De la Bisbal a Fitor

Les Gavarres és (o són, amb el nom en plural no sé com se les ha de tractar) un massís muntanyós que per aquells que no el coneixen els hi pot semblar totalment despreciable. Però ara que tothom té facilitat per agafar un avió, cal aprofitar la oportunitat que de vegades es presenta de poder veure-les des del cel i admirar-ne la seva grandària. Al mig d'una de les zones més altament poblades d'Europa tenim la sort de tenir un bosc mediterrani que encara es manté en un estat força verge (sí, ja sé que l'estat de virginitat és o no és, però permeteu-me la llicència literària). I aquestos boscos amaguen una sèrie de muntanyetes petitones, més aviat puigs i turonets, que fan que pèrdre-s'hi resulti d'allò més fàcil i, a la vegada, divertit.

La sortida d'aquest diumenge, com us podeu imaginar per la introducció, ha estat per les Gavarres. Això estaria dins les sortides habituals, tret que aquest cop hem fet la sortida des de la banda contrària a la que ens és habitual, des de la Bisbal. Per compensar el nostre desconeixement de la zona hem aprofitat una de les rutes senyalades pel centre BTT del Baix Empordà, la marcada com a 25.

Abans d'entrar en detalls, l'alineació, que aquest cop novament ens ha aportat noves incorporacions (això deu ser allò que s'en diu "el mercat d'hivern"). Als "veteranus" Lluís, Muntsa, Antoni i Josep M, i al repetidor Alfons de Blanes s'hi han afegit en Kike, l'Alfonso i en Josep Maria... IV? Ei, que els Josepmaries ja guanyem per golejada... tot i que els Alfons s'apropen juntament amb els Danis, que darrerament ens tenen una mica abandonats. Ah, i en Sergi com a convidat especial, que amb la seva furgoneta ha facilitat notablement el desplaçament. Ens queda pendent de consolidar la secció femenina si no volem que ens acusin de no respectar les lleis de paritat (no sé què són, però els polítics en parlen força).

La piscina de la Bisbal, referència teòricament senzilla, ens ha presentat un primer però petit problema, sobretot quan hem vist que erem tots a l'interior del pati d'una propietat privada. Però com que no hi havia ni gossos, ni segurates, i nosaltres sóm gent de bé, hem girat cua i hem agafat el següent trencant que era el que realment portava cap a la piscina. I que fem a una piscina el mes de gener? doncs res, baixar les bicis i començar a pedalar. Això sí: el dia acompanyava, i més que semblar de ple hivern (encara en queden dos mesos) semblava més aviat de finals de març... tot i una certa fresca inicial que aviat ha estat substituïda per un dia molt agradable.">
La primera part de la sortida no te gaire res a explicar: anar seguint els indicadors per pistes amples, aptes per al trànsit de cotxes tot i que gairebé no n'hem trobat. Lleugeres pujadetes i cada vegada més bosc. Així... fins arribar a Fitor. I tots que ens preguntàvem cóm era que la ruta estava marcada com a vermella...

A Fitor, doble sorpresa: per una banda el paratge i l'ermita, una d'aquelles meravelles que ens amaguen les Gavarres i que gairebé ningú coneix. D'altre, el servei de bar de la rectoria. Per cert, amb un criteri de facturació implecable: taula d'embotits que es pesen abans i després de menjar. En funció del que has menjat, pagues. Reivindiquem la senzillesa!

Deprés de l'avituallament ha començat la diversió. No per què una de les noies del grup (no en diré el nom per no desvelar-ne l'anonimat) hagi tingut una mini caiguda que li ha fet posar tot el peuet dins una bassa de fang fosc, si no per que s'han acabat les pistes i han començat els caminets i corriols, i a més, de baixada. I una cosa que no pot faltar a cap sortida que es valori una mica a sí mateixa: un rec amb aigua. I això és el que vam trobar: unes trialeres light, per passar-nos-ho bé, i la riera de la Marqueta, per remullar-nos una mica. Primer cal dir que vam passar per Can Cals i el seu pou de glaç, una d'aquelles rareses arquitectòniques d'abans de posar un Vanguard a les nostres vides i el gel era un luxe que es podien permetre els nostres rebesavis abans que comencessin (nosaltres només ho continuem, i tot s'ha de dir, molt millor que ells) a escalfar el planeta. Inmediatament, el primer pas de la riera: Ole! Guai! Xuli! Txatxipiruli!. Al cap de poc, una repetició de la jugada: Ole! Guai! Xuli! Txatxipiruli! i encara una tercera... Ole? Guai? Xuli? Txatxipiruli? Doncs home... quan entres en un doll d'aigua i et comences a enfonsar, enfonsar i enfonsar... encara que faci un dia primaveral, si és el mes de gener, tampoc és que sigui per llençar focs artificials, no? A més, per allò que l'animal és l'únic home que ensopega dues pedres a la mateixa vegada... o potser era a l'inrevés, que la pedra era la única vegada que ensopega amb dos homes? Bé, en qualsevol cas el geni que primer s'hi va posar va ser el mateix que dues setmanes abans s'havia posat a una bassa que s'enfosava, i s'enfonsava, i s'enfonsava. Continuaré mantenint l'anonimat de l'energúmen en qüestió, però que s'ho vagi fent mirar. Cert que d'altres el van seguir, i fins i tot un li va fer cas quan va recomanar passar per la dreta: el resultat encara va ser pitjor.

Un altre tram interessant va ser quan la llumenera que havia dissenyat la ruta ens va fer baixar per un corriol i travessar la riera amb les bicis al damunt per ensenyar-nos el pi d'en Gallaret, un d'aquells arbres extraordinaris que, tot i cridar-nos l'atenció, no vam saber batejar en aquell moment.

Ja anavem tornant, i en un dels nous dilemes (dreta o esquerra, acabar la ruta 25 o fer una petita variant) vam decidir, per l'hora, agafar el de la dreta. Doncs per si encara ens en quedaven ganes, una nova pujada que per l'hora que era i la gana que començava a apretar vam fer tots d'una tirada i sense queixar-nos. A dalt ja vam veure novament la plana de l'Empordà, i la baixada final ens va portar novament al punt de partida.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja està fos.

La qualificació final de la sortida és que s'haurà de repetir amb finalitats promocionals. Segur que els que hi vinguin s'animaran a fer més sortides en bicicleta tot terreny.

I de les fotos, com sempre, se n'ha encarregat en Lluís.