Sortida de reis

Temps era temps recordo que el dia de Reis, al matí, tots els nens sortien al carrer a pedalar amb la seva bici nova. Ara, amb les Wii, les PS2 i altres coses que no sé pronunciar la gent s'enganxa uns comandaments als peus i fa veure que pedala, i per la pantalla de la tele surt una bicicleta pujant un port de primera categoria.

Bé, doncs sapigueu que alguns tradicionalistes van sortir aquest diumenge igualment, fins i tot desafiant el fet que tots els bars tinguessin tancat per tan assenyalada diada. En un principi semblava que seriem 6, però alguns, potser desanimats per la manca de possibilitats de fer un cafè amb llet a mitja ruta (els bars els fem servir per això, no per fotre'ns un cigaló!) van acabar fent-se enrera. Al final només vam ser quatre els valents/valentes que vam sortir... i 3 els que vam acabar tota la ruta, que no per coneguda deixa de ser divertida.

En un primer moment semblava que les pluges podien haver respectat els camins, i així l'anada fins a Cassà de la Selva es va fer sense gairebé enfangar-nos, tot i haver-nos desviat una mica del carril-bici. Això sí, ja davant la caserna de la Guardia Civil els serveis d'informació ens confirmen que a Quart no hi ha cap bar obert. Abans d'arribar a Cassà ja hi ha qui diu que ha de tornar. Manca de bars? Por al que vindria? El molt utilitzat dinar familiar? Mai ho sabrem. El cas és que cap a la Pineda Fosca només vam continuar tres. I aquí es va demostrar que aquells que per por a trobar fang no havien sortit no anaven del tot desencaminats. A la pluja que havia caigut uns dies abans s'hi va juntar un potent aspersor d'aigües no massa cristal.lines que generaven unes pastetes tot sospitoses al camí, al costat d'unes casetes amb la inscripció "Pou de captació d'aigua de consum huma". Glups (o ecs, com volgueu).

Cap al bosc hi vam entrar per la zona del Trust, on el fangueig ja va deixar clar que les bicicletes no entrarien a casa sense una dutxa prèvia. Xip, xap, xip, xap vam arribar a la resclosa de la Verneda -pronunciat Bar Neda-, que tot i ser buida també tenia el cartellet nou de trinca de "Captació d'aigua per al consum humà". Suposo que hi ha qui ha previst que l'aigua del Ter s'acabarà... però no ha previst que l'aigua dels seus afluents s'acabarà abans. Just a l'altra banda del riu, roda rebentada (quin dia serà que no tindrem una reparació? I per què les rebentades i els automòbils catalans van amb b alta?). Canvi de càmera, i per la riera d'en Vilallonga passem pel molí i la resclosa del mateix nom. Afortunadament en aquest tram el fang no hi és gaire present... o és que ja el tenim tan assumit que no ens fa res continuar augmentant el pes de les màquines i adquirint aquells esquitxos de color tot sospitós al darrera dels culots.

Des de les Dues Rieres vam començar la pujadeta del dia, fins la carretera de Santa Peiaia, que vam travessar per seguir el corriol pel mig del bosc, paral.lel a la línia elèctrica, que ens portaria al nou tram de camí de baixada on sí que trobariem el fang que temiem abans de sortir. Efectivament, a mig descens comencen a aparèixer les basses de tot l'ample del camí. En aquest casos sempre apareixen dos tipus de personatge: el prudent, que es pot confondre amb el covard si el perill no existeix, i l'intrèpid, que fàcilment es converteix en l'insensat si no valora el risc que té al davant. Els entre les definicions no depenen de l'actitut de l'individu, si no del resultat de la seva acció. En aquest cas hi va haver un prudent, que en veure la primera bassa es va parar, i un insensat, que va intentar passar-la... sense valorar que feia més d'un pam de fons. Com ja és habitual a les cròniques no diré noms per evitar ferir susceptibilitats (i a més, un altre dia veniu tots i veureu el "quí és quí", què carai!). Així vam arribar fins la casa nova d'en Frigola, dos amb els peus secs i un amb els peus molls (donant les gràcies, això sí, de no haver caigut clavat en el fang del fons de la bassa).

Lleugera pujada, baixada fins a la font de Sant Cristòfol, camí fins a Llambilles... i dispersió del grup. Sí, ja sé que un grup de tres és difícil de dispersar, però una inoportuna trucada a un móbil pot generar això. Dos segueixen endavant, un es queda. El que es queda es pensa que els dos que van endavant saben el camí. Els dos que van el davant es pensen que saben el camí. El camí ni sap ni li importa si els que van al davant el coneixen o no. Total, que... ufff, sort que al torrent del Corb ens vam tornar a trobar, després d'uns quants crits desesperats.

La tornada des de Quart fins a Girona no té més història tret de la netejada final de les bicicletes, totalment enfangades i que després de la rentada encara podran tornar a ser utilitzades.

Això sí, no hi ha fotos perque el reporter gràfic oficial va fer campana (no dic noms, un cop més)