguns dels que hi estaven interessats, l'anonimat dels quals es mantindrà per variar, es van fer enrera pel temor (o prudència, que el límit és molt difús) de caure pocs dies abans de canviar de continent (no diré si Àfrica o Amèrica per no donar més pistes). Això sí, hi va haver qui va oferir un vehicle de suport logístic i qui es va oferir a fer-lo. Per lligar els dos suports alguns dels decidits a anar-hi van acabar en un sopar de coordinació. En realitat, no tinc clar què es pretenia coordinar, tret de la pasta amb el rioja Pomal per donar, respectivament, energia i ànims als esforçats de la pujada. Clar que el Pomal potser va animar al personal més del compte, i els brindis consecutius van deixar un dubte a sobre la taula (o al fons de la copa): si quan hom brinda, no mira als ulls del brindat i no beu en acabar el brindis... acaba amb 7 anys de sexe dolent o un any sense sexe? Clar, quan hom planteja aquest dubte, i per les cares dels assistents, de seguit s'endevina quí ha brindat darrerament sense mirar als ulls. A partir d'aquí es va encetar un interessant debat: ¿Què és pitjor, 1 any sense sexe o 7 anys de mal sexe? Aquí també es va veure, per la cara d'algun dels assistents, que el pitjor que podia passar era seguir com fins ara. Clar que de sobrats n'hi ha sempre, i, mantenint l'anonimat més que res per enveja insana, hi va haver qui va sortir amb la frase de la nit: "de vegades no val la pena posar-s'hi". Cal pensar que això també era resultat dels efectes del Sr Pomal, que causava estralls en aquells moments i que, des d'on sigui en aquests moments, deu estar somrient sorneguerament: Quan de fantasma hi ha pel mon!

Però això no ha de ser un relat sobre experiències sexuals del personal, tot i que això serviria per incrementar notablement el nombre de visites del blog i, potser, de participació. De fet, si el tema interessa i així ho feu saber es podria estudiar... Ai, ja tornem a marxar del tema! De la bicicleta, vull dir, per que del "tema" sembla difícil de marxar... (per molt que ni hagi que creguin que no val la pena).

A 2/4 de dotze de la nit, quan la gent normal estava sopant i les terrasses dels restaurants estaven plenes, al Cul de la Lleona (que escric en majúscules per no confondre amb el cul de la lleona, que podria portar a malentesos, sobretot veient el caire que pren aquesta crònica) hi havia els cinc herois esmentats, prestos a començar la pedalada. De bon començament la cosa semblava força correcte. Algun "cavallito" però res més. La il·luminació dels carrers feia mantenir la compostura. En deixar la zona il·luminada, però, es feu la foscor. Clar, direu. Clar, dic jo. Però és que he de fer temps per veure cap on continuu la narració, tot i que clar, el que és clar... no ho era massa. Tot i així la lluna plena començava a somriure'ns des del cel, més penjada que un globus... Globus, dic? Globus i pedal, em sembla que portava algun! Ja diuen que el metabolisme de les persones és diferent en cada cas, però mentres que a uns la pasta era el que els hi feia efecte (en el sentit que anava més depressa pujant que ells, de manera que estava sempre a punt de sortir per la boca), d'altres cantaven amb una alegria descontrolada i una eufòria més enllà del que hauria de ser habitual en un ciclista convencional. "Cocinero, cocinero" era el seu crit de guerra, tot i que també va sonar el "rap d'en Cuní" i el "txiquitxiqui"... tot això al mig del bosc. De senglars no en vam veure cap... però jo d'ells tampoc hauria sortit. I de cigarres tampoc s'en sentien, escoltant amatents els càntics del nostre animador. En un moment determinat hom va haver de prendre una resolució: o el paràvem o rebentàvem... i vam optar per parar-lo. Això sí, els càntics van continuar amb gran esglai per a la fauna nocturna de les Gavarres que devien sortir corrent cap a Calonge per que no vam veure ni una trista bestiola salvatge de les que ecològicament s'han de protegir (per que de bestioles salvatges de les que ecològicament no s'han de protegir ja en portavem un al grup). Xino xano, anar fent, vam començar la baixada del Puig Estela cap al peu de Sant Miquel. I a mitja baixada, a tota velocitat, un llum va sortir disparat a la velocitat de la idem i es va perdre al mig del bosc. Ja veus a cinc ganàpies suats, amb maillot, al mig de la nit, il·luminats per la lluna plena i unes llanternes petitoies buscant la maleïda llum. Aquí segurament hi ha qui pensarà "ostres, si que anaven torrats, no trobar un llum al mig de la nit". Potser anavem torrats, però el problema de la llum és que s'havia apagat. Finalment la vam recuperar, la vam tornar a muntar i apa, cap a Sant Miquel falta gent.

En poca estona erem a dalt... però...
- i el servei logístic?
- Guau, que bons que sóm, hem trigat menys que en cotxe!-
- No pot ser, si ens hem entretingut molt...-
- Deuen haver sortit tard
- Truquem-les (aquí cal dir que el "-les" indica clarament gènere femení)
...
- On sóu?
- No ho sabem
- Heu passat can Max?
- No ho sé
- Heu vist la casa de les Figues? (per als que no coneixeu la zona, sapigueu que és una casa en runes que té aquest nom, i no te res a veure amb cap prostíbul de carretera)
- Ai, no
...
- Hi ha un senyal que posa "Els Àngels, 5 quilòmetres"
- mmmmm... em sembla que us heu passat. Torneu enrera fins a Can Max, gireu, compteu dos trencants i gireu a l'esquerra
- vaaale
...
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?
- No, home, no, que no té pèrdua!
....
- Triguen molt no?
- Potser sí, les tornaré a trucar
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?
...
- On sóu?
- Ja hem trobat el camí, sóm a una casa molt xula amb piscina i rosers!
- Què???
- Si, te una tanca, però el camí baixa molt
- Debeu ser direcció a Celrà
- Sí, sí... es veuen els llums al fons... i la torre de comunicacions de Vista Alegre!
- Glups... la torre de comunicacions de Vista Alegre és a Girona, no a Celrà!
- Doncs aquí el que es veu és la torre de Vista Alegre!

(- VOLS DIR QUE NO HAURIEM D'ANAR A BUSCAR-LES?)
(- Si, però on deuen ser?)
(- Que tornin a Girona i pugin per Sant Daniel!)
(- Els mosquits se m'estan menjant)
(- Cocinero, cocinero...)

- Escolteu, torneu enrera fins la carretera!
- Val, quan arribem us fem un truc
...
- Ja sóm a la carretera, tenim can Max al davant
- Esteu al tancat de Can Max?
- No hi ha cap tancat, és al mig d'un revolt
- Un revolt? no serà Can Mascort
- Si, Can Mascort, can Max!
- NO, que on havieu d'anar era a Can Max, que ara en diuen Can Pol!
- Ostres, i per que no ho deieu?
- (GRRRR) Doncs pugeu cap a Can Pol, compteu dos trencants i gireu a l'esquerra! Està senyalitzat
- Ah, val!
...
- Si que triguen...
- Vols dir que no hauriem d'anar a buscar-les?

Finalment, la remor d'un motor ens dona esperances: els serveis logístics han arribat. El cava i les galetes ja són aquí. I els plàtans!!!

- Vinga, arribem-nos fins a dalt de tot
- Ara s'ha de pujar?
- GRRR

A dalt la torre de Sant Miquel, però, els plàtans i les coockies remullades amb cava (begut en copa, que no ens estem de res) van anar arreglant les coses. La síndrome d'abstinència va poder ser subsanada, i després d'una estoneta de relax, amb estiraments i extranys exercicis físics inclosos (i que no descriuré per deixar còrrer la imaginació dels que només llegeixen aquest blog per que han posat "sexe" i "Sant miquel" al Google i els hi ha sortit aquesta plana) arribava el moment del descens.

La baixada en bicicleta es va fer pel costat de darrere (de la muntanya, presuposant que Girona és al costat del davant), passant pel costat de la font Martina i girant a la dreta abans d'arribar a Can Mistaire. No sé si per culpa de l'alcohol, de l'excés de velocitat, de la manca de visió, d'una pedra al camí, d'un error humà o què un petit ensurt va fer anar per terra a un dels membres de l'expecidició (un cop més, i per als del Google, informo que com a membre s'enten component). La baixada que teniem davant la vam fer amb seny i eficàcia (això no era el lema d'algun partit polític? ... no , no ho crec: seny i eficàcia no va amb ells), i en poc temps ja erem al punt de reagrupament. Aquest cop el fet que arribéssim abans que el cotxe ja era lògic: haviem agafat el camí més curt.

Aquest cop les fotos van quedar fosques, però és el que té la nit tot i la lluna!

Si heu arribat fins aquí és que teniu ganes de llegir. Us proposo que opineu, ja sigui sobre la sortida, sobre el blog, sobre els efectes dels brindis en el sexe o sobre què és pitjor, si un any sense sexe o set anys de mal sexe (o continuar com fins ara). Si us porteu bé us prometo enquestes a tort i a dret. De moment, en teniu una sobre els GPS (que no tenen res a veure amb G sPotS)