L'hem petat!

És el primer cop que em passa... Sí, ja sé que sóna a tòpic, que és d'aquelles frases que, en situacions desesperades, i quan ja no hi ha cap possibilitat d'arreglar-ho, treuen més credibilitat encara al que la diu. Doncs és veritat! (sí, ja sé que encara treu més credibilitat). D'altres estareu pensant "Credibilitat? de quina credibilitat parla?, posant en dubte ja el principi bàsic que em presuposo de credibilitat. D'altres pensaran directament "Credibilitat? Què és això?". D'aquests val mes no fer-ne gaire cas...

Després de les queixes d'alguns participants a la sortida de la setmana passada, que volien que es fés pública la seva participació al "69 en bicicleta" aquesta setmana la cosa no ha pogut fer bona fí. Ja de bon matí pintaven bastos: un dels que havia de venir havia passat mala nit (això és el que ell declarava, tot i que amb d'altres paraules -ves que no hi tinguéssin res a veure les carpes de la devesa-) i s'en feia enrera, tot i les ganes que, insistia, en tenia. La meteorologia, però, acompanyava: ni un núvol al cel, que era d'aquell color blau intens que només presenta a la primavera. Més d'un mes de pluges gairebe diàries garantien dues coses: que els torrents portarien aigua i la verdor del bosc i sotabosc.

Doncs això, ja veus que els dos únics expedicionaris (què carai passa aquí? on s'amaga la gent? hi ha festes on no s'em convida?) començavem a pedalar tranquilament pel carril bici cap a Quart. El fang que s'enganxava a les rodes i les basses que anavem trobant prometien un dia divertit. La idea era repetir una pedalada que aquest any ja hem fet, però que encara no haviem pogut gaudir-ne al 100% per que no hi havia prou aigua: baixar el Celré des de dalt de tot, a la Vall Fetgera, fins a baix, a Quart. El xipixapi estava garantit, i esperàvem pedalar amb l'aigua pel damunt dels turmells per desfogar-nos tot el que fes falta. La ruta escollida era pujar per la casa dels ànecs en direcció a Sant Mateu de Montengre, travessar la carretera a l'alçada de l'Hostal del Peix i baixar cap a la Vall Fetgera. I teniem encara un segon objectiu:comptar quants cops travessavem el riu per dins l'aigua.

Només sortir de Quart ja n'hem comptat tres, en un tram que esperavem repetir a la tornada. Poc després, el torrent del Corb era el quart. Ja haviem trepitjat les primeres basses i no venia d'aquí enfangar-nos una mica més, tot i que el pedalar es feia més difícil del que és habitual. Haviem sortit tard, i ja en trobavem que baixavem, però nosaltres amunt i amunt.

Un cop travessada la carretera de Quart a Montnegre, abans d'arribar a Can Vinyoles, primera gran sorpresa del dia: una parella de boletaires enxampats amb les mans a la massa. Bé, als boletaires, quan s'els enganxa amb les mans a la massa vol dir que s'els enganxa collint el bolet. I quin senyor bolet! Un ciureny (ara en diuen ceps) d'aquells que surten a les notícies dels diaris. No és que portéssin gaire res més, però una cuàlvara llora i uns quants rossinyols si que havien trobat. Però nosaltres anavem al que anavem, i després de l'intercanvi d'informacions hem seguit endavant, fins les runes de Can Vinyoles, on hem aprofitat per fer un mos que ja ens haviem guanyat tot pedalant. Hem aprofitat per mirar si vèiem algun bolet, però cap dels que hem vist eren comestibles, així que ens hem preparat per la baixada.El primer cop que ho vam fer aquesta era la part més emocionant, la que haviem dibuixat sobre el mapa i haviem traspassat al GPS. Però ja sabeu que un cop passats els nervis del primer cop les vegades següents, tot i que gens menyspreables, ja han perdut un punt d'emoció (que no d'interés). Vull dir que sabiem què ens esperava. O això és el que ens pensavem...

Fins aquí només hi havien hagut els preliminars, aquells jocs que posen el cos a to per al que ve a continuació. Però passa el que passa, i de vegades la preparació s'allarga tant que, quan arriba el moment màgic ja t'ho trobes tot fet. Doncs això, que tot just iniciar la baixada se sent un catacrac i un renec. Això no estava previst, però ben bé podia ser simplement que alguna cosa hagués sortit d'on havia de ser. A la cadena em refereixo, en aquest cas particular. Doncs sí, la cadena havia saltat... però també el canvi sencer, que s'havia partit. De veritat que no m'havia passat mai. Us juro que és el primer cop!.

No ens ha quedat més remei que separar-nos, baixar a buscar un equip de rescat i recuperar la màquina i al seu propietari. Aquí s'hauria acabat la crònica si no arriba a ser que en Carri ens ha ofert la seva ranxera (o pickup, que en diuen ara) i ha facilitat les feines de trasllat. El cost: una safata de nespros. Gràcies!

Queda encara una solució proposada, tot i que massa tard per a l'afectat, per si mai us trobeu en aquesta situació: trenqueu la cadena, treieu el canvi i torneu a muntar la cadena sense el canvi. No podreu canviar automàticament, però al menys podreu pedalar i sortir de l'atzucac (paraula xula, no?). Cal, això sí, portar i saber utilitzar el trencacadenes. Però per això ja teniu la plana d'en Miquel on explica com fer-ho...

El resultat final: si no l'haguessim petat, no hi hauria hagut crònica, però ara sabriem quants cops es travessa el Celré si es comença a baixar des de la Vall Fetgera. Però en una crònica prèvia ja vaig dir que no hi havia ningú capaç de comptar-les...

Fangoteràpia del riu Ter (crònica d'una empastifada)

Sempre volem més. I llavors, quan ho aconseguim, s'ens escapa de les mans. La idea de fer una cosa extraordinària, fora del que és habitual, sól ser una característica d'aquelles ments inquietes que no en tenen mai prou. I d'això es tractava. L'any passat una colla vam fer una pedalada Girona-L'Escala, amb paella al final, que ens va deixar a tots molt bon gust de boca (tan la pedalada com l'arrós). I vam establir que ho hauriem de repetir, però amb més gent. Inclús em sembla que algú va dir que ho hauriem d'institucionalitzar (ja hi sóm, ja comencem a fer servir paraules complicades. Si el que volem només és passar-nos-ho bé!)

Només començar la primavera (diria que fins i tot abans) el tema ja es va començar a moure. Les limitacions de calendari d'uns i altres ho va deixar per molt avançada la temporada: el 31 de maig. Quan es va llançar el tret de sortida de la convocatòria (no el de la sortida) ja es va detectar una sobredemanda respecte a l'oferta disponible. "Afluixem, que això s'ens escapa!". "Lliguem-ho be i posem dates límit d'inscripció". "Deixem-ho amb els que ja sóm". És realment maco quan es fa una proposta i té un gran èxit d'acceptació.

El gran dia s'apropava, i els inscrits augmentaven. I a més, després de temps sense ploure, el mes de Maig anava avançant com el mes més plujós dels darrers anys (això del català, amb la seva varietat de vocals, permet escriure "mes més" que segons com resulta inclús difícil de pronunciar). Un grup expedicionari sortia a comprovar la viabilitat de la ruta una setmana abans, i en veure el fang que hi havia pel camí els hi entrava canguelis. Què fariem amb les gairebé 70 persones inscrites? Les rebossariem amb fang i després les passariem per la paella? No era això el que voliem: la paella havia de ser d'arrós, no de persones!. Que fem, ho desconvoquem? Esperem, esperem. El Windguru i el WeatherUnderground deien que no plouria, però des del Servei Català de Meteorologia i TV3 insistien en una setmana plena de pluges. A qui fem cas, als americans o als de casa. Saps què? Respectarem més als de casa, els hi tindrem més carinyo i fins i tot els mirarem amb un gran respecte, però els americans, en això dels satel•lits, en són els amos, i si ells deien que no plouria havia de ser que no plouria. Amb el Katrina ho van encertar: destruïria New Orleans i ho va fer. Clar que no van ser capaços de gestionar-ho... però d'això no en tenien la culpa els meteoròlegs. Ai... que aixo és la crònica d'una sortida, no del temps. Que si no acabarà semblant una trobada de veïns a l'ascensor!. Doncs decidit, tiràvem endavant.

El següent problema era la paella. S'hi havia anat afegint gent i ja arribàvem als 80 per dinar! Que no es troba un local així com així. Però res, en Carri ho tenia controlat. I tot i que el local era petit se les va empescar per trobar taules i cadires per a tothom, ni que fos a la terraça. Només faltava que no plogués.

Només faltaven 2 dies, i tot i l'esforços d'organització les coses semblaven que només estaven embastades. Altes i baixes d'última hora i la inestabilitat del temps feien patir. Però ja estava tot llançat, ja no es podia aturar.

Dissabte cap a les sis de la matinada (o abans): els que havien de venir de més lluny ja es llevaven "Per què s'ha de sortir tan aviat?"
Dissabte quarts de set de la matinada. Diana més o menys general! Hi ha qui s'espera una mica més: "total, fins a les 8 no es sortirà, i sempre hi ha qui es retrassa..."
Dissabte quarts de vuit de la matinada: Diana pels més tranquils. "Total, no serem pas els últims"
Dissabte, un quart de vuit de la matinada: Jordi davant de casa "Dring, dring, dring" "Vinga, que farem tard" (pensament: "però què s'ha pres aquest?")
Dissabte, gairebé les vuit de la matinada (ara ja en direm matí, que tampoc cal exagerar), la gent ja es va concentrant a Fontajau. Uns arriben en bici, d'altres amb cotxes més o menys preparats. Es comença a formar la colla. La furgoneta de Tecnigas descarrega algunes bicis i aprofita per recollir bosses de la gent per després poder-se canviar. Temperatura, uns 18º, cel encapotat però sense gaires ganes de ploure. Ep, que això sembla que va per bon camí!
Dissabte, gairebé les vuit del matí. El general Roca convoca a les tropes per arengar-les (arengar és un terme militar que es fa servir per esperonar als soldats abans de la batalla i no té res a veure amb l'arengada coneguda per tots. A més, a l'Escala el que hi ha són anxoves, no arangades). Instruccions contundents i clares: Descripció de la ruta, dels punts de reagrupament, de com actuar quan s'arriba a les cruïlles, de qüestions bàsiques de circulació segura... A la colla hi ha tres samarretes taronja "fosforito" (terme prou indicatiu però que amb català normatiu hauria de ser d'"d'alta visibilitat"... tot i que les coses que són "fosforito" són "fosforito" i punt) que serviran de referència pel grup. La idea és que ajudin a les cruïlles, als ressagats, a indicar el camí. Vaja, que en Jordi és el pastor i els altres els gossos de tura (amb tot el respecte per al pastor). A més s'estableix una bici escombra (Edu: "jo, per què jo?"... i és que aquest noi no n'aprendrà mai). En lloc de xiulets es reparteixen quatre walkies que haurien de mantenir als soldats agrupats i controlats pel general.
Dissabte, gairebé les vuit del matí: "Quan és l'esmorçar?" Ja comencem?
Dissabte, una mica més enllà de les vuit. Sortida. Ja hi sóm pel tros.

La puntualitat de la sortida ha estat sorprenent. És el que tenen les companyies de Low Cost: pocs serveis però optimització de recursos.
Aquest any la ruta ha intentat evitar al màxim els trams amb trànsit motoritzat. La colla que haviem de ser ho aconsellava per qüestions de seguretat. La trobada a Fontajau ens donava un punt de sortida amb espai sobrat tan pels cotxes com per a les bicicletes i per a les persones. Així, el primer tram s'iniciava vorejant el Ter, passant per sota el pont de vianants de la Devesa, sota el pont de la Barca (el vell i el nou), i passant pel darrere les instal•lacions del GEiEG i el Trueta arribar fins a mig camí de Sarrià. Un tram nou, gairebé urbà per l'emplaçament però plenament integrat a la natura. Ningú diria que sóm dins Girona. Londres té el seu Hide Park, Nova York el seu Central Park i nosaltres tenim el que tenim i no li donem nom, apa!. El corriol, com veureu a les fotos, té també la seva gràcia i potser hi ha algú que ja s'espantà, al menys dels primers. Els de darrere ja no troben ortigues després del pas de la marabunta.

La travessa de Sarrià per la vorera de la N II no presenta massa dificultat. Després el poble, pel carrer Major gairebé sense trànsit i el tram més difícil: des de la sortida de Sarrià fins al Congost. Una carretera nacional sense voravia i amb una tanca que impedeix escapades fa que el grup s'allargui per salvar l'obstacle. Amb prudència (i sort) ho aconseguim. Ja tornem a ser al costat del riu. Alguna basseta comença a haver-hi, i l'esquiva gairebé tothom per no enfangar-se. "No val la pena, acabarem ben enfangats", diu algun enterat. Ni cas. Tothom esquivant l'aigua, i el paisatge va passant al nostre costat.

Encara no hem arribat a Medinyà i ja tenim el primer ensurt: una roda rebentada, i una coberta força malmesa. Sobre la marxa es solventa el problema i es segueix cap a Cervià. Ah, senyors! Això ja és una altra cosa. Els impressionants arbres dels boscos de ribera amaguen trampes sota seu: bassals d'aigua fangonosa de color negre comencen a fer la seva funció: un magnífic tractament epidèrmic per a les cames de tots els presents. I una tortura per a les pobres bicicletes que s'anaven empassant el fang sense poder dir ni piu.

L'encreuament de la carretera a Cervià, punt de reagrupament, va funcionar perfectament. La posterior foto sota l'arcada del poble ja va ser una altra cosa. O havien fet l'arcada petita, o hi havia un error de càlcul. La paradeta, però, va anar be per tornar a iniciar el camí novament pels boscos de ribera del costat del riu. I clar, més fang.

A Sobrànigues ja estavem tots ben enfangats. Ningú se n'havia salvat, i tothom s'enreia del pompis dels altres... només per que no veien el seu. Nova arenga del General a les tropes: "3 kilòmetres i reavituallament". Ja us podeu imaginar que hi havia una mica més de tres quilòmetres, al menys pel camí que haviem planejat. Però la parada amb el pa i l'embotit ho va solventar tot.

A l'altra banda de la resclosa de Colomers ens hi esperaven els de Vici de Bici amb la fragoneta de Tecnigas i les taules preparades. Abans, però, encara hi va haver qui va estar a punt d'estrenar els pedals automàtics amb una pinya de manual. I aprofitant l'esmorçar s'ens hi va afegir algun transeunt, encantat pels serveis trobats a la ruta. L'ocasió també es va aprofitar per anar al lavabo, ells al de senyors i elles al de senyores. No estaven massa ben indicats, però sembla ser que el de les dames era més lluny que el dels homes.

Des d'aquí fins L'Escala havia de ser bufar i fer ampolles. I això, alguns van sortir bufant i d'altres semblava que s'havien passat amb l'ampolla. Per que el grup va quedar totalment disgregat. En passar Verges el gran grup va seguir recte, cap a la Tallada... i cap a Montgrí. Les bateries dels walkies fallaven. El grup de cua, amb l'acompanyament del general, bici escombra i dos "taronges" anava ben guiat (per que els generals sempre es queden a la reraguarda?). Al davant, a sac pac, que aquí et pill, aquí et mat. Pànic quan les tropes es dispersen. Un dels homes de confiança del general s'havia passat en l'encoratjament de les tropes i havia llençat un atac mortal, especialment per a les tropes pròpies. De la reraguarda surt un missatger (taronja) per anar a caçar als intrèpids avançats. Els de la cua segueixen endavant, avançant lentament però segurs cap al destí. Cal prendre una desició. Hem de recuperar l'exèrcit com sigui i reagrupar-lo. Des de dalt d'un monticle el general s'instal•la amb un walkie i un móbil, dirigint les tropes com en Franco a la batalla de l'Ebre. Sí, ja sé que no era en Franco, ni hi havia batalla ni el riu que teniem aprop era l'Ebre, però és una metàfora que m'ha sortit. El segon missatger va cap enrera a buscar el gruix de la tropa, mentres que el primer ja l'ha encaminat per la ruta bona. El més lògic seria que les tropes, després de l'atac fallit, es mantinguessin agrupades. Però les arengues del general abans de la batalla han enfurismat a la tropa, que torna a llançar un atac despietat cap a l'objectiu final. Afortunadament aquest cop si que el camí és clar, i Bellcaire és ràpidament conquerit, vorejat Sobrestany i iniciada la pujada dels Termes. Només algun renec per la traïdoria del curt ascens, però un cop a dalt (i més amunt encara) s'inicia la baixada.

Ja sóm a Montgó!!!

Els primers ja s'han acabat les clares, els segons ja estan descansats... i encara en queda algun enrera, que ha de ser rescatat per les tropes especials de Torroella. Últim discurs del general a les tropes. Instruccions per dutxar-se i toc de "fajina": a 2/4 de 3 tots nets al restaurant a dinar.

En Pere ens espera amb els braços oberts... bé, amb les mans al cap de la feina que li ve al damunt. Però psicològicament és fort, i portava una setmana preparant-se. L'amanida passa ràpidament, les croquetes, volant. Els músclos... quins músclos? Si ja ens els hem cruspit!. Finalment l'arrós, que farà el ventre tan gros com es vulgui però que passa de meravella després de l'exercici matinal. Les postres, amb el toc de Cointreau, ho acaben d'arreglar tot.

Al dafora del restaurant hi ha la furgoneta i el camió de Tecnigas, amb la gent de Vici de Bici treballant encara recollint les bicicletes per portar-les novament cap a Girona.

La jornada acaba novament a Fontajau, amb el repartiment de bicis novament i la rebuda del trio que no n'havia tingut prou i ha tornat pedalant. Un èxit d'organització, de participació, de companyerisme, de logística, de temps (que ens ha respectat amb una temperatura perfecte i sense aigua) i de tot allò que us pogueu imaginar. Enhorabona a tots plegats. General, descanseu en pau!

Alguns dels moments més... memorables han quedat registrats fotogràficament aquí

Dades per a l'estadística:

• Calculem que vam ser 69, però no ho tenim clar per que el número no sabem si és de vici o de bici.
• A l'hora de dinar en vam pagar 79
• Vam comptabilitzar 3 rebentades, una coberta inaprofitable i una que s'haurà de canviar
• Tothom portava casc, menys una persona (aquí una no indica el gènere de la persona, sino del substantiu persona, tot i que la persona podia ser del gènere femení)
• Si haguessim tallat les rodes de les bicicletes i les haguessim posat en línia hauriem fet un tub de cautxú de més 290 m de longitut, equivalent a posar dues torres Agbar una al damunt de l'altre. Que queda lleig? sí, però com que tampoc tenim clar el tema del 69, doncs deixem-ho així. Que no te cap importància la dada? Segurament, però els americans sempre il•lustren els números amb comparacions, i com que està clar que comptar no és el nostre fort, també fem al mateix.

Temporal de llevant a cobert

Aquest era un cap de setmana d'aquells plens d'activitats i propostes. La primera, una pedalada fins a S'Agaró per acabar amb una paelleta a la vora de la platja... o era una paella a S'Agaró amb una pedalada prèvia? Ara no ho tinc tant clar. La segona, per aquells que tinguéssin més clares les ganes de pedalar, era per al dissabte, per anar a fer alguna cosa una mica més marxosa i deixar el diumenge per al relax. Finalment encara hi havia la possibilitat d'apuntar-se al que organitzaven els altres, la tercera pedalada popular d'Aiguaviva que prometia 30 quilòmetres pels voltants del poble, Estanyol, Bescanó i tota aquella zona. I més, i ja fora de la bicicleta, teniem per voltar la ciutat engalanada per la mostra anual de flors -de secà aquest any, però flors al cap i a la fi-. I els senyors del Corte Inglés oferien una cursa (a peu, això sí) pel diumenge al matí. Però ve't aquí que els "homes del temps", que en d'altre latituts s'anomenen meteoròlegs, van pronosticar un diluvi com feia anys que no es recordava: feia tretze mesos, setze mesos, des del 2000... que no havia plogut tan i tan seguit com s'esperava per aquest cap de setmana, i la cosa no acabaria en dos dies, si no que continuaria, i continuaria. Els embassaments s'omplirien, els sembrats podrien crèixer amb força, els prats i jardins es refarien, s'allunyaria el risc de foc dels boscos, desapareixeria ràpidament l'estat d'emergència nacional per manca d'aigua, els polítics respirarien tranquils...

Davant aquest panorama tan desolador (o tan esperançador), i amb la prudència que ens caracteritza -sí, ja sé que la prudència no és una de les nostres característiques, però si fos redactor de premsa hauria fet servir els dos tòpics amb els que comença la frase i ningú n'hauria fet escarafalls (una altra frase feta)-... ai, he perdut el fil de la frase. Ah, sí... deia que amb la que havia de caure vam optar per suspendre cautelarment (o sigui, de manera indefinida) les activitats programades. Però això de pedalar es porta a dins, i un cop has començat resulta difícil deixar-ho. Tots els vicis ho tenen: la droga, l'alcohol, el joc, el sexe, la bicicleta... (el comentari sobre el sexe és per veure si hi els cercadors inclouen la paraula als seus motors de cerca i augmenten les visites al blog). Doncs ve't-ho aquí que la nostre bona amiga Mun es va treure una proposta de la màniga: anar a fer una mica d'spinning.

Pel fet de ser una convocatòria de darrera hora no es va publicar al calendari, i només vam trucar-nos els que haviem dit que voliem fer la pedalada del dissabte, tot i que no tots es van acabar apuntant. Dit i fet: Ja ens veus als dos Josepsmaries i la Mun cap al GymLeader preparats per pedalar a cobert un dia de pluja que no plovia. Tot i que hi havia qui tenia experiència en l'experiència, sempre n'hi ha algun de "novato". No diré qui era, però sí que s'el podia identificar fàcilment per la llampant samarreta taronja fosforescent d'alta visibilitat que, amb la llum "negre" del lúgubre túnel on es pedalava cantava més que un finlandès en una cursa nudista a Uganda.

La Marta, la monitora, ens esperava amb unes certes ganes. De què tenia ganes, no ho sé, però ganes en tenia, això ja us ho dic jo. Allà també hi havia l'Elena, que ja ens va acompanyar a la volta a Susqueda, a més d'altres coneguts el nom dels quals no recordo (ja veus quines coneixences). Abans de començar encara vam tenir temps per fer una repassada -conceptual- dels assistents habituals del local. Arribat el moment la porta insonoritzada del local es tanca. Sensació d'estar a un submarí: fosc, petit, sense finestres i només una escotilla que s'acabava de tancar. Doncs res, que comença a sonar la música a tot volum. El personal, ben preparat amb aigua per anar bevent i tovalloles al manillar. Per a què les devien voler, les tovalloles, si la pluja havia de ser a l'exterior?. I si el problema era de degoters -el local estava per sota el nivell del terra -o de l'aigua- el que calia era una evacuació inmediata, no aixugar-nos amb tovallola!. Doncs el que deiem: música i marxa. No, tot i les característiques del local, tampoc era un bar musical: aquí es tractava de pedalar sobre les estàtiques de color taronja que feien joc amb la samarreta de color taronja del novato, irresponsablement situat a la primera fila. El to amenaçador de la monitora, ara que ens tenia tancats al seu reialme, ja feien preveure el pitjor: "No es pot sortir a mitja classe. Està prohibit". Senyor, si senyor! (ei, de bon rotllo, que és molt simpàtica i agradable... o era un somriure sàdic, el que mostrava?). Apa vinga a pedalar. En una estàtica hi ha fenòmens que no es troben a una mòbil: no es mou -ves que no sigui per això que en diuen estàtica-, no te rodes i en canvi te volant, tot i que a diferència dels cotxes el té al darrere en el lloc on les bicicletes normals hi tenen la roda del darrere, no has de patir per l'equilibri (si no et mareges), no tenen frens -de què servirien, si no et mous-... Però el fet que no et moguis té un inconvenient: no hi ha baixades! I si no hi ha baixades no et pots encantar.

La primera estona ens han dit que era d'escalfament. I renoi, si ens hem escalfat! Al cap d'un moment tots haviem arrancat el bull. I per la pressió del local semblava això: una olla a pressió. Aquí ja he entès per a que servien les tovalloles: per recollir els rajos de suor que emanaven de tots els porus de totes les pells de tots els presents. Quan hem estat calents, Alegria!. Ei, no que no és això!. I no, no és que ens hagi entrat un atac de felicitat. És que ens han posat la música del Circ du Soleil amb aquest títol, i vinga a continuar pedalant. Canvis de marxa amunt i avall, del 1 al 3, amb alguna pujada al 4. El novato estava empapat (igual que la resta, suposo, però per a ell era nou). Una parada no programada -com un reactor nuclear qualsevol quan perd el control- li ha permès refer-se i treure's una mica de suor i posar les pulsacions a ritmes acceptables. Els altres, però, no paraven de pedalar. Un altre avantatge de l'estàtica: encara que paris, no perds al grup. Això, si ets dels que no tiren, va bé: no et quedes solet al darrere. Però el pobre del meu costat, que pedalava com un animal, no ha aconseguit escapar-se ni un centímetre.
El temps ha anat passant, lentament, amb música ràpida i estrident, amb la monitora esperonant-nos sense parar i amb aquell somriure que, a aquestes alçades, el meu cervell, mancat de tot el rec sanguini que necessitava per raonar coherentment, ja el veia d'un sadisme cruel. Un moment d'esperança s'ha creat a tot el grup quan en un intent de canvi de CD aquest ha saltat de l'equip de música i ha permès uns instants de relax. Però això també estava previst, i davant l'exclamació de "Quina sort!" la resposta de la responsable de tot plegat ha estat seca, clara, tallant... i somrient: "tranquils, que en tinc més, molts més". Miro a la meva dreta i veig a la Mun somrient. "De què rius? ". "Penso en el que escriuràs al blog". Ostres, una altra sàdica! On ens hem ficat? On ens han ficat? On m'han ficat? El tercer membre de la colla segueix pedalant al darrere, sense poder-nos atrapar...

• Monitora: "Apa, que només falten 20 minuts"
• Pensament: ("només????")
• M: "Vinga!, 10 minutets més i ja estem!"
• P: ("ja estem?, on? ja arriben les ambulàncies?")
• M: "Ara la última! "
• P: ("d'aquesta sí que no ens ensortim...")

Finalment, ara sí, canvi de música: quelcom semblant a una marxa fúnebre. Això segur, segur que vol dir que hem arribat al final. Una reducció de ritme, amb exercicis de respiració ens preparen per baixar de la bicicleta. Uns estiraments del que queda d'aquell cos -no diré que atlètic, però sí en unes condicions acceptables- que havia entrat a l'habitació fosca tancada i amb bicicletes una hora abans i que ara ja deu haver perdut una part molt important de la seva substància, entre sucres cremats i sals i aigues escampades pel terra del camp de batalla.

Afortunadament no hi ha imatges reals de la contesa. Us haureu de conformar amb les tretes d'internet i la vostra imaginació, que sé que és infinita (i no sempre encaminada de manera correcta).

Un cop dutxats, a l'exterior, no plou. Cau alguna gota... res a veure amb la gotellada de suor que ha caigut dins el local!

...

A la tarda m'arriba un correu: "Estic fried-chicken. Hi hem de tornar". Malament, molt malament.

...

Diumenge matí: de moment no plou, el cel està trencat. ¿Que fem a casa? Amb les previsions del temps ja passa: no t'en pots refiar. Molts satel·lits, molts radars, moltes supercomputadores treballant en paral·lel, tot de físics amb anys de carrera i d'estudis per a què al final el temps faci el que sempre ha fet: el que ha volgut. I ens haurem de conformar amb els mètodes clàssics: el mal d'esquena, l'esverament inusual de les criatures, l'ull de poll... per endevinar quin temps farà.

La cursa del Tall Anglès ja te els cons posats. Passen els primers, els segons, el grup. Una moto amb un municipal (ara s'en diuen guàrdies urbans) precedeix una bicicleta. El que la porta va amb una llampant samarreta taronja. Al davant, una placa que posa: "primera dona". No és ni la senyora Montilla, ni la senyora Sónsoles, ni la senyora (majestat) Sofia. Es tracta de la primera corredora femenina de la cursa. Potser no és així, però el de la samarreta taronja, que va darrere el municipal, al costat de la corredora, animant-la, oferint-li aigua... no és en Jacky? Alfil de dama, molt bé. I ell sí que haurà acabat sortint en bicicleta...

Una trencacames per la Vall del Terri

Hi ha qui creu en el destí. D'altres en diuen coincidències. I d'altres diuen, simplement, que n'hi ha que estan carregats de manies. Aquest diumenge, sigui pel destí, sigui per coincidència, o sigui simplement per què sí, tocava anar a Sant Mer. La convocatòria que es va fer fa dies ho preveia, però una contraproposta de sortida organitzada a la Vall del Terri feia pensar que ho hauriem de deixar per a un altre dia. La proposta era engrescadora: no implicava un desplaçament gaire llunyà, la zona prometia i a més no era massa conegudes per a nosaltres. Per acabar-ho de justificar en Lluís anava amb la idea d'estrenar el nou artefacte portabicis, o sigui que haviem de fer-lo servir com fos.

Ja ens veus, doncs, a les vuit tocades del matí cap a Cornellà de Terri per començar la pedalada. A l'aparcament en Josep entrava també justet de temps després de solventar alguns petits problemes mecànics que l'havien fet retardar. Inscripció, pagament, muntar els números i apa, a esperar el petard que havia de donar la sortida. Com que el lloc era una mica estret per a la munió de ciclistes que no tenen res més a fer un diumenge al matí que posar-se a pedalar s'ha creat un petit embolic per veure en quina direcció havia d'anar. Però aplicant el principi valencià de seguir a en Vicente la ruta ha començat a clarificar-se.

El Terri, el que es diu el Terri, només l'hem vist dues vegades. I la seva Vall... bé, sembla que l'objectiu de la ruta era evitar-la. Tot sia dit que realment el riu ha marcat l'eix de simetria de la ruta, però el que hem fet ha estat repassar-ne la seva conca.

El primer destí ha estat, sense arribar-hi, Pujals dels Cavallers, veïnat homònim al del costat, el dels Pagesos, però presumptament amb més classe. Si més no, en el nom si que es mostra cert classisme. D'allà ja hem anat cap al nostre destí, és a dir, Sant Mer, on ens esperava el primer avituallament. En això la organització ha estat impecable: cada 10 km servei. Les primeres calors de l'any exigeixen rehidratacions constants. Cap a dins del bosc i vinga, amunt i avall. Aquesta ha estat una de les constants de la pedalada d'avui: no hem pujat cap gran muntanya, no hem baixat a cap fondal... però no hem parat de pujar i baixar. Excepcionalment podeu veure el perfil de la sortida: sembla una serra (de dent petita, això sí). El resultat, uns miserables 470 metres de desnivell acumulats que, amb el comportament trencacames de la ruta n'han semblat el doble.

Poc després el ministeri de Foment, conjuntament amb el GIF (o sigui, la Maleni) ens ha ofert l'espectacle (que no valoraré) de com es pot modificar l'entorn per mitjans mecànics. Les obres del TGV, TAV o AVE, segons siguin francesos, catalans o espanyols els que en parlin, avancen de manera lenta però imparable, i ells si que tenen clar que no hi ha pujades ni baixades: els primers tunels de l'obra ja estan indicats, i alguns d'ells fins i tot foradats. Això ens ha permès agafar una mena d'autopista de terra on les velocitats assolides eren impròpies de la BTT, però encara llunyanes a la velocitat que teòricament hauran d'arribar els trens que algun dia, diuen, hi circularan. En contrast uns metres més endavant hem pogut travessar el Terri sobre el refet pont romànic de Sant Andreu.

Alguna trialera suau i d'altres camins i corriols ens han portat al segon avituallament, el de veritat: i és que els de la Vall del Terri no s'estàn de res. Botifarra, porró (amb accent), cava, taules on aseure's... Que si a Rabós tenen un castell, ja poden ser explendits, no us sembla? Passat Rabós algú ens ha preguntat si voliem escurçar la ruta. Cà -hem dit nosaltres- Anem a totes!. I tal dit tal fet: una espectacular enganxada de cadena ens ha tingut aturats una bona estona abans no hem pogut tornar les coses al seu lloc, o sigui, al plat. Nova exhibició del mecanicisme humà obrint talls a la muntanya, i ja hem arribat a Riudellots de la Creu. I quina creu de pujada ens hem trobat tot seguit. A sobre, asfaltada, amb la qualcosa perdia la gràcia que busquem a les nostres sortides. Hi ha qui ja s'ha apuntat el nom del restaurant, Can Gelada, per demanar-los-hi que en suavitzint els accessos.

La següent referència ha estat el pou de glaç de Palol de Rebardit, que hem passat en un vist i no vist abans de tornar-nos a posar per una trialera boscana. Una petita passejada pels boscos de la zona, amb el darrer avituallament, ens ha acabat tornant fins a Cornellà, punt de partença i arribada. Abans d'arribar-hi, però, l'organització ens ha obsequiat amb el pas per sota l'autovia per un tub on, tot i la il·luminació artificial, l'enlluernament de l'exterior i les ulleres fumades l'han convertit en un forat negre. Com que feia baixada, a més, la sensació ha estat d'allò més semblant a un parc d'atraccions.

En Lluís, com sempre, ha fet algunes fotos, encara que no tantes com és habitual en ell. I encara hem tingut temps de socialitzar una mica amb l'amic menorquí d'en Josep. Visca ses illes!

Finalment, dos comentaris addicionals: les caigudes d'en Lluís no tenen tanta gràcia com altres caigudes portades amb més glamour. I el segon comentari és que, després d'una pujada a peu a Rocacorba el dissabte fer 40 km en bicicleta el diumenge és una mica dur... o directament força estúpid!.

Ah! i mentrestant, la Mun era travessant el Golden Gate en bicicleta. Però això ja ho deixarem per al seu blog...