La font de can Font Bernat

De petit m'agradava quan em portaven per la vall de Sant Daniel per les fonts que hi havia: del Bisbe, davant una botiga on venien uns "nisos" extraordinaris, d'en Pericot, davant les monges, d'en Fita, sempre amb cues de gent per agafar-ne aigua, dels Lleons, mai n'havia sabut perquè del nom, del Ferro, amb una aigua que agradava als grans i jo la trobava massa àcida. Potser pel fet de viure a una casa, a Ballesteries 22, amb una font a la façana, això que sortís aigua de terra em fascinava. A peu moltes d'aquestes fonts podien resultar llunyanes, però la bicicleta permet arribar-hi sense problemes. Així vam "descobrir" les fonts de la Vall Fetgera, tot seguint el Celré; la font d'en Lliure, que vam aconseguir que el Consorci de les Gavarres arreglés, les fonts de Sant Gregori, i tantes d'altres. El temps va fent, però, que moltes d'aquestes fonts vagin desapareixen (a Girona la font de l'Abella, la font del canó o la font del Rei ja no existeixen) per falta d'ús, d'utilitat o d'aigua. Amb tot això, i les possibilitats que dona internet vaig començar a fer un recull de fonts del Gironès.

D'aquí a rebre més pistes sobre més fonts només hi ha un pas, i així aquesta ruta és fruit de dues informacions, una rebuda directament d'en Pere i l'altre d'en Narcís que proposava una ruta que sortia de Bescanó i passava per una font. En Pere només mencionava el nom de la font i que rajava sempre. La ruta d'en Narcís, disponible en GPS, deixava clar l'existència d'una font, però no en parlava gaire. I això d'un joc de pistes que cal anar lligant és perfecte per muntar una sortida en bicicleta.

A les 9 del matí en Lluís, en Miquel, en Jordi i en Josep M començavem a pedalar per les hortes de Santa Eugènia cap a Bescanó. La ruta estricte que teniem al GPS semblava curta, i l'haviem d'allargar d'alguna manera. Per això hi ha el pas de la Pilastra, que permet travessar el Ter i fer un tram per l'altre banda. De passada podiem veure el que queda de la font d'en Perris, al costat del camí que seguiem. En arribar a la sorrera de Vilanna vam aprofitar la passera i vam tornar a travessar el riu, que vam seguir de baixada (aquest és un passeig recomanat) fins arribar a can Bosc, una casa en runes que més d'un voldria per arreglar. Uns metres més enllà travessem la carretera i la sèquia que alimenta la central modernista del Turó dels Cavalls, on enfilem un camí que voreja la muntanya i que ens porta fins l'ermita de Santa Margarida. Abans, però, haurem passat pel costat d'un antic pont de pedra de dos arcs, avui en desús, però que indica la riquesa de la zona en altre temps i la importància de la ruta. I davant de Santa Margarida un altre pont d'una arcada al costat del mas Viader ho confirma. Encara trobarem les restes d'un altre pont més endavant, però aquest, pel seu estat, potser serà de les darreres vegades que veurem.

Uns metres més endavant arribem a la carretera de Bescanó a Estanyol a l'alçada de cala Casilda, una de les referències de la ruta d'en Narcís. La ruta canvia totalment de perfil. Si fins ara haviem anat passejant tranquilament, gairebé sense fer servir el canvi, a partir d'aquí comencem un tram trencacames que serà la tònica dels propers quilòmetres. Uns metres més enllà deixarem la carretera i tombarem cap a la dreta, per una pista asfaltada que es comença a enfilar ràpidament i que ja fa que hagim de canviar de plat. El camí s'endinsa pel bosc de freixes i platans tot resseguint el torrent, gairebé sempre en lleugera pujada fins arribar al paratge de la Font de can Font Bernat (en aquest cas cal dir allò de valgui la rebundància), leitmotiv de la sortida. Tenim dues opcions, o cap a la dreta, per on en Miquel va anar recentment i que mena cap al Mas Llunés, o cap a l'esquerra, que ves a saber on mena, però que puja. Obviament anem cap a l'esquerra. Cal dir que pel camí anem trobant senyals de la ruta 8 del centre BTT del Gironès. Després d'una nova pujada veiem una carretera al fons (després, al Google Earth, veurem que és la carretera de L'Estanyol al Mas Llunés, però cal reconèixer que no teniem ni idea d'on erem), però hi ha al menys tres motius per no anar-hi: hi ha asfalt, està senyalitzat i fa baixada. Així doncs girem cap a l'esquerra i vinga, cap amunt. Quan sembla que la pujada s'acaba fem la paradeta per a l'esmorçar, que a suggerència d'en Miquel no haviem fet a la font en previssió de les pujades que ens esperaven. Un parell de quilòmetres més endavant tornarem a trobar una carretera, aquest cop la que venia de cala Casilda, i girarem a la dreta per deixar-la a l'alçada de can Tet Sureda, on agafarem la pista que hi ha a la nostra esquerra i que encara ens farà pujar un pel més.

Des d'aquest punt, i després d'un tram de més o menys planeig, una divertida baixada de més de 4 kim que ens portarà fins al Mas Porcell. Una mica més de baixada, fins al Reramús. Per acabar de tancar la ruta enfilem pel camí de l'esquerra que ens portarà fins al carril bici, i d'aquí cap a casa. Encara, però, hem pogut saludar a en Josep M S que venia de fer una volta suau amb la bicicleta.

Com sempre en Lluís n'ha deixat constància fotogràfica.