Si fós de sang blava les cròniques de les sortides serien molt fàcils: hauria d'agafar l'hemeroteca i barrejar els discursos que m'haguessin preparat els darrers 30 anys. Així, "seria para mí motivo de honda satisfacción" "comparecer un año mas ante todos" "y mostrar mi más profundo pesar" y "mi más sincera admiración", "con el esfuerzo de todos"... De fet inclús encara serien més fàcils que això: li diria al "jefe de la meva casa" que me les redactés. Però jo tinc sang vermella, d'aquella que quan taca costa de marxar i no puc fer valdre aquestes tècniques, d'altra banda ampliament acceptades. O sigui que, encara que alguns em titllin de "patron" m'he de limitar a escriure'm jo mateix les cròniques i esperar que algú, amb molta força de voluntat, les acabi llegint.
El cas és que el diumenge passat vam tornar a
sortir en bicicleta, tot i que les quatre gotes caigudes un parell de dies abans podien fer pensar que podriem trobar una mica de fang. Per això a hom se li va acudir fer una ruta una mica en alçada, i va proposar anar a Biert. Per als que no ho sapigueu, Biert és un d'aquells pobles que no s'han fet grans i van morir a la infància, com Sant Cristófol, Els Metges... i altres despoblats que en una època on la gent era autosuficient tenien capacitat per mantenir-se mig perduts al mig del bosc, però quan l'ús del cotxe i del telèfon es van fer imprescindibles (quí els va fer imprescindibles?) van anar perdent habitants i les seves cases van esdevenir runes que algun dia algú reconstruirà per allunyar-se de la ciutat. Uff, ja m'enrotllo. Bé, el cas és que de Biert en queda l'ermita amb la casa adosada, i es trova a mig camí d'Adri i de Pujarnol, a sota Rocacorba.
A les nou del matí, amb una rasca suportable, en Lluís, en Miquel, en Toni, en Josep M i una nova incorporació, en Juan Manuel, un gallec afincat al Vallès Oriental ens trobavem davant Fontajau. El problema d'arribar a Canet d'Adri sempre és el mateix: l'excés d'urbanisme de la zona, que ha fet asfaltar molts del que abans havien estat camins divertidíssims per anar en bicicleta. Nosaltres, per no perdre la tradició, ens vam dirigir cap a Sant Gregori sortint del parc de la Riba del Ter, passant per sota el pont que travessa el Ter per un caminoi que ens porta fins la Nestle, on sense aturar-nos vam degustar l'aroma de cafè amb que la fàbrica obsequia a tots els gironins i personal de pas. Quina diferència de quan la fàbrica que obsequiava als visitants era de cel.lulosa!. És una pena, però, que no hagin mantingut un camí que voregi la fàbrica i que ens permetés evitar el polígon industrial, tot i que han tingut el detall de pintar unes ratlletes a les voreres per on han de passar les bicicletes. Novament, per sota un altre pont sobre el Ter, aquest cop el de l'autopista (en el moment d'escriure aquesta crònica només de 2 carrils en cada sentit) i ja sóm a Sant Gregori. De darrere les escoles de Sant Gregori, i per un caminet que ens mostra la nostra misèria econòmica (en veure una extraordinària masia en restauració, pròpia d'un rei) ens anem apropant cap a Canet. Un avís del que trobarem més endavant, una argila vermella que s'enganxa a les rodes i que fa gairebé impossible pedalar... però és que també és impossible posar el peru a terra!.
Arribem a la carretera, i per vici més que per necessitat busquem un camí per acabar d'arribar-hi. Error: ens estalviem l'asfalt (a les pel.lícules del farwest el feien servir per emplomar al personal), però el canviem pel fang (a certes pel.lícules fan lluites de fang... però això encara bé menys al cas que el comentari anterior). Si feia una estona ensumàvem els aromes del cafè, ara ens endinsem dins la textura de la xocolata desfeta. És el camí que ens porta fins a sota de Can Toscà, el maleït camí on en Josep M (l'altre, no el de la crònica) es va treure l'espatlla de lloc.
El cas és que el diumenge passat vam tornar a
sortir en bicicleta, tot i que les quatre gotes caigudes un parell de dies abans podien fer pensar que podriem trobar una mica de fang. Per això a hom se li va acudir fer una ruta una mica en alçada, i va proposar anar a Biert. Per als que no ho sapigueu, Biert és un d'aquells pobles que no s'han fet grans i van morir a la infància, com Sant Cristófol, Els Metges... i altres despoblats que en una època on la gent era autosuficient tenien capacitat per mantenir-se mig perduts al mig del bosc, però quan l'ús del cotxe i del telèfon es van fer imprescindibles (quí els va fer imprescindibles?) van anar perdent habitants i les seves cases van esdevenir runes que algun dia algú reconstruirà per allunyar-se de la ciutat. Uff, ja m'enrotllo. Bé, el cas és que de Biert en queda l'ermita amb la casa adosada, i es trova a mig camí d'Adri i de Pujarnol, a sota Rocacorba.A les nou del matí, amb una rasca suportable, en Lluís, en Miquel, en Toni, en Josep M i una nova incorporació, en Juan Manuel, un gallec afincat al Vallès Oriental ens trobavem davant Fontajau. El problema d'arribar a Canet d'Adri sempre és el mateix: l'excés d'urbanisme de la zona, que ha fet asfaltar molts del que abans havien estat camins divertidíssims per anar en bicicleta. Nosaltres, per no perdre la tradició, ens vam dirigir cap a Sant Gregori sortint del parc de la Riba del Ter, passant per sota el pont que travessa el Ter per un caminoi que ens porta fins la Nestle, on sense aturar-nos vam degustar l'aroma de cafè amb que la fàbrica obsequia a tots els gironins i personal de pas. Quina diferència de quan la fàbrica que obsequiava als visitants era de cel.lulosa!. És una pena, però, que no hagin mantingut un camí que voregi la fàbrica i que ens permetés evitar el polígon industrial, tot i que han tingut el detall de pintar unes ratlletes a les voreres per on han de passar les bicicletes. Novament, per sota un altre pont sobre el Ter, aquest cop el de l'autopista (en el moment d'escriure aquesta crònica només de 2 carrils en cada sentit) i ja sóm a Sant Gregori. De darrere les escoles de Sant Gregori, i per un caminet que ens mostra la nostra misèria econòmica (en veure una extraordinària masia en restauració, pròpia d'un rei) ens anem apropant cap a Canet. Un avís del que trobarem més endavant, una argila vermella que s'enganxa a les rodes i que fa gairebé impossible pedalar... però és que també és impossible posar el peru a terra!.
Arribem a la carretera, i per vici més que per necessitat busquem un camí per acabar d'arribar-hi. Error: ens estalviem l'asfalt (a les pel.lícules del farwest el feien servir per emplomar al personal), però el canviem pel fang (a certes pel.lícules fan lluites de fang... però això encara bé menys al cas que el comentari anterior). Si feia una estona ensumàvem els aromes del cafè, ara ens endinsem dins la textura de la xocolata desfeta. És el camí que ens porta fins a sota de Can Toscà, el maleït camí on en Josep M (l'altre, no el de la crònica) es va treure l'espatlla de lloc.
A Canet només ens aturem just per reavituallar aigua. Ni cafès, ni tallats, ni històries, que anem en sèrio! Seguim direcció a Rocacorba, amb molt d'asfalt fins que trobem un senyal que indica que Biert està a 4 km. Més camí... més fang. Quan arribem Biert, però, la tranquilitat és absoluta. Inclús alguns mòbils no tenen cobertura!!! Silenci absolut. I un senyal que ens indica cap a Sant Patllari... però això ja ho vam fer a finals de l'any passat!
La tornada, sense massa secrets i majoritàriament per camins asfaltats. Una paradeta a Adri per admirar l'esgléssia, una mostra de romànic del segle XII que queda curiosament amagada al vesant de la muntanya. I abans d'arribar al cotxe, rebentada d'en Juan Manuel, que tot i el GPS que li havien portat els reis no va poder fer res per evitar-la, i una sessió d'aigua a pressió per desincrustar el fang de les bicis. Ja t'hem descobert el secret, Lluís!
Com sempre, podeu trobar les fotos als àlbums de Picasa
I sí, ja ho sé, m'ha quedat una mica real aquesta crònica, però si vam començar l'any amb una sortida de Reis, és lògic que continuem en la línia... o potser no, ara no ho tinc clar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada