Atac al cor de les Gavarres

Sí, no m'equivoco: he escrit "atac al cor de les Gavarres", tot i que algun va estar a punt de tenir un atac de cor a les Gavarres. Per que si una cosa té Sant Cebrià de Lledó és que està al bell mig de les Gavarres. I això té dues implicacions: que està envoltat de natura per totes bandes, i que hi vagis per on hi vagis has de fer un tram prou llarg de camins. I com és típic a les Gavarres, de camins, pistes i corriols no en falten, o sigui que el problema està en quina ruta es tria. En qualsevol cas, em sembla que algú ho va entendre malament, i quan vam proposar que aniriem als Metges va entendre que aniria al metge, i tot i una clara indisposició gàstrica que no li havia permès gairebé dormir en tota la nit es va atrevir a venir. Però comencem per el principi.

Al principi era la foscor. I algú digué: "soni el despertador", i l'home/dona es van despertar. I algú va veure que allò era bo, i digué: "que es vesteixi amb una malla amb coulotte i un maillot" (elements que ja havien estat preparats d'antuvi), i l'home/dona es vestiren amb una malla amb coulotte i un maillot. I hom veié que estava bé, i digué "que pugi a la bicicleta i comenci a pedalar". I així ho feu, i veié que era divertit i que l'home/dona fruien i eren feliços. I el primer raonament que es va fer va ser "Això no és normal".

Em sembla que he anat massa al principi... El cas és que cap a les 8 tocades (més aviat un quart de nou per no haver de dir que sortiem a les 8), la Mun (què dir de la Mun?), en Sergi (innocent ell), en Miquel (patidor de mena), en Josep (defensor a mort de la Garrotxa, dels garrotxins i del garrotxí), en Lluís (amb la càmara a punt), en Jaume (amb el manual de semiconductors preparat) i el que subscriu l'article (amb el rotllo que el caracteritza) ens trobavem per començar a pedalar. L'Oriol, amb més de seny (o covardia, o mandra, no se sabrà mai) s'havia fet enrera a darrera hora. Qui més, qui menys, tots amb el platan a punt, tot i que després de ben poc serviria.

El primer tram, d'aproximació, va ser fent servir el carril bici fins a Cassà de la Selva. En el plànol de la sortida ja no li poso, per que tots el coneixem. A l'alçada de Quart, algú amb més optimisme que previssió ja encarrega, per telèfon, taula per esmorçar a dalt els Metges. La resposta, dura, seca, tallant: "només servim esmorçars fins les onze". Aquest tros del recorregut va servir, però, per que algú (anonimat obliga) tingués un moment de llucidesa i optés per anar a fer un cafè amb llet i deixar la opció inicial, reduïnt-la a un esmorçar matinal. Ben fet. La resta, en arribar a Cassà, vam deixar el Carrilet i, travessant la urbanització del Mas Cubell, ens vam dirigir cap a la pista dels Metges. Metges que farien falta sens dubte si les dianes antropomòrfiques del camp de tir de can Joan del Pla fossin vives, fet que afortunadament no s'esdevé.

Després d'un petit tram d'asfalt (just per passar per sota la "línia de les Gavarres") començava la primera pujada del dia que ens dirigia cap a la urbanització dels "refugis de les Gavarres". A la dreta deixavem la cruïlla de Can Mercader, i el perfil del seu pi. Pujar per pista no té cap història... tret que cansa, especialment si s'han tingut problemes digestius. Però res, amb paradetes però tots cap amunt, fins que, en arribar a dalt de tot deixant a l'esquerra indicacions cap al Coll de Llumeneres i a la dreta el del Matxo Mort, i com aquell qui és boig, cap avall una altra vegada. La baixada, pista ampla, suau, ens porta fins al riu Darò, a l'alçada del Mas Gironès.

La segona pujada del dia és més... no voldria deixar escrita la paraula que més s'hi escau. Comença amb un fort pendent que després es suavitza, però que no s'acaba mai. Sembla en tot moment que ets a dalt de tot, per que no es veuen muntanyes al davant i sí el cel blau, però només és fruit del fet que en pujar mires amunt. I quan sembla que s'acaba, encara en queda una mica més. Al final, però s'acaba. Els prats de la Creu Llega (per la creu que hem hagut de passar, i com abreviatura de la llengua que treiem) ens permeten fer un descans si admirar el paisatge que ens envolta. A la dreta un senyal ens indica el camí cap a Sant Cebrià dels Alls, però el nostre Cebrià és el de Lledó, que queda endavant. Això sí, en baixada que després, a la tornada, i sense cap justificació, es convertirà en pujada. La pista continua ampla, i en pocs moments arribem a Sant Cebrià de Lledó, altrament dit els Metges. Allà hi ha els cotxes dels que hi han anat en cotxe, les motos dels que hi han anat en moto i les bicis dels que hi han anat en bici. Clar, direu. Doncs no, no tan clar. Per que no hi ha els peus dels que hi han anat a peu!.

Al que anem, o sigui, a l'esmorçar. L'hostaler ens reb amb els braços oberts: "Us havia dit que només serviem esmorçars fins les onze... i us presenteu a les onze menys un minut!" (en aquest pais no es valora la puntualitat). "No entreu a aquest menjador". Ui, que comencem malament... Al final aclarim la situació i, després d'haver-nos preparat una taula calentoneta a l'interior optem per aseure a la fresca de l'exterior. I és que ja sóm raros, raros. Pa amb tomaquet, botifarra, truiteta, cafè amb llet (aquesta més bona que la mala llet inicial), visita al campanar i a l'esglessia, on Sant Cosme i Sant Damià estan avorridets damunt l'altar, i tornem-hi. Abans, però, saludem a la delegació que ha pujat des de La Bisbal, al pintor habitual i al meu proveïdor de llenya. I és que el mon és un panyuel, que diem els catalans.Ah, sí, els platans, que també ens els vam menjar. I una de les preguntes (intel.ligents) del dia: On és el lledoner? (nota per facilitar-ne la resposta: mireu les fotos).

El primer problema que es troba quan es baixa dels Metges és que no es baixa, es puja. I això, després de les botifarres, marca. Fins a la Creu Llega la pujada, tot i ser curta i no massa exagerada, es fa durilla. Just abans d'arribar-hi, però, girem cap a la dreta per un camí que senyala cap al coll de Llumeneres, lloc adequat per a tots nosaltres. Iniciem una baixada que ens permet refer-nos i que ens acaba portant un altre cop fins al Daró. Per cert... aquest riu no passava per La Bisbal? Què dimonis hi fa aquí, al mig de les Gavarres?.

A l'altra banda del riu qualsevol ens normal hauria continuat per la pista ampla i ben senyalitzada, però nosaltres, no, què va! Endavant pel camí que s'obre davant nostre a mig revolt, amb l'excusa que la pujada serà més suau. I tan és així que hi ha qui la fa amb el plat gros, animat amb una disertació sobre l'expedició antàrtica de Sir Ernest Shackleton, que no diré com però tenia una relació amb el que estavem fent. El pobre patidor del maldeventre ja no sabia què havia de fer... però tampoc era qüestió d'abandonar-lo al mig de la muntanya, més que res per que hi havia massa testimonis que ens hi relacionaven. Clar que el que no havien solventat els professionals Cosme i Damià Ltd no ho fariem nosaltres!. El cas és que anar fent vam arribar fins al Coll dels Tres Pins, on vam començar un altre descens, ràpid, per la pista que ens va portar fins la carretera de Santa Pellaia (ja és curiós que a la carretera de Cassà de la Selva a la Bisbal se la conegui pel nom d'una santa que no es posa a cap criatura... al menys segons la base de dades de l'Institut d'Estadistiques de Catalunya).

La carretera, de fet, només és una referència: naltros (com diria es nostre bon amic de Menorca, que ens passa per la cara que necessita 100 km per anar i recòrrer 5 comarques per arribar als Metges -aquests illencs estan pitjors que els peninsulars, no trobeu?-) la travessem i enfilem el corriol que, per sota una línia elèctrica, ens portarà fins el camí que baixa fins la casa Nova d'en Frigola. Abans, però, un advertiment: vigileu les basses!. Cóm saps que hi ha basses? Xofff.

D'aquí fins a la Llambilles, passant per la font de Sant Cristófol és un passeig... per a tots menys per al patidor, que ja no sap quina cara posar-hi, ni quina postura, ni què fer, ni res de res.

La tornada, des de Llambilles i pel carril bici, no té més història. Al final uns modestos 54 km i 823 m de desnivell, segons els amidaments oficiosos, i un grapat de fotos del fotògraf oficial.