El dia després

Diuen que "després de festa, pesta". I nosaltres no podiem ser menys. Els nostres vicis són infinits, i això va fer que uns poquets encara tinguéssim esma de sortir el dissabte. L'excusa, per part de la delegació barcelonina, és que "ja que sóm aquí ho voldriem aprofitar". Amb aquesta gent cal anar amb compte: portaven com a propostes la volta a Susqueda o pujar al Bassagoda!!. Afortunadament els hi vam poder treure la idea del cap i ho vam deixar en una cosa més suau: una volteta per les Gavarres.

L'hora fixada de sortida eren les 10, per haver pogut dormir una mica després del sopar i dels extres, tot i que a les 9 de la matinada hi havia qui ja trucava per dir que no vindria. Però si no vens, no pots esperar a cinc minuts abans de la sortida per dir que no t'esperin? Per que has de despertar al personal i robar-li els cinc minuts que faltaven per a que sonés el despertador? Apa, ja m'he desfogat! Doncs això, a les 10 del matí, davant la Guardia Civil feiem acte de presència en Josep M S., la Laura, en Dani i en Josep M C. Però no us penseu que aquí començariem a pedalar: resulta que en Dani havia perdut un cargol. Per ser més precisos, havia perdut un cargol de la roda de la bicicleta. Afortunadament els recursos de la nostra ciutat són inesgotables fins que no s'acabin, i darrere la guardia civil els de BiKe Girona ens van poder fer una assistència d'urgència i ens van permetre admirar una bici de fibra de carboni que es podia aixecar amb un dit!!!! No vam demanar preu, vam muntar la roda i vam començar a pedalar.

La ruta la vam començar propiament a Llambilles, des d'on ens vam dirigir, després de travessar el Bugantó, cap a Sant Mateu de Montnegre. D'allà vam continuar cap a Santa Pellaia seguint la carena, i pel coll del Bou vam fer la baixada ràpida passant per Sant Cristòfol i una altra vegada vam ser a Llambilles i tornada cap a casa. En total una quarantena de quilòmetres amb vistes al Baix Empordà en el tram entre Sant Mateu i Santa Pellaia.

En Josep M S. ens va deixar aquí, doncs tenia compromís per dinar. Els altres encara vam acabar anant a fer una paella (sigui dit que la vam comprar feta) amb la Mun i en Maties, l'amic suís de Zurich que va poder congeniar amb la Laura per la seva afició comuna a l'escalada i amb en Dani pel seu domini de l'alemany.

Al final encara hi va haver temps per fer la convocatòria del diumenge, però això ja surtirà en una altra crònica...